Qualsevol refugi

No hi ha forma que els déus
abdiquin de la seva rauxa,
em sento com un gargot
sotmès al seu obscur,
voraç i luxuriós judici.
La seva desmesura és
digna d’integrar-la
en el secret del silenci
i reciclar-la per a millor ofici.
La seva actitud –tràgica
i patètica– és l’eclèctica
de la impietat. No és
estrany que tinguin
com recompensa l’oblit.

Propòsit per a Cap d'Any

“No hem de parlar mai ni bé ni malament de nosaltres mateixos. Bé, perquè no ens creurien, i malament, perquè ens creurien massa fàcilment”  (Confuci)

“La vida és un procés d’adaptació constant, fet d’adéus i renúncies. Per aquesta raó, amb l’edat es va incrementant la nostra nostàlgia”

Una porta que grinyola

Com desferra impressionista,
clareja un cel eixut i resignat
amb blanc i negre de núvols
i pol·lució. Acluco els ulls per
mirar l’hora –des de plenitud
de temps i anys–, l’inhòspit
sentiment de sentir-me com
disminuït que s’esmuny del jaç.
Em llevo, tan majestuós com puc,
des d’un matalàs aclofat per
molls fluixos.
                      Qui pogués ser
serraller del temps, recular
uns quants anys, per tal
d’endreçar el bloc de la vida
i els xiribecs del nostre cos.
Faig armistici amb les xacres
i, compassant els passos,
obro la porta de la cambra.
Aquesta porta també grinyola!

“Recorrem a la televisió per apagar el cervell, i a l’ordinador per encendre’l”  (Steve Jobs)

“Jo, més que aniversaris, compleixo dies i ho prefereixo, perquè no tinc que esperar un any per celebrar-ho”  (Luis Rojas Marcos)

Dóna’t un Nadal

Torna a trobar el nen que hi ha en tu
per jugar, riure i somiar tots els dies.
Exercita la fantasia i, junt a la teva utopia,
genera tanta esperança com siguis capaç.

Busca i busca’t pel camí de l’amor,
ofereix tots els anhels i sentiments
i lliura’ls amb la fragància de la bondat,
embolicats en el regal de la tendresa.

Cultiva totes i cadascuna de les emocions
i recol·lecta-les convertides en sentiments.
Dóna’ls-hi la llum tamisada de la teva intuïció
i ruixa-les amb la pluja de la il·lusió.

I així, amb la tendresa, naixerà la Pau
etèria i blanca del novell Nadal.
I així, amb la blanor, naixerà la claredat
subtil i lleugera d’aquest Any Nou.

“Totes les nits de l’any diem “Bona Nit”, menys avui que diem “Nit Bona” Desitjaria que totes les nits de l’any fossin “Nits Bones””

Tots nosaltres

(A Poetes de Ronda)

Tots nosaltres,
hem après del silenci
llegenda de romanticisme
i sortilegi dins la paraula.

Tots nosaltres,
som pelegrins de l’esperit,
companys de ritme i melodia
i germans de sensibilitat.

Tots nosaltres,
fem del somni realitat,
la realitat lloc de somni
i paradís a un món millor.

Tots nosaltres,
amb poesia, fem amistat.

“Què és un cínic? Un que coneix el preu de totes les coses i el valor de cap”  (Oscar Wilde)

“No facis del teu cos la tomba de la teva ànima”  (Pitàgores)

Un glop incert

Ara mateix, trepitjo tolls
de nostàlgia, mentre
una boira juganera
m’empaita, fent-me
carantoines al clatell.
Supervivent del record
i esclau de la temença,
m’empasso la rancúnia,
no fos que m’esquitxes
amb la seva obstinació.
En aquest místic naufragi
faig palesa de rebel·lia:
Despullo la meva ànima
i cerco aquest paradigma
de veritat. Així, incòmode,
copso la meva nuesa per
beure-me-la d’un sol glop.

“La nostra joventut és decadent i indisciplinada. Els fills no escolten ja els consells de les persones grans. El fi dels temps està pròxim”  (Anònim caldeu, voltants del 2000 abans de C.)

“Fins que no s’establís un diagnòstic, suposar un amb exclusió d’altres, és estúpid i potencialment perillós “Suposar ens converteix en beneits”, era la manera que un professor solia refermar-se en aquest principi”  (Michael Palmer, Causes naturals)

Un tros d’infinit

Em capbusso per ponent,
amb reducte d’alè. Traç
d’ombra i esforç, embat
on forado la remembrança
per sembrar-hi la llavor
d’altra il·lusió perduda.
Sóc pols orgànic, fang
i aiguamoll, pentagrama
infinit del no-res. Esperono
el límit del crit, la ferida
del moment, mentre veig
com onades d’escuma
aixopluguen sorra per al
paradís promès. Llavors,
de puntetes i a les palpentes,
retrobo un socorregut silenci,
tot fent el camí del més enllà,
que n’és clau de volta del destí.

Cinc a l’amor

“Qui pot dir quant t’estima, petit amor sent”  (Francesco Petrarca)

“La lluna i l’amor, quan no creixen, disminueixen”  (Proverbi portuguès)

“L’amor és cec, però el matrimoni li torna la vista”  (Anònim)

“Alguns amors quan arriben solen ser bastant cecs i quan se’n van, massa lúcids”  (Enrique Rojas)

“Enamorar-se és alienar-se, fer-se aliè, ampliar-se, formar una unitat més espaiosa i profunda. L’autèntic amor fa a la persona més complexa”  (Enrique Rojas)

Ignot

Humiteja la boira amb
monotonia feixuga, sucant
carrers i regalimant arbres.
Seduït per aquest escenari,
esmolo la meva existència
per tal d’arranar les bardisses
que em sotraguen l’ànima.
Em queda l’heura i colpir
les gleves, percebre el destí,
ignot i tossut, a fi que em sigui
cent per cent assequible.

“Les persones sempre jutgen els demés posant com a model les seves pròpies limitacions”  (Paulo Coelho, El camí de l'arc)

"No tot allò que fem ès allò que volem. I no tot allò que volem ho fem o ho podem fer"

Propòsit

El passatge era curt;
ara terra, ara fang.
Pel riu, els arbres feien
un parèntesi tardoral
per lloar a Sant Martí.
Treva que les fulles aprofiten
per emplenar-se de colors,
enganys i desenganys.
En tots els jocs corríem:
acuit i parar, a cuc amagar...
Absents, a les palpentes,
buscàvem pels racons foscos;
mentre el carrer reflectia al sol
l’atziac propòsit d’arrenglerar
els deures per l’endemà.

“La ciència i la medicina s’ocupen del cos, mentre la filosofia tracta de la ment i de l’ànima, tan necessàries per a un metge com menjar i l’aire”  (Noah Gordon, El metge)

“Què és un amic? Una sola ànima en dos cossos”  (Aristòtil)

Rosa de bardissa

Captaire de sol,
la rosa de bardissa
s’amara amb vent
de so primaveral.

Recull d’absència
(quan esgrimim
paraules d’amor)
en l’obrador dels mots:

Com eixorda
el retrò del record!

La rosa de bardissa
no és tan bonica com altres
però té la llibertat
del seu espai obert.

Rosa!, fes-te senyera
en l’atapeïda bardissa
de la nostra vida
i dóna’ns la teva llibertat.

Tres per a la felicitat

“He decidit ser feliç perquè, a més a més, és bo per a la salut”  (Voltaire)

“La felicitat consisteix en tenir bona salut i mala memòria”  (Enrique Rojas, psiquiatra)

“La felicitat equival al sumatori infinit de tots els nostres moments feliços. Mai s’arriba a la felicitat plena, però contra més moments feliços tenim, més ens hi apropem”  (Jesús Garcia Boadella)

Ben mirat

Ben mirat, tothom té
la seva particular gesta
encara per esbrinar.
Aquell instant enutjós
que tusta el pensament,
com si fos un maleït
prejudici dut a examen.

Ben mirat, l’envescada
és l’animaló del progrés,
aquest desgavell sense
pietat, tot sovint flonjo
i sempre insegur, que
hom podem dir benestar,
marbre i xiprer del món.

Ben mirat, menem la vida
amb poca traça, la follia
del col·loqui ecològic,
en aforaments de lèxic
inconeguts o ignorats,
però quasi sempre silents,
on sojorna la pobra natura.

Ben mirat..., tot és finit.

“La fidelitat es nodreix de delicadeses i de petites coses”  (M. Güell)

Hi ha coses que no canvien

“Ens ofereixen sistemes de valors que molt poc tenen que veure amb l’educació. Ens inculquen un sistema econòmic que ens convida a ser inhumans, imbècils, salvatges en el treball, obligats a tractar malament al company per poder subsistir”  (Lluís Llach; La Vanguàrdia, 30-10-2003)

Data de caducitat

Decebut, com un postulant
iconoclasta i sense paradís,
li faig un lífting a la tristesa
per capgirar el seu designi
i totes les meves xacres.
Tal vegada, així, deixi de ser
creditor de la meva ànima.
Aquest repte és una nova treva,
per tal de desordir l’entramat
conspicu d’un vell adolescent,
que ja porta data de caducitat.

“La política pot engegar-se en una conversa de sofà, però serà estèril si més tard no queda reflectida en una taula de negociació i en una signatura de pacte”  (Dialogar-Negociar-Pactar)

“Pensar és gratis”  (Grafit anònim)
(Deu ser per això que molta gent no pensa; el que és gratis, no té valor)

“Els moderns recursos que disposa la medicina han creat en els ciutadans, i també en els professionals, una espècie de deliri d’immortalitat i han portat al metge a confondre la seva vocació:  s’ha potenciat la missió curativa i s’ha oblidat la seva autèntica missió; és a dir, alleugerir el sofriment humà”  (Dr. Marcos Gómez Sancho, Cures Pal·liatives: Control de símptomes)

Estil balb

Mot rere mot, sadollo tribut
a un somriure seductor,
repenjat a taula i amb remor
de música per al record.

Mot rere mot, descabdello
l’entramat de paraules
i plantejo cada qüestió
com si fos troca de fil.

El capvespre porta presa,
tomba per l’aresta de la taula,
mentre fumeja la sentor
d’una infusió de menta.

Balb, vull ser accessible,
compassar veu i rialla,
redreçar la conversa
i bescanviar-la per sentiments.

Mot rere mot, cabusso
el terratrèmol d’una mirada.

“No et preguntis què pot fer el teu país per tu, preguntat que pots fer tu pel teu país”  (John Fitzgerald Kennedy)

“Malgrat tot, un té dret a la diferència”

Gemec galàctic

Després del neguit
sempre hi queda pòsit
–com al flascó de l’oli–,
que enterbolís l’esperit
poruc. Aquest tocaboires
se’ns torna misogin,
cada vegada que voleia
el rampell del gènere.
És estoig de coloraines
que s’enjogassa com
tions encesos enmig
la nit; conjur de sexes
on neguiteja la solitud,
fins estroncar el desig.
La cabòria és a la fal·lera,
com el pàmpol ho és
al raïm, filagarsa de revolta,
tràngol que enforna l’ànima:

Un efímer gemec galàctic.

"¿En quina universitat es doctoren en democràcia els polítics, per tal de dogmatitzar i dir-nos als ciutadans el què és o no és democràtic?"

“No hi ha camins per a la pau, la pau és el camí”  (Mahatma Gandhi)

“La veritat et farà lliure”  (Sòcrates)

(Molts polítics són presoners de les seves mentides)

Vora el prat

El vent escriu amb sensibilitat,
omple tot el prat de petons
grocs i blaus; alhora, despentina
cabells d’herba humida. Llunyans,
altres cabells encara estan blancs
i per les venes de la serralada
corren aigües fredes i desglaçades,
que porten somriure als llavis.
Somriure que, novament amb
el vent, donarà més flors al prat.

“L’estupidesa és infinitament més fascinant que la intel·ligència. La intel·ligència té els seus límits, l’estupidesa no”  (Claude Chabrol)

“La cultura no són les coses que estan en els llocs, sinó la vida que tu saps insuflar a aquestes coses”  (Emili Lledó)

En un instant

La fina pluja enraona
amb la remor del riu.
Més enllà, el ressò del mar
s’empassa el ressò del riu.
I dins l’horitzó, monòton,
un tràfec d’humitat
retorna núvols al cel.
L’arbre de la vida lliura
l’ombra del proppassat,
la disfressa d’un ahir
que resta com a reducte
d’un paisatge d’infantesa,
viscut en aquest instant.

“La salut és personal i intransferible; en el binomi salut-malaltia és la malaltia la que ens fa ser conscients i valorar la mancança de salut. En aquest binomi la percepció negativa de la malaltia està per damunt de la percepció positiva de la salut, ja que no valorem la salut, perquè la donem per sobreentesa”

“El costum és l’hàbit que fa al monjo”

Paraules i flames

A la meva edat, destral en mà,
encara no me n’he cansat
de perseguir i trossejar
paraules de foguera
i encenalls de reialme,
per encendre el foc
on les flames del laberint
faran deturar i defugir
la sageta del malson.
El poc futur que tinc,
que sigui de fermesa.

Imagina-t’ho

Hi ha moltes històries dins d’una Història. I, a vegades, res sembla ser el que és.
                                   _____________

Imagina’t un país on tothom cregués que la seva llibertat acaba on comença la llibertat del seu veí i on el tranuitat lema de “Viu i deixa viure” es canviés pel nou lema de “Viu i conviu”. T’ho imagines?

Imagina’t un país on el cel blau fos el color del sentiment de totes les persones i el verd del prat fos el color de la seva il·lusió. Imagina-t’ho.

Imagina’t un país on la gent sabés apreciar el valor de la semàntica i de l’etimologia de les paraules i comprengués, per exemple, que la paraula amistat deriva de la paraula amor, o que la paraula company deriva del verb compartir. T’ho imagines?

Imagina’t un país on les guerres fossin de paper i les lluites es fessin amb pètals de rosa o amb aigua de colors. I que tingués com a senyera l’Arc de Sant Martí i com a himne nacional l’Himne a l’Alegria. Imagina-t’ho.

