L’ombra de la nit

La nit, què llarga és la nit!
Rera seu s’hi troba
l’ombra de la bellesa,
les subtils petjades d’amor.
El somriure de la nit
obra porta a la imaginació
amb clau de complicitat.
I, amb un altre somriure,
resta el desig a l’ombra
de totes les ombres: La nit.

La felicitat

“La felicitat s’assoleix quan el que un pensa, el que un diu i el que un fa, estan en harmonia”  (Mahatma Gandhi)

“La felicitat no és l’absència de problemes, és l’habilitat per tractar amb ells”  (Steve Maraboli)

“La felicitat és interior, no exterior; per tant, no depèn del que tenim, sinó del que som”  (Pablo Neruda)

“Sempre vaig ser ric, perquè no necessito diners per a la meva felicitat”  (Paulo Coelho)

“La felicitat (F) és igual (=) al sumatori de moments feliços (Mf) sub n, quan n tendeix a infinit”  (Jesús Jordi G. Boadella)

Somni d’estiu

A l’horitzó, surt l’ungla
d’una lluna minvant.
Miola una baralla
de gats assilvestrats
entre bocins de messes,
d’or blat i ordi punxut.
I enmig, l’erm de pedres
on sempre entrepussa
el novell messeguer.

“És un error posar com a objectiu la vacunació de la població. L’objectiu ha de ser l’erradicació del virus. La vacuna és una eina, però no és un objectiu. Si no es fa així, la pandèmia es convertirà en endèmica”

Dissociació de la morbositat

“Calumnieu amb audàcia;
sempre quedarà alguna cosa” (Francis Bacon)

Vulguem o no, de forma conscient o inconscient, quan ens parlen malament d’una persona sempre ens fiquem a la defensiva. És una reacció relativament normal i comprensible, davant d’un “perill potencial”, però aquesta reacció també ens pot indicar la manca de maduresa que, en major o menor grau, tothom té. Si més no, la por ancestral, i quasi genètica, que tenim a tot allò que ens és desconegut. Aquesta actitud defensiva pot accentuar-se, en funció de la credibilitat que li tinguem a la persona que ens “subministra la notícia”, i a l’estat d’alerta que es pugui derivar per tenir o no relació amb la persona qüestionada–difamada; o si aquesta relació, directa o indirecta, la tindrem amb ella en un futur immediat i les possibles repercussions que se’ns puguin derivar. De fet, estem determinant les fronteres d’un territori propi i personal, i el seu grau d’inviolabilitat; sempre tenim certa esgarrifor a “contaminar-nos” o que ens esquitxin formes de ser o comportaments aliens al nostre propi comportament.

D’aquesta manera, involuntàriament, solem negar el fet democràtic més elemental: la presumpció d’innocència. Ja que, ningú es pren la molèstia de contrastar la informació que ha rebut ni recaptar l’opinió de l’afectat, passant aquest afectat, directament, a la “quarantena” de la presumpció de culpabilitat. Curiosament, sempre hi ha un límit a la credibilitat d’aquesta informació. Així, per exemple, si la notícia és molt extrema, qüestionem la seva veracitat com funció versemblant, fruit del conglomerat de factors que ens són propis (els que modelen la nostra opinió) i la credibilitat imaginativa que puguem tenir dins la nostra pròpia estabilitat psicològica; mentre que si aquesta informació és de contingut socialment “normal” i “d’ampli espectre”, ens la solem empassar sense cap mena de problema, sense aplicar el més que higiènic benefici del dubte.

