Maons d’estona, tarda de tardor.
El vent escup cromatismes
al monestir de bancals erms,
aixoplugats per columnes
de vells i nuosos ametllers
i oliveres amb el seu hàbit fosc.
Cada bancada acarona la següent,
li traspua el setí del vent Seré.
I dins el cor un avenc, on encara vetllo:
humitat de llàgrimes i llebeig d’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.