Imagina’t que en aquest país els diaris es fessin amb reculls de poesia i el somriure fos el rodolí de la gent. I la literatura i la música fossin la seva màxima aspiració personal. I els esports i els espectacles fossin tots de participació, lliures i gratuïts. T’ho imagines?

Imagina’t, (posa aquí el teu nom), que tu hi vius en aquest país.

T’ho imagines?

Si t’ho imagines, enhorabona, perquè ja coneixes el meu país i el meu món interior.

Per tenir, tinc...

Tinc un vell armari
rebaixat, deslluït
i amb només un calaix.

Tinc un tancat al jardí
antic, arrenglerat
i malparat pels anys.

Tinc un joc de tabac
obscur, força allargat
i molt suau al tacte.

També tinc:
La veu a la branca,
passes per florir i un
mapa-guia de la boira.

I tinc,
la mort ajornada,
el renec exiliat
i una teoria sobre la nit.

I tinc,
com no!, un angle
obert, innombrable
i amb l’adreça del destí.

Per tenir, tinc:
La corda dels segles,
un bocí d’Història
i el para-sol de l’espai.

Per tenir, també tinc:
Una bastida de sentiments,
sense enveja ni vergonya,
i vi de goig sempre a punt.

I, per tenir, tinc...:
la carn damunt dels ossos,
l’esperit a flor d’ànima
i el principi davant la fi.

“El record es pot perdre dins la memòria, no així dins el subconscient que sempre el retorna”

“L’amor cal blindar-lo contra la convivència i rutina diàries”

Sentits de natura

Escolto com creix l’herba,
imagino el soroll que fa el riu
i veig com dansen les fulles;
com una perduda gota d’aigua
busca l’aresta de la branca
per amagar-se rere l’arbre.
Oloro el verd del bosc
i el blau del cel, que s’ofega
amb evocació d’enyorament.
Percebo raigs de sol a la pell
i llençols d’aire al paladar,
mentre li faig el viàtic
a les restes de l’hivern.
Aquest temps és endeví
de sentiments opalins
que, a poc a poc, sorgeixen
per fer-se blancs com anyell;
com l’infant que fa un incís,
per després tornar a jugar.

“El veritable valor de les coses és intrínsec al temps que perduren”

“Tot sovint, la intransigència és la cara d’una moneda on la creu és la por”

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

                                                                       Màrius Torres

(Avui, enlloc de ciutat, cal ficar país, si més no nació)

Les dos Erres (Regeneració-Revolució)

“Per acabar amb un sistema polític corrupte, només hi ha dos camins: Una Regeneració total i absoluta del sistema o bé una Revolució”

Llavors

Llavors,
l’ocell sensual –íntim
i imprecís– s’adscriu
a llum de cataclisme
i a un incipient desig,
objecte de nostàlgia.

Llavors,
l’expressió de triomf
nega el fruit del fenomen
i bleixa núvols de destí.
Aquesta arquitectura és
ruta gòtica d’angoixa.

Llavors,
l’acurat mot resta,
massa feixuc, per lloar
un discurs gris i agressiu,
que colpís el crepuscle
on convergís la tardor.

Llavors,
quedem orfes i el dolç
desmai del plor té tons
discrets, en el senzill recer
d’una cançó d’amor.
El bressol de moltes cases.

“El que faci una bondat que calli, el que la rebi que la conti”    (Lucius Annaeus Sèneca)

“Mentre no s’acabi amb el divorci legislatiu existent: entre el que és ètic i el que és legal, seguirem tenint casos de corrupció i d’evasió de capitals”

Embruix de nit

Plou, amb la peresa de l’absència
i l’incertesa de viure, indefens,
sota el paraigua d’una intensa melangia.

Plou, i enyoro l’amistança de la lluna,
el seu etern sortilegi i seguici d’estels:
pluja, nit i boira, l’embruix de cada nit.

Una mica de didàctica electoral

Quan es fa una consulta electoral, en forma de referèndum, sempre hi ha la maniquea tendència de simplificar el resultat amb un “Sí” o un “No” Així, el pastís estadístic es confecciona només amb els vots emesos, tenint només dos porcions percentuals i es dóna per suposat, una vegada s’ha especificat l’índex de participació, que l'abstenció acata la decisió de la majoria. I això no tindria que ser així.

En primer lloc, hem d’anomenar i definir les cinc opcions possibles: “Sí”, “No”, vot en blanc, vot nul i abstenció.

El “Sí” implica l’acceptació (o resposta positiva) a la pregunta plantejada en el referèndum (la majoria de referèndums persegueixen el “Sí”; són, per tant, de plantejament positiu) El “No” implica la no acceptació (o resposta negativa) a la pregunta formulada. El vot en blanc implica adherir-se o acatar la decisió de la majoria. El vot nul pot ser: fortuït o intencionat. El vot nul fortuït és estrany en un referèndum, no així en altres consultes electorals, sobretot quan les llistes són obertes. El vot nul intencionat (al meu parer antidemocràtic) és fruit de estranyes revenges, frustracions o intencions psicològiques més profundes i negatives. Per últim, tenim l’abstenció, que és l’opció més difícil d’analitzar i d’interpretar. Doncs, és impossible distingir l’abstenció de la persona que (per circumstancies personals) no ha pogut anar a votar, del “passota” polític o l’abstenció de militants i simpatitzants d’un partit polític que opten per l’abstenció, enlloc del “No”, per tal d’evitar que un altre partit (que també vota “No”) aglutini i faci rendibles els seus vots.

Per cert, tot referèndum té una intenció de fort contingut socio-polític i el referèndum pot ser vinculant o no. Sempre he cregut que, si el referèndum no és vinculant, és una pèrdua de temps i de diners. A més a més, el caire democràtic és molt qüestionable; ja que, implica que la veu del govern i dels representants del poble està per damunt de la veu del poble.

Pentagrama

El goig de la llibertat
aleteja entre les fulles,
a contrallum, cercant
l’epicentre d’un sol
tamisat per boira baixa.

La brisa oneja el paisatge,
els meus cabells humits
i el pentagrama de branques,
on s’escriu una cançó
amb gotes d’aigua musical.

“Mai millora el seu ànim el qui canvia només de lloc i no de vida i costums”    (Lucius Annaeus Sèneca)

“Llegir els autors clàssics, sempre enriqueix el vocabulari”

L’estenedor del record

Puc trencar la veu amb
els primers raigs de sol
o guarir les meves ferides
amb la llum de la lluna.
Puc penjar els somnis
a l’estenedor del record
o tornar a batre sentiments
(per tal d’ensacar-los)
a l’era de les emocions.
I puc dibuixar... tants
horitzons com dies visqui.
Però, no puc deixar que
l’amor em reculli pel camí,
ni que el riu del destí
faci aquest camí per mi.

“En política no hi ha res evident” (I, no obstant, els polítics en fan ús i abús de la seva “evidència”)

“Importa molt més el que tu pensis de tu mateix que el que altres opinin de tu”  (Lucius Annaeus Sèneca)

Precepte democràtic

Ho reconec, ho faig d’esma,
quan burxo dins el parany
dels partits polítics,
dins la seva vacuïtat de sigles
i el seu brunzit programàtic,
que només és una teia
en la nit de la ignorància;
quan gesticulen, desmemoriats,
i s’allargassen per escatainar
una profitosa habitud,
on fan emmudir el primer
precepte democràtic:
“El poder n’és del poble”

“La deformació professional és l’ombra de tota professió”

“La metafísica abstrau a l’home de la seva menudesa física”

Brunzit de fulles

Arriba el vent de tardor,
el que allunya a les orenetes,
bressolant branques i fulles,
fent un suau brunzit
de música i record
que ens torna, una mica,
a la infantesa de jocs,
il·lusions i futurs.

Arriba el vent de tardor
i amb ell el teu aniversari.
Maria, moltes felicitats.

(Dedicat a l'amiga Maria Pijuan)

“L’important no és el que fas, l’important és com ho fas”

“El destí condueix al qui se sotmet i arrossega al qui es resisteix”  (Lucius Annaeus Sèneca)

Tanmateix

Net de culpa, voldria
desdir-me del rastre
que deixa el vençut;
sense ofendre a ningú,
subscrivint normes
o pactes, fugint
del càlid cinisme
i  del grotesc urc.
Sigui com sigui,
sempre se’m podrà
titllar d’indiscret,
sacsejar-me amb gatge
d’esdeveniments i amb
penúria, que trabuca
l’obscur designi dels déus.
Tanmateix, el seu auguri
em torni a ser propici.

“El llenguatge de la veritat és senzill”
(Lucius Annaeus Sèneca)

“Hi ha moltes maneres de mentir, però només n’hi ha una per dir la veritat”  (Jesús Garcia Boadella)

Percepció del temps

“Quan som joves, un any gairebé ens sembla una eternitat; quan som grans, un any ens passa volant, quasi com un sospir”

Un clot al camí

Esquerp i musti, deixo enrere
la polseguera del destí,
m’endinso en el lúbric
i antic territori de l’angúnia.
Una càlida mà fa sentir-me
minyó, donant-me el ferm
suport que recolza, perquè
el bernat del proppassat
no excreti l’acre flaire d’oblit.
El lligam d’aquests dits fa
que resti tranquil. Mentre,
el pensament vagareja entre
la ingenuïtat de l’aprenent
i la fòbia del qui es creu veterà.

“La incomprensió és la pitjor malaltia que pot tenir un malalt”

Passes per recórrer un camí científic

1.- Observació.
2.- Sentit comú.
3.- Lògica.
4.- Raonament.
5.- Metodologia científica.
6.- Especulació filosòfica (valorar i ponderar els resultats)
7.- Deducció (demostrativa i amb percentatge d'error)
8.- Conclusions (no categòriques)

(Com sempre dic, l'ordre és molt important, en aquest cas fonamental)

De franc

El xiu-xiu d’un eufemisme
referma el reialme de l’absurd,
en el peatge d’un malviure
que he de portar amb dignitat.

A l’inrevés,
puc desoir aquesta crida
i fer-me heroi de l’antiga
i molt llunyana fosca.

Cites de Sèneca d'actualitat

“Cap vent és favorable per al qui no sap a quin port va”

“Ha de ser més fort qui porta la càrrega que la càrrega”

“És més fàcil entendre les parts que entendre el tot”
                                                                          (Lucius Annaeus Sèneca)

“La intel·ligència no és patrimoni de ningú i, a la vegada, és patrimoni de tothom”

“La creativitat és la facultat que treu a l’home del no-res”

Desori

Destemençat,
faig escomesa
per anihilar el drac
que arrapa l’ànima;
és un companatge
–porto cartes marcades–,
dins la sèquia del deure.
Ja no em pertanyo,
sóc desfeta sense hàlit,
el fruit d’un desmai.

“Un missatge subliminal sempre és negatiu. Ja que, intenta manipular i condicionar al qui el rep”

“¿Quina democràcia és aquesta que polititza la justícia i judialitza la política?”

Ancorat

Tal vegada, el risc estigui
en el retorn o, tal vegada,
és un caprici de l’enyor.
Furtiu, em sento deutor
per desvetllar el fet que,
sent desconegut, n’és,
tal vegada, quotidià. Íntim
i malfiat, estic ancorat
dins un ritual de dignitat,
cap dàrsena em sedueix
o, tal vegada, no gosi
engrescar-me dins
el privilegi de la raó.

“Hi ha gent que creu estar per damunt de la resta i que les lleis no es fan per a ells, es fan per a la majoria de la població” (Els vasos comunicants que hi ha entre poder polític i poder econòmic són inqüestionables. Aquí, en aquest règim democràtic que patim, el 80 % de les lleis es legislen per al 90 % de la població, l'altre 10 % de població conforma l’oligarquia politicoeconòmica amb els seus privilegis legals)

Nivells de resposta social davant la corrupció

      1.- Estupor.
      2.- Indignació.
      3.- Ràbia.
      4.- Revenja.
      5.- Prendre’s la justícia per la seva mà.

Atenció! En aquests moments, ja estem en el nivell 3, camí del nivell 4.

A miques

Tinc el cos a miques,
no puc pas queixar-me,
no necessito rellotge;
en tot moment, alguna
xacra em dóna l’hora,
L’ànim el tinc igual,
em goteja, prostàtic,
damunt la pedra fosca
d’un temps perdut.

“El morb és la canalització de la malícia popular”

“L’escala degenerativa comença amb l’inofensiu sarcasme, continua amb la ironia, segueix amb el cinisme i acaba amb el sadisme”

No ens trencareu

No!, no ens trencareu,
perquè no es pot trencar
la veu d’un poble,
la veu del meu poble.

No!, no ens trencareu,
perquè no es pot trencar
la voluntat d’una nació,
la voluntat de la meva nació.

Sense baluard

Expectant, opto per sortir-me
per l’escletxa de la paradoxa.
Al capdavall, l’oracle dels déus
s’esmuny, amb poca traça,
per la meva rereguarda.
No sóc pas hostil, però
tampoc estic per a foteses
ni per a somnis estèrils.

Gairebé, caldrà noliejar
el vaixell dels favors o
endegar camí per al triomf,
no fos cas que el temps
m’engoleixi i ompli el buit
amb qualsevol pagerol.
Sense cap baluard,
haig d’escapolir-me,
fins que els déus tornin
a ser del tot favorables.

Estabilitats de la persona

“Hi ha tres estabilitats bàsiques: Estabilitat d’habitacle, estabilitat laboral i estabilitat afectiva”

“Les persones són com els edificis, per poder créixer necessiten bons fonaments”

Espigant crepuscles

La pupil·la de l’espai
batega llum d’intuïció,
on s’encalma el cel,
damunt la tempesta
i les runes del somni.
L’arc de Sant Martí
encercla la posta de sol,
com la veu encercla
el vers i la lluna el sol
en miracle d’eclipsi.
Em sento nu i perdut
davant aquesta infinitud,
que té tors de déus
i paradís d’eternitat.