Si, a més a més, ens atrapa la morbositat, entrem a formar part de la cadena (social, familiar o laboral), transmetent la notícia d’una anella a altra: “M’han dit...” “Sabeu què...”. A cada anella (i en el millor dels casos) es produeixen distorsions, deduccions i errors interpretatius, que arropen la informació. I en el pitjor dels casos poden afegir-se “complements”, incloses maledicències (per part d’alguna anella de transmissió de la informació) que l’engreixen; en funció, moltes vegades, d’enemistats o enfrontaments personals. Com diu la dita castellana: “Aprovechando que el Pisuerga pasa por Va-lladolid...”. Evidentment, contra més llarga sigui aquesta cadena, més deformada–manipulada arribarà la informació a les últimes anelles de la cadena. Amb la qual cosa, es produeix l’efecte (producte acumulatiu de la morbositat en el seu pas per la cadena) que per un costat fa més creïble la notícia i per un altre fa més difícil la verificació o la contrastació de la mateixa; per trobar-se cada vegada més allunyada de la font inicial.

Realment (i de forma molt simplista), podem determinar que només hi ha dos tipus de persones: les demòcrates i totes les altres. Les que “per se” apliquen la presumpció d’innocència i les que no l’apliquen. Amb una conclusió final (fruit de la sentència de Francis Bacon) i és el poder dissociatiu que té la morbositat entre una realitat–veritat i una realitat fictícia generada. Ja que, la credibilitat no està en funció de la veritat, està en funció de la persona que transmet o, a vegades, genera la notícia i del seu poder de persuasió.

La regressió del guerrer

Maó a maó marino el silenci.
Dempeus, pel llosat del dubte,
llisco el fuet de l’ambició,
el goig del retorn i el neguit,
com exercit d’espurnes de llar.

Copso l’antiga gavina
que planeja pel mantell blau.
El seu alè és el meu alè
i la seva ombra la meva ombra.

Pèlag de paraules barbollades
amb el vel de la vaguetat,
botó i trau de cada jorn,
quan l’entorn s’adorm
amb cançó de bressol:

L’última regressió hipnòtica,
la inèrcia del vell guerrer.

“És tan difícil dir la veritat com amagar-la”  (Baltasar Gracián)

Record al record

Recorda’m que recordar
és tornar a viure.
I recorda’m, recordant,
els llocs on vam conviure.

També, recorda-te’n
de totes les paraules
i carícies gaudides.

No deixis que el temps
ens prengui tot allò nostre.
Recorda i recorda-te’n.

Buscant el cel

He buscat el cel
allà on no hi era:
caure en el miratge
on el fal·laç desig
vol ser realitat.

He buscat el cel
dins el paisatge,
urbà i frígid,
d’un egoisme
sempre endogàmic.

He buscat el cel
a cada somriure
i ulls brillants,
quan el silenci
emmuralla paraules.

He buscat el cel
i he rodolat
pel desencís
de cada fracàs:
la Terra no és el Cel.

“La raó consta de veritats que hi ha que dir i veritats que hi ha que callar”  (Antoine de Rivarol)

Record de capvespre

L’entremaliat sol gateja
per entre núvols i tassons,
cafè amb llet pel matí,
gris en el temps i mort
dins el taüt del rellotge.

És hora de tornar a lluitar
i donar-li a cada hora
el temps que necessita:

llum cap a l’amor (i dolor)
i llum pel sol que sempre
deixa l’últim record
dins l’última posta de sol.

0, 1, 1, 2, 3, 5, 8...

(Poema alquímic)

He trobat l’entrada de l’escaquer
on es determina el compendi fenici,
sumeri i babilònic. Cada escac és
fonamental, però tan sols el “Sha”
ha de mantenir-se com si fos,
ell mateix, la pedra filosofal;
sense oblidar que tot humil peó pot,
fent el camí del vuit, convertir-se
en la nova “Ferz”. Mentrestant,
cal entroncar l’espiral dels dos
Lleonards (Da Vinci i Fibonacci)
i, així, tornar al número vuit.
On cada “trebejo” ha de viure
–amb les vuit de la creu de Malta–
 la seva vida i la vida dels demés.

“El major enemic del coneixement no és la ignorància, sinó la il·lusió del coneixement”  (Stephen Hawking)

Quitrà

Sempre els trobàvem camí del sol de platja,
fent el llit de quitrà amb llençols de pedres
o teixint un jersei gris merengo als forats
de la sinuosa carretera del Coll de Lilla.
Fumejar d’encens de metàstasis d’asfalt.

