El tossal de les guineus

De minyó (em capbusso amb petjades d’enyor)
com voladís pardal per entre bancals, espones,
sèquies i el sinuós reguer; voltejava els camps,
d’aquella senalla que rotllava la torre dels avis.
Al rerefons, un turonet: “El tossal de les guineus”
Allà estant, surt del cau el lletó de la guineu,
un petit guillot que, potser, algun dia es cruspirà
totes les gallines de la iaia. Però, que voleu!,
per a mi només era un cadell ple de puces vermelles.
Me’n vaig, deixo aquest nodrissó puçós i maldestre
que no deixa d’aguaitar-me mentre m’allunyo.

Desemparats

Un poble i un jardí o un jardí per poble.
S’escolta la veu del poeta, una cançó,
un toc d’oració, sec, que sorgís per
omplir una esperança, la idea extraviada
que més tard s’extingirà.
                                         Quantes vegades!
envernissem el paper, buscant un símbol,
el mirall que vol reflectir el nostre esperit,
escrivint un nou poema, que vol ser “el poema”;
sí, el cadenat de paraules que hom diem
sentiments. Després de tot, seguim desemparats.

“Les coses es poden fer bé, regular, malament o com les fa la Díaz Ayuso”  (Laura Rosel)

 “Quan un polític es posa paranoic, el millor que es pot fer és desterrar-lo al desert de la soledat”

“Quo vadis” (On vas?)

Condemnat a escriure,
amb l’entranyable risc
d’intricats sentiments.

“Quo vadis” renuent,
ni neguits, ni dubtes.

Trec pols al baluard
i esfullo recances.

Fugaç, em poso davant
del mirall del temps.

“Quo vadis” pelegrí.
On vas? La teva casa
sempre serà la teva casa.

“Immunitat de ramat”

Seria d’agrair que científics i epidemiòlegs deixessin d’utilitzar l’expressió “Immunitat de ramat”, que té connotacions pejoratives i que utilitzin altres opcions alternatives més adients com “Immunitat de grup” o “Immunitat col·lectiva”.

Si us plau, demano una mica més de respecte per a la població en general i per a mi en particular.

Cites de Carl Gustav Jung

“Qui mira cap enfora, dorm. I qui mira cap endins, desperta”

“El que negues et sotmet, el que acceptes et transforma. Allò que et resisteixes, persisteix”

“Tot el que ens irrita dels altres ens porta a un enteniment de nosaltres mateixos”

“La depressió és com una senyora de negre. Si arriba, no l’expulsis, més aviat convida-la com una comensal a taula i escolta el que et té que dir”

“Fins que no et facis conscient del que portes al teu inconscient, aquest últim dirigirà la teva vida i tu li’n diràs destí” (Per aquesta raó, sempre reivindico la introspecció)

Altra mascareta

Som viatgers.
Qui més, qui menys,
està a l’andana,
per tornar a pujar
al tren de la vida.

Sortir de l’absència,
d’un calendari suspès,
que n’és miratge
per on dansen misteris
i constel·lacions de dols.

Comptem límits i pors,
per establir criteris:
el tràfec de normes
i el bufeteig de dubtes.
Això sí!, amb mascareta.

Encenalls

Tinc molt endins
el rebost d’encenalls,
per encendre el foc,
quan escric versos.

És un repte d’esperança,
perquè les flames hissin
com ocells lliures, esborrant
l’eco de records i somnis.

Aquest ressò, veu de poeta,
que truca a la nostra porta
i, a cop calent, esborra
tots els nostres neguits.

“La justícia ha estat inventada per l’home, però el que és just neix amb l’home”  (Darío Lemos)

Benvinguda tardor

Benvinguda siguis tardor,
fa un any que t’espero.
Com sol·lícit amant,
enyorava la teva pau

temperada de capvespre,
amb tamisada llum,
on es bressolen
les últimes orenetes.

Al teu reclam,
es despullen els arbres
per encatifar la riba del riu
que ens ha vist néixer.