“Abans d’escapolir-se de la paella, cal saber si hi ha o no hi ha foc”

“Parlar amb veracitat és un compromís personal amb la veritat”

“Hipòcritament, també desmenteix qui menteix”

Benvinguda tardor

Benvinguda siguis tardor,
fa un any que t’espero.
Com sol·lícit amant,
enyorava la teva pau
temperada de capvespre,
amb tamisada llum,
on es bressolen
les últimes orenetes.

Al teu reclam,
es despullen els arbres
per encatifar la riba del riu
que ens ha vist néixer.

Benvinguda siguis tardor,
perquè m’alliberes del temps
que ha estat el recull de fulls
de la meva trèmula vida.

“La impunitat és la lacra social per excel·lència”

“¿De què ens serveix tenir les millors lleis del món si manquen els mitjans i recursos per fer-les complir o no hi ha la voluntat política de fer-ho?”

Simbologia

Intueixo l’ocell que entapissa el cel,
més enllà de la lluentor del sol
i la maragda de cada mar.
Intueixo l’au que entapissa el mar,
més enllà de la bruna arena
i de la sageta del cel blau.

Llanço aquest repte
emprant noblesa d’esperit,
ans que la degradació del món
trenqui ordre i tranquil·litat.
Que no ens agonitzi la prudent
calma o la nostra disfressa
en el miracle d’envellir.

“Votar uneix, el que separa és no poder votar” (Artur Mas)

Tres de tres

“La veritable saviesa està en reconèixer la pròpia ignorància” (Sòcrates)

“El savi sap que ignora” (Confuci)

“El silenci té el seu llenguatge: sap fer-se entendre” (Siddhartha)

Sense tornada

Tot queda i tot passa.
El pensament no torna
a sorgir per l’endret
de la memòria. No,
no hi ha camins de tornada.
El cel és el mateix,
la terra no. Al present
(el que tenim) se li dóna
compendi de futur.
Anem massa a corre-cuita
i sovint no tenim
temps per reflexionar.
Les decisions d’avui són
els estigmes de demà.

“Respecte a la salut, ningú desitja ser salvat i tothom desitja ser curat”

“Quan un directiu no veu un problema, tendeix a creure que aquest problema no existeix”

Crepuscles

He trencat el vent
per l’escletxa del record
i he obert l’albada
amb clau de sentiment.

Torno a jugar a: cuit i parar
(en el petit carrer de l’amistat),
als encantats (de la nostra soledat)
i al petit soldadet anglès
(amb peus cansats de caminar)

I he recollit la veu glaçada
de la muntanya, i he recollit
el silenci tòrrid de la platja,
per escriure, altra vegada,
allò que puc escriure:

Un crepuscle de sol lluent,
un crepuscle de lluna clara.

Dubte raonable

"¿La justícia on s’ubica (impartir-la ja ho sabem) en la llei o en el jutge?"

“La por més visceral és la por al que és desconegut”

L’onze de setembre de 1714

Almenys ens han deixat
l’honor de caure sols.
En la desesperança,
acceptem la foscor.

Demà retornarem
al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
als bancals de la por.

Aprofundim rars pous
als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
terra bona, llavor.

Salvador Espriu

Un crit de tardor

Entre la serralada
i els arbres de la vall,
s’estén una boirina
que badalla amb
els primers raigs de sol.

Un breu ventijol mou
els olors de la nit
i els oferta a tot aquell
que vulgui gaudir-los.

La vista abasta
aquesta pau estàtica,
per dur-la fins al cor,
en un u de setembre,
que, amb força, ja ens fa
el primer crit de tardor.

“Digues-me la sal i el sucre que prens i et diré la salut que tens”

“El penediment no pot eximir de la responsabilitat de la culpa”

Camisa blanca

Porto la camisa blanca
per rebre l’estimat sol,
però el mar s’enfosquís
amb densos núvols que
no són d’un mes de juny.

La gavina busca entre
el rocam, on l’escuma
diposita la seva humitat
a unes roques farcides
de sal i de dolç record.

Porto la camisa blanca
com a senyera i penyora
d’un cor que ja batega
lluny de tot, cada cop
més de pressa i entreyorat.

“La intel·ligència d’una persona es veu tant en les poques paraules que diu, com en els seus silencis” (Dedicat al Xavi, el meu fill polític)

“Un país que tingui un índex cultural baix; lamentablement, la falta d’escrúpols sempre es pot convertir en garantia d’èxit”

“No sé si la fe mou muntanyes, però ha aconseguit veritables miracles”

El somni

Després de tot, l’important
no és aconseguir el somni;
l’important és tenir el somni,
la capacitat etèria per sortir
de l’eterna garjola de la rutina,
que ens empresona, i obrir
el cel per ficar-hi el nostre sol.

Qüestió de sentit comú

Totes les democràcies poden tenir unes xacres que les fan odioses. Les tres principals són:

    1.- La prepotència dels seus dirigents.

    2.- La impunitat (no fer complir lleis i normes, per desídia o per incompetència)

    3.- Els greuges comparatius (quan no s'apliquen lleis i normes a tothom per un igual)

Com sempre dic, l'ordre és important.

“L’afany de poder és inherent a la naturalesa humana”

Paraules al vent

Voldria obrir els calaixos del vent
i ficar-hi les meves paraules,
sota el paraigua de la seva llum.

Voldria nodrir aquesta llar
amb els flams de la soca que
sempre hem emprat per estimar.

Voldria morir sense morir,
per no marxar, per no lacrimar,
i fer jur d’amor amb gonella grega.

Voldria portar roba de festa,
quan, creuant el portal del cel,
rebés el primer bes de benvinguda.

Sí, voldria que les meves paraules,
per sempre més, les guardés el vent.

“Amb la seva prepotència, la cultura tècnica tendeix a eclipsar a la cultura filosòfica”

“Negar l’evidència equival a negar-se a un mateix”

Auguri

Deixa un lloc a taula
pel nou amic que vindrà;
encara que, potser, sigui
l’amic de sempre,
aquell que està en el teu
passat, present i futur,
perquè ell és intemporal.

Deixa un lloc a taula
i treu el teu millor vi,
que les espelmes de la nit
ja fumegen boira de record.

Deixa’m un lloc a taula,
per gaudir del teu somriure.

“Ser defraudador també implica cometre una mentida per omissió. I, atenció!, tots els mentiders són compulsius”

“Manipular la informació, o els seus continguts, sols ser la clau de l’èxit dels que no tenen escrúpuls”

Versos blancs

Ens hem fet...
vassalls de la vida
i serfs de la rutina,
entossudits per viure,
obstinats per gaudir
-al preu que sigui-
el suc de la taronja,
perquè així s’allunya
la pertinaç mort:

Desitgem ser guarits
amb pastilles redemptores,
perquè no volem ser salvats
del nostre nociu estil de vida.
          _______

Quan entro per la porta,
m’agradaria que la por
i l’angoixa sortissin
per la finestra:

Pau i tranquil·litat
són la base de la salut.

“Reconvertir el sector industrial d'un país en sector comercial i de serveis, és desmantellar les expectatives de futur d'aquest país”

“L’home sols ser més indulgent amb les desgràcies físiques que amb les desgràcies psíquiques”

Rastre de temps

El silenci és un rellotge
imprecís i sense soroll,
que subscriu el precari
desdir: el temps d’urc,
on perllonga un llavors...;
per poder descobrir
el ritme de la tendresa
o, potser, un distant
i estrany mar d’amor,
on es fonen tots els colors
i les crosses de la vida.

Addiccions psíquiques

“Quan un aparell de comunicació es converteix en mitjà d’informació, la persona que l’utilitza queda exposada a la dependència d’aquest aparell”

Dret a ser individu

“Recorda sempre que no sols tens el dret a ser individu, tens l’obligació de ser-ho. No aconseguiràs realitzar cap aportació útil a la vida sinó procedeixes d’aquesta forma”  (Eleanore Roosevelt)

Construir el silenci

Com expressar el misteri del silenci?
Em sedueix la seva flama com boira opaca,
on l’embruix de la seva llum
ens deixa versos melangiosos.

Al silenci se l’acull i se l’estima
amb tenaç reflexió i esforç mut.
Ja que, n’és clau d’estirp,
dins la nostra agosarada vida.

L’arquitectura de cada silenci
està feta amb l’encuny personal
i la fortalesa de cada esperit.

Sí, cadascú, hem de construir
el nostre silenci. I estimar-lo.

“Si hi ha fallida de l’autoritat establerta, es produeixen usurpacions de poder i, el que és més greu, dilucions de responsabilitat”

“Mentre la vida d’una persona valgui més que la vida de milers d’arbres, hi haurà incendis forestals” (Cal legislar els delictes ecològics com si fossin a persones; és a dir, delictes per homicidi o assassinat d’aquests éssers vius)

Oasi madur

Encara no llangueixo,
absort en les meves idees.
Encara no sóc esquívol eremita
ni balancejo el litigi del meu ofici.

Tampoc sóc súbdit ni serf;
si més no, esclau del temps.

Encara tinc l’encant de l’encanteri,
on copso la nuesa del tàlem
i el sospir expert de l’amatent.

Tampoc abdico de la sensibilitat,
enardint la meva quimera de joventut
per damnar tota una vida,
recollida en la meva maduresa:
“Un oasi amb tan sols una alzina”

“És més blasmable la mentida per omissió que per acció”

“La falta d’ètica és un riu que desemboca dins el gran mar de la falta d’escrúpols”

“Quan s’ha passat dels seixanta,
ha d’ésser un bon consell
no jugar com als quaranta
i que descansi el cervell”
(Dr. Ferran Colàs, metge i poeta)

“Jordi, ¿de quina herència em parles?” (Maria Pujol Soley)

El camí elegit

Ens queda el subconscient històric,
on s’amaguen els secrets de la Humanitat,
aquells que només poden esbrinar-los
els que han recorregut el camí adient.

Aquesta consciència genera els esperits
(filosòfic, científic, religiós...)
El saber només està ubicat en un lloc,
dóna igual el camí, correcte, elegit.

Dóna igual, però ha de ser diferent.

“Sense el teu consentiment, ningú pot aconseguir que tu et sentis inferior” (Eleanore Roosevelt)

“El mal que li han fet a Catalunya la família Pujol-Ferrusola, és irreparable”

Amor càtar

L’amor blanc neix amb la renúncia
i sempre vol elevar-se per damunt
la presó del cos, com amor perfecte.

Així es genera la cohesió amorosa
de dos persones, que no necessiten
ni tan sols la presència física. És
la mateixa connexió que tenen
els germans bessons. De fet,
d’això es tracta, d’ànimes bessones
que queden unides per un subtil
llaç d’amor, sense espai ni temps.

“L’important no és si la taronja que ens ha donat la vida és gran o petita. L’important és el suc que li podem treure”

Silenci

Els dies de silenci han fet niu en la nostra rutina quotidiana, tot sembla més llunyà i menys necessari. Quan, pel contrari, trobem a faltar als amics i éssers estimats.

Desitjo que el teu ànim i el teu esperit estiguin contents.

(A tots aquells que hem perdut el contacte)

Passatemps (Passa el temps)

En un món on bufa el formigó,
en una ciutat esvaïda per la boira
amb el martell d’una tarda d’estiu,
amb un raïm de deures per fer,
dins el bloc transparent de silenci
i, dins, el cor de cristall (de roca)

Un vent sense cap possibilitat d’ombra,
la fina pols de mar damunt els cotxes,
la flama buida d’una foguera
al costat d’un toll d’aigua gebrada.

I la vida segueix sent...
una mena d’etern passatemps.

“Els que ja hem viscut un 75 % de la nostra vida (o més, qui ho sap?) i tenim una concepció filosòfica de la vida; any rere any, cada cop valorem més les coses senzilles, aquelles que estan fora de qualsevol convenció social”

“La bona salut d’un sistema democràtic és inversament proporcional als greuges comparatius que aquest sistema genera”

A Violeta Parra

Tornar als disset
per poder donar
gràcies a la vida,
pel poc o molt
que m’ha donat.

Tornar als disset
amb la lliçó apresa
i dir-li al nou camí
que no em fiqui
costes ni entrebancs.

Tornar als disset
per fer-ne vint-i-set
i els trenta-set
amb la persona
dels cinquanta-set.

Gràcies als disset!
que donen vida
als cinquanta-set.

“El paral·lelisme entre Sòcrates i Siddharta comença amb la renúncia a tot l’establert”

"Quan el dret al treball es converteix en un privilegi a tenir treball, significa que tot el sistema polític està fracasant"

Albarracín

Cau la temperatura
a ritme de crepuscle.
L’horitzó, groc taronja,
acarona un llit de núvols,
resseguint tota la serralada.
 
Riu avall, s’alça l’emmurallat,
anellant l’atapeïda vila,
que té les cases adherides
com si fossin grills culturals;
l’aigua serpeja, fins creuar
per sota el molí del gat.

Aquí –on la senyera duu
la creu de Sant Jordi–, també
he percebut el batec del cor.
Aquell batec que només surt
quan la veu es queda curta
i les emocions llargues.

Immaduresa

“Un dels indicadors de la immaduresa social és l’ús i abús tant de diminutius com de superlatius”

HORARI

Obrim quan arribem
               i
Tanquem quan marxem

(El meu recolzament a tots els soferts autònoms i petits botiguers)

Un bocí de cel

Quan la veu del record
entra per la porta del present,
trontolla el pensament
i la decisió de futur.

Les orenetes no nien
en totes les teulades.
Feliç aquell que les té!
i sap, de cert, quan comença
la nova primavera i quan
s’acabarà el calorós estiu.

Mentrestant, jo seguiré
lliurant encens cap a
un bocí de cel que veig,
entre el ramatge quotidià
del perllongat dia a dia.

"¿Per què els advocats diuen que la resolució d’un judici depèn del jutge que ens toqui en sort?"

"La llei és igual per a tots. Ara bé, ¿la aplicació de la llei és igual per a tots?"

“El temps ens dóna més sovint la raó que les persones”

El vent grata l’ametller

Des del guaret de l’espona,
un conill ensuma
vent Seré, perfumat
per farigola i romaní.

Més enllà, el sol
festeja a la carena
camí del capvespre.

