“El meu ‘nosaltres’ és un ‘nosaltres’ sense nom, fet de tots els nostres noms”

“Tenim molta informació, i ens fa sentir impotents”

Marina Garcés

Despentinat

El vent em despentina les idees
i renego d’ell. Em fa arrecerar
les brases del misteri, el caliu
on tragino matines d’amor.

Tossut, assereno l’esperança
i el mestratge de l’averany,
amb xiuxiueig de fulls
de llibres per endreçar.

El frescal de la font,
on apaivago la meva set,
té molsa d’enyorança
i perenne frec de record.

Consideracions democràtiques

“Veritatis simplex oratio est”

El concepte democràcia prové (com tothom sap) de la fusió de dos paraules del grec antic: “Demos” que significa poble, país; i “Kratos” que significa poder, força. Tradicionalment, es defineix la democràcia com “el poder del poble” Però no és menys cert que també pot definir-se com “la força d’un país”

La condició “sine qua num” per què un país tingui democràcia és que els seus ciutadans siguin demòcrates. Des d’un punt de vista unipersonal, el demòcrata és un lliurepensador que exerceix el seu pensament polític de forma racional, sense caure en la temptació emocional (o visceral) que li pot proposar un partit polític per aconseguir el seu vot. El demòcrata desitja efectuar una elecció totalment lliure d’aquella persona que l’ha de representar. Aquesta seria una altra condició democràtica fonamental: la diferenciació entre votant (llistes tancades) i elector (llistes obertes) El demòcrata està en contra que la seva elecció la faci un partit per ell, que li sigui imposada aquesta elecció (de forma endogàmica i autocràtica) i establerta per l’executiva d’aquest partit, mitjançant una llista tancada i jerarquitzada. I aquesta és la diferència essencial entre una democràcia i un règim democràtic. Ja que, ¿a qui representa un partit polític: als ciutadans o als seus dirigents i militants?

Un règim democràtic (llistes tancades) sol determinar la confrontació d’idees de forma monolítica entre els diferents partits polítics, i els ciutadans sempre van o bé a la saga o bé es converteixen en comparses o mers espectadors de la confrontació. Mentre que en democràcia (llistes obertes) cada polític, sigui quin sigui el seu partit, ha de manifestar i defendre, de forma individual, la representativitat de les seves idees davant dels seus electors. Alhora, aquesta idiosincràsia afavoreix la lliure circulació interna d’idees dins d’un partit; del moment que, el poder real no resideix en l’executiva del partit, resideix en l’elecció que efectua el ciutadà i el compromís adquirit pel polític quan és elegit.

Una condició democràtica essencial és l’alternança en el poder. El demòcrata no tan sols l’accepta aquesta condició sinó que, a més a més, l’afavoreix; alternant el seu vot com regulació lògica que eviti l’enquistament autocràtic, que sempre es produeix quan hi ha una permanència en el poder massa prolongada.

Una altra condició democràtica bàsica, que estructura una democràcia, és una llei de finançament de partits polítics, que sigui clara i diàfana com l’aigua. L’elector (que no votant) té dret a saber amb què i qui finança al partit polític. Aquest dret s’ha d’exercir com elector i, també, es pot exercir com consumidor. El ciutadà té ple dret d’elegir el consum d’un producte, en funció d’una possible posició política que estigui patrocinada per una empresa.

Per altra banda, seria convenient refutar aquesta mena d’“axioma democràtic” que determina: “En un estat de dret no hi ha res per damunt la llei” Cras error! Algunes coses si estan per damunt la llei. Per començar, la voluntat popular. Per continuar, l’ètica. Per tant, ja va sent hora que distingim el que és legal (per llei) del que és legítim (per ètic). I, arribats en aquest punt, entrem en la disquisició (sempre interessada) entre la majoria simple, la majoria absoluta, la majoria de dos terços, etc. Masses determinacions per establir el concepte “majoria” que hauria de ser únic.

I es torna a establir una diferència entre democràcia i règim democràtic. Quan, per exemple, s’obvia o s’articula de forma social l’abstenció. Ja va sent hora que polítics i comentaristes polítics deixin d’interpretar l’abstenció, segons els hi convé, i es dediquin a investigar i preguntar a la gent, al poble, per què no va a votar. L’abstenció té moltes i variades raons (cap d’elles social), però totes aquestes raons tenen un denominador comú “el càstig i censura als polítics” Resulta lògic que, el ciutadà “encabronat”, li doni al polític on li fa més mal; és a dir, l’abstenció. Quan tindran els polítics la suficient humilitat per admetre-ho?