Anàvem de cara: el camí de la il·lusió
d’aigua, sorra i sal; però també de creu:
calor, la sempiterna suor i les coïssors.

Recordo el cabell de cartró i el regust de sal,
a l’ombra d’uns budells de roca, gaudint
la remor del vent i les fulles dels pins,
l’entrepà a la mà, la beguda a l’altra,

La tornada era preludi i sonata de son
i el nostre cansament de satisfacció.

Formigues al capvespre

(A Rosa Fabregat)

El sol feneix a l’horitzó
amb febre vermellenca.
Al fondal de l’espona,
el vaivé tèrmic besa
un aire d’estiu eixut
i per un camí limfàtic
les últimes formigues
duen els grans de blat,
fins submergir-se
en l’obscur ull de bou
del laberíntic formiguer.

El perfum i placidesa
d’aquest moment ressuscita
el caliu del record; quan,
tothora, érem al sequer:
fos per jugar, fos per “ajudar”.
Fantàstica i furtiva memòria
que mai t’escantelles i, sempre
fidel, regues les meves arrels.

Recomanació

Donat que les noves soques anglesa i brasilera (i l'africana que està venint) del COVID-19 són molt més agressives, recomano que en espais tancats posar-se dos mascaretes higièniques (3 + 3 = 6 capes) o utilitzar una mascareta de cinc capes. En espais oberts, i sempre que s’estigui deambulant, és suficient una mascareta de tres capes.

Evidentment, hi haurà persones que no podrà fer-ho pels seus problemes respiratoris. Aleshores, com sempre i per a totthom, molta distància, ventilació i evitar llargs temps d’exposició en reunions socials i familiars no convivents.

En aquesta pandèmia, tan generalitzada, sempre és millor pecar per excés que per defecte.

L’ametller de Montfalcó

L’albada té un fat
on s’empresona el somort
brunzit del record.
Tothora, el foll desig
de l’enyor reté el destí,
dins l’emmurallat horitzó.

El ventijol acarona
l’ametller nuós,
arbre de nissaga
que somriu, recer
i murmuri d’abelles.

Amb aquest encís
enforno l’ànima
i la benaurança
que deleix i captiva
amb cada nova paraula.

“La felicitat de la teva vida depèn de la qualitat dels teus pensaments”  (Marc Aureli)

Laparoscòpia

Aquest allargat confinament
ens fa molt més endogàmics,
propiciant l’enroc d’escacs
de sentiments enfrontats
i emocions empresonades.
Caldrà un bon laparoscopi,
perquè puguem esbrinar
el diagnòstic de l’esperit.

Sóc

Sóc carena dels anys viscuts
i l’horitzó de la senectut.

Sóc una incògnita a resoldre,
dins la matemàtica de la vida.

Tinc referència dins la paraula
per obrir porta a la poesia,
donar-li façana al diccionari
i poder abastar cada enigma.

Sóc alambí de pensament
per destil·lar idees i reflexions.

Sóc alt forn de sentiments
on enforno el motlle de l’amor.

I sóc... una espècie en extinció.

Decàleg per a l’eutanàsia

Amb sorpresa, veig com molta gent opina sobre l’eutanàsia de forma totalment teòrica, sense tenir en compte les repercussions que es generen a la pràctica professional diària. És a dir: “¿Qui serà el que durà a terme el fet físic de realitzar l’eutanàsia?”.

Relaciono deu reflexions en forma de decàleg, perquè es tinguin en compte, quan s’exposi el tema de l’eutanàsia, abans d’escoltar a persones que mai s’han trobat davant d’una situació real i, per tant, no han tingut que afrontar cap dilema ètic.

1.- Cal diferenciar entre malalt depenent, malalt pal·liatiu, malalt terminal i malalt moribund.

2.- Cal diferenciar entre dolor agut, dolor crònic i dolor crònic re-aguditzat. I cal diferenciar entre l’estat patològic del malalt, les seves limitacions funcionals i totes les repercussions que li poden condicionar per portar una vida digna.