Com deessa grega,
un ametller florit
es lliura al vent,
com es lliuren
els pensaments
davant de cada destí.

“En política la supèrbia quasi sempre es converteix en autocràcia”

Del 11-09 al 09-11

Dos mesos on s'afronten tres-cents anys.

"No, no hem perdut el "seny". Senzillament, n'hi em fem ús"

No sé

No sé quantes cicatrius
s’encabeixen en un cor
ni quantes nits de vetlla
han de florir, perquè
la son torni al seu lloc.

Tampoc sé quantes llàgrimes
s’han de vessar
fins que s’assequi la font.

No sé per què la duresa
d’un amor ha de tornar
al passat, fent mal al present
i esmicolant el futur.

Potser, tot és un somni
i qualsevol dia despertaré
amb un sol radiant.

“L’amor s’ha de blindar contra la convivència i rutines diàries”

“Tots necesitem un mur de les lamentacions i un arbre on inscriure les nostres exculpacions”

Poemes en colors

La meva vida és gris
i els meus poemes,
en blanc i negre,
els pinto de colors,
per poder fer el meu
arc de sant Martí.

Manifest d’amor

Tríade de la introspecció

1. Sempre hem d’acceptar la nostra edat, sigui quina sigui la nostra edat.

2. Hi ha que mantenir l’esperit jove i actiu, per damunt dels avatars de la nostra vida.

3. La nostra escala de valors no és ni millor ni pitjor que la d’altres persones.

Tríade de l’espiritualitat

4. L’espiritualitat és el camí equilibrat entre l’agnosticisme i la religiositat.

5. Les emocions són expressions que es deriven de les passions.

6. L’amor no és la manifestació d’una emoció, és la manifestació d’un sentiment.

Tríade de la felicitat
 
7. La nostra capacitat d’estimar està en funció de la nostra capacitat d’encaixar el sofriment.

8. Les formes d’estimar són incomptables i la seva expressió adopta totes aquestes formes.

9. La felicitat és difícil d’aconseguir i sempre serà la suma de tots els nostres moments feliços.

El credo de l’amor

10. L’amor és la més sublima expressió i manifestació que té l’ésser humà.

Posar el límit (IV)

"¿Per què la població té la sensació que la llei empara més els drets dels agressors que els drets de les víctimes?"

Penombra

La revolta -maquillada
amb el cosmètic escepticisme-
té per acòlit el deler
i com auguri el clam
emboirat de la submissió.

Enguany, pel pedregós
camí de l’excrescència,
esmicolo alguns records;
mentre glopejo vent
amb l’admonició del nord.

“L’humanisme s’hauria de col·locar per damunt de creences religioses i tenir un reflex legal que l’emparés”

“Una persona polèmica significa que té defensors i detractors. Malauradament, en aquesta societat morbosa que vivim, sempre tenen més ressonància els detractors que els defensors”

Fred al cor

Tinc fred al cor,
no sé com s’hi ha ficat,
s’ha esmunyit per alguna
escletxa, d’aquelles que
mai ens solem recordar.
És un fred fi, subtil, com
el baf gelat de la nevera,
com la boira de novembre.

Tinc fred al cor,
fa dies que el sol no surt,
la beneïda pluja l’amaga
dins dies curts de tardor.

Tinc fred al cor,
que empara la meva
ànima atlàntica, en
detriment d’un cor
mediterrani, d’un
estiu ja esgotat.

Sí, tinc fred al cor
i tinc qui me l’escalfi.

Notícies moneda

Entenc per notícia moneda, aquella que es presenta com a notícia positiva (cara), quan també té una part negativa (creu) Fico tres exemples de notícies moneda:

Cara: “Catalunya la regió d’Europa amb més expectativa de vida”
Creu: “Percentualment, a Catalunya es consumeixen quatre vegades més medicaments que a Alemanya”

Cara: “Espanya el primer país d’Europa i el segon del món amb més donacions d’òrgans”
Creu: “Espanya el primer país d’Europa amb més accidents mortals de trànsit, que són els que subministren els òrgans per a les donacions”

Cara: “Catalunya un dels països d’Europa amb un índex més baix de suïcidis”
Creu: “Catalunya un dels països d’Europa amb més consum d’ansiolítics i antidepressius”

“El poder real mai és polític, sempre és econòmic”

Petit món

Coses intranscendents
esbargides per l’escriptori,
petites coses que configuren
un petit món. I cada cosa
amb el seu record, dies llunyans
que vàrem viure i ara són
al nostre abast. No, no és pas
tan petit aquest, el nostre món.

“Molta gent s’estima més fer pau amb la mentida que guerra amb la veritat”

“El que no inventa, no vive” (Ana Mª Matute)

Traïció del cos

Em sento traït pel meu cos,
vol obeir les meves ordres
però no em respon; només
amb pau i tranquil·litat,
que dóna un bon repòs,
puc sentir-me jo mateix.

Aleshores, intento fer...,
però no puc, em canso,
perdo l’alè i, fins i tot,
em marejo.
                   Aquest estat,
aquesta opressió al pulmó
em fan sentir més proper
a un altre poeta que tingué,
malauradament, pitjor sort.

“Constatar la realitat és fer-se notari d’ella”

“El que més irrita a una majoria, és saber que la minoria té raó i haver d’enrocar-se per tal de no admetre-ho”

El sol no pot...

Llavis de poesia
dins una cara de tardor
i perfum de petons
en el flascó dels somnis.

Sura la imaginació
pel llit del desig,
quan el sol no pot
ni amb la lluna,
ni amb la nit.

“Desprès dels esdeveniments d’aquesta setmana, alguns dirigents polítics històrics han passat d’històrics a prehistòrics”

“Desconfieu de les persones que no donen un tracte per igual als seus inferiors que als seus superiors”

Cel mal pintat

Aquest cel està mal pintat,
tots els núvols, grisos,
els han fet amb pinzellades grolleres
i el poc blau que es veu
està esvaït; ni tan sols
hi haurà l’excusa d’una tronada.

Aquest cel ha patit una fallida
de sol mediterrani que, sembla,
també se n’ha anat de vacances.

“Una problemàtica de drogoaddicció sempre comença amb drogues legals” (A tots els que preconitcen la legalització d'algunes drogues)

“De tots els fanatismes el religiós és el més perillós”

El Cuquet

(Cançó infantil)

Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.

Anem a jugar
a cuc a amagar
que després berenarem
amb tota la gent.

Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.

Avui farem festa
i demà també,
per això fem gresca
i juguem al Cuquet.

Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.

“Si la realitat no t’agrada, somia. Si el somni no t’agrada, torna a somiar. I quan el somni t’agradi, fes-lo realitat”

“El súmmum de l’estupidesa és menysprear el que es desconeix” (Dita japonesa)

Desclassificar records

El sol renaix cada albada
per poder fenir cada capvespre.
I ho fa sempre en el mateix cel,
festejant a la mateixa Terra.
Cada dia n’és un nou temps,
una nova carpeta on encabim
els nostres records, ficats
dins el calaix on s’arxiva la vida.
Tard o d’hora, l’hem d’obrir
i revisar totes aquestes carpetes,
desclassificar aquesta memòria;
ja que, sempre arriba un moment
on els records deixen de ser nostres
per formar part de la consciència universal.

“El propi sistema sanitari retroalimenta la malaltia, al lluitar contra la malaltia, enlloc de fomentar la salut”

De l’amistat, l’amor i la felicitat

Dir amistat i dir amor és quasi una redundància. L’amistat, per semàntica, deriva de la paraula amor. Per tant (en rigor lingüístic), no hauríem de parlar d’amistat sense amor. Altra cosa és l’apreciació social que és fa d’aquestes dos paraules i la tercera en discòrdia: “company” La paraula company deriva del verb compartir i es poden compartir moltes coses i aspectes de la vida, des de feina, família i, fins i tot, diversió.

Socialment som massa generosos en l’ús de la paraula amistat i tot sovint donem títol d’amic a persones que tan sols són companys. Ja que, per molt que apreciem a una persona no l’hauríem d’incloure-la com amiga sinó l’estimem. Aquesta és una societat kleenex (d’usar i tirar) i això també resa per a les relacions personals. Estimem i desestimem amb una facilitat força preocupant, per l’alt contingut d’immaduresa que això comporta. El psiquiatre Enrique Rojas li dóna la culpa d’aquesta immaduresa social a la televisió. Bé, dic jo, que alguna culpa també la tindran els pares. Si més no, de pares immadurs és més fàcil que surtin fills immadurs que fills madurs.

És cert, volem viure i divertir-nos (la cultura de l’oci) guanyant el màxim de diners i amb poc esforç i, sobretot, amb poques hores, per tenir el màxim temps de lleure i d’oci. Amb la nostra emotivitat passa alguna cosa semblant. Per començar, tenim un poti-poti de sentiments i emocions (base de la immaduresa) que ens fan anar per la vida com vaixells que trontollen en nit de tempesta, sense tenir gaire clar cap a quin port hem d’anar. Però, com estem dins la cultura kleenex, anem fent i es troba normal totes les inestabilitats possibles; fins i tot, les emocionals. I cada nova generació assumeix l’empremta de l’anterior, afegint-hi nous comportaments emocionals que intenten desplaçar (sense gaire èxit) els anteriors. Ja que, el dipòsit del nostre comportament emocional sempre el volem tenir ple, sigui com sigui.

No sóc un expert ni en psicologia ni en sociologia ni en psicologia social (la gran oblidada) i aquesta és la meva sort, doncs rebutjo que s’estructuri el comportament, tan si aquest és conductal com si no ho és. Sóc partidari de relacions sòlides i que aquestes relacions estiguin fortament arrelades en els sentiments (no basades en les volubles emocions), de reconeixement mutu i, sobretot,  bidireccionals. Això només es pot aconseguir a partir de la sinceritat.

La sinceritat comporta una confessió, una posta a zero i, a vegades, un tancament amb el passat. Tots tenim fantasmes a l’armari, però hem de tenir la valentia de ficar-los en comú amb la persona estimada. En cas contrari, sempre cap la possibilitat que algun dia surtin de forma imprevista i amb el conseqüent ensurt.

A partir d’aquesta sinceritat, ja podem fer el següent pas (molt important) la lleialtat. Sense lleialtat no hi ha amor ni amistat. Això implica un respecte mutu amb les respectives escales de valors. De fet, hem d’assolir i fer com nostra l’escala de valors de la persona estimada. En cas contrari, la relació quedarà en la corda fluixa del dubte i amb dubtes és impossible cap lleialtat.

Si queden ben cimentades sinceritat i lleialtat, podem passar a la tercera fase: la complicitat. Ser còmplices és molt gratificant, implica el reconeixement mutu de sentiments i emocions que enforteixen una relació (sentimental o no), també significa la posta en marxa d’un llenguatge no verbal que dóna moltes satisfaccions.

Ara bé, l’amor també és renúncia i pèrdua de tot allò que ens canvia la vida. Tot canvi comporta el risc a l’equivocació. García Márquez ens diu que, a vegades, ens hem d’equivocar per aprendre a saber elegir. També hem de tenir clar que la base de la llibertat no radica en una elecció sinó que radica en la independència. En resum, podem dir que contra més independents, més lliures i, per tant, menys risc d’equivocar-nos a l’hora d’elegir.

En quant a l’enamorament, aquest ens pot portar a la ceguesa d’aquell que queda atrapat en un somni, en una història de vida. Per anar bé, la història de vida hauria de ser compartida i que tingués un principi i una fi. Principi de felicitat i fi amb el passat, sobretot si aquest no és comú. Ja que, sempre genera divergències. No, no podem aferrar-nos al que perdem, hem de valorar el que guanyem.

Per últim, fem-li un pessic a la felicitat (que sempre l’hem de considerar utòpica) La podem definir mitjançant una fórmula matemàtica a partir del concepte de moment feliç. Així, la felicitat seria el sumatori de tots els nostres moments feliços, quan aquests tendeixen a l'infinit. Mai hi arribem a la felicitat, però contra més moments feliços tenim, més ens hi apropem.

La tristor del Far Blau

(Cada vegada queden menys Fars Blaus)

Hores d’ara, n’és una excepció,
sempre sol i exclòs de tot honor,
prop del mar, lluny de terra endins,
abocat a un paratge abrupte i difícil
d’arribar-hi. Sota les inclemències
de sol, pluja i tota la rosa dels vents;
però sense voler malmetre el seu silenci.
Desfasat, gairebé és d’una altra època,
tant agrest com el terreny difícil
i injust que trepitja i que el sustenta.
Oblidat, només l’albiren quan s’escau,
sobretot en nit fosca o amb dia de boira.
La seva soledat tan sols pot redimir-la
quan aconsegueix sotjar l’immens horitzó,
tot contemplant el seu etern mar blau.

Carta de comiat

(Al director d'un diari que em té vetat)

La vida sempre genera facetes que es van integrant dins de nosaltres: Escala de valors, creences, relacions familiars, socials i personals, etc. Aquestes facetes ens condicionen i, sense nosaltres voler-ho, fan o modelen la nostra personalitat. Creiem ser nosaltres mateixos, creiem controlar la nostra vida i el nostre destí i, no obstant, estem supeditats (quan no esclavitzats) al rellotge, al nostre treball, a la nostra família i éssers estimats i, fins i tot, a nosaltres mateixos. Creiem que la llibertat radica en l’elecció i elegint ens equivoquem, no som conscients que l’autèntica llibertat radica en la independència.

Ens creiem autosuficients en la mesura que ens creiem en “possessió de la veritat”, d’estar fent el que és correcte i el més adequat per a nosaltres. I això no és cert, volent ser caçadors som preses. Elegim fumar com acte de llibertat, d’elecció pròpia i, no obstant, ens fem esclaus de la nicotina. Elegim un estil de vida, una manera de vestir i de comportar-nos i, acte seguit, ja ens hem fet serfs d’una esfera o classe social, quan no d’una tribu urbana.

