Petits moments

(Gràcies Ma. Alba i Dolors)

Afilo el llapis
i enfilo el diccionari.
Obro la llibreta
i obro el cor,
com el qui obre
el calaix dels somnis.

Aplego paraules
esbargides per la ment,
intento afilerar-les,
com el rosari tibetà
que, vosaltres,
em vau portar de París.

L’amistat sempre lluca
en petits moments,
com petites flors,
regades amb somriures,
que fan de la vida
un món millor.

25 d’abril de 2024

A dia d'avui, aquest blog ha assolit les setanta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Fil al pensament

En el meu cervell
tinc un fil d’Ariadna.
Sovint el busco
a les palpentes,
per sortir del laberint
filosòfic del pensament
i retrobar, a la sortida,
l’origen on neix l’amor.

“Intel·ligència i ignorància són dos ingredients d’un còctel, anomenat prepotència”

AQUEST ÉS EL NIVELL

“El futbol és com els escacs, però sense daus”  (Lukas Podolski)

“Quan érem nens petits a alguns amics els hi agradava el baloncesto, a altres el basket...”  (Sergio Ramos) 

“Aspirem a guanyar la Lliga, coses pitjors s’han vist, així que no tirarem els braços i deixarem la tovallola”  (Dani Parejo)

“No m’importaria perdre tots els partit, sempre i quan guanyem la Lliga”  (Mark Viduka)

“Bé, del país al que aniré no puc contar res… Només puc avançar que es tracta d’un equip brasiler”  (Murci Rojas)

“No vaig poder acostumar-me a viure a Itàlia, era com estar en un país estranger”  Ian Rush)

Sant Jordi 2024

Abril

Per l’abril,
si cada gota en val mil,
cada rosa val deu mil
i cada llibre cent mil.

Amb pluja, roses i llibres
celebrem la festa gran,
que ningú en quedi fora,
ni els d’ara, ni els que vindran...

Miquel Martí i Pol

Rellotge de sol

Sóc rellotge
els dies de sol
i vareta rodejada
per dotze xifres
els dies núvols.

Estic obert
als quatre vents,
a la pluja,
al sol ardent
i a la lluna.

No trobo temps
per mesurar
ni els minuts
ni els segons,
només les hores.

Sóc rellotge
que senyala
anhels, somnis
i tot un seguit
de dies per viure.

Gira-llunes

Un terreny de gira-sols,
amb branques encreuades,
s’obra per damunt el mar i
el sorral que emmotlla la platja.

Arran d’aigua, contemplo
les tímides bombolles com
giravolten curoses i porugues,
són tènues vibracions de nit,
són... les meves gira-llunes.

“Estem en la societat de la culpa, si no fas el que fa tothom, et diuen egoista”  (Xavier Guix)

La meva illa

La meva illa està voltada
d’aigua salada d’incomprensió.
Voltada de taurons prepotents
portadors d’arrogància i mort.

L’aigua està farcida de roques,
d’algues interrogants i admiratives,
per on circulen meduses agressives
que piquen per picar i neden per nedar.

Emperò, la meva illa és força rica:
de tots els sols de primavera i tardor,
d’altes palmeres d’esperit enlairades
i arena fina d’enteniment i comprensió.

A la meva illa brolla aigua filosòfica
que nodreix la terra de la Lògica,
on germinen flors de raonament
i lluquen els arbres de les idees.

La meva illa és diminuta i llunyana
de qualsevol mar, oceà o continent,
fora de rutes turístiques i comercials.
Però segueix sent, una illa de sentit comú.

Molsa de Pirineu

M’empasso aquest cel
ple de llum i núvols.
Herba i roselles
sota un cirerer florit
i més enllà, al bancal,
un hort de cavallons,
amb rengles de maduixes.
Però al pensament
sempre hi tindré
la molsa del Pirineu.

“No facis un esborrany de la teva vida, potser no tindràs temps de passar-lo a net”  (Anònim)

Informació i opinió

No conec cap periodista o comentarista esportiu que sigui capaç de ser equànime, quan narra un esport de competició (és prosèlit emocional del seu equip). No conec cap periodista o tertulià polític que o de forma directa o de forma indirecta no justifiqui el comportament de polítics que, hem d’imaginar, són el que ell vota o és militant del partit o fins i tot el representa, per tal de justificar l’ideari polític d’aquest partit. En que quedem? Defensem a persones o defensem la veritat? Sembla que és més fàcil defensar persones (justificant el seu comportament) que defensar veritats que cal argumentar.

Avui en dia, si no volem que ens donin gat per llebre, cal estar al cas, cal esbrinar i separar que és informació del que és opinió. També ens caldrà verificar si aquesta informació està contrastada o no. Òbviament, si la informació no està contrastada, no cal justificar-la i així queda formulada com si fos real (una forma molt subtil de manipular). També cal esbrinar si una opinió està plantejada de forma racional i argumentada o si pel contrari està exclusivament plantejada de forma emocional. Tinguem en compte que d’una opinió emocional a una opinió visceral, només hi ha un pas i tot sovint veiem com aquest pas es dóna en editorials i tertúlies.

Pàl·lid record

Estòlid,
filtro cada sacrifici
per evocar l’única ruta,
on una ocellada de versos
esvaloten la fesomia
de la meva història,
farcida de falsos herois.

S’arruga el rostre,
s’arruga l’esperit
i al llibre de la vida
cal afegir-hi un apèndix,
com petita tribanella,
que ens obri pas
al pàl·lid record.

“No existeixen més que dues regles per a escriure: tenir alguna cosa que dir i dir-la”  (Oscar Wilde)

Camí poètic

No fa falta
que li posis música,
deixa que el poema
faci el seu camí.