Benvinguda siguis tardor,
perquè m’alliberes del temps
que ha estat el recull de fulls
de la meva trèmula vida.

Optimisme

(A la nova joventut)

M’agrada veure com
foragiteu la vostra por,
tancant el pou del neguit
i el serpejar d’una crisi
que vol robar-nos el futur,
la il·lusió de viure. I ho feu
amb seguici de somriures.

M’agrada veure com
lluiteu pel vostre dia a dia,
fent jardí a la resolució
i rec a la perseverança.
Gràcies! Sembreu optimisme,
feu florir i llucar cada somni
i la gent estarà amb vosaltres.

“Pensa com un home d’acció, actua com un home de pensament”  (Henri-Louis Berson)

L’amagatall

Trenco cap a l’esquerra. Molt lleuger,
enfilo la coneguda baixada, per retrobar-me
amb el canó del baluard i la seva llegenda
de corsaris anglesos.
                                   Un nou contrallum
em convida, incita, a la meva debilitat.
Li faig la foto, dic adéu a la blava mediterrània
i marxo a retrobar-me amb un tallat existencial,
el que sempre bec quan vaig a Sitges.

Titellaire

Trec a escena les paraules
al teatre del diccionari.
Les bellugo una a una
com si fossin titelles.
Elles faran la representació,
per interpretar el poema;
jo tan sols sóc un titellaire.

Fases de vida

Gota a gota cau un dens silenci.
Tinc les emocions en minvant
i un solitari dolor en creixent.
L’existència és com la lluna,
encara que mai pots preveure
en quina fase et trobaràs. Potser,
la millor manera d’evitar-ho,
és sortir d’aquest parany de nit
i buscar el sol radiant del dia.

Presumpció d’innocència

Els polítics no estan lliures de la inèrcia social maniquea que ens contamina i que ho redueix tot a un dualisme del tipus blanc o negre. És el cas de la presumpció d’innocència que ells apliquen amb una generositat aclaparadora. Així doncs, que els polítics em permetin clarificar aquest concepte o, millor dit, els conceptes. Ja que, d’entrada, no podem parlar només de presumpció d’innocència, hem de parlar de: Innocent, presumpte innocent, presumpte culpable i culpable.

En principi, tothom és innocent, fins que un fiscal o jutge obra una investigació a una persona. Aleshores, és quan passem del concepte innocent al concepte presumpte innocent. Més tard, si aquesta persona és imputada, deixa de ser presumpte innocent per convertir-se en presumpte culpable. Per què?, perquè ja no podem mantenir la seva presumpció d’innocència sense carregar-nos la presumpció d’innocència professional del jutge que ha fet la imputació. I, suposo, que el jutge també té dret a aquesta presumpció innocència professional, mentre no es demostri el contrari. I si es demostrés el contrari, llavors ens podríem trobar davant d’un cas de prevaricació.

Una vegada s’ha dictat sentència, si aquesta és condemnatòria, és quan la persona passa de presumpte culpable a culpable. En cas contrari, si la persona és declarada innocent, passarà directament de presumpte culpable a innocent. Sí, ja sé que hi pot haver recursos d’apel·lació. Aleshores, no queda cap altre remei que fer el camí invers, sortint de la casella de la culpabilitat.

Per últim, torno a posar en consideració una de les meves premisses, per dir-li a tots els polítics: “No es defensen les persones, es defensa la veritat”. Ja que, fins i tot, el nostre millor amic pot ser culpable. En aquest sentit, els polítics que més respecto són aquells que diuen “Jo no fico la mà al foc per ningú”.

“El mapa no és el territori”  (Alfred Korzybski)

Os arados van e vén
dende Santiago a Belén.

Dende Belén a Santiago
un anxo ven en un barco.
Un barco de prata fina
que trai a door de Galicia.

Galicia deitada e queda
transida de tristes herbas.
Herbas que cobren teu leito
e a negra fonte dos teus cabelos.
Cabelos que van ao mar
onde as nubens teñen seu nídio pombal.