Un adagi oriental diu: “No és més ric qui més té, és més ric qui menys necessita” Aquest adagi es pot extrapolar a tot el nostre entorn, a tot el nostre comportament. Som “rics” en coses materials i, a la vegada, som cada vegada més i més “pobres”, per fer-nos totalment dependents d’aquestes coses materials. Creiem estimar i només estem esperant que ens estimin, que ens afalaguin i que ens sedueixin. Hem perdut la capacitat de ser generosos dins de l’amor, el nostre egoisme ens cega i ens perd pel camí de la incomprensió.

Estimat director, ignoro si aquesta carta -dins d’una ampolla i llançada al mar d’Internet- t’arribarà. Si la reps, desitjo que, tot llegint-la, treguis alguna conclusió positiva. Si és així, ja em dono per satisfet.

Desitjo el millor per tu i per a la teva gent, de part d’un amic que et vas deixar oblidat pel camí.

Dinar a Terrassa

La llum tardoral fa pessigolles
als maons de l’arc escarser.
Les paraules rodolen, laxes,
de taula en taula, per aquest
entorn fabril i modernista;
i es creuen com cotxes a cruïlla,
atapeïda pel trànsit d’hora punta,
on el restaurant emplata
cuina de sacrifici gastronòmic.
Aquesta terra –que ja ho porta
al nom– escampa, amb silenci,
el seu horitzó fins als dentats
de l’estimada Montserrat.
Aquí, hi tinc part del cor ficat,
que se l’endugué la meva filla,
ara fa uns quants anys.

Temps al temps

“El temps és l’únic àrbitre que existeix i sempre li dóna la raó a qui la té”

Posar el límit (III)

"Posar límit al paternalisme polític: ¿Per què només ens deixen ser votants, enlloc de ser electors? ¿Per què hi ha tanta por a donar-li la veu al poble?"

República de cristall

La democràcia té un riu sec,
nomenat règim democràtic,
on mort de set la societat civil.

Mentre, els partits polítics
s’ofeguen en el riu impúdic
de llistes tancades i bloquejades.

És l’endogàmia que guilla
la cadència d’un taüt cínic,
dins la tomba que embolcalla
tot complex de culpa.

Oració del Desig Cap a Tu

Que tinguis la fortalesa de continuar,
la paciència d'intentar-ho una altra vegada,
quan alguna cosa et surti malament.

Que tinguis la facultat de veure bellesa,
on altres no la veuen.

Que tinguis sempre l'esperança,
d'un somni nou i la persistència per complir-lo.

Que tinguis sempre l'ocasió, d'oferir i compartir,
i la saviesa d'esperar, el millor del demà.

                                                                      Donna Wayland

“Tretze línies per viure”

1.  T’estimo no per qui ets, sinó per qui sóc jo, quan estic amb tu.

2.  Cap persona mereix les teves llàgrimes, i qui se les mereix no et farà plorar.

3.  Només perquè algú no t’estima com tu vols, no significa que no t’estimi de tot cor.

4.  Un veritable amic és qui t’agafa de la mà i et toca el cor.

5.  La pitjor forma d’enyorar a algú és estar assegut al seu costat i saber que mai el tindràs.

6.  No deixis mai de somriure ni tan sols quan estiguis trist, perquè mai saps qui es pot enamorar del teu somriure.

7.  Potser només ets una persona per al món, però per a alguna persona tu ets el món.

8.  No passis el temps amb algú que no estigui disposat a passar-lo amb tu.

9.  Potser Déu vol que coneguis molta gent equivocada abans de conèixer a la persona adequada, perquè quan la coneguis, sàpigues estar-li agraït.

10. No ploris perquè ja s’ha acabat, somriu perquè va passar.

11. Sempre hi haurà gent que et faci mal; així doncs, el que has de fer, és seguir confiant i tenir més cura amb qui confiïs dues vegades.

12. Fes-te millor persona i assegurat de saber qui ets, abans de conèixer a algú més i esperar que aquesta persona sàpiga qui ets tu.

13. No t’esforcis tant, les millors coses succeeixen quan menys t’ho esperes.

             “TOT EL QUE PASSA, PASSA PER ALGUNA RAÓ”

                                                                                        Gabriel García Márquez

Els meus espais oberts

(...que el vent de ciutat no em dessagni més... The boxer – Simon & Garfunkel)

El somni d’una sorra daurada
que amoreja amb les ones,
sota el sol de tots els colors
i guarnida amb roba de festa,
dins un cel blau, en el saló de ball
de l’embruix mediterrani.

L’encanteri del bosc pirinenc
quan avets platejats reflecteixen
el sol i el cant de la cadernera,
sotmesa al fugisser vent del nord
i al renaixent ambient tardoral,
on es bressola la serralada.

La folgada boirina de La Plana,
l’alè de Puf, el drac màgic,
mentre jugàvem i corríem sota
l’aixopluc dels àlbers del riu;
el cuc a amagar i el cuit i parar
de la nostra folla imaginació.

I així, dins un cor franc, és com
es pot gaudir de tants espais oberts
com vides i records hem viscut.

Sentir, escoltar, notar

Lingüísticament, aquest és un país de sords, on enlloc d’escoltar “sentim”. En lloc d’escoltar veus o crits, aquí se “senten” veus o crits, com també se “sent” ploure o se “sent” la música. Per cert, en el cas de la música l’aconsellable és escoltar-la i sentir-la.

De la mateixa manera, tenim una estranya sensibilitat, doncs no notem res i tornem a “sentir” Així doncs, se “sent” un moviment sísmic o se “sent” com ha canviat el temps.

Si en aquest país ni escoltem ni notem i només sentim, què passa amb els sentiments? Doncs això, que tampoc els escoltem ni notem, només els sentim.

¿Implica aquest lèxic una desviació lingüística o una confusió en la utilització i conjugació dels tres verbs? o, tal vegada, estem davant d’una regressió infantil?, que estaria integrada en les conclusions a les que apunta el psiquiatre Dr. Enrique Rojas, director de l’Institut d’Investigacions Psiquiàtriques, que defineix i denomina aquest fenomen com “la socialització de l’estupidesa” i considera a la societat actual immadura i neuròtica per la pèrdua de valors socials com la cultura.

D’aquesta forma, podem arribar a una altra conclusió que, a l’igual que passa amb els nens, aquí ningú escolta ni nota i només sent. És a dir, que la nostra conducta és un comportament típicament emocional (alguns el defineixen com a visceral) ¿I el nostre comportament racional on queda? Bé, doncs..., com diem els catalans “això són figues d’un altre paner”

“Quan una societat civil forma partit i entra en política, el ciutadà es torna a quedar sense societat civil”

Temps màgic

Obro el llibre dels encanteris
que guardo al prestatge del record,
al costat d’un fat musical,
on les notes del pentagrama
copsen l’espill de l’esperit.

Llegeixo un sortilegi, perquè
la fada del temps em reporti
la temptadora màgia de l’amor
i així torni a viure la meva llibertat,
que l’un-i-vers i el pensament em donen.

“Les paraules d’or tot sovint van seguides d’actes de plom” (Proverbi holandès)

“La civilització no té la menor necessitat de noblesa ni d’heroisme. Aquestes coses són símptoma d’incapacitat política” (Aldous Leonard Huxley)

On vas Catalunya?

La clau del temps
tanca porta i deixa
fora les mirades
i petjades de la lluita:
la Terra d’Acollida
ja no és Terra Promesa.

La llei del seny
ha de trencar la rutina,
sense decebre ni defallir
el pas dels anys.

Solc rere solc,
s’ha de capgirar el territori,
que l’or torni a ser groc
i la sang vermella,
per ondejar preguntes
que varen fer els nostres avis.

Som on som i amb vent de cara.
Dempeus, ens toca girar full,
per fer la mateixa plana.

“La ximpleria és infinitament més fascinant que la intel·ligència. La intel·ligència té els seus límits, la ximpleria no” (Claude Chabrol)

Projecte de temps

A ritme de secret, estimo
el subtil misteri d’una mirada,
quan l’inhòspit temps
descobreix la futilitat
d’una pausa, recel maltempsat
en mirall de complaença.

Tossut i discret, encenc
la riquesa d’una vida
a l’abric circumspecte
d’un espai. Àmbit d’un no-res
on sempre juga l’amor.
Després de tot, n’és un projecte.

Gaudir Gaudí

Retrobar aquell arc catenari
que branda la meva poesia,
i els maons de l’arc escarser,
sostre amb melangia mediterrània.

Retrobar dos somriures
que en són columnes de l’arc,
quan sostenen el meu ànim,
com si fossin d’en Gaudí.

Intervals de vida (o la seqüència dels 15 anys)

1.  0–15 anys: Dependència als pares.

2. 16–30 anys: Formació, sortida a la vida.

3. 31–45 anys: Consolidació (personal, social i professional)

4. 46–60 anys: Maduresa i solvència.

5. 61–75 anys: Experiència i senectut.

6. 76–90 anys: Dependència als fills i néts.

7. 91–... anys: Un autèntic regal de la vida.

Entrebancs

Cada cop que la vida
ens fica un entrebanc,
floreix la impotència
dins matoll de decepció;
volem fer el de sempre
i no podem. I així,
lluca la frustració
fins que, mica a mica,
ens adaptem, sense ganes,
a la meuca resignació;
que no deixa de ser
una total submissió.

“Un poema és un món per ell mateix. Si, a més a més, li fiquem un toc filosòfic; llavors, podem escriure tot un tractat de vida”

Qui sóc?

Sóc l’últim bard,
sóc l’últim dandi
i sóc l’últim templari.

Sóc deixeble de Sòcrates,
sóc deixeble de Shakyamuni
i sóc fill d’Hermes.

Sóc la creu d’Egipte,
sóc la creu de Malta
i sóc creu del camí.

Sóc fill del sol,
sóc fill de la lluna
i sóc germà de la llum.

Sóc rosa de desert
sóc rosa de jardí
i sóc la rosa de muntanya.

Sóc pau de neu blanca
i sóc pau de mar en calma.

Sóc la poesia de les coses
i sóc les coses que fan poesia.

         Sóc terra,
         sóc aigua,
         sóc aire
         i sóc foc.

Sóc el record d’ahir,
sóc present que es viu
i sóc desig per a demà.

Sóc caminant,
sóc pelegrí
i sóc pols de camí.

Sóc enamorat de la música,
sóc enamorat de la poesia
i sóc l’enamorat de la dona.

Sóc pare i sóc mare,
sóc fill i sóc filla
i sóc home amb cor de dona.

Sóc el que sóc,
sóc el que vaig ser
i sóc el que seré.

Sóc un bodhi-dharma
que lluita per ser bodhi-dharma.

Sóc el tot i sóc el res
i sóc espècie en vies d’extinció.

Reflexió

Un entrellat de cicatrius
com una xarxa al sol,
sense el peix de cada dia
ni el marisc de festa.

La teranyina del temps
on s’empresonen records
que engolirà la feixuga
aranya de la vida.

Tinc el "bordó" a punt
i les "xiruques" netes;
allà on porti el camí,
allà aniré, content!

Sóc una mica més savi,
perquè sóc una mica més vell?
o per què sóc... Qui sóc?

“Assaborir el silenci és una molt discreta forma d’estimar” (Miquel Martí i Pol)

“Malgrat que tothom està d’acord que la salut és el més important, a l’hora de la veritat la majoria de gent valora més els diners que la salut”

La regressió del guerrer

Maó a maó marino el silenci.
Dempeus, pel llosat del dubte,
llisco el fuet de l’ambició,
el goig del retorn i el neguit,
com exercit d’espurnes de llar.
Copso l’antiga gavina
que planeja pel mantell blau.
El seu alè és el meu alè
i la seva ombra la meva ombra.
Pèlag de paraules barbollades
amb el vel de la vaguetat,
botó i trau de cada jorn,
quan l’entorn s’adorm
amb cançó de bressol:
L’última regressió hipnòtica,
la inèrcia del vell guerrer.

“Ningú pot viure ni estimar per nosaltres”

“Cal fer atenció, abans d’entrar al laberint sense un fil d’Ariadna, no fos cas que l’alliberador resti com a presoner”

Ambigüitat

(Malgrat tot, encara em queda la poesia)

La rebel·lia com brot d’estrès
i l’oblit, dins l’arqueologia
d’una memòria, amagada
en un infant a les palpentes.

El tedi de la sempiterna rutina
i l’altre estrès -el d’incompetència-
que ens embrolla. Me’n vaig, marxo,
exilio la meva ment, no sigui
que la tebiesa em torni a segrestar.
              __________

No sóc partidari d’espais tancats,
ni que siguin grans, ni que siguin
plens de llum, artificial.

Sóc suïcidi de pensament,
perquè tot pensament mor
en el temps. Però, al menys, penso!

No m’importa l’harmonia de la forma
ni el joc d’escacs de la simpatia,
en tinc prou amb el pou del fons, sense fons.

Ah!, i la meva veu està reciclada,
l’escriptura ben apamada i...
tots els somnis fimbrant la nit.

Sí, encara tinc la bona fe d’escriure poesia.

Persones E

Aquesta societat autolítica i endogàmica que ens ha tocat viure, ha generat l'escalafó de persones E:

    1. Persones una  E: Egoistes.
    2. Persones dos  E: Egoistes i egocèntriques.
    3. Persones tres E: Egoistes, egocèntriques i egòlatres.

Difícilment es pot ser egocèntric sense ser egoista. I, per descomptat, els egòlatres primer són egoistes, després egocèntrics i, per últim, egòlatres.

Com sempre dic, l’ordre és important.

Tres desigs d'amistat

– Since(ve)ritat.

– Lleialtat.

– Complicitat.

Formigues al capvespre

(A Rosa Fabregat i Josep Mª Prim)

El sol feneix a l’horitzó
amb febre vermellenca.
Al fondal de l’espona,
el vaivé tèrmic besa
un aire d’estiu eixut
i per un camí limfàtic
les últimes formigues
duen els grans de blat,
fins submergir-se
en l’obscur ull de bou
del laberíntic formiguer.
El perfum i placidesa
d’aquest moment ressuscita
el caliu del record; quan,
tothora, érem al sequer:
fos per jugar, fos per “ajudar”
Fantàstica i furtiva memòria
que mai t’escantelles i sempre
fidel regues les meves arrels.

