Bon i feliç any 2017!

Que la pau sigui la teva pau.
Que l’amor sigui el teu amor i per al teu amor.
Que la il·lusió inundi el teu cor.
I que aquest any sigui el teu any.

“D’aquest temps, tot el temps”

“Ni el llenguatge ni la imaginació poden ser empresonats”  (Salman Rushdie)

“Ara, que tinc temps, intento recuperar els meus records perduts. La qual cosa, a part de donar-me satisfaccions, em dóna més força per afrontar el futur”

Dona de contrallum

Dejorn, sense ombres,
l’albada plateja el cel
per entremig del persistil;
on, a contrallum, una dona
erigeix el coll i la cara
a la recerca del nou sol.
El seu refinat pèplum
m’afebla el cor, que
escandeix cada batec
amb cada nou segon.
La semença del sol
brotona des del llunyendar
per acaronar la seva cara
i, després, tot el cos.
Amorosit, me n’adono
de l’eviterna bellesa
d’aquesta cariàtide grega.

“El feminisme vertical no és autèntic feminisme. L’autèntic feminisme sempre és transversal i igualitari”

“El covard menteix per por. I no hi ha res més poruc que el capital”

Haiku de Nadal

Nit blanca i freda
d’un estel que porta llum,
la pau de Nadal.

Bon Nadal

Malgrat el blanc glacera
que desapareix per sempre;
malgrat la pluja desigual
d’inundacions i deserts;
malgrat el Nadal de colesterol
front el Nadal de la fam;
malgrat aquest Nadal comercial
enlloc d’espiritual i religiós.

Malgrat tot això,
Bon Nadal a tothom.

“La millor manera de dinamitzar l’economia d’un país és que els seus ciutadans tinguin un bon poder adquisitiu.

“Vosaltres teniu els rellotges, nosaltres tenim el temps”  (Proverbi africà i afganès)

Del cor a l’ànima

Hi ha un bosc on els arbres
són doelles de catedral.
L’esperit eixís la humitat
de molsa i falgueres;
encens d’ondines que
allibera el cos entre
aqueixa xarxa vegetal:
per tornar a fer-me home
amb una ànima atlàntica
i un cor mediterrani.

“Hi ha estrangers que diuen que aquí vivim molt bé. Jo els hi diria que aquí malvivim molt bé”

“De tant en tant, en política surten encantadors de serps. Però que ningú s’enganyi, si surten encantadors de serps és perquè hi ha serps”

“La pastuqui”

Segons expliquen i comenten els periodistes-cronistes de La Villa de Madrid, a l’Audiència Nacional hi va haver un autèntic pressing catch verbal entre el Correa i el Peñas. I sembla ser que el Sr. Correa (en alemany Gürtel) li va retreure al Sr. Peñas que ell es quedava amb “la pastuqui”

Aquesta paraula no l’havia escoltada mai i ignoro si forma part de l’argot de “los madriles” o si forma part de l’argot particular del Sr. Correa i del seu entorn. Per altra banda, hem de deduir que etimològicament deriva de la paraula pasta; és a dir, diners.

El que sí sé, és que les persones normals, parlen normal. Utilitzar un diminutiu, que a més a més sembla despectiu, de la paraula pasta que per ella mateixa és un eufemisme, em porta a pensar que al Sr. Correa li està traint el subconscient. Cosa res estranya si les imputacions que li fa el jutge finalment s’arriben a concretar.

També ignoro quin grau de coneixements psicològics solen tenir els nostres magistrats, però estic convençut que, com a mínim, aquestes expressions els hi deuen cridar l’atenció, ja que són expressions més pròpies d’altres persones i comportaments. Al cap i a la fi, podríem concloure amb aquella dita castellana que diu “Dios los cría i ellos se juntan”. En aquest cas, s’ajuntarien lingüísticament.

“Dubtar no és instal·lar-se en la incertesa, sinó alimentar poc a poc la veritat”  (Robert Merle)

“Confondre una cita amb una frase feta és el mateix que confondre un concepte filosòfic amb una dita de la saviesa popular”

Artells blancs

Resseguint tots els estels
pel firmament seré,
on cada punt de llum
n’és punteig pel cor;
el fred fa serrar punys,
fins que els artells són blancs.
Nova fadiga, nova impotència
per a cada braó d’home
dins la terra del perdó,
aquella que vàrem perdre
entre somnis i il·lusions.
Tot, per llucar i créixer
massa de pressa en el fogar
i sense temps a la reflexió.

“Només hi ha una porta que obra el Mal i un únic camí que condueix a ella, i és el camí de l’odi”  (Núria Masot)

Haiku de primavera

Veig l’aiguabarreig
com verda primavera:
dos aigües, dos cors

“La peresa ben entesa és una virtut necessària i imprescindible, allunya l’exageració de les emocions i sentiments”  (Núria Masot)

Estranya essència

Cada decenni eixís
nova branca, perquè
puguin llucar les fulles
que matisen la vida.

