Demà, també

La desil·lusió no viatja,
es queda, baixa del tren
a la parada de la memòria.

Mires el mirall i voldries
que fos un miratge,
un encanteri del temps;

i li reclames el deute,
que et torni el sentiment
i totes les teves emocions.

Demà, també, sortiré
de mi mateix, per surar
per l’aire o per l’aigua.

Tant se val el rumb ficat,
la imaginació et porta
on et porta, on ella vol.

Ara, agafo pic i pala
per trencar la “des”
d’aquesta desil·lusió.

Sí, vull gaudir de nou
d’una nova (des) il·lusió,
ser el que sóc. Jo mateix.