“No hi ha cap altre port que el de la infància” (Ramon Rius)

A la iaia Rosalia

que sempre em deia:

“El català no es parla, el català s’enraona”

“Carpe diem”

Aprofita aquest dia,
aprofita cada moment
i no el malgastis.
No deixis per a demà
el que pots fer avui.

Viu cada moment
de la teva vida
com si fos l’últim
de la teva existència.

Viu aquest moment,
perquè et faràs vell,
perquè pots morir aviat.

Aprofita el dia
i no confies en demà.

Viu aquest dia!

“La cosa més fàcil d’aquest món és donar un consell. La més difícil, donar un bon consell”

“La pitjor covardia és saber què és just i no fer-ho” (Yves Montand)

Un segon infinit

Un segon de temps infinit,
on podem recollir totes
les ones de l’esperit
i reflectir-les com paraules,
enllaçades pel pensament.

Un temps infinit -dins
el segon- com zenit
que genera l’entropia,
el big-bang de l’espai
d’energia condensada.

I l’expansió de paraules
-de tot aquest pensament-
i per tots els segles,
des de l’alfa fins l’omega.
Així he viscut aquest segon.

“A vegades, em sento una mica Martí i Pol; quan m’endinso, molt endins, tot fugint dels límits del meu cos”

Posar el límit (II)

"Dins les noves tecnologies, on acaba la comunicació i on comença l’expressió?"

Efímer silenci

L’univers (l’un i el vers)
té vocació musical,
com tempteig de fantasia
i ciència alquímica.

Bussejant per l’espai,
es troba vitalitat d’astres,
la seva fonètica, on
la hipnòtica imaginació
mou la sensibilitat del somni,
com pregària d’etern enyor
o miratge del nostre ànim,
dins d’aquest buit galàctic.

Llavors, l’esperit pot cercar
el seu ritme i la seva melodia
en un fonedís i efímer silenci.

“Tota veritat viu en el cor i perviu a la memòria”

“La por pot ser ocasional, la covardia és permanent”

Sant Jordi

Quatre flames
en llit d’or
i la rosa amb blat verd.

Un llibre per obrir
i rere la rosa, amor,
i rere el llibre, més amor.

Cada Sant Jordi
renaix el goig
de gaudir i renovar
un vot de felicitat.

“Les meves ales són les paraules” (Rosa Fabregat)

La teva veu

Fes sentir la teva veu,
si no vols morir en
el teu propi silenci.
Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.

Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.

“Una persona comença a comprendre què és la vida, quan accepta el fet de ser finita”

“Allò que realment pot dir-se escollir, només ho fem una sola vegada”  (Miquel Martí i Pol)

Quan bufa l’atzar

Quan bufa l’atzar,
ens trobem a lloure
del destí, al caprici
de la seva vanitat.

Posar el límit (I)

“On acaba l’optimisme i on comença la irresponsabilitat?”

“Els pobres no tenen el monopoli del patiment” (Tahar Ben Jelloun)

Empeltant paraules

Adés, en el tritlleig
de la conversa, s’ha
corgelat la porpra
del meu esperit.
I per la fornal dels mots
trempa el metall
de l’ànima escantellada.

Petit joiell encastat
com reg en arbre fruiter,
on, més tard, hem d’empeltar
les nostres paraules.

SEMPRE HI HA CARAGOLS AL VOLTANT D’UN CEMENTIRI (Una reflexió com qualsevol altra)

Malgrat tot, un té dret a la diferència
Introducció

Per què aquest títol? Doncs perquè és tan bo com qualsevol altre. Perquè estava contemplat un castell fortificat, al costat d’un cementiri, i vaig establir una mena d’associació d’idees entre fortalesa i cementiri. Ah! i perquè vaig veure caragols al voltant del cementiri.

Comparar un centre de treball de l’Administració (Sistema) amb un castell és un eufemisme. Comparar-lo amb un cementiri n’és un altre. Però..., que voleu, moltes vegades és millor utilitzar eufemismes per definir situacions –que semblen malsons o poden ser recer d’una realitat esmunyida en el dia a dia–, que afrontar-les a pit descobert. O potser seria millor fer-ho al revés?

Situacions i actituds

Les coses passen quan passen. Això no suposa admetre la fatalitat d’un destí que sembla malparit (esguerrat) i pitjor criat. És la certesa de la condició humana, de la seva naturalesa, tot sovint poc preparada (és a dir, mediocre), molt egoista (és a dir, immadura) i mestrejant (és a dir, manipuladora) Així doncs, no tenim cap garantia què ens passarà el proper dia o la propera hora. John Lennon deia “La vida és tot allò que ens passa mentre fem altres plans” I tenia raó. Però..., es pot ser previsor sense fer plans? Podem fer-li una botifarra al destí, al Sistema, i planificar la nostra vida? De poder-se fer, es pot; però només uns pocs privilegiats ho aconsegueixen. La resta estem dins una societat que determina i estructura la nostra vida, en un context que trenca amb la individualitat i pretén que, constantment, estiguem immersos dins el grup, fent rellevància i enaltint família, treball, societat, etc. En definitiva, hem d’estar inclosos en el Sistema, amb un comportament de normalitat; és a dir, estar dins la maleïda norma (sempre hi ha una norma, una ordenança o una llei), que ens fa estar en el centre; en cas contrari, si estàs fora d’aquest centre, t’etiqueten d’excèntric (fora del centre)

Això, en el millor dels casos. Ja que, per “doblegar-te”, són capaços d’etiquetar-te de conflictiu, busca-raons, inadaptat i un llarg i generós etcètera, que inclou el famós mobbing. Anglicisme força popular (com tots els anglicismes acabats amb la terminació –ing), molt més curt –per tant, més pràctic–, que la floridura traducció catalana d’assetjament socio-laboral.

No, ja no es pot anar de lliurepensador. El lliurepensador és un renegat de qualsevol Sistema establert. Sòcrates era renegat de l’escola sofista. Sidharta va renegar de “l’escola” brahmànica. Aleshores, això de ser lliurepensador és cosa de “carrosses” mil·lenaris i d’alguns últims “carrosses” (mohicans), ancorats als anys seixanta. El lliurepensador va començar a extingir-se al maig del seixanta-vuit i el van enterrar quan l’evolució social li donà la dèria de fer-se progressista, al preu que fos.

No, no és pot ser un lliurepensador tranuitat; al menys sense patir-ne les conseqüències i donar-se cops de cap amb el Sistema, com brau enfurismat o empassar-se rodes de molí, de totes les mides i colors, o claudicar; llençant la tovallola quan està tan xopa de suor que pesa més que nosaltres mateixos. Els més benvolents veuen al lliurepensador com un masoquista intel·lectual, els més maliciosos com una persona negada, incapaç d’adaptar-se al Sistema, de treballar en equip. I si, a més a més, aquest lliurepensador té connotacions filosòfiques; aleshores, s’entra en conflicte obert. Perquè, per exemple, a qui se li acudís preguntar “com es pot treballar en equip sense fer reunions d’equip?”

Aquest tipus de preguntes són les que descol·loquen al Sistema, és un torpede directe a la seva línia de flotació, atempten a l’estructura jeràrquica del Sistema (Administració), a l’essència mateixa del propi Sistema. És un argument sense possibilitat de resposta, i ja se sap que les qüestions democràtiques sempre han de ser de portes a fora, mai poden ser de portes endins. Per altra banda, es trenca una cosa que és fonamental per al Sistema, la imatge. Què és un Sistema sense una bona imatge? I aquí ens ve com anell al dit el placebo de Peter: “Un gram d’imatge equival a un quilo de rendiment” El treball queda relegat al fons (fons i forma, i fons de fondària), la imatge és l’important, la reial senyora forma. La imatge dóna premsa, bona premsa, i estableix relació institucional i social. Siguin benvinguts tots els tarannàs tipus relacions públiques i siguin rebutjats tots els altres.

I ara, anem al poema èpic actual d’una Administració (Sistema) que s’està configurant com piràmide invertida (Keops australià, en les antípodes del pensament filosòfic i racional); on cada vegada hi ha més comandaments a manar i proporcionalment menys “soldats” a obeir, a desenvolupar la tasca (operativa) que han dissenyat ínclits estrategs i estructurat invictes tàctics. Encara que, tard o d’hora, se’ns tenia que venir a sobre la llei de Parkinson, aplicada als alts càrrecs de tota Administració: “La feina s’expandeix fins omplir el temps disponible fins que s’acabi” Tot un homenatge al sentit comú del senyor Parkinson, quan defineix la inutilitat i duplicitat de càrrecs i comandaments en l’Administració. Aquesta llei és quasi tan famosa com la llei de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament” Fet fatídic en tota Administració (Sistema)

Us hi podeu ficar dempeus o les mans al foc que el Sistema (Administració) té el record de compliment d’aquesta llei. La possibilitat que una cosa surti bé a la primera, dins l’Administració (Sistema) és tan remota com que guanyi la lliga l’equip amb menys pressupost. Però no desesperem en discussions bizantines en l’enrenou de l’Administració, una cosa està força clara, tal com sentencia la llei de Whistler, “Mai se sap qui té raó, però sempre se sap qui mana” i podem afegir allò tan català de: “Qui mana, mana. Encara que mani malament”

No obstant, encara queden persones capaces d’afrontar aquesta situació a l’estil Gabriel García Márquez amb un senzill NO! (es pot afegir un educat gràcies) En una ocasió, García Márquez va dir allò de: “El més important que he après, a partir dels quaranta anys, és a dir NO! quan és que NO!” Estic totalment d’acord amb ell, però m’agradaria afegir-hi que als cinquanta anys també s’ha d’aprendre a dir “PROU! quan és que PROU!”

Una societat on impera la forma per damunt del fons (símptoma inequívoc de societat manipuladora), dir NO! significa enfrontar-se gairebé a tothom, s’ha d’estar disposat que et mirin per damunt l’espatlla i que, passis per on passis, deixis un regueró de comentaris. Això si dius NO! Si dius PROU!, la cosa es complica encara més. PROU! significa plantar cara (plantar la canya), és un enfrontament directe, no es dóna opció a la negociació; trenca de forma unilateral amb la maleïda forma, dóna peu (i immillorable excusa) a la desqualificació personal i, per tant, ja no és necessari debatre el fons o la seva idoneïtat.

Dir PROU! sol ser fruit de molts NOS! claudicats o de molts SIS! condicionats i condicionants; és el desgast, la impotència i frustració d’una situació que fa temps s’ha fet crònica. Endemés, i sense voler, amb el PROU! es pot alliberar un complex de culpa, que estava perdut pel subconscient, sigui del comandament responsable de l’estratègia o del comandament responsable de la tàctica. Responsabilitat que ve derivada o que està pactada com a correponsabilitat[1]. En aquest cas, sempre es planteja el dilema: quan es trenca un “cargol”, qui té la culpa, la clau anglesa que envolta el “cargol” o la mà que l’estreny? Hem de pensar que tots dos són responsables i caldria que tots els comandaments assumissin aquesta responsabilitat, a l’hora d’exigir l’esforç laboral a una persona en la seva tasca i tenir en compte les seves limitacions.

Tota situació de treball té tendència a seguir la llei de la gravetat; és a dir, la feina sempre li toca fer a qui està en el nivell jeràrquic més baix. Vail ho va especificar de forma magistral en el seu axioma: “En qualsevol empresa humana, el treball busca el nivell jeràrquic inferior” Podem establir, amb aquest axioma, tantes argumentacions com vulguem: ordre jeràrquic, cadena de comandament, estratègia–tàctica–operativitat; dóna igual l’etiqueta que li vulguem ficar, el resultat (el contingut de l’ampolla) sempre serà el mateix, la llei de gravetat del Sistema definida en l’axioma de Vail.

La situació administrativa de l’Administració (i no és un joc de paraules) s’està convertint en un maremàgnum de nous càrrecs i nomenaments que s’incrementen en cada legislatura i canvi de govern. Tota una inutilitat de recursos de personal que solen fer labor representativa, recerca del propi currículum, declaracions de premsa i una ingent dinàmica de reunions, per poder donar-li la raó al senyor Gourd en el seu axioma: “Una reunió és una situació en la que s’aixequen actes i es perden hores” Aquesta situació suposa una despesa econòmica que va en detriment de la tasca operativa i en perjudici de l’administrat i usuari. De tal manera, que s’està produint una inversió en la piràmide d’atenció al ciutadà, havent-hi tants o més càrrecs polítics, de gestió i administratius que d’assistència. Com és obvi, a mesura que creix aquesta piràmide invertida, tard o d’hora caurà pel seu propi pes.

Dit això, faig memòria del que en una ocasió em va dir un bon gerent i millor gestor: “Desenganyat Jesús, les guerres no es fan amb generals, es fan amb soldats. Tu, dóna’m un bon general i tots els soldats que siguin necessaris, que a mi em sobren la resta de generals, coronels, capitans, etc.” Malauradament, el sector públic no pot funcionar així, i es necessiten molts càrrecs i coordinacions per gestionar el servei que demanda el ciutadà. Però, ¿no seria també més pràctic l’increment de “soldats” que realment és el que es necessita, alhora de donar el servei, i que aquests “soldats” són els més propers al ciutadà, quan es dóna el servei?

Capítol apart, dins d’una Administració, és la professió administrativa funcionarial[2]; ja que, aquesta professió és única i peculiar per ella mateixa. Única, perquè és una professió on es pot arribar als càrrecs directius i de gestió sense tenir titulació universitària (bé, aquí també hi podríem incloure a alguns polítics) I peculiar, perquè sense tenir els coneixements adients i desitjables sobre les matèries pròpies del centre de treball, poden desenvolupar la seva tasca com si els tinguessin i, fins i tot, poden ser dipositaris i gestors del lèxic professional que s’utilitza en el centre. Creant-se la falsa idea que són gairebé indispensables, per la faceta de versatilitat que tenen en diversos camps administratius: personal, gestió, compres, nòmines, etc.; amb la peregrina idea que són poc menys que uns joquers dins l’Administració. Per aquesta raó, quan hi ha cessaments d’alts càrrecs, ells sempre en surten lliurats.