La gent està farta de demagògies, de mentides, de promeses incomplides, de manipulacions i d’enfrontaments partidistes. La gent vol polítics que siguin gestors competents, que administrin correctament els impostos i que solucionin els problemes quotidians que té el ciutadà. Política i Administració és un binomi que hauria de ser inseparable. Per això, un Govern (municipal, autonòmic, estatal) i una Administració (municipal, autonòmica, estatal) haurien de funcionar en estèreo. No es pot estar en perenne dissociació entre la concepció social que tenen els polítics i la realitat quotidiana percebuda pels ciutadans. Com tampoc és acceptable la premissa paternalista que determina al polític com un “professional de la política”, mentre es relega al ciutadà com simple “aficionat”

En resum, si els polítics (de forma incondicional) no exerceixen i promocionen el concepte democràtic de “el poder del poble”, que no es queixin quan els ciutadans, farts, reneguin d’ells i se’n van passant al segon concepte democràtic de “la força d’un país” És a dir, la societat civil.

Condolença

Dissolt el fum de la vetlla,
un desglaç de llàgrimes fica
forrellat a les paraules,
per fermar la por dins la memòria.

La pluja forja la muntanya
amb el seu desert de silenci.
L’albada, despentinada, acarona
la terra insomne i sense nit.

La claredat s’enfonsa en el pou
on s’emmuralla el condol. Descalç,
amb fred a les mans i a l’esperit;
existir com ens, per surar l’oblit.

Encetar el descans, llençols de viatge
i llavors de somni. Tot sol, orfe,
remor de mirades que t’abracen,
quan estàs exànime, exhaust.

La Singer

Embadalit, mirava el miracle tècnic,
com l’agulla pujava i baixava
sense cap mà que fes la puntada.

El sotragueig de roda i pedal,
el rodet de fil girant trastocat,
la mare sempre reclinada,
“resant” sobre la peça de roba
i les puntades ben simètriques,
totes exactes, totes iguals.

De tant en tant, la Singer grinyolava,
calia ficar-li oli d’una ampolleta
de nas punxegut. En alguna ocasió,
jo l’havia pispat, per enllestir
les rodes de la meva bicicleta.

Aquella màquina de cosir tenia
el seu propi espai a la sala d’estar,
com si fos una petita capella.

“He tingut que acceptar que la melangia pot ser fruit d’una pèrdua o d’una derrota”

Espigant llum d’albades

Prenc la llum a punta d’alba,
per esvair les ombres del somni.
Llàntia que il·lumina l’espill
on l’allongat pas del temps
ha deixat arrugues de foscor,
que dibuixen la suau imatge
d’una maduresa que porta
el tranquil preludi, i fàcil
somriure, d’un avi a la cerca
dels seus néts.
                         Al captard,
la llum tornarà a esvair-se
com boira eròtica i sensual,
quan es deixa seduir pel sol
de nova albada, perquè jo pugui:
tornar a espigar la seva llum.

Retorn

A la platja desèrtica
(d’un foli en blanc)
tinc la mirada ficada
a un horitzó asserenat,
on el silenci resta mut,
esperant sortida de sol.

Tot just sento el batec del cor.
Rellotge d’un temps infinit
que torna, perquè mai se’n va,
i li assenyala el seu destí,
perquè sempre li fita l’hora.

Cau el crepuscle i surt el sol.
Amatent, acarona l’arena humida
i les últimes llàgrimes dels pins.
Aquest silenci tothora em crida,
m’estimula el subtil pensament
i així retorno al foli en blanc.

“Aquest és un món malalt que s’ha de guarir per poder viure en pau”  (Joan Viñas)

Poema i bicicleta

A l’església de l’horta,
les pomeres s’han guarnit
de petits rams de núvia,
on parelles de coloms
i tórtores els recullen,
per preparar la seva boda.

El velam en flor de l’ametller
navega per mar verd de blat.
L’esperit també vol navegar
cap a l’horitzó de sol; tardor
on Adam retroba la seva Eva.

Pluja i boira

El tic-tac del temps
n’és tic-tac de pluja,
quan conrea la terra
i configura l’ambient,
per gestar i parir
la seva filla. Entelèquia,
somni d’enamorat
en el país dels tres rius.
Aquesta terra no podrà
tenir mai cap altre
segell d’identitat
que la incorpòria boira.

