Pau per a la vida

Desclouré els meus llavis
per seduir a la nova nit
i descabdellaré el calabruix,
amb brunzit de paraules.

Deixaré de somiar, quan
la bruixa de lluna plena
agiti la seva vareta màgica
pels marges de la nit.

Buscaré la meva papallona
a l’heura florida del paradís
i que la molsa del passat
sigui naixement de Nadal.

I quan el vent sangloti
l’ametller de Montfalcó,
el pi de ribera i la resina,
resaré pel sostre del cel.

Allí, pol·len d’estel fugaç
batejarà aquest poema
i em podrà donar la pau
que tota vida rep i busca.

Llunes

Principia la lluna nova
per la terrassa del cel,
cerca la cova de la nit
i bon coixí per dormir.

La creguda lluna creixent
fa pampallugues de núvol,
amb una xarxa d’estels
i des del niu de l’horitzó.

Al firmament, s’encén ciri
per una lluna plena que
desitja escoltar la remor
i música de pluja de llum.

I ens queda lluna minvant,
la que batega per l’aire,
tot escrivint ombra a l’aigua
de qualsevol riu i ànima.

Quatre llunes, quatre camins,
que, poruc, he de seguir:
lluna d’abril, lluna de tardor,
lluna d’estiu i lluna de Nadal.

“El pitjor que fan els dolents és obligar-nos a dubtar dels bons”  (Jacinto Benavente)

El manyac

M’agradaria ancorar
el meu pensament
en el port segur
del record. Mentre
botzinejo raons
que afrontin el fet

També, m’engrescaria
en un esclat de presagis
que incitin i refacin
el miratge de viure,
sense cap fal·làcia
i com manyac de l’esperit.

Poti-poti

D’una bufada, s’infla la vela
i oneja la senyera pirata.
La brúixola marca el rumb,
perquè la proa cerqui l’illa.

Ens queden tantes coses per fer
que ens aferrem a la vida,
una bona excusa per escapar
de la por, el neguit i l’angoixa.

Una nodrida esquadrilla de coloms
circula pel carrer en contra direcció,
burlant la llum blava intermitent
d’una Guàrdia Urbana de servei.

Encara queden tolls d’aigua
on fondegen flotes de fulles
i branquillons, que van perdre
l’última guerra amb la tronada.

I escric per no tenir que pensar,
i no vull pensar, perquè tot està
per valorar i tot està per decidir,
que l’horitzó sempre serà de futur.

No vull deixar re per l’incert demà
ni espero que arribi aquest demà,
l’avui és prou amic, perquè m’omple,
mentre miro fotos del meu passat.

“Al riu de la vida o estàs al marge dret o estàs al marge esquerra, però no pots estar als dos marges a la vegada”

Pinzellada

Esmicolo el contingut del diàleg.
De cada fragment, pago penyora,
és el desfici de l’eloqüència,
dins el regateig del triomf.
I, potser, una tremolor anímica
de la que no vull fer esment.

Aleshores, és quan enceto
els sagrats elements, referències
anònimes que sempre van amb mi,
amb el regateig de l’enyor.
Al cap i a la fi, una breu
pinzellada per esmolar el futur.

Avui neix

Avui neix la nova tardor.
Altra vegada, com cada any,
renaixeran uns llavis de poesia
dins d’aquesta cara de tardor.

Altra vegada, ulls verd mar
em donaran petons de sal,
mentre el vent de mestral
acarona el camí de la lluna.

Sí, avui neix, la meva tardor.

Vestit, corbata i testosterona

S’atribueix a Parmènides la frase: “La guerra és l’art de destruir els homes, la política l’art d’enganyar-los”. Edmond Thiadière encara va ser més específic i va dir: “La política és l’art de disfressar d’interès general, l’interès particular”. Aleshores, si la política té consideració d’art, hem de pensar (per un elemental sil·logisme) que els polítics són artistes? Artistes de què? Podem respondre a la pegunta de forma positiva, començant perquè són artistes de la retòrica; o podem fer-ho de forma negativa, començant perquè són artistes de la manipulació.

Sigui com sigui, el que si podem constatar és com els polítics tenen cura de la seva imatge, fent d’ella un aparador que ofereixen als ciutadans, en un intent perquè els hi comprem el discurs que embolcalla la seva imatge. En el cas dels homes, ho fan a base de vestit i corbata, encara que alguns d’ells no poden dissimular la testosterona que amaguen rere d’aquest vestit i corbata (no oblidem que la corbata és un símbol fàl·lic). A vegades, aquesta testosterona s’esdevé en brou de cultiu d’un masclisme que jo anomeno masclisme de baixa intensitat i que, malauradament, la majoria de la societat normalment no el té en consideració o, el que és pitjor, el perdona i/o disculpa, tal com ho vam poder constatar a l’inici del cas Rubiales, on només es van posicionar dones; amb un silenci, força sospitós, per part de la majoria d’homes del món de l’esport.