No vull fer sang d’una professió, la qual vaig exercir durant set anys; però no hi ha cap dubte que el senyor Murphy pensava amb ella quan va proclamar la seva famosa paradoxa: “Sempre és més fàcil fer-ho de la forma més difícil” Sí, algunes tasques administratives van en contra del més temperat sentit comú. Senzillament, són hermètiques, només aptes per a iniciats, tal és el cúmul d’impresos, codis i llistats que utilitzen. Lippman va exposar un lema que broda la mentalitat de l’administratiu: “La gent s’especialitza sempre en el camp que menys coneix” I si aquest gestor o administratiu és de fora, cosa força sovint, aleshores pot convertir-se en un autèntic expert (mai se sap en què), segons la sarcàstica regla de Mars: “Un expert és qualsevol que no sigui de la ciutat”

De fet, l’administratiu és un ésser que només té tres coses al cap: l’ordinador, el cap o director del seu servei o departament i el cap o director administratiu. Fora d’aquestes tres coses, és inútil qualsevol diàleg, es tanquen en banda i s’enroquen a la defensiva. Rien, no va plus!

He dit que no volia fer sang? Doncs ho sento, encara tenim una altra referència, tan plausible d’aplicar-la als administratius (en concret) com a qualsevol altra professió (en general), és la llei de Perrusel que diu: “No hi ha tasca tan senzilla que no pugui fer-se malament” Sense comentaris.

Qüestió d’intel·ligència[3]

Als anys seixanta, es feia distinció entre dos tipus d’intel·ligència: la natural que es mesurava (es mesura) amb el famós quocient (que no coeficient) intel·lectual i la cultivada; aquesta última difícil de mesurar-la i determinar-la, per estar definida amb paràmetres subjectius, com són nivell o aval cultural assolit per una persona. Avui en dia, les coses han canviat força. Un prestigiós psiquiatre distingeix fins a nou intel·ligències diferents, tenint tothom una mica o un molt de cada intel·ligència i en funció de la prevalença d’una o altra, la nostra intel·ligència serà: Tècnica, filosòfica, intel·lectual, artística, musical, etc. En el context laboral de la societat occidental té clara superioritat (quasi prepotència) la intel·ligència tècnica. Tot està en mans de la tècnica, des d’una operació quirúrgica, fins a la interpretació d’una peça musical o la instal·lació elèctrica d’un edifici.

No obstant això –i amb permís de Sòcrates, Sidharta i Confuci–, la intel·ligència filosòfica segueix sent “la mare del xai” Totes les ciències emanen o deriven de la filosofia. I ningú fica en dubte que cada professió i cada tècnica tenen “la seva filosofia” Per tant, un pot pensar que la intel·ligència filosòfica és la millor de totes. Doncs no, segons aquest psiquiatre, la millor intel·ligència no és la filosòfica, és la que ell anomena “intel·ligència per a la vida” I això què significa? La intel·ligència per a la vida seria aquella intel·ligència que una persona desenvolupa, indistintament del seu status social, de la seva professió, de la seva situació familiar, etc.; és la intel·ligència d’adaptar-se a les circumstàncies que té aquesta persona al llarg de la seva vida i aconseguir, relativament, ser feliç amb el seu “modus vivendi” Bé, en alguna manera, aquest psiquiatre em dóna la raó, és qüestió d’etiqueta, li podem dir “intel·ligència per a la vida” o li podem dir “filosofia de vida” Qüestió de matisos o, potser, qüestió d’adaptació camaleònica a l’entorn.

Sigui com sigui, hi ha que reconèixer que s’ha de tenir una intel·ligència especial per driblar les situacions quotidianes que són estresants i d’alt pressing assistencial per als operatius, que pateixen dins l’entorn laboral. Si, a més a més, hi ha que batallar amb mentalitats força quadriculades, endogàmiques o narcisistes, llavors és quan t’entren ganes de llogar cadires. Ja que, sempre tenim gent especialitzada en frases del tipus “això no és feina meva” i ja t’hi pots ficar dempeus, donar-te cops de cap a la paret, arrancar-te els cabells o fer el que vulguis, que d’aquesta frase no els treus. Són tan reiteratius com aquelles pel·lícules americanes, on l’interrogat eludeix l’interrogatori, repetint constantment el seu nom i graduació.

Hi ha una veritable dilució de responsabilitat en tot entorn de treball, i cada vegada més, resulta que la culpa de tot sempre és del Sistema. Però..., què és el Sistema? Qui conforma el Sistema? De qui és responsabilitat el Sistema? No faig més preguntes, perquè encara que puguin semblar preguntes retòriques, la veritat és que són preguntes sense resposta. Són preguntes cul de sac de la frustració de tot funcionari, que intenta esbrinar què està passant? o com punyetes funciona el Sistema?

He intentat trobar un concepte adient per definir el Sistema, però no ho he aconseguit. Sabem que Sistema és el refugi subjectiu que tothom té, quan no pot (o no vol) determinar una responsabilitat personal i intransferible, inherent al càrrec. Responsabilitat que dirimeix i estableixi els dos esdeveniments fonamentals de tota empresa humana: el principi d’autoritat i l’escala jeràrquica (més endavant, faig un apartat per ells) No he trobat cap concepte que m’agradi, només he trobat consol en el postulat de Tylczak: “Els successos fortuïts tendeixen a succeir tots junts” Efectivament, el Sistema no deixa de ser un conjunt de successos, fortuïts, quasi incontrolables, que flirtegen amb la teoria d’errors i amb tots els conceptes d’aquesta teoria que es fiquin pel mig, com són equivocació, error aleatori o error sistemàtic. Potser, la millor definició de Sistema ens la dóna, una altra vegada, la saviesa popular, amb una dita que deien amb sorna els treballadors d’una empresa: “Aquesta empresa (sistema de treball) és la desorganització millor organitzada” Però, atenció!, desorganització no sempre és sinònim de caos, pot ser el fet intrínsec d’una formació organitzativa permanent, és l’entropia[4] en estat pur.

Podríem concloure amb un corol·lari: “Sistema i intel·ligència (filosòfica) són incompatibles” Però, potser, ens passaríem un parell de pobles. Si més no, una cosa està clara o hauria d’estar clara: “Les coses no funcionen a base d’intel·ligència, funcionen a base d’organització”

I arribats en aquest punt, faig abstracció de la meva experiència (amarga experiència) i plantejo tres esglaons en tota escala organitzativa (una altra mena de Sistema) a l’hora d’implicar-se: 1.- Col·laborar: sempre, 2.- Cooperar: segons amb qui, 3.- Organitzar: mai! Encara podríem afegir un quart esglaó: Coordinar. Però el coordinador no és, necessàriament, un organitzador i la major part de les vegades és aquella persona que opina de tot i estableix patrons de conducta; amb la garantia que ell no té que complir aquests patrons de conducta i que no té cap responsabilitat, perquè la seva responsabilitat sempre la canalitza i deriva als que estan per davall seu (més efecte de gravetat laboral) El càrrec de coordinador em recorda al d’intermediari, la culpa dels preus de consum sempre és del mercat, de l’oferta i la demanda, quan la realitat ens diu que ell sempre surt beneficiat de la situació.

Una de les coses més controvertides en un centre de treball (Sistema), i que deixa a la intel·ligència totalment descol·locada i fora de joc, són les relacions establertes entre els diversos professionals i departaments. Sembla lògic que el Sistema estableixi i potenciï les relacions professionals i laborals entre els diferents estaments professionals. Doncs no, com el Sistema no és lògic[5], les relacions prioritàries són les relacions socials. Les persones no assumeixen una tasca en funció de si és o no és competència seva, l’assumeixen en funció de les bones relacions que tenen, siguin personals o interdepartamentals. I contra més gran sigui el centre de treball, més arrelades estan aquestes relacions. No preval la feina, preval la relació social i pobre d’aquell que s’atreveixi a manifestar la seva disconformitat, rebrà el rebuig i estigmatització de la majoria i la incomprensió benvolent de la minoria.

No podem parlar d’intel·ligència i deixar a la cuneta el famós i controvertit I + D (Investigació i Desenvolupament)[6] Sobretot, perquè està en boca de tots els bocamolls que descobreixen la sopa d’alls a cada minut i que, a sobre, pretenen que se la mengin els altres. La investigació té una premissa força interessant en la llei de Felson: “Robar idees a una persona és plagi. Robar-les-hi a moltes és investigació” Moltes investigacions no deixen de ser un compendi del pensament científic internacional, em recorden al grup Mustangs dels anys seixanta que assolien els seus èxits a base de traduir cançons dels Beatles. Anaven per feina i a tret segur.

Però, no hem de ser pessimistes, la investigació (sigui quina sigui) dóna prestigi i nodreix de solvència qualsevol publicació i currículum. Independentment dels seus resultats, investiga i fes prestigi. També és una “excusa”, quasi perfecta, per justificar aquest turisme professional que envolta a congressos, jornades o seminaris (majoritàriament gratuïts), avalats per la societat professional de torn i finançats per empreses interessades del ram.

Per contra, el desenvolupament és la ventafocs del Sistema, dóna molta feina i poc prestigi. De fet, molts investigadors –instal·lats en el teatre de la vanitat científica com a vedettes– només volen investigar, emportar-se la medalla i el reconeixement científic, i deixen que altres facin el feixuc i poc rendible desenvolupament. El desenvolupament només és rendible a escala estatal, en països on l’I + D el tenen ben lligat i perfectament estructurat, amb el suport de l’empresa privada, disposada a portar a terme projectes estatals i, com no, a gaudir de substanciosos beneficis governamentals. Altra cosa, són els intents més o menys fructuosos de donar-li prestigi a una universitat o a un laboratori de provada solvència, que té estudis de mercat que li són positius. En definitiva, I + D no és pas per a països pobres, només és per a països rics. Per què? Perquè el desenvolupament tot sovint sol topar-se amb la llei de Maah: “Les coses surten bé perquè després puguin sortir malament” Hi ha que invertir una i altra vegada, hi ha que reinvertir, perquè algun dia es pugui revertir tot aquest capital, amb possibilitats de rendibilitat, moltes vegades a llarg termini.

Principi d’autoritat i jerarquia

Aquest és el melic de tota organització administrativa. El Sistema “per se” no té principi d’autoritat definit ni una jerarquia lògica. De les tres formes de govern que hi ha: autocràcia (liderat), democràcia (participació) i “laisser fer” (deixar fer) El Sistema sempre elegís aquesta última; no és vol comprometre, vol que cadascú assumeixi la seva responsabilitat per “ciència infusa”, sense cap sentit lògic que determini l’autoritat, que només està establerta com fet inherent al càrrec; és a dir, per nomenament. Com diria Francis Bacon: “La lògica, donat el mal ús que d’ella es fa, serveix més per perpetuar els errors que per conduir a la veritat” No hi ha una veritat tangible (base de l’autoritat), només trobem un cúmul de veracitats, dispersades en cada càrrec, que assoleixen la seva responsabilitat, segons el color del cristall amb que miren.

Fins i tot, alguns il·lusos fan invents d’autoritat. El més habitual és regir-se pel principi d’autoritat de deixar fer i quan sorgeixen problemes passen a l’autoritat de liderat. Aquests són els famosos “bombers apaga focs”, que exerceixen el seu liderat a dies parells o imparells i, per tant, són fàcilment manipulables per persones (sempre n’hi ha) disposades a “solucionar problemes”; amb el sa propòsit de triar i remenar en benefici propi, tenint moltes vegades el reconeixement del “establishment”.

L’empresa privada (molt més sàvia que la pública) té un principi d’autoritat organitzat, mitjançant una estructura jeràrquica piramidal sòlida, cohesionada i definida, establint la universitat com a primer paràmetre definitori de la seva organització. En canvi, l’estructura jeràrquica del Sistema, de l’Administració, se conforma de forma lineal. A partir d’un càrrec de responsabilitat, que delega a cada línia jeràrquica les funcions que li són pròpies a cadascuna d’elles, amb quasi una total autonomia (més hipotètica que real) Això comporta les famoses duplicitats administratives, pèrdues de temps amb circulars internes i les no menys famoses comissions. Una comissió és una reunió on es perpetua, indefinidament, l’axioma de Gourd, que ja hem esmentat. I si la comissió és interdepartamental, que es preparin tots aquells operatius que tinguin que duur a terme la feina emanada de les seves conclusions. El més probable és que tinguin que acollir-se al postulat de Boling: “Si es troba bé, no s’amoïni. Se li passarà”

L’Administració, el Sistema (administratiu), compleix la màxima de Ciceró: “ Només els ineptes perseveren en l’error” Ja que, “persevera” una i altra vegada en la línia de servei (l’eterna cantilena dels polítics), enlloc de gestionar la línia econòmica. Com hem dit, això comporta racionalitzar recursos i l’empresa pública no racionalitza recursos, “racionalitza” pressupostos. Sembla el mateix i, per tant, una ximpleria, però no ho és. Tota Administració ha d’administrar. Què ha d’administrar? Doncs està clar, els pressupostos que rep. Per tant, no hi ha que perseverar en una línia de servei, hi ha que gestionar i per via econòmica. S’imaginen una empresa pública (estricta) cotitzant en borsa?

La meva àvia deia: “Diner fàcil, marxa de pressa” Quantes vegades, a meitat d’any, hem d’escoltar la famosa frase de: “Ja no queda pressupost” I podem fer filigranes lingüístiques per definir si és o no culpa d’una mala gestió o emparar-nos en els esdeveniments, despeses extraordinàries o despeses fora de pressupost. La realitat és que sempre, però és que sempre, el pressupost és insuficient.

