Nirvana poètic

M’heu tornat a dir poeta.
Bé, si voleu, m’ho puc creure
i, si és necessari, enfranquiré
aquest delicte, per enfilar
i remoure tots els versos;
els que he fet i els que faré.

Ja no sóc pas novell, però
encara duc l’esclat de la discòrdia
i, amb morbosa enveja, em fico
a tots els tolls, on puc remoure
emocions i sentiments oblidats.

Xuclo cada detall, cada desig,
per inesperat que em sigui;
si més no, segueixo esperant
el senyal, el provocatiu llamp
que esgrafia la Il·luminació:
el Nirvana on neix la poesia.

Ho clarifico

No vull confondre’m,
quan empelto paraules
des de la meva intimitat.
Configuro els versos
damunt els capfoguers
de cada mot i línia,
i poso accent al poema,
per persistir i configurar
aquesta mena de profecia.

Segueixo sent captaire
dels vers i de la paraula
i sempre busco almoina
en tots els diccionaris.
Agito el gobelet-diccionari
i engendro l’empedrat
per on camina el poema.

Debades, intento transmutar
les idees en emocions
o les emocions en idees.
Tant se val, gest inútil,
el poema té presència
i personalitat pròpies,
només el podrà clarificar
tot aquell que estima
el protagonisme de la poesia.

Nit de poeta

A la foscor de la nit,
el poeta busca bellesa
en estels irisats que són
catifa de la lluna plena.
Amb els ulls closos,
puc aspirar l’aroma,
l’olor de la gespa
i escoltar el concert de
grillons sense director.
On està el pensament?
També voldria que ell
em fes olorar i escoltar
el que l’ànima em diu,
allò que no em diu la vida.

Obscenitat

Que cadascú miri el seu llit,
cada vaixell amb el seu vent
i cada port amb els seus llençols.
No es desvetlla el desig sense sexe
ni cap plaer sense el seu èxtasi.

El dibuix, ardent i expectant,
surt de la intimitat més obscura
quan perfà l’esclat del joc etern,
on l’amor sucumbeix i toca fons,
a l’horitzó d’una mirada obscena.

Poesia de trinxera

Ho reconec, m’estic fent intolerant
contra la prepotència, l’incivisme
i mala educació. Tres lacres socials
que, rere d’elles, hi trobem drogues,
siguin aquestes legals o siguin il·legals.

També m’estic fent intolerant amb
tot aquest seguici de polítics
que busquen el refugi de trinxera
de la tolerància, per poder dissimular
la vergonya de la seva ineficàcia,
la seva ineficiència i incompetència.

Així doncs, carrego la meva ploma
i continuaré sent un franctirador
contra la permissivitat i verborrea.
La democràcia mai és de franc,
s’ha de lluitar contra els autòcrates,
des de la bona i estricta filosofia.

Estricta esmena

Busco la fecunditat de la paraula,
mentre espolso l’albada del passat.
I ho faig amb un nou estendard,
l’oblit que aixeco i em desvetlla.

Al llindar de la meva memòria,
sense defugir, encara tinc obert
el cancell i tendresa del record,
on s’ennueguen les emocions.

Sóc tenaç, però prou agosarat,
perquè em falta endreçar i fer
esmena que sigui estricta i que
m’exclogui de la meva intimitat.

“La vida tan breu, l’art tan llarg d’aprendre”
(Frase de l’Hipòcrates, traducció lliure de Geoffrey Chaucer)

Dotze Tankas i Benasc

Torno al recer
que un mateix té dins seu
i fico espai,
per poder lliurar el vent
i l’angoixa de la nit.

L’Esera em crida
amb veu trencada de riu.
La cadernera
se’l mira des de l’arbre,
com jo em miro l’oblit.

Enrere queden
jorns d’amics molt estimats
que foren d’encaix.
Maó a maó, la casa
Se’ns quedà molt petita.

Torno a mirar-lo,
perquè l’aigua t’ho diu tot,
mentre baixi amb neu,
parlant amb la veu freda
que té pedra i muntanya.

Com la font, beuré
la trèmula rosada,
quan la nit fugi,
buscant nous o vells camins,
on l’angoixa fa el destí.

Encara veig neu,
damunt de les muntanyes.
Encara tinc veu
damunt de l’esperança;
si més no, la fabrico.

Sóc on sóc, amb llum
de dia o llum de lluna;
tan se val, si puc
sortir de la nit del temps
que n’és la carcellera.