¡Érguete, miña amiga,
que xa cantan os galos do día!
¡Érguete, miña amada,
porque o vento muxe, coma unha vaca!

                             Federico García Lorca

Somni de tardor

A peu de pont, on s’humilia la pedra
i fa niu el mogut ànec de coll verd,
jugàvem amb una canya o bambú a la mà:
espasa, bordó o cavall al vent.
La camisa bruta i potser amb algun set.
Érem feliços, vitalitat i imaginació
ens feien herois i una mica més innocents.
A final d’estiu, el refugi del record,
retrobar els amics d’escola i amb ells
tornar a fer un nou somni de tardor.

(Dedicat a tots els pares i docents. Ànim!)

Versos i petons

Escriuré més petons
i regalaré més versos,
per fugir del maleït virus.

D’aquesta manera, seré més humà
i podré anar a encendre un ciri
al confús Sant Futur Incert.

Aleshores, em toca fer romeria
per arribar a la seva ermita,
on resaré per a nous somnis.

I, així, puc fer intercanviables
tots els versos i petons, perquè...
puc tornar als petons de paper.

Empaitar tenebres

En el farcell dels dubtes
també hi duc un miratge,
el degoteig d’un desengany
que mai sé si em desdibuixa
el record o potser un somni.
Fa poc soroll, com dringadissa
incerta que de petits fèiem
per espantar la temença,
quan ens empaitaven
les tenebres de la nit.

Butlles de mascareta

A aquestes alçades de pandèmia ja no es pot al·legar ignorància i no donar compliment a la normativa per lluitar contra el COVID-19. Però sembla que hi ha gent que té butlla, alhora de ficar-se la incòmoda mascareta.

Per començar, la primera butlla la tenen els fumadors que, és clar, no es pot fumar amb mascareta. Si de mi depengués, prohibiria fumar en tots els espais públics, siguin tancats o siguin oberts. Amb coronavirus o sense coronavirus el fumador sempre genera al seu entorn fumadors passius. Qui vulgui fumar, que ho faci dins de casa seva o se’n vagi a un camp ras. Hem de ser molt conscients que si olorem el fum del tabac a través de la mascareta, també podem “olorar el virus” (efecte aerosol de les gotetes de Wells). El risc és baix? Si. Però el risc zero no existeix. Així doncs, no val utilitzar el jòker de l’espai obert. Davant d’aquest fet, aconsello que enlloc d’utilitzar mascaretes higièniques de tres capes, s’utilitzin mascaretes higièniques de cinc capes, l’altra opció és ficar-se dos mascaretes de tres capes.

La segona butlla és per a les terrasses de bars i restaurants. Dóna igual si fa mitja hora que la tassa de cafè està buida i resseca, allí s’està sense mascareta, perquè “les terrasses tenen butlla”. La tercera butlla és per als telèfons mòbils, sembla que hi ha gent que no saben parlar amb mascareta pel mòbil i ningú qüestiona aquest comportament. Altra butlla és per a la gent que surt a fer esport que, incomprensiblement, es permet no portar mascareta, en contra del criteri dels científics. Evidentment, tenim que fer l’excepció de l’esport professional i l’esport dalt rendiment. A més a més, aquí hi tenim els espavilats, que surten a caminar amb un pantaló curt i unes sabatilles i, és clar, no porten mascareta, perquè “estan fent esport”!

I que dir de les persones que porten la mascareta per sota el nas? Doncs que, segurament,  porten la mascareta més per por a una sanció que per por al virus. Que quedi clar!, portar la mascareta per sota el nas és el mateix que no portar-la. En quant als negacionistes que es neguen a portar mascareta, jo els condemnaria a fer treballs socials a la unitat d’infecciosos per COVID-19 d’un hospital.

Que cadascú es comporti com cregui convenient i en funció de la seva educació (és a dir, pensant amb els altres) i segons el grau de solidaritat col·lectiva que tingui. El meu consell: pareu compte amb totes aquelles persones que fan ús d’aquestes butlles que relaciono, perquè la culpa de la situació sanitària actual de la pandèmia no és del coronavirus, la culpa és de la ignorància, immaduresa i prepotència d’alguna gent.