Ciències de la salut i Humanisme

El terme Humanisme s’ha vingut utilitzant per descriure el moviment literari i cultural que es va difondre per tota Europa Occidental durant els segles XIV i XV. Aquest moviment es va constituir amb el renaixement dels estudis de grec i llatí, insistint en l’aportació dels autors clàssics per potenciar la seva pròpia finalitat.

El moviment humanista va començar a Itàlia amb els escriptors medievals Dante, Boccaccio i Petrarca que van contribuir al descobriment i a la conservació dels treballs dels autors clàssics. A la vegada, els ideals de l’Humanisme van ser expressats de forma enèrgica per un altre italià, Pico de la Miràndola, amb la seva “Oració sobre la dignitat de l’home”.

Un dels erudits més influents en el desenvolupament de l’Humanisme, tant a França com a Anglaterra, va ser el clergue holandès Desiderius Erasmus. L’Humanisme s’establí a Anglaterra a la universitat d’Oxford gràcies a William Grocyn i Thomas Linacre i, més tard, va prosperà a la universitat de Cambridge, gràcies al propi Erasmus i al prelat anglès John Fisher. Des d’aquestes dos universitats s’espargí al llarg de tota la societat anglesa i així es preparà el terreny per al renaixement de la literatura i de la cultura.

Concepte actual d’Humanisme
Avui en dia, l’Humanisme s’entén com: “Una actitud de la ment que té com a objectiu abanderar els valors humans”. Dins d’aquesta filosofia, l’Humanisme emfatitza la dignitat i el mèrit de l’individu i té com a premissa bàsica la gent; són els éssers racionals els qui posseeixen, dins d’ells mateixos, la capacitat per a la veritat i la bondat.

Professional de la salut i Humanisme
En molts països, el programa educatiu bàsic per a professionals de la salut és, a la vegada, científic i humanista; amb un contingut que compagina pel seu desenvolupament professional posterior els avenços tècnics i tots els possibles dilemes ètics que es deriven de la pràctica professional.

L’Humanisme és l’últim recurs que ens queda per poder clarificar i unificar tots els criteris que es produeixen: professionals, ètics, morals i espirituals. És el denominador comú, la brúixola que ens pot orientar dins d’una possible confusió racionalista. Avui, més que mai, hem de parlar de l’ésser humà malalt amb una visió global de l’individu i del seu entorn, en lloc de seguir parlant de malalties. Avui, més que mai, hem de “formar” a la població en el subjectiu i ineludible concepte de salut.

Ciències de la salut i població
Cada vegada són més nombrosos els col·lectius professionals que s’inscriuen dins del complex món que hom anomenem ciències de la salut. Tots aquests col·lectius s’encaminen a donar el millor servei (tant col·lectiu com personalitzat) a la població i han d’estar adscrits dins de l’àmbit de l’Administració amb dos funcions: una pública i una altra professional. Dins de la funció pública hem d’incloure la demanda social que la població planteja en forma de problemes i necessitats, que vénen supeditades (i per tant, s’han d’adequar) als diversos entorns (urbà, rural, laboral, social i familiar), els hàbits (tant sans com nocius) i de l’estil de vida. En aquest context, s’ha de configurar la resposta i planificació política, per tal de fer la provisió i adequació dels recursos (tècnics, econòmics i humans) en funció del servei que es vulgui establir, per tal de donar la resposta més adient possible.

En l’àmbit o context de la funció professional, sovint ens trobem que ve determinat pel dia a dia, amb una demanda puntual i personalitzada que la població fa i que s’està polsant en cada consulta i en cada acte professional. Replegar i canalitzar aquesta informació, dóna una visió real i sistemàtica de la situació sanitària. Avui, ningú ho posa en dubte, la bona informació és la base imprescindible per tal d’assolir una bona actuació.

De vegades, es planteja la disjuntiva entre les previsions i la realitat quotidiana que tot plantejament d’assistència té. Per tant, s’ha d’establir la demanda real que la població fa i, a la vegada,  preveure la dinàmica d’aquesta demanda, que la població ens farà al llarg del temps. Dit d’una altra manera, s’ha de fer una dotació de recursos en funció del servei que es vol donar i no tan sols en funció del volum de treball que tenim. En aquest sentit, algunes professions sempre plantegen la necessitat d’una llei de funcions que delimiti i coordini la tasca i les competències de cada col·lectiu. No hi ha cap més manera de donar el millor servei i, tot alhora, evitar conflictes de competències, situacions que són susceptibles d’emmarcar-se dins l’intrusisme professional i/o dins del concepte d’assetjament sociolaboral.