Per alguns minuts
he estat mariner de riu.
Surant el mirar,
seguint la dolça corrent,
sense saber quin port tinc.

Surto del recer,
ja no sóc dins meu. Estic
llevant l’esperit;
les ales de l’ànima
busquen rumb i horitzó.

Ni en sé, ni vull,
que el meu esperit surt
a la recerca
d’emocions amagades
i sentiments ja perduts.

Ara, tornaré.
Baixaré a la ciutat,
on badallaran
el neguit i el somni
de creure’ns que hem guanyat.

Tanco per tancar,
per dir-li adéu al neguit,
un adéu prescrit.
I si em miro al mirall,
també tinc que dir adéu!

Temptar el silenci

Duc un foc pel desgavell.
Assumint aquest desordre,
puc desertar d’un somni
que em té suggestionat.

M’agradaria establir retorn,
sobreviure a l’espera, rentar
tots els records per poder
expressar-me com home senzill.

Què faig? Surto de mi mateix?
Encara no sé si estic preparat
per temptar aquest silenci:
Sóc d’escriure no de parlar.

“La meva ànima està plena d’altres temps”  (James MacPherson)

Premis

Premien a poetesses
i poetes que he llegit.
Estic content per ells,
també per mi, penso
que la meva elecció
ha estat encertada.
I que em perdonin
tots els no premiats,
jo tampoc ho he estat
i, per tant, també puc
perdonar-me a mi mateix.
La poesia n’és un camí,
quin mèrit té seguir-lo?

Neguit escènic

Nerviós, surt l’actor al carrer,
tot buscant la seva actriu.
L’escenari és ple de llum
i els ocells piulen gojosos.
Entra al parc, on els nens
fan gatzara festiva del joc
i tot convida, a l’inquiet galant,
a una actuació de retrobament.
Ella és més enllà, somrient.
Sap que ella no es diu Julieta
ni ell mai es dirà Romeu, però
també sap que l’amor és l’amor
i que té i tindrà molts més noms.

(A la memòria de Julieta Agustí)

Davall l’arbre

Li’n podeu dir:
“Arbre del Paradís”
o “Arbre del Destí”
o “Arbre Filosòfic”
o..., tant se val el nom,
el que importa és,
acollir-se a ell, estar
sota el seu brancatge,
que sempre ens dóna
l’ombra del coneixement.

“La poesia procedeix de la passió, recordada a la tranquil·litat”  (Wordsworth)

Demà, també

La desil·lusió no viatja,
es queda, baixa del tren
a la parada de la memòria.

Mires el mirall i voldries
que fos un miratge,
un encanteri del temps;

i li reclames el deute,
que et torni el sentiment
i totes les teves emocions.

Demà, també, sortiré
de mi mateix, per surar
per l’aire o per l’aigua.

Tant se val el rumb ficat,
la imaginació et porta
on et porta, on ella vol.

Ara, agafo pic i pala
per trencar la “des”
d’aquesta desil·lusió.

Sí, vull gaudir de nou
d’una nova (des) il·lusió,
ser el que sóc. Jo mateix.

“La poesia s’allunya de la poesia, quan s’allunya de la música”  (Ezra Pound)

Una pèrdua de temps

Ahir vaig recollir
totes les veus i sons
que tenia a les golfes
de la tranuitada memòria.

Un compendi fonètic,
llarg d’anys i curt
de pobles i ciutats.
Sóc més aviat sedentari.

Si més no, viatjo,
però sempre tinc
un campament base
que utilitzo de llar.

Sons i veus els classifico
per ordre cronològic
i, així, els puc trobar,
per ficar-los de record.

Bé, això era ahir.
Avui ho veig i no puc
per menys que pensar
aquesta pèrdua de temps.

Veu d’aigua

(Record per a Benasc)

El bosc em busca, em crida,
pel camí de la llum del nou matí.
Un esquirol, nerviós, s’enfila
pel tronc i molsa d’un arbre.

El rierol saltirona les pedres
i em parla, suaument, rítmicament.
És la veu de l’aigua, que vocalitza
la fonètica de la muntanya.

L’esperit revifa al seu ritme,
sota el cel blau del Pirineu,
encara no ha de sucumbir
a la lluentor encegadora del sol.

Somric, mentre tanco els ulls
i escolto les paraules d’aigua,
quan brollen per aquesta terra
i per la meva muntanya filosòfica.