“Les que condueixen i arrosseguen al món no són les màquines, sinó les idees”  (Víctor Hug)

Adios Ríos, Adios Fontes

Adios, ríos; adios, fontes;
adios, regatos pequenos;
adios, vista dos meus ollos:
non sei cando nos veremos.

Miña terra, miña terra,
terra donde me eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei,

prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores,
casiña do meu contento,

muíño dos castañares,
noites craras de luar,
campaniñas trimbadoras
da igrexiña do lugar,

amoriñas das silveiras
que eu lle daba ó meu amor,
camiñiños antre o millo,
¡adios, para sempre adios!

¡Adios groria! ¡Adios contento!
¡Deixo a casa onde nacín,
deixo a aldea que conozo
por un mundo que non vin!

Deixo amigos por estraños,
deixo a veiga polo mar,
deixo, en fin, canto ben quero...
¡Quen pudera non deixar!...

Mais son probe e, ¡mal pecado!,
a miña terra n'é miña,
que hastra lle dan de prestado
a beira por que camiña
ó que naceu desdichado.

Téñovos, pois, que deixar,
hortiña que tanto amei,
fogueiriña do meu lar,
arboriños que prantei,
fontiña do cabañar.

Adios, adios, que me vou,
herbiñas do camposanto,
donde meu pai se enterrou,
herbiñas que biquei tanto,
terriña que nos criou.

Adios Virxe da Asunción,
branca como un serafín;
lévovos no corazón:
Pedídelle a Dios por min,
miña Virxe da Asunción.

Xa se oien lonxe, moi lonxe,
as campanas do Pomar;
para min, ¡ai!, coitadiño,
nunca máis han de tocar.

Xa se oien lonxe, máis lonxe
Cada balada é un dolor;
voume soio, sin arrimo...
Miña terra, ¡adios!, ¡adios!

¡Adios tamén, queridiña!...
¡Adios por sempre quizais!...
Dígoche este adios chorando
desde a beiriña do mar.

Non me olvides, queridiña,
si morro de soidás...
tantas légoas mar adentro...
¡Miña casiña!, ¡meu lar!

                   Rosalía de Castro

Assaig

Veig pàgines esgrogueïdes
per un temps malfiat.
I cada pàgina n’és
una llamborda de carrer
per on el poeta pelegrina
fins que es desvetllen
tots els versos, la llenya
que escalfarà i bategarà
el manifest de la paraula.

Però..., sempre quedarà
un recel incert i absurd,
on vol buscar refugi
el vertigen del passat,
l’horitzó de cada somni
o l’absència d’una mirada.
Toca assolir el capvespre
d’una llarga melangia
i esfullar l’assaig del poema.

Asocial

En diverses ocasions m’han dit que sóc insociable. No, no sóc insociable; abans al contrari, sóc una persona força sociable, però reivindico el dret a elegir la meva sociabilitat i per això sóc asocial selectiu. Per a mi, el 80 % de la gent no em reporta res positiu i en canvi em reporta coses negatives (exemple, els que passen de complir amb les normes contra el COVID-19).

M’és impossible relacionar-me amb tot tipus de drogoaddicte (siguin alcohòlics, fumadors, cocaïnòmans, etc.) Atenció!, de forma social; ja que, de forma professional ho vaig tenir que fer cada dia, durant més de trenta anys. Però una cosa és la relació professional, on ni pots ni deus escollir ni tan sols plantejar-t’ho, i una altra cosa molt diferent és la relació social, on pots escollir i, fins i tot, estratificar aquesta relació: conegut, veí, company, amic, etc.