La percepció sanitària de la població canvia i els professionals de la salut s’han d’adequar a aquest fet. Ara, per exemple, la població ja no mira tant qui és qui, mira més qui li dóna la millor resposta i qui li resol els seus problemes. En una ocasió, l’acompanyant d’una malalta em va dir: “Jesús, amb el temps nosaltres ens oblidem de si el qui ens va atendre era metge, infermer o zelador, però mai oblidem a la persona”. Aquesta és una de les moltes lliçons que la població ens dóna.

“És més fàcil dividir un àtom que acabar amb un prejudici”  (Albert Einstein)

Nostàlgia...

(A la gent de l’Arnau)

...de quan el temps era nostre
i els arbres ens feien ombra
damunt d’alguna entelèquia.

Mirem el passat per por al futur?,
a la seva incertesa i desengany?,
a una societat que pot fer fallida?

Moc les paraules com a titelles,
buscant el somriure de gent que vol
omplir el teatre de la seva vida.

Gent del nostre ahir, gent d’avui,
gent que hi serà sempre. Vestits de blanc,
vestits per lluitar i per seguir vivint.

“La creativitat també pot néixer de la sensibilitat que ha generat el dolor”

Demà

Vigilo, per no caure
en sorres movedisses,
d’un passat tan llunyà
com propera és la nit.

Bamboleig de fulles,
tot caient de l’arbre,
a ritme de vent
i melodia de pluja.

Ni fantasmes, ni records:
Trobo folis en blanc,
nous llibres per obrir
i temps per gaudir demà.

Expectativa

Desperto del somni,
on era dimoni del cel
i àngel de l’infern.

Ara, la realitat fuig,
com fugís el somni
o com fuig el record.

Llum i foscor són
malaltia per a la solitud
d’aquest cel, d’aquest infern.

Cada dia n’és un camí
i cada nit n’és una casa
on pot reposar l’esperit.

Avui, encara tenim fe;
demà, nova frustració
que trenca l’expectativa:

Si el present és incert,
com creure en el futur?
Com seguir sent un mateix?

Percepció anquilosada?

A mesura que, pel camí de la vida, anem posant anys i cabells blancs, un té la sensació de quedar-se desfasat, com la tecnologia d’un cotxe, fora del joc social, que està pensat més per a gent jove que per a gent gran. La percepció, i la forma d’entendre el món que ens envolta, sembla que se’ns enquista i queda ancorada en el passat, com els anys que anem complint. Amb cada nova generació –nascuda a la nostra rereguarda– ens sentim una mica més desplaçats, una mica més fora de context. No obstant, hi ha coses que, potser, no haurien de canviar mai o, com a molt, les hauríem d’adaptar als “Temps moderns” (temps de dubtosa actualitat) que corren i que l’inigualable Charles Chaplin ens va anticipar i pronosticar. Sí, ens faria falta un altre Charles Chaplin, perquè ens tornés a adequar, amb ironia, a la nova època (mal anomenada “Nova normalitat”). I també seria bo tenir més capacitat d’adaptació a les situacions excepcionals, com la pandèmia vírica actual. Així, tindríem el camí més definit i no estaríem dubtant a l’hora de recórrer-lo.

Una de les coses que tindria que ser inamovible és la nostra escala de valors, on s’emmarquen la nostra ètica i moral. Resulta incomprensible que aquests valors encara es confonguin amb entorns religiosos i tan sols s’admeten dins de cada religió, negant l’entitat laica d’una conducta que hauria d’integrar-se en el propi civisme i educació de la persona. D’aquesta manera, alguns “pseudoagnòstics” i alguns polítics de “lo políticament correcte” les segueixen negant “per se”, amb la qual cosa afavoreixen (per activa o per passiva) el “live motif” de la nostra societat: diners i poder. També resulta incomprensible que encara se segueixin confonent espiritualitat i religió: L’espiritualitat com a facultat inherent a la condició humana, a la seva intel·ligència i a la seva gnosi, i la religió com un conjunt de ritus i d’expressions de fe, d’una espiritualitat que emana de l’endogàmia de cada religió.

Però és clar, si no som capaços de diferenciar permissivitat i tolerància, ¿com podem pretendre diferenciar entre ser i estar o entre la manifestació d’aquest ser i la manifestació d’aquest estar? Doncs això (i entrant en el terreny estrictament polític), aquesta negació o falta de reconeixement marca la diferència entre una democràcia forta i una democràcia dèbil; tenint en compte, que aquesta última pot ser tan nefasta com una dictadura; ja que, afavoreix la radicalització de les diverses opcions polítiques.