“Tota poesia és poesia de circumstàncies”  (Johann Wolfgang Goethe)

Princeses i petits cavallers

A mesura que vas tenint néts, cada vegada et sents més avi (en el meu cas Iaio). I quan creixen, la seva vida t’envolta i et fan entrar en el seu món de princeses i petits cavallers que enlloc de cavall van amb patinet. Quedes seduït per la seva imaginació i la seva contagiosa alegria s’esdevé un autèntic esperit de cava. També enveges la seva flexibilitat quan fan el pi, el pi-pont o la tombarella lateral. Cantes cançons que pensaves tenies oblidades i jugues a “pica paret” (nosaltres en dèiem 1-2-3 soldadet anglès), a “cuc i amagar”, als “encantats”, etc. Durant una bona estona, t’oblides de la teva edat, d’un món farcit d’injustícies i dels problemes personals i de salut que et preocupen; perquè tens la seva edat, estàs en el seu món i els seus petits problemes solen tenir fàcil solució.

Estimat lector, ¿no podríem fer una regressió i tornar-nos com quan érem petits? ¿No podríem sortir d’aquest món negatiu, contaminat i moribund? ¿No podríem reciclar el món i fer-lo positiu, saludable i totalment natural? Si us plau, feu el que feu, penseu amb les princeses i petits cavallers d’avui i els d’un futur vinent.

“Per cada línea que he escrit, hi ha més de mil línies que he llegit”

El solatge de la mentida

La meva àvia sempre em deia: “El mentider ha de tenir bona memòria”. I encara ho podem reforçar amb la dita castellana que diu: “Se coge antes a un mentiroso que a un cojo”. Efectivament, per poc que li falli la memòria al mentider, l’enxamparem en la seva mentida molt abans que el coix; perquè el subconscient no menteix mai i deixa un solatge, un pòsit que sempre traís el mentider. Hi ha moltes formes de mentir i podem etiquetar la mentida de moltes maneres (exemples: bola, renunci, perjuri, etc.); però, bàsicament, totes les mentides les podem ajuntar en tres grups: mentides d’acció, mentides per omissió i reserves mentals.

La mentida d’acció és la mentida directa i intencionada, i molta gent és l’única mentida que reconeix i contempla. Dins d’ella, podem incloure la mitja veritat, que no deixa de ser una declaració enganyosa. Antonio Machado deia: “Vas dir mitja veritat?, diran que menteixes dues vegades si dius l’altra meitat”. Subtilesa i bon sentit comú d’aquest estimat poeta. La mentida per omissió (que els professionals de la salut l’hem viscuda moltes vegades, en forma de mentida piadosa) es fa, per exemple, quan a un malalt no se li diu la veritat del seu diagnòstic i, a més a més, aquesta mentida està feta amb la complicitat de la família, entrant de ple en el concepte de “conspiració del silenci”. Si senyors, no dir-li a un malalt clarament el seu diagnòstic, és una forma de mentida per omissió. La reserva mental planteja una disjuntiva; ja que, externament diem una cosa, mentre internament voldríem dir-ne una altra. Podem intentar justificar-ho de moltes maneres, però la realitat és que no deixa de ser una mentida que, algunes vegades, també va associada a la mentida per omissió.

Ara, i capítol a part, deixeu-me que relacioni una mentida moderna i molt anglosaxona: la Fake New, que utilitza les xarxes socials d’internet, com a mitjà per a la seva divulgació. La Fake New no deixa de ser un “bulo” que busca la desinformació, amb la intenció deliberada d’enganyar, per aconseguir un benefici, sigui econòmic, social o polític. Vaja!, el paradigma de la falta d’escrúpols.

Vivim en una societat on prima més la imatge que el contingut del missatge. S’han invertit els termes i ara preval la forma (la imatge) per damunt del fons (el contingut). Sempre és més fàcil manipular la imatge que el contingut del missatge. Diuen que el comportament social té cicles i que el dualisme fons-forma es va alternant a cada generació. A mi em costa creure-ho, perquè actualment la imatge, en totes les seves vessants, impera per damunt del fons; només cal que ens fixem amb els anuncis publicitaris i el seu missatge subliminal, que no deixa de ser una invitació al consum, fomentant aquesta mentida en forma de reserva mental.

No em cansaré mai de dir-ho, treballeu i utilitzeu el vostre sentit comú, el llenguatge no verbal i esbrineu el subconscient de les persones, així és com trobareu el solatge que deixa la mentida. Aquesta és la millor manera d’evitar que ens manipulin.

Què significa "Coneixes-te a tu mateix"?