Romanem al mateix
arbre, però les fulles
cada cop són una mica
més amunt. Lluny
de terra, a prop del cel.

Contra més s’atenalla
una idea, més s’ensorra
el seu arbitri. Decurs
de temps que fornís
el biaix del pensament.

Comanda de dèria, en
finitud de ressentiments.

“La poesia està molt a prop de la metafísica, sinó és que està dins d’ella. La poesia sempre va més enllà del que és físic”

Haiku d’hivern

Arribat l’hivern
l’avet es fica guants blancs
amb anhel d’amant

“L’important no és el que la gent diu, l’important és el que tu saps”

Haiku d’estiu

Estiu de platja
ones de mar i núvols
que guarda el sol

El vol d’una mirada

A frec d’infant,
servo l’efímera
gàbia d’una mirada.
Oreneta que venç
qualsevol garjola,
planejant pel verd mar
de la propera collita.
Què se n’ha fet de
la dèria de somiar?
Estic assedegat d’idees
i arraulit per sentiments
vells i ajocats; fins que,
la dalla segui el blat
i l’oreneta torni a piuar
al peu del capvespre.

“La violència no és sinó una expressió de la por”  (Artur Graf)

(O de la immaduresa, o de la prepotència o de la rancúnia, o de la...)

“Al final, no os preguntaran què heu sabut, sinó què heu fet”  (Jean de Gerson)

L’esgarip de la gavina

Cordatge i velam
per damunt de l’aigua,
arena que escurça faldilla
amb barques i xarxes
que, impúdiques, hissen
fins el secret cel blau.

Més enllà, el moll custodia
un enfilall d’àncores,
com torpor funàmbul,
fent assaig de sènia amb
cada sanglot de mar.

Abasta aquest entorn
el vol de la gavina,
esborrant l’ensonyament
amb el seu fort esgarip.

Haiku de tardor

Xarxa de núvols
novembre pescant l’aigua
que dóna pluja.

“La vellesa és un capital que cal fer-lo quan un és jove”

“Quan es té més passat que futur, el present ha de ser un port segur”

Mimetisme social i col·lectiu

L’home (junt a abelles i formigues) està considerat un animal social i s’estructura com a ésser gregari dins un territori comú, on viu i conviu. Això comporta una forma de vida més aviat sedentària, que es regís per un horari molt estandarditzat i que determina a estar supeditat, quan no lligat, a aquesta societat. En alguna forma, seguim sent esclaus de l’horari.

Hi ha una tendència a fer (més o menys) tots el mateix, en els mateixos llocs i en les mateixes dades. És cert que la climatologia del calendari marca moltes pautes de conducta social, però no és menys cert que també hi ha una mena de mimetisme que ens marca i ens condueix a fer tots el mateix i durant les mateixes dades, establint unes pautes de conducta col·lectiva, marcant-se una escala estratificada en funció de l’estatus social o poder adquisitiu que un té, vol tenir o vol aparentar.

Tot mimetisme implica una igualtat o, millor dit, una igualació; fins i tot, se li pot donar un caràcter aparentment democràtic, la qual cosa és del tot incerta; ja que, la base de la democràcia és la llibertat i la llibertat és personal i intransferible. Supeditar el nostre comportament a modes, costums i fer el que tothom fa, minva i condiciona aquesta llibertat.

On més ens podem trobar aquest mimetisme és dins de l’oci i la diversió, quan se segueixen les activitats de moda i la majoria de gent fa el mateix; senzillament, perquè està de moda i sense cap altra consideració. Una prova d’aquest mimetisme gregari la tenim en aquests macro-concerts que impliquen una supeditació al mimetisme social que, per cert, rere el qual sempre hi trobem interessos econòmics molt importants, doncs aquest mimetisme també porta implícita una bona dosi de manipulació. Sí, efectivament, la joventut és molt més susceptible a aquest mimetisme gregari que determina el seu comportament i fica a prova la seva maduresa i personalitat.

En resum, si vols ser lliure, siguis tu mateix i no caiguis en el parany de la moda o en el parany del “tothom ho fa”

“Confondre dignitat amb gelosia és un error freqüent entre persones més emocionals que racionals”

“En una relació de parella, l’edat no és important, la diferència de criteri sí”

Passes sordes

Des de l’erm de l’andana,
i amb lassitud d’insolència,
poso en hora l’esperit captaire
per alentir la sortida del tren.

La desmesura sodolla
per entremig del laberint
de passes sordes i el dring
que marca el crit del vent.