Sí, s’està perdent el criteri personal, en favor del: “jo sóc, jo em sento com...” o “jo penso com...” i s’està extrapolant aquest criteri en favor d’un paternalisme que supleix, en la majoria de la població, les mancances socio-culturals que té; amb la qual cosa, ja ens hem situat en el llindar de la manipulació. I quan parlem de criteri personal, estem obviant el famós i per a molts tranuitat lliure albir, que per poder-lo exercir es precisen un mínim de coneixements filosòfics i de cultura intel·lectual; és a dir, de lectura, una altra de les assignatures pendents que té aquesta societat.

Sí, em faig gran, però no em preocupa el meu anquilosament intel·lectual, crec que és correcte, inherent a la meva escala de valors i a la meva edat.

Blat d’esperança

A l’Alba d’en Lluís Eduard,
d’un esperit assedegat,
buscant temps, aigua
i ruixant-hi intuïció.

Rompre el dolor, el moment,
els fragments d’explicacions
i saber, al menys, que tornarà
a néixer el blat de l’esperança
més granat i fort que mai.

“Una democràcia és més democràcia en la mesura que té l’ètica com a referència enlloc de la llei”

Món d’amor

L’engranatge de neurones
grinyola, mentre oneja
el domini de vent d’amor.
Navego per poder recular,
per sortir-me de la desproporció
i de les runes de desenamorar-se.

Estic descalç d’arguments
i amb parracs de records,
on queden bocins d’emocions
per la vall del sentiment.
Però queden regiments d’arbres
que mai em neguen el món d’amor.

Fixar el Nord

No ho sé, potser he estat perdut.
Tinc alguna cosa més a dir?
Dissoldre els records com sucre,
al cafè amb llet més quotidià
i dins una vida altament confinada.

Estaré expectant i mirant l’horitzó
des del merlet de la meva balconada,
quan surt el sol, quan surt la lluna,
més enllà de Sírius o de l’Estrella Polar,
que fica Nord cada vegada que escric.

“La notícia no és que Biden ha guanyat les eleccions a E.E.U.U. la notícia és que Trump les ha perdut”

Estovalles

Estic recamant paraules
al teler del pensament
i bastint les estovalles
que lluiran per festa
a la taula de la vida.

Amb el temps, els seus colors
s’esvairan i tots els mots
es marciran poc a poc.
No obstant, el suau teixit
restarà ple de records.

Parint amor

Voleteja
la papallona de la imaginació
per l’un-i-vers dels vers.
I, coherent, s’organitza
amb l’enamorada tinta
i bon vent d’aniversari:

Una esquerda a l’ànima,
cicatriu del fill de la boira.
Una cançó a cada pàgina,
que fressarà cada foli
per fer el llibre de la vida
i per parir més amor.

Actuació psicològica

La constant evolució humana provoca un impacte psicològic a les persones i al seu nivell emocional, que cal tenir en compte a l’hora d’afrontar el binomi salut-malaltia. Simplificant, aquest context psicològic a nivell individual tenim la psicologia (i psiquiatria, segons el cas), a nivell de grup tenim la psicologia social i a nivell de població la sociologia. Sigui el cas que sigui, la base inicial d’actuació tothora és l’individu. Cadascú conforma un dels maons amb que està fet l’edifici; és a dir, la societat. Per aquesta raó tenim tantes societats diferents, perquè els maons de cada edifici són diferents, en funció del país o regió i també són diferents tant per la formació d’aquest maó, com en la seva construcció maó a maó de l’edifici (l’estructura de la societat). Així, encara que puguem contemplar contexts de grup: familiar, laboral o social, afrontarem aquesta actuació psicològica de forma individual. Ja que, sempre hem de tenir com a base tres objectius essencials:

Ajudar a l’individu a distingir el que és real del que és imaginari
Cal reflexionar sobre les expressions emocionals tan populars del tipus: “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...”, “Jo opino...”, etc.; que en el seu conjunt només poden significar un “Jo imagino”; hem d’adreçar-nos a l’expressió racional del: “Jo sé”-“Jo no sé” En cas de “saber” s’han de tenir arguments que ho sustentin i en cas de “no saber” s’ha de tenir la valentia d’admetre-ho i la humilitat de preguntar per poder saber. Al meu parer, aquesta és una de les cruïlles on s’emmarca la immaduresa de la societat que ens envolta. Ningú gosa preguntar per saber, només preguntem per informar-nos; ja que, preguntar per saber pot ficar en evidència la ignorància del que pregunta i a ningú li agrada passar per ignorant.