Rara vegada es produeix una agressió física (les agressions sexuals ho són), si primer no ha hagut una agressió verbal. I aquí hi podem incloure els famosos “piropos”, perquè tots ells tenen un rerefons sexual, sigui directe o sigui subliminal. Per tant, encoratjo a totes les dones polítiques que lluitin i tinguin la valentia de denunciar als seus companys de partit, quan aquests facin ostentació d’un comportament netament testosterònic i que fonamenten amb aquest masclisme de baixa intensitat. Estem al segle XXI, no podem permetre situacions que potser es permetien o disculpaven al segle XX, que no ens distreguin ni vestits ni corbates de tots aquells que així emmascaren la seva testosterona i masclisme de baixa intensitat. La democràcia sempre comença i acaba amb el respecte, màxim quan el col·lectiu és més dèbil o minoritari. Com molt bé diu l’Andrea Peláez: “El masclisme són dos paraules: poder i control”. Per tant, si se’ls hi treu el poder, es queden sense el control.

“La creativitat és la intel·ligència divertint-se”  (Albert Einstein)

Regal diari

Compromès amb la vida,
em cal sortir del confort
i acceptar l’infortuni
per emprar el futur.

Mentrestant, a la fondalada,
l’estany de la paraula
em trasbalsa i assenyala
el vell ofici d’escriure.

Cada dia és un regal
que desembolico amb il·lusió,
malgrat que aquest regal
em pugui sacsejar el cor.

Amanida

Amanida de paraules,
emplatades al poema
i a la taula de poesia.

Assaono noms i verbs,
articles i preposicions
amb setrilleres de diccionari.

Amanida de paraules
quan baixa coll avall
de l’escriptor penitent.

Coberts de tinta negra
o de tovenc grafit,
per poder menjar-s’ho.

Amanida de paraules,
amanida d’emocions
i temps per gaudir-lo.

“Allà on s’estima l’Art de la Medicina, s’estima també la Humanitat”  (Plató)

Confrontació

Sóc un pròleg de mi mateix,
un somni oníric en una lírica surrealista.
Sovint, acarono l’esforç, els esquerdills
del llenguatge, tot pentinant cada foli
amb la meva trèmula escriptura.

No sóc homogeni, no tinc dicció,
només espigolo els meus espais oberts
per desinhibir-me. Tal vegada,
el públic aculli aquest projecte:
i, així, puc escriure l’amor com a epíleg.

Incitació

Incito a la memòria
la recerca de graons
de tants llibres
llegits i escrits.

Els ulls afronten
aquesta recerca
i busquen el presagi
on lluca la poesia.

“Aprèn a viure i sabràs morir bé”  (Confuci)

Somnàmbul

Com espaordit somnàmbul,
a les palpentes, pas a pas,
enfilo la llum d’albada.

Sóc com el petit pardal,
ancorat per tots els petons
que fa el xup-xup del vent.

Sense soroll, porto al bec
la llum de lluna i estels,
per a la núvia matinada.

Un pomell de campanes
gronxen el so per l’aire
quan l’innocent i fràgil

riu de cabells del somni,
vol que jo creui l’horitzó
i deixi de ser... somnàmbul.

Al català antic

Al realme de paraula lligent,
tinc host feta, trer a triquet
i la troba ben allisada.
Com una gonella raonal,
trosso la seva gravesa,
asumint el reec del govern,
per emblar la meva honta.

Sóc fraire captaire que fuit
de tot discord i tota frasca.
Assí, des d’aqueixa algorfa,
ondro i oblieixo el malestant.
Malsana sigui la malicieja
que em fa ser troter i fossor,
davant l’hòrreu diva de poetar.

“Cada dia sabem més i entenem menys”  (Albert Einstein)

“Carpe diem”

Aprofita aquest dia,
aprofita cada moment
i no el malgastis.
No deixis per a demà
el que pots fer avui.

Viu cada moment
de la teva vida
com si fos l’últim
de la teva existència.

Viu aquest moment,
perquè et faràs vell,
perquè pots morir aviat.

Aprofita el dia
i no confies en demà.

Viu aquest dia!

Arbre de nit

Cada nit,
lladrucs de gossos
em diuen “Bona Nit”.
Aquest eufemisme
obra porta a la son
i espurneig de somnis.