3.- Cal diferenciar entre els termes eutanàsia i ortotanàsia. I prioritzar quina ha de ser l’elecció més adient per a un malalt en concret (òbviament, descarto tant la distanàsia com acarnissament terapèutic).

4.- Cal diferenciar i definir de forma correcta els termes: Mort Digna, Eutanàsia i Suïcidi Assistit (d’aquest últim se’n parla poc).

5.- Hem de ser molt conscients que cap llei pot contemplar tots els supòsits ètics. Per tant, hem de recórrer a la bioètica per estudiar cas per cas i situació a situació.

6.- S’ha de tenir en compte tots els dilemes ètics que l’eutanàsia genera i qui els ha de resoldre i com s’han de resoldre.

7.- S’ha de respectar l’objecció de consciència de tots els professionals de la salut (recordem que molts d’ells han fet el jurament hipocràtic).

8.- Casi tots els hospitals i col·legis professionals sanitaris tenen comitès bioètics. Ells són els dipositaris del coneixement bioètic de la pràctica diària. Cal consultar-los.

9.- L’eutanàsia ha de ser una solució, mai pot ser un problema, una disjuntiva o un dilema ètic.

10.- Fer amb l’eutanàsia política teòrica, només fa que engendrar més dilemes ètics a la pràctica.

“L’important no és opinar, l’important és saber. I el problema de molta gent és que opina sense saber”

“Ser estimat profundament et dóna forces, mentre que estimar profundament a algú et dóna coratge”  (Lao Tse)

Si pogués

Si pogués enfilar-me
a la llum de la lluna,
em faria germà
de tots els estels.

Guarniria el record
amb canyella d’emocions
i abraçaria el temps
per no deixar-lo marxar.

Si pogués enfilar-me
a la llum del sol,
em faria germà
de cel i horitzó.

Seria ocell de destí
i fill d’albada,
amb vent pel futur
i vaixell per somiar.

Si pogués enfilar-me
a l’arbre de l’amor,
també m’enfilaria
a la corda de petons.

Hermètic i letal

El punt blau d’una mirada
dorm a la constel·lació d’Ariadna,
on petjades blanques d’infinit
remouen l’aigua dessagnada
en lluites d’antics i altius déus.

Cec, per absorbir tanta llum,
mullo els llavis amb rosada,
abans de zumzejar paraules
que són predi i al·legoria d’Hermes:

L’oració que implora pietat
per tal de no exiliar-se,
altra vegada, a la terra d’Hades
on decorre l’etern riu de Leteo;
aquell que tot guerrer, tard
o d’hora, l’ha de travessar.

El gregarisme en el mobbing

Un dels fenòmens que es produeix en el complex món que envolta l’entorn de l’assetjament social (mobbing) i que, al meu entendre, no ha estat prou estudiat, és el fenomen del gregarisme (el gregarisme de grup). Díaz Franco també fa referència a aquest gregarisme en conductes similars al “mobbing” i igualment perverses: “bullying” (Anglaterra), “harassment” (E.E.U.U.), “whistle blowers” i “ijime” (Japó).

Fuertes Martínez escriu: El Mobbing, assetjament grupal, moral o psicològic és una síndrome de patologia social, consistent en l’agressió subtil, sistemàtica i recurrent a un individu per part d’un grup, per quant l’individu assetjat es resisteix a la voluntat arbitrària del grup. Aquest maltractament s’infringeix amb repetides conductes grupals de menyspreu, ninguneix, faltes de respecte i, en general, distorsió perversa de la comunicació i dels significats que defineixen la identitat personal i social de la víctima.