“Coneixes-te a tu mateix” és un dels més famosos aforismes de l’antiguitat grega de tots els temps. Significa que la principal necessitat d’una persona per accedir a la saviesa filosòfica és l’autoconeixement.

Aquest aforisme es trobava inscrit, segons diversos testimonis, al temple d’Apol·lo, a la ciutat grega de Delfos, lloc d’enorme valor mitològic: va ser allí on Apol·lo va matar al monstre Pitó, on Zeus va col·locar l’ònfal, melic del món, i on es troba el famós oracle de Delfos.

Pel testimoni d’un cèlebre viatger grec, Pausànies, sabem que la frase estava inscrita a la pronaos del temple d’Apol·lo.

També Plató la refereix en els seus diàlegs. A Protàgores, per exemple, explica que els Set Savis (Cleòbul de Lindos, Soló d’Atenes, Quiló d’Esparta, Bies de Priene, Tales de Mileto, Pítac de Mitilene i Periandre de Corinti), com a mostra d’admiració cap al saber lacedemoni, van oferir al déu Apol·lo les primícies de la seva saviesa a les frases “Coneixes-te a tu mateix” i “Res en demesia”, sobre la importància de l’autoconeixement i de la moderació, respectivament.

Fabián Coelho

(A partir d’aquest aforisme i la regla maièutica, va néixer la meva filosofia i psicologia del sentit comú)

“Els que conserven l’amistat amb les dones molt temps, no la conserven, perquè les estimen, sinó perquè les van estimar”  (Juan de Zabaleta)

(Que consti, jo no estic d'acord en tots els casos, sempre hi ha excepcions)

Prop el mar

Segueixo el mirar de la gavina,
quan planeja a ras de la mar,
arrissada pel ventijol del capvespre.
El sol ponent cerca la carena
per enllitar-se i tapar-se amb núvols
del seu llit blau, mentre badalla
amb colors taronja i vermellosos.

El meu esperit, lliure, ressegueix
tot aquest entorn: Sóc gavina
i busco l’últim peix del dia,
mentre oloro el salnitre del mar.
Sóc la filera d’ones ondulades
quan envaeixen tota la platja,
conquerint cada gra d’arena.

I sóc el sol, dalt la carena,
dins el meu llit blau, acaronat
i tapat pels llençols de núvols.
El quadre ja està pintat i escrit
i el penjo a la paret del record.
Mica a mica, el meu esperit,
reticent, retorna al meu cos.

“Una guitarra són matemàtiques i geometria. Si s’impregna de sentiments i neurotransmissors, això ja és art”  (@yelsp)

Coses a mitges

No m’agraden les coses a mitges, el que és un dia i
l’altre no, els canvis de roba com canvis d’opinió.
No m’agraden les persones que no et busquen
però després sembla que els hi salves la vida quan et
troben, les persones que només et volen per les
nits, les persones que no et volen en persona.
No m’agrada els que et deixen enrere quan ensopegues,
els que ho resumeixen tot en “només va ser cosa del
moment”, els estava borratxo i et vaig oblidar. M’agrada
arribar fins al final, cuidar-la dia a dia, que siguem
pensant el mateix avui que ahir. M’agrada les
persones que et busquen per salvar-te la vida, les
persones que t’estimen tot el dia, les persones que
t’estimen quan hi ets i quan no. M’agraden els
que frenen una mica, perquè et posis al seu mateix
ritme quan ensopegues, els que diuen que va ser el
moment però que era esperat, els no t’oblido ni
borratxo. M’agrada avançar encara que hagi dubtes,
cuidar les ganes, aconseguir el que vull. I que no
ens parin.
                                      Iago de La Campa

“M’estimo més les idees a granel que les idees embolicades amb paper de regal acadèmic”

Un llibre

Tinc a mans un llibre.
Qualsevol pàgina és
bona, com l’arbre,
del bosc, del país
d’on ell és nascut.

La tinta esgrafia camins
entre matolls d’idees
i seguici de figures
literàries, que omplen
el temps i el pensament

per sortir del món real
i descobrir el món imaginari.
Mil llibres, mil móns. Sóc
aventurer d’aquest univers
i m’endinso a la ment de l’autor,

que, sense ser la meva,
si vull, puc fer-la meva.
Un llibre, els llibres,
tots els llibres publicats,
sense ells no sabem...

on som (on som?)
D’on venim?
Cap a on anem?
Preguntes sense resposta.
Llegir el llibre, sí.

“Us heu fixat en la meravella de la ciència? Un tio diu una cosa, però no s’accepta fins que no es demostra que és certa”  (@d’Eulez)