Gairebé és un guió
de pel·lícula nocturna.
Volves de quimeres,
volves d’emocions,
quan volem guarnir
l’arbre de la nit.

“El masclisme són dos paraules: poder i control”  (Andrea Peláez)

Un segon infinit

Un segon de temps infinit,
on podem recollir totes
les ones de l’esperit
i reflectir-les com paraules,
enllaçades pel pensament.

Un temps infinit -dins
el segon- com zenit
que genera l’entropia,
el big-bang de l’espai
d’energia condensada.

I l’expansió de paraules
-de tot aquest pensament-
i per tots els segles,
des de l’alfa fins l’omega.
Així he viscut aquest segon.

Desig i atzar

A l’horitzó,
un sol incandescent
llença pètals de foc
entremig de núvols,
on s’aixopluga l’oblit
i alguna absència.

Més tard,
el fanal de la lluna
va pintant de sèpia
el quadre del paisatge:
encontorns de pomeres
i alguns camps erms.

S’esquitxa de tinta
l’antic pergamí,
recer de la memòria,
quan es vol teixir
el desig i l’atzar:
ni ansietat ni angoixa.

“Les persones que fan ús i abús de diminutius, és perquè els traís el subconscient”

Pal de paller

Durant uns dies,
la llibreta fa guaret,
fins que l’encarcerada tinta
(de la ploma estilogràfica)
brolla per sortir i llaurar
el camp blanc del quadern.

No sempre saps com fer-ho,
malgrat que una idea
o una paraula rodolin
pel cervell, cercant
afilerar-se amb rengles
que anomenem versos.

Cada dia, és una oportunitat
per escriure i reflectir
tot allò que és, o serà,
una referència de vida:
el pal de paller que pot
conformar l’existència.

Altre dia

Surt el sol, per obligació,
i orenetes afamades
oronegen en formació.
Gent força atrafegada
proposa expectatives
per afrontar el dia.

I la llum escombra
les ombres de la nit,
però respecta els arbres
on s’aixopluguen
coloms i parrups que
són de temporada.

I l’esperit enlaira
la cometa de l’esperança,
amb vent de matinada
i cordill d’empalomar,
que duu la memòria
de l’estimada iaia Rosalia.

Tot plegat, un altre dia.

“Estar malalt són dos telediaris; després, deixes de ser notícia”

Ho torno a preguntar

La meva casa sempre ha estat com el recer d’un guerrer lliurepensador, un palau d’hivern per al refugi del pensament, on puc gaudir de la tranquil·litat necessària que tot pensador requereix per reflexionar i estructurar la seva creativitat. Però, ara, la meva malaltia també em fa veure la meva llar com una mena d’hospital de campanya, on em recupero dels embats de la malaltia i intento recobrar forces per seguir lluitant. Doncs, malgrat guanyar algunes batalles, la victòria només s’assoleix si guanyes la batalla final. En el meu cas, això és una autèntica incògnita, que no sé on ni quan la podré resoldre.

Per aquesta raó, deixo aparcat un futur incert i m’acullo a un present que procuro sigui el més productiu possible, perquè tinc por de no gaudir suficient temps per dir tot allò que vull dir. I el que és més important, d’estimar i fer agraïment a totes les persones que estimo i valoro. Així com, de tots aquells llocs i territoris que m’han fet feliç i han estat referents al llarg de la meva vida. També voldria estimar a persones, llocs i territoris que encara no conec i que puc conèixer en el futur més immediat.

La salut segueix sent el fet decisiu de la nostra vida i el temps el seu millor aliat. Benvolguts lectors, durant els meus trenta anys d’exercici professional, sempre us vaig fer la mateixa pregunta: “Hi ha alguna cosa més important que la salut?”. Tots vosaltres, sense excepcions, em contestàveu que no, que la salut és el més important. Aleshores, us emplaçava amb una altra pregunta: “Què fa vostè per millorar la seva salut?”. Aquí, les respostes solien estar farcides de dubtes i, fins i tot, d’alguna que altra incongruència; fruit d’una realitat social, sovint equivocada, basada més en la malaltia que en la salut.

Així doncs, benvolguts lectors, us torno a emplaçar amb la pregunta: “Què esteu fent per millorar la vostra salut?”. Depenent de la vostra resposta i de la coherència que tingueu a l’hora d’aplicar aquesta resposta, la vostra qualitat de vida estarà més o menys condicionada. Qualitat de vida que espero sigui llarga i fructífera.

“La felicitat s’assoleix quan el que un pensa, el que un diu i el que un fa estan en harmonia”  (Mahatma Gandhi)