Per altra banda, cal destacar que el gregarisme és un comportament primari, intuïtiu i típicament animal[1]; que moltes vegades s’emmascara com si fos un concepte de grup social. ¿Quantes vegades s’ha comparat la societat humana amb societats animals, com poden ser abelles i formigues? Aleshores, podem definir el gregarisme com: “La subordinació i integració que té cada membre d’un grup amb el grup”. És a dir, se renúncia a tenir criteri propi o aquest se supedita al criteri genèric que té el grup, el qual és assolit com a propi. En sí mateix, aquest fenomen no és positiu ni negatiu; la intenció i les conseqüències d’una actuació posterior faran que aquest es decanti en un sentit o en un altre. Curiosament, ens podem trobar que, un a un, els membres d’un grup poden tenir una relativa bona relació personal amb la persona afectada pel mobbing i no obstant el grup, com a tal, rebutja a la persona, la fustiga i la castiga.

Què fa o què desencadena aquest fenomen? Sens dubte, en el gregarisme hi trobem un mecanisme d’identitat en forma d’efecte mimètic, pel qual tots els membres del grup s’igualen en una mena de “par inter paris”. A més a més, com en tot grup humà, es produeix una dilució de responsabilitat, aflorant actituds i comportaments immadurs i manipuladors (sigui de forma conscient o inconscient) que influencien, quan no condicionen, a tot el grup. Així, una persona que per ella mateixa no té identitat pròpia, dins del grup té la seva parcel·la de protagonista per l’efecte simbiòtic igualitari abans esmentat. El grup li dóna protagonisme, seguretat i estabilitat. En definitiva, li ajuda a sortir del seu anonimat per integrar-se dins l’anonimat del grup, De quina forma? Per exemple, invertint els termes, potenciant les relacions particulars enlloc de potenciar les relacions socials del grup i del seu entorn. Així l’entorn passa a ser secundari. De fet, i estètiques a part, hi podem trobar poques diferències dins la idiosincràsia amb altres grups de constitució plenament endogàmica (la retroalimentació del propi grup), com poden ser les anomenades tribus urbanes.

D’aquesta manera, tota persona que pensa o esgrimís plantejaments diferents al grup, el grup els rep com si fossin “possibles agressions”, doncs evidencien la diferència, que és interpretada com un enfrontament o, també, fica de manifest tots aquells plantejaments erronis que el grup pot tenir. I el grup (la majoria) mai s’equivoca, “sempre s’equivoca la minoria”. Sigui com sigui, el resultat sempre és el mateix, el grup fa fora el “dissident”, ni se’l vol ni “se’l pot integrar” i contra més homogeni sigui aquest grup, més llunyà serà aquest desterrament. Però no només se’l margina-desterra, hi ha tota una crítica destructiva i de desqualificació, encaminada a la cohesió i assertivitat del grup (eliminació del rastre deixat per possibles complexes de culpa).

Al principi, és possible que aquesta desqualificació només sigui anecdòtica. Però més tard es passa al terreny personal, utilitzant “recursos” que són propis de situacions morboses que, fins i tot, arriben a la difamació: “Sembla...”, “Diuen...”, “L’han vist...”, “Sabeu que diu fulano/a...”, etc. Sempre són notícies “vox populi” sense cap fonament de base, sense cap font d’informació i, per descomptat, mai són ni poden ser contrastades. Atrapen la credibilitat de l’oient mitjançant la morbositat de la pròpia notícia. A partir de la investigació de Leyman[2] s’han concretat fins a 45 pautes de conducta, que venen a constituir un programa sistemàtic i maquiavèlic per induir sentiments de por, hostilitat, desànim, descrèdit a la persona perversament assetjada.