Reconduir a l’individu
S’ha de fer sense opinar, sense imposar i sense censurar un comportament. En aquest sentit, es poden utilitzar dites, frases fetes i, sobretot, preguntes retòriques. Plantejar correctament una pregunta, sempre facilita trobar la resposta correcta. Si aquesta pregunta, ben plantejada, per afegiment és retòrica, convida a l’individu a la reflexió; camí inequívoc per desenvolupar una introspecció, de la que tan mancada està la societat actual, que és incapaç (per ficar un exemple) de diferenciar entre llibertat i llibertinatge.

Ajudar a l’individu en el seu procés d’adaptació
Procés d’adaptació o procés de dol. “Per se” les persones som rebecs als canvis. Sobretot si aquests canvis no depenen de nosaltres (si no els podem controlar). I si aquests canvis porten associat un component de dol (sigui físic, psíquic o emocional); aleshores, som més que rebecs, ens tanquem darrera d’un mur protector i, per tant, defensiu. Sempre la negació és el primer pas i el més difícil de resoldre en un procés d’adaptació i, a més d’això, resulta que el segon pas del procés és la indignació (o rauxa) de l’individu. Indignació que, perfectament, pot recaure en la persona que l’està ajudant en aquest procés; raó per la qual molta gent declina fer aquest ajut, així s’eviten un conflicte més que factible.

Per assolir aquests objectius hi ha dos eines quasi universals: “La relació d’ajuda” i “El suport psicoemocional” S’ha que tenir molta cura amb la relació d’ajuda, evitant innecessaris cordons umbilicals de nutrició, perquè sempre generen dependència amb la persona que s’ajuda. No hem d’oblidar que la salut és independència i que tot cordó umbilical, tard o d’hora, s’ha de tallar. En quant al suport psicoemocional, aquest ha de ser totalment asèptic, sense falses empaties que puguin provocar una implicació emocional i desembocar en una relació personal no terapèutica.

Per últim, cal esmentar un dels errors més greus que es poden cometre en tota actuació psicològica: Convertir les eines terapèutiques utilitzades com si fossin objectius. És a dir, que la relació d’ajuda i el suport psicoemocional deixin de ser eines per convertir-se en objectius terapèutics.

A cuc amagar amb el sol

No recordo haver-me avorrit mai.
Com! si la feina era meva per
domesticar una imaginació desfrenada.
En alguna ocasió, sol amb el sol,
per entre xops i matolls de la bassa
de la inesborrable torre dels avis,
jugava a cuc a amagar amb ell:
marcava un itinerari i havia de
fer-lo sense que em toqués el sol.
Quasi sempre guanyava ell,
però quina felicitat les vegades
que jo aconseguia burlar-lo.

“Quan una persona es posa en evidència per primera vegada, normalment no passa res; però si sempre es posa en evidència, al final es posarà en minoria”

Brúixola i rumb

(Al maleït COVID-19)

Encara ens queden
primaveres per florir
i tardors per estimar.

Encara ens queden
somnis per conquerir
i sentiments per gaudir.

Encara ens queden
nous amics per conèixer
i noves emocions per viure.

Encara ens queden
abraçades per adjudicar
i petons per prodigar.

Encara el vaixell porta
la brúixola de l’amor
i el rumb fixat en el destí.

Encara tenim prou forces
per seguir a la trinxera
i ganes de seguir lluitant.

Escrit enviat al Paer en Cap

Hola. Jo, com tots, lamento el tancament de bars i restaurants, però cal que tinguem en compte que han estat i seran focus de contagis, això està avalat per estudis científics.

I són focus de contagi per:

1. La distància entre taules, malgrat que sigui correcta, resulta insuficient.

2. Quasi tota la gent està asseguda sense mascareta i està reunida bastant més de quinze minuts, temps de referència per al contagi.

3. Es produeixen interaccions entre grups que no són estables.

4. Els fumadors, quan expulsen el fum, exhalen amb més força i envien molt més lluny les gotes de Plüggen i de Wells portadores del virus.

5. Treuen espai a zones de pas i impedeixen moltes vegades que els vianants puguin guardar la prudent distància de seguretat.

“La realitat virtual no és realitat. És una “pel·lícula” on la persona vol integrar-se com si fos un actor o actriu. Això pot ser molt perillós, perquè pot significar una fugida de l’autèntica realitat”