Atardecer
Acreciento el aire con mi mirada
rizando las olas hacia tu espalda.
Acreciento el aire con mi mirada
rizando tu pelo, desde la nada.
Tempestad
Oscurecidos los mares por su silencio
y regada la noche con la brisa
retumba el trueno regio
y recoge su fragor, que luego marchita.
(A polítics manipuladors)
El culte polític a Hermes
sovint és un parany retòric,
una dialèctica tecnocràtica
que només busca el poder
i s’embolcalla de subterfugis.
Tot un esbarzer de paraules
buides de contingut, buscant
que el votant combregui
amb una hipotètica simbiosi
de representació procaç i estoica.
Sí, genocidi de paraules,
entrellat d’idees i xarxa
de promeses maltempsades
que sempre els hi caduquen.
Maleïts sigueu manipuladors!
Quan s’ajunten
l’encantament del vers
amb petjades filosòfiques,
s’enfila el pensament.
Boira fantasmagòrica
que només dissol la raó
o, potser, l’amor que
ens empeny a ser millor.
La vida és un aiguabarreig,
on suren tot un seguit
de sentiments i emocions
que entapissen el nostre jo.
Món d’ombres
I tremolen les paraules
i tremolen les emocions.
Surten soles i totes juntes,
ja surten totes les passions.
Dolor?
Si del fons del cor
neix tot aquest cúmul de dolor.
Per què, cada vegada més, creix
i creix la capacitat d’amor?
Espejo azul
El devaneo de tu mirada
se pierde por mi cuerpo
y encuentro tu sonrisa
dibujada en el espejo.
Desolación
Tu silencio es mi silencio
y la incomprensión mi destierro
¡Qué poco llueve en el desierto!
¡Qué poco llueve en el silencio!
Amistad
Para cuando la luz sea
pálido murmullo de viento
yo estaré a tu lado
en la oscuridad y en silencio.
Buenos días
Suelta tu pelo
suelta tu alma
que el amor te ronda
ya desde el alba.
La tarda es desploma
amb el plovisqueig
de paraules de solitud,
que sobreviuen
al paravent del misteri
i a l’auguri de la nit.
Juguem com a nens,
per justificar la follia
i no obrir el calaix
de pors i incerteses.
El temps és finit
i el món ja és climàtic.
Com fil secret d’absència,
la boira detura el fred.
Entre la imatge i el desig
hi ha un límit, una frontera.
I queda l’embruix, la melodia
que identifica i desfà
l’espai altiu, el senyal,
l’estrany esclat, el signe
i la cadència de viure.
A la sementera de la memòria
hi he plantat dreceres de llibertat;
doncs, novament, la melangia
feia trencadissa de missatger,
amanyagant el misteri de l’oblit.
Les petjades de l’exili són
camí renovat per al demà,
un afany del destí
i fugaç sarment d’estel.
Encara sóc capaç d’abraçar
l’ànsia i els versos del passat,
de batejar la meva rendició
i de capbussar-me, sense por,
dins la camàndula d’un avui.
La mirada és la meva revolta,
el crit transcendent que fuig
de la dispersió i ulls de dolor,
en un món enterbolit
per la ganyota d’un somni.
De tant en tant,
és bo aturar-se,
mirar enrere
i veure el camí
que hem recorregut.
De tant en tant,
és bo qüestionar
el nostre pensament
i fer especulació,
filosòfica, d’idees.
De tant en tant,
és bo obrir el cor
i repassar el catàleg
de sentiments
i emocions dubtoses.
De tant en tant...,
és bo omplir la paperera.
El gruix de la sorra
s’omple de bombolles,
ancorades per l’escuma
que sargeix el sanglot del mar
com si fos sospir de realitat.
Al fons, els raigs del capvespre
tanquen un hivern de disseny:
–orfe de tota ombra,
–ple de fum de boira
–i amb ànim de solitud.
El trencall del penya-segat
em duu fins una cova;
on, invisible, surt l’enyor
lànguid i aventurer
d’un nàufrag errant.
Enllaço aquest moment
–fent-li travessa al destí–
amb llàgrimes d’una palmera
que ja porta el polsim de la nit.