Tampoc puc relacionar-me (o em costa relacionar-me) amb aquest 60 % de població que reconeix i, fins i tot, es vanagloria de no llegir mai cap llibre. ¿Com relacionar-te amb ells, quan la base de la teva escala de valors és la cultura? Tampoc puc relacionar-me (o em costa relacionar-me) amb totes aquelles persones que diuen que són “fans” de l’esport i, no obstant, no el practiquen mai. ¿Com relacionar-te amb persones que tenen un estil de vida totalment autolític; quan tu estàs, a cada pas, trencant amb el xip urbanita, per intentar integrar-te dins la natura, de la qual provenim? ¿O com relacionar-te amb aquelles persones, tan negades, que són incapaces de diferenciar el mal anomenat “benestar” amb un estil de vida incorrecte?

Però és clar, ¿què es pot esperar d’un règim democràtic (que no democràcia) que va començar fumant porros dins el Congrés dels Diputats? Perquè aquest és un altre tipus d’asocial: l’asocial polític. ¿Com pot ser que a aquestes alçades de democràcia (perdó, vull dir règim democràtic) no hagi cap partit que reivindiqui les llistes obertes i desbloquejades? ¿Com relacionar-te amb alguns polítics que són autèntics MIM’s. MIM de marioneta de partit i MIM d’acrònim, és a dir: Mediocre, Immadur i Manipulador?

Sí, em considero un asocial convençut i convido el 20 % de la població que faci el mateix, que sigui capaç de sortir-se’n dels paranys socials i polítics del nostre règim democràtic. I a l’altre 80 % de la població, li recomano que canviï d’estil de vida, que llegeixi més i que creixi tant com pugui com a ésser humà i com a ens espiritual.

L’oportunitat

Hi ha coses que són fruit del destí
i no t’aperceps de l’afortunat que ets,
per exemple, de viure setze anys de la teva vida
en una casa modernista, quan s’esdevé
una oportunitat única. I només te n’adones
quan t’expliquen una història familiar:
un oncle-avi que va treballar per a Gaudí
com a contractista d’obres.
                                            Així, va entrar
el modernisme dins la família i així,
va generar-nos una empremta perpètua.
Sóc el que sóc, gràcies al modernisme
que ha estat un autèntic padrí de bateig.

Monestir de bancals

Maons d’estona, tarda de tardor.
El vent escup cromatismes
al monestir de bancals erms,
aixoplugats per columnes
de vells i nuosos ametllers
i oliveres amb el seu hàbit fosc.
Cada bancada acarona la següent,
li traspua el setí del vent Seré.
I dins el cor un avenc, on encara vetllo:
humitat de llàgrimes i llebeig d’amor.

“Malgrat tenir bona memòria, vaig a les palpentes quan vull rememorar tot allò que em va deixar empremta”

Envellir

La famosa crisi dels quaranta anys
ni me’n vaig assabentar. La dels cinquanta
vaig dir-me: “No n’hi ha per a tant”
La dels seixanta..., això ja és una altra cosa.
No és la lentitud -que sempre ho és
i que fas passar per qualitat-, és
una decreixença física en perfecta rebel·lió:
articulacions que perden graus de gir,
el múscul que es divorcia de l’elasticitat
i la fibra muscular que només sap que plorar;
comencen a sortir coses que no esperaves
fins dintre dels propers quinze o vint anys.
Cataractes, artrosi i afeccions pulmonars
munten la seva festa, per recordar-te que
vas camí de ser avi. De sobte, t’ho confirma
la teva filla: “Papà, a l’agost seràs avi”

Actualitat III

“¿És lògic que un fiscal qüestioni la decisió d’un jutge?”  (Legal ho és; legítim, tinc els meus dubtes)

“Qui vulgui lluitar amb eficàcia contra el masclisme, també tindrà que lluitar amb eficàcia contra l’alcoholisme i drogoaddiccions”

“Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”

“L’O.M.S. ens diu que tabac (nicotina) i alcohol sempre són les drogues d’entrada. L’O.M.S. s’equivoca, la droga d’entrada sempre és la cafeïna, sigui com a cafè o sigui com a beguda de cola”

“Negar una evidència equival a negar-se a un mateix”

“¿Quan s’acabarà l’Europa dels Estats i passarem a l’Europa dels Ciutadans?”