El prestigiós i popular psiquiatra Enrique Rojas[3] distingeix fins a nou intel·ligències diferents: Intel·lectual, operativa, social; analítica, sintètica, discursiva; matemàtica, instrumental i “la intel·ligència per a la vida” (aquesta última, jo m’estimo més dir-li “intel·ligència filosòfica de vida”). En el gregarisme, produït en l’assetjament social, hi trobem la incomunicació com a base del conflicte; ja que, mentre el grup preconitza un tipus d’intel·ligència (normalment operativa o tècnica) el “dissident” pot estar fent plantejaments d’intel·ligències del tipus intel·lectual, filosòfic o analític; amb la qual cosa sorgís el rebuig. En el fons, hi ha un component de por o, millor dit, d’inseguretat. L’ésser humà sempre se sent insegur davant de tot allò que li és desconegut o no entén. En el cas del mobbing, una vegada superada aquesta inseguretat, s’actua de forma agressiva amb el rebuig a aquell que és atípic, el que està fora de la norma del grup. Doncs, en una deformació de la realitat, s’interpreta que estar fora de la norma equival a una anormalitat. I, curiosament, s’etiqueta a la persona d’inadaptada, al no integrar-se (supeditar-se) al grup. Aquest psiquiatra té una teoria força interessant: “La socialització de la immaduresa”. Preconitza que la societat actual és immadura i neuròtica, deguda en gran part a la pèrdua de un dels principals valors socials, la cultura, que ha caigut en picat per culpa de la televisió (i jo afegiria algunes xarxes socials). Curiosament, els programes de televisió de més èxit són els anomenats “reality show”, basats tots aquests programes en un gregarisme imposat i limitat a un espai únic.

Una cosa molt important, l’agressió del grup no ha de ser interpretada només com a tal agressió, ha de ser interpretada com una resposta defensiva inapropiada, davant el que el grup entén com “una agressió intel·lectual del dissident”. En definitiva, i encara que no ho sembli, la persona afectada pel gregarisme i assetjament social no és l’única víctima, el grup també és víctima de sí mateix. La llàstima és que els membres del grup no en són conscients i solen morir en la seva pròpia endogàmia i ignorància davant d’aquest fet.

---

[1] Konrad Lorenz “Consideracions sobre les conductes animal i humana”, Planeta. Barcelona, 1985

[2]Heinz Leymann, “Mobbing, la persécution au travail”, Seuil. Paris, 1986

[3] Catedrátic de Psiquiatria de la Universitat Complutense de Madrid y director del Institut Espanyol de Investigacions Psiquiátriques.

“S’han acabat les Festes, ja no hi ha excuses, ara toca fer exercici, baixar el colesterol, els triglicèrids i l’àcid úric. Cuida’t!”

Jocs malabars

Sostinc el meu silenci,
joc malabar i sospir
que enamora, senyorejant
l’aroma de la temprança.
Orat per l’embriac
del sobtat perfum,
cancell d’ànima afligida.

Fidel i amatent,
albiro l’erm del passat,
quan el bramul del mar
desgavellava la sorra
i esquinçava el pensament.
Com capgirar el record?
Sóc penell o sóc sageta?

I la perenne ventada
esmicola el meu sembrat.

“És fàcil veure les faltes dels altres, però què difícil és veure les nostres pròpies. Exhibim les faltes dels altres, com el vent esbargís la palla, mentre amaguem les nostres com el jugador trampós amaga els seus daus”  (Budda)

De tant en tant

Somiar en colors
i estimar el somni.
Despentinar-se
i estimar el vent.

De tant en tant,
tornar a la jovença
i dir-li al temps:
El record és meu.

Respirar aire verd
i estimar els avets.
Aclucar els ulls
i estimar el sol.

De tant en tant,
tornar a les arrels
i dir-li al temps:
Segueixo sent jo.

Somriure a l’amor
i estimar a tothom,
elles i ells són
companys de camí.

De tant en tant,
tornar a reviure
i dir-li al temps:
El futur és amb mi.

De tant en tant,
i tant! Què sí!

Dia sense ombres

Boira i núvols,
i per una clariana
un sol esvaït com
el vel de Fàtima.

Línia infinita,
recta real de ferro
–com el pensament–
encreuada en aquest
dia sense ombres.

És l’últim reflex
de l’espill del passat
quan ens recorda:
La por a tenir por.

I la subtil reflexió
d’un dia sense color:
Mai donar la passa
de l’ansietat a l’angoixa.

BON ANY 20Si

“A vegades sentim que el que fem, només és una gota en el mar, però el mar seria molt menys si li faltés una gota”  (Mare Teresa de Calcuta)