On més podem observar la fallida del binomi principi d’autoritat–jerarquia és en la poca perdurabilitat dels càrrecs de gerència, supeditats a alternances de govern, alternança entre legislatures, canvi de política del sector, etc. Hi ha gent especialitzada en la defenestració i cessament dels seus col·laboradors immediats, per tal que no el cessin a ell. Això genera una mena de roda de la fortuna o el famós “estàs nomenat”

Altra  prova que li dóna la raó a la màxima de Ciceró és la perseverança (inepta, estúpida?) que el Sistema només demani currículum professional, enlloc de demanar-lo vitae, a diferència de l’empresa privada. D’aquesta manera, es nega part del perfil i perspectiva que té tot candidat; fins i tot, en la part més humana. En conclusió, la idoneïtat a l’hora d’ubicar el personal en un lloc de treball. A mig i llarg termini, aquest fet comporta: friccions, frustracions professionals, desmotivació i brou de cultiu d’alguns conflictes.

La retroalimentació del Sistema està basada en tenir sempre raó. Això comporta que el Sistema no admet l’error. El Sistema no s’equivoca mai; d’aquesta manera, i de tant en tant, el Sistema ha de mentir, sigui per acció, omissió o per reserva mental. Llavors és quan el Sistema cruix perquè, com deia Quintiliano, “qui menteix necessita tenir bona memòria” i el Sistema (integrat per càrrecs politico–administratius)[7] no té bona memòria. Les planificacions d’avui són l’oblit de demà, cada nou gestor planifica una nova gestió i canvia els càrrecs, anomenats de confiança, i així fins l’infinit o fins la propera legislatura.

Però, no hi ha que defallir, ni menysprear l’autoritat i jerarquia del Sistema. És com aquella “teoria de la capacitat”: primer es sacseja el Sistema, perquè s’acomodin el màxim possible de pedres grosses, després s’afegeix pedra petita i es torna sacsejar. Quan sembla que el Sistema està ple i no hi cap res més, s’afegeix arena i es torna sacsejar, i encara podem afegir aigua. Si més no, amb tanta feina, no ens queda temps per prendre el cafè.

Informàtica: “that is the question”

Què seria del Sistema sense la informàtica? Què seria de la informàtica sense un sistema informàtic? No, no és un joc de paraules. Sistema i informàtica van de la mà són parella de ball, encara que no siguin parella de fet. La pregunta és: qui és qui i qui porta a qui? La base de la llibertat no radica en l’elecció –elegint podem equivocar-nos–, la base de la llibertat radica en la independència. El Sistema depèn de la informàtica, la informàtica depèn del sistema informàtic. Ergo..., el Sistema depèn d’un altre sistema (informàtic) Per tant, el Sistema no és lliure, perquè no és independent.

L’informàtic és una persona que, sense tenir mentalitat quadriculada, realitza una feina clarament quadriculada, vull dir previsible. Tant és així, que si (per ficar un clar exemple) coneixeu el correu electrònic d’un càrrec de l’Administració, ja coneixeu el correu electrònic de tots els càrrecs d’aquesta Administració, només cal fer l’oportuna deducció lògica.

Però, atenció amb la informàtica!, sempre pot donar ensurts i fallides de sistema, quan més la necessita el Sistema (altra llei de Murphy) Amb la informàtica i els radioaficionats es compleix aquella vella dita gallega de: “Eu non creo nas bruxas, pero habelas, hailas” Passen coses estranyes que no tenen cap ni peus, ni els mateixos informàtics poden explicar-les. I, com és obvi, el Sistema mai té la culpa i l’informàtic (fill predilecte del Sistema) menys; per tant, la culpa sempre la té el sistema informàtic; és a dir, Bill Gates.

I dir informàtica, és dir dades. Les dades són tots aquells elements d’informació a disposició del Sistema que tant agraden als gestors. Amb les dades es pot abastar pressupostos, legitimar la seva despesa, planificar inversions i, sobretot, justificar un Sistema (Administració) davant la població.

Així doncs, una eina de treball, com és la informàtica, es converteix amb deessa. I com tota deessa hi ha que rendir-li culte. Normalment, es fa amb paper couché i gràfiques en forma de pastissos i columnes de colors; que tothom es creu a ulls clucs i ningú qüestiona. Aquí, ens torna a fallar la intel·ligència filosòfica (socràtica) en aquests treballs, que hom podríem creure són d’investigació. Per què falla? Perquè l’important no són les respostes, l’important són les preguntes (plantejar correctament les preguntes), independentment de les respostes assolides. Clar, si volem justificar amb dades i gràfiques una gestió, aquesta premissa filosòfica se’ns va en orris. Però això sí, tenim coberta la forma i el fons..., ja hem quedat abans que el fons no és transcendent per al Sistema.

I dir informàtica, és dir internet. Internet és el guru de tot Sistema que es preï d’ell mateix. Sense internet, alguns gestors es troben despullats; precisen de webs, correu electrònic, vídeo-conferència, etc. Però, sobretot, precisen del cercador Google, que seria un gestor sense Google? Com trobaria la informació necessària sense el cercador rei?

Diuen que internet és la primera causa del fenomen anomenat “absentisme presencial”[8] On acaba l’ús informàtic per treball i on comença l’ús particular? L’absentisme presencial sembla una bajanada, però no ho és; es calcula en un 5 % la pèrdua de productivitat per aquesta raó. Bé, aquesta és la mitjana de la Unió Europea, nosaltres estaríem entre un 6 i un 7 % Això, no resa per als alts càrrecs, ells ho tenen clar. Així, inclòs les reunions socials es converteixen o bé en agenda de treball o bé en actes de representació institucional. En definitiva, entrem en l’axioma del Jesús[9]: “Tot el que es fa en temps de treball o en nom del treball, és treball” I ja os podeu riure de qualsevol axioma matemàtic, perquè aquest axioma va a missa. Mai he conegut a cap directiu que reconegui haver fet ús o abús de temps particular en hores de treball. I ara! Aquí tothom és honrat a carta cabal.

Treball i creativitat

Abans, hem parlat de l’I + D, rera d’aquestes dos sigles, en el fons, podem parlar de creativitat. Aquest és un país amb un bagatge personal ple d’ingeni, però una cosa és l’ingeni i l’altra la creativitat. No neixen Gaudís o Mirós cada dia i a l’Administració menys. Al Sistema li preocupa poc la creativitat, és més la rebutja, vol que l’engranatge funcioni, que totes les seves rodetes facin la seva funció i no s’entrebanquin unes amb les altres. Per tant, el treball quotidià no dóna opció a la creativitat (a la investigació sí, però en contades ocasions i només per a uns pocs privilegiats) El Sistema busca la uniformitat. Si pogués, faria un perfil standard de cada professional i, desprès, clonaria a la resta de professionals de cada estament. Dóna igual que el treball caigui en la temuda rutina, la inèrcia o generi (degeneri) mediocritat i desmotivació, l’important és que el treball sigui metòdic. Què seria un Sistema sense mètode?

No, no són incompatibles mètode i desorganització. Com ja hem establert, la desorganització pot estar perfectament organitzada. No, no és el caos, és l’entropia. Per deixar-ho clar del tot: el Sistema té mètode, encara que aquest no sigui correcte i d’aquest mètode erroni es deriva la seva desorganització. Queda clar?

En una Administració (Sistema) el treball és conceptual, quasi té vida pròpia. Tota acció (per petita que sigui) realitzada dins el centre de treball, té la seva significació com a treball, només hi ha un requisit imprescindible: la manca de crítica. D’aquesta manera, tota acció realitzada és converteix en treball o feina. Roosevelt deia: “Sempre és preferible l’acció a la crítica” La crítica a un Sistema (Administració) és la cosa més fàcil del món, però aquest luxe només està permès fer-lo des de fora del Sistema. Si es fa una crítica interna, entrem en el lliscós territori de la traïció, de les infidelitats (mai se sap a sant de què) que hom es pressuposen pel mer fet de fer la crítica. El Sistema, per ser públic, no pot entrar en altres temudes circumscripcions reservades a l’empresa privada, com són la competència deslleial o l’espionatge industrial; però li queda (si vol) l’eterna disquisició bizantina entre fons i forma, que no és poc.

El Sistema no admet duplicitats, seria admetre l’error i ja hem dit que el Sistema no s’equivoca mai. Per tant, quan Darril F. Zanuck va escriure: “Si dos homes en un mateix treball estan sempre d’acord, un sobra. Si sempre estan en desacord, sobren els dos”, per descomptat es referia a l’empresa privada. A la pública no sobra ningú, perquè el treball és feina i tota feina hem quedat que és treball. La saviesa popular ho certifica tot dient: “Em dóna igual treballar que fer feina” I ja tenim conflicte entre atribucions o competències i entre els diversos professionals. Però, què seria del Sistema sense aquesta salsa? Doncs seria un plat molt eixut.

De totes formes, el Sistema pot presentar una mena de pseudocreativitat, a partir d’una xarxa de comunicació interna, establerta entre els seus membres. Li’n diuen informes i solen ficar-se en carpetes molt bufones, anomenades dossiers, que estan plenes de taules de números i gràfics. Així doncs, farem cas a la cita de Hosea Ballou, que ens diu: “El dubte és un incentiu per a la veritat” i li donarem al Sistema (i sense que serveixi de precedent) el benefici del dubte.

Racionalització del Sistema

Es pot racionalitzar el Sistema? En teoria sí, però racionalitzar un sistema de treball significa que el Sistema no funciona correctament. Això comporta admetre l’error i no em cansaré de repetir que el Sistema (Administració) no s’equivoca mai. És més, s’equivoca qui planteja aquesta possibilitat i se’l compara a un Quixot, capficat per lluitar contra un molí de vent anomenat Administració (Sistema)

El Sistema, a l’igual que l’aigua, té qualitat de tensió superficial; es pot sobrepassar una mica, però sempre amb el risc que sobreïxi. Encara què, el Sistema planteja l’opció visual del got mig ple o mig buit, criticant al pessimista que veu el got mig buit i alabant a l’optimista que el veu mig ple. I el realista? I per a què punyeta vol el Sistema a un realista? Aquí tenim una altra idiosincràsia del Sistema, inherent al seu propi “ego professional”: el dualisme maniqueu. Per al Sistema les coses o són blanques o són negres. Ni gamma de grisos ni irritants colors de l’arc de sant Martí.

En aquest ordre de coses, passen esdeveniments tan curiosos i cridaners com que el Sistema li és més pràctic admetre, el fet de tenir una quota més o menys alta de baixes laborals, que racionalitzar tasques perquè aquestes baixes no es produeixin. El Sistema no vol conflictes, s’estima més suportar aquest increment de baixes, que engrescar-se en el complicat univers de les competències i la temuda i mai realitzada llei de funcions.

Altre fet significatiu és (els que han “patit” el Sistema, saben com fer-ho) generar un complex de culpa a un polític (a un gestor del Sistema), és la cosa més fàcil del món. Per què? Doncs perquè tots els polítics són “culpables” d’alguna cosa: errors i equivocacions personals per manca de preparació en la seva gestió, promeses incomplides, pactes de dubtosa ètica i un llarg i generós etcètera; sense entrar en el terreny personal[10], on són totalment vulnerables. Amb tot i això, no es pot abusar, hi ha trets que només es poden disparar una sola vegada. És millor ser conscients del poder que ens dóna, tenir aquesta oportunitat (la força moral de tenir-la), que fer-ne ús d’ella.

Per últim, hem de pensar que racionalitzar un Sistema pot ser una tasca estèril. Per què? Perquè no hi ha cap garantia de continuïtat. L’Administració, totes les administracions, estan supeditades als avatars polítics i aquests es produeixen cada quatre anys, amb cada legislatura. És millor gestionar el que tenim, aclucar una mica els ulls, que les coses funcionin “per si soles”, que intentar racionalitzar un Sistema que té una inèrcia difícil d’aturar. Quan no, aquesta inèrcia té força centrífuga, a causa d’una trajectòria farcida de corbes, que sol ser l’habitual.

A l’igual que els sistemes espacials, on no existeix la línia recta i tot són corbes; el Sistema, sense ser masoquista, és força retorçut, cosa natural en tot fonament on s’hi ha instaurat la mentida. Aquest recargolament té tantes corbes com circumval·lacions cerebrals. De fet, conformen el cervell del Sistema. Però no, la seva no és una mentida explícita, està emmascarada (com sempre) dins la forma. Són l’adulació, la hipocresia, la rialla de compromís; l’assentiment obligat, perdurar en el càrrec en cada canvi polític, etc.

Epíleg

Aquest escrit és fruit de l’observació de molts anys, de patir situacions poc definides del “Sistema”; de la meva afició a les cites, d’una curiositat (tafaneria) quasi científica i d’una especulació filosòfica tant socràtica com desimariana (Taisen Desimaru), que m’han fet prou atrevit, com per reflectir opinions que més d’un trobarà agosarades i, probablement, incongruents, poc encertades o esbojarrades.

De totes formes, si la lectura de l’escrit ha estat del vostre interès, me n’alegro. En cas contrari; si us plau, recicleu l’escrit correctament, que no anem pas sobrats d’arbres.

                      “La millor empresa pública és la que no existeix”  (Gerard Díaz Ferran)

 

_______________

[1] Molt a l’ús en l’Administració, que sempre busca camins per eludir o diluir responsabilitats.

[2] No sempre es fa distinció entre funcionaris amb titulació universitària i titulats no universitaris.

[3] Es podria fer conya marinera amb intel ® (·ligència), com a C. P. U. (Unitat Central de Procés)

[4] Entropia és un concepte termodinàmic que defineix l’estat de “desordre” d’un sistema.

[5] La Lògica és una rama de la filosofia, en grec significa: raó, discurs. El sistema sol tenir molt “discurs” i poca “raó”, i valgui el joc de paraules.

[6] Els puristes diuen R + D (Recerca i Desenvolupament) i deixen la I per a la Innovació. Així seria: R + D + I

[7] No conec a ningú que sigui capaç de diferenciar entre Sistema i Política de Sector, tots dos estan formats per polítics i tots dos es fan capot l’un a l’altre.

[8] En contrapartida a l’absentisme tradicional, la falta d’assistència a la feina.

[9] Aquest sóc jo i perdoneu la pedanteria.

[10] Aquest error només el cometen polítics barroers, quan estan desesperats.