La Tardor ja ha estès
la catifa de fulles brunes
i prop del riu Esera
para taula, damunt l’herba
que està petonejada per
clapes de neu gebrada.
La Gorga d’Alba
es capbussa dins l’aigua,
d’una tolla natural
que desafia els arbres.
I el vent treu la batuta
per dirigir la simfonia
que interpreten fulles i aigua.
Sóc l’únic espectador,
però li demano a l’Eco
que aplaudeix amb mi,
fent ressò a l’escenari.
I com diuen per aquí:
“Quan Déu fou l’Edèn,
va pensar en Batisielles”
He pagat penyora
a l’ombra del record,
a l’ocell del silenci
i al ganyol de la nostàlgia.
Porto llàgrimes difuntes
brodades en insomni d’enigma
i en màgia d’ingenuïtat.
Em sento transparent
com aigua de pluja
i em sento suc de taronja,
encara que li manca sucre,
per gaudir la serenor d’ànim,
quan aquest enfila el vaivé del cor.
Per això, amago la meva pena
rere l’amulet de la nit
i rere el tresor d’un somriure.
Aguaito el paradigma del destí,
aquest filferro prim i barroer
que es cern sobre nosaltres,
com voltor descrivint cercles.
Ja no es pot anar de mena
ni ser sectari d’una façana,
les vicissituds de la vida
fan labor de sapador
i saquegen tota selecció.
Una anella de xifres és estola
i referència, on es gronxa
el cromosoma de la sang.
Encara no sé què és pitjor:
si morir per la ciència
o tenir que conviure amb ella.
Em falta constància,
ho reconec, i una mica d’encert,
per poder enaltir l’himne
i l’entorn de la lloança.
La novetat ja no és referent
i el temor, encara que simbòlic,
rodola pel meu pensament.
No goso escanyar l’instint
ni el conjunt de qüestions
de les quals en sóc emissari.
Però..., com eixugar i engalzar
la mancança de recursos?
Quin abric i quina almoina
poden donar seguretat?
Sense pau –diguem-li estabilitat–
i sense glòria –diguem-li saber–,
no puc donar-me, encara,
totalment per satisfet.
Les arrels de l’arbre
estan a la infància.
La veu és nascuda
a l’eco de joventut.
El pensament camina
la senda de l’adult.
I la saviesa lluca
quan lluca la senectut.
Passejo per un indret lacònic,
tan sols hi veig
falgueres i cama-secs.
L’horitzó sembla un envà,
perdut cap al migdia.
Absent, em capgiro
i amb els meus dits faig
una finestra a l’espai,
per on pugui entrar
el vent que ve del nord.
Una boira indecisa
fa ressò d’humitat,
tot engolint-se
arbres de ribera
i un lacònic desig.
Llunyà queda el caprici
i l’adàgio de joventut,
quan hi confluïen
lo quotidià i lo festiu,
sota el tendal de l’amor.
S’escola l’agonia
dels anys perduts,
l’absurda indiferència,
sinònim d’incertesa
on s’escarrassa la veu.
L’horitzó es belluga
des del recer de la nit,
amb un ritme tranquil,
fruit d’anys de saviesa
i de segles d’història.
Embruix d’albada
que s’esmicolarà amb
l’anunci d’un nou jorn,
el que surt de la peresa
per modular nou combat.
A vegades, la incertesa
pot evocar una tendresa
a la ratlla de la prudència
o d’un atemorit record.
Ens falten més embruixos.
L’entelèquia porta cendra,
el foc crema en el Servei,
on s’ennuega la traïció.
Sóc fidel a la meva nissaga
i al misteri del seu discurs.
Em sento becari de bandoler,
doncs no tinc prou erudició.
La meva sospita ratlla
amb el protocol de la paranoia;
ja que, torno a ser
una peça més de l’engranatge.
Dins el paraigua del desengany
es troba l’ignorant menyspreu,
que furga en el morbós buit.
Tinc que fruir la meva pena
i despullar-me de tot vici,
per tal d’alleugerir
aquesta escorça que m’ofega.
De nit, lluny, somio
que sóc un guru mitològic,
un escombriaire de l’existència
o, tal vegada, l’efluvi màgic
que es desfà amb llum d’albada.