Agressivitat

Foteses a part,
sempre costa rememorar
la crònica d’una vida.
Però, ens queda una escletxa
per on evocar la fisonomia
que esvalota el record.
Refugi per poder fugir
d’un present punyent,
la diferència a la indiferència,
l’única narració que ens porta
tant a l’elogi com al sacrifici.
És molt subtil, la pell és feble,
i no cal que us esmenti
la meva agressivitat.

“Jo tinc un compromís amb la veritat de la realitat, mentre que hi ha gent que té un compromís amb la covardia del què diran!”

Capvespre

L’horitzó badalla
i la llum s’adorm.

Queda un cel
amb poca brasa
i molta cendra.

I el batec del cor
bressola vida.

Tot escrivint

Dies llargs,
nits infinites,
dins el claustre
de la placidesa.

M’agermano amb el silenci,
tots dos volem créixer
i cercar aquella illa
que era la joventut.

Fem recer colpidor,
que ratlla amb la ximpleria,
davant l’expectant oblit:
Poruc, melangia i escriptura.

“El problema no és que hagi polítics corruptes, el problema és que hi ha gent que vota a polítics corruptes”

Un any (sense pany)

GENER: Tot passa i res queda.

FEBRER: Tot torna. Ja no sóc el primer.

MARÇ: Tornen les polseres al canell.

ABRIL: La meva lluna trenca el fil.

MAIG: Me’l bec d’un raig.

JUNY: Tinc el cor en un puny.

JULIOL: Ni poesia ni ventijol.

AGOST: Torno a plorar amb Ghost.

SETEMBRE: Sempre queda el de sempre.

OCTUBRE: Vint-i-dos i sense ploure.

NOVEMBRE: Torno a ser només un membre.

DESEMBRE: Enyoro!, m’enyoro!, m’enyoren?

Mare, si fos mariner,            Mare, sóc mariner
mariner de bona traça,         de terra i aigua dolça,
me n’iria mar endins            que a Ponent no tenim
tot sol amb la meva barca.    ni mar ni sorra.

Miquel Martí i Pol                        Jesús Jordi Garcia Boadella

“A Espanya, la presumpció d’innocència mai és “a priori”, sempre és “a posteriori””

Com s’ho fan?

Com s’ho fan la gent que no té els coneixements? I m’explico. L’any passat no em trobava bé i vaig sol·licitar que em fessin un electrocardiograma, la resposta va ser: “Estàs així per culpa de la quimioteràpia”. Al final em van fer l’electrocardiograma i va sortir una TAQUICÀRDIA AURICULAR. Corrent a prendre Bisoprolol i anticoagulant. Afortunadament, a la cardioversió, a dos-cents julis vaig tornar a ritme sinusal.

Aquest any, torno a no trobar-me bé i demano que em facin una analítica, la resposta va ser: “Home Jesús!, només fa tres setmanes que et van operar”. Al final em van fer l’analítica i va sortir una senyora ANÈMIA FERROPÈNICA. A prendre ferro una bona temporada.

Tanco aquest escrit fent la pregunta del principi: Com s’ho fa la gent que no té els coneixements?

La cultura de l’odi

Des del moment que la societat (suposadament laica) perd les referències ètiques i morals, se generen noves alternatives, com si fossin centres de culte al narcisisme, egocentrisme o egolatria. Un exemple el veiem en alguna que altra xarxa social, on l’odi actua com un autèntic evangeli. Mica a mica, aquesta mena de religió va imbuint el seu missatge com gota malaia i va amarant l’esponja cerebral de persones influenciables, vulnerables i manipulables.

La història sempre es repeteix. Així, tornem a veure com algun que altre sector social (cada vegada més ampli) necessita tenir enfront un enemic, per poder canalitzar el seu odi i la seva agressivitat, que són fruit de frustracions personals. Fins i tot, són capaços d’elaborar un programari cultural, on poder justificar el seu odi. Aquesta, aquestes cultures de l’odi tenen (a l’igual que les religions) diverses ramificacions, on seguidors i acòlits poden acollir-se. D’aquesta manera, podem constatar diverses variants de la cultura de l’odi: odi religiós, odi polític, odi de gènere; odi esportiu (fanatisme), odi cultural, odi racial; odi geopolític i un generós etc.

Fa temps que hem donat per perduda la sensatesa que (oh!, sorpresa!) és inversament proporcional al consum de drogues (legals, il·legals o medicaments). Seria bo que la sanitat pública incidís i incrementés el camp d’actuació en la salut mental, davant l’augment sistemàtic del deteriorament neuronal per part de la població. Deteriorament que queda reflectit per estats i patologies com són: neurosis profundes, psicosis, sociopatologies, drogoaddiccions i alcoholisme. I en tots aquests casos, cal tenir en compte que el més difícil sempre és portar la persona a la realitat. Un exemple d’aquesta realitat: ¿coneixeu algun fumador que tingui la valentia d’acceptar la seva condició de drogoaddicte de la nicotina? Doncs preneu nota, la nicotina és deu vegades més additiva que la cocaïna.

L’alambí

Gota a gota destil·lo
un pensament rere l’altre.
La idea va creixent
a mesura que surten
les paraules per definir
aquest destil·lat cerebral.

Sóc fill del temps,
també ho sóc de la boira;
mai ho he estat de l’entorn,
malgrat que ell m’aculli.

Temps, segon a segon,
dia rere dia, viscuts,
anys que conforten
i volen ser: La veu,
el recorregut de l’alambí.

“El món no està en perill per les males persones, sinó per aquelles que permeten la maldat”  (Albert Einstein)

Fang

Trepitjo terra humida
(la teva Carles Sabater)
L’empremta de la petjada
queda com pas de vida,
compàs musical melodiós.
Boig, o mig foll, fent camí,
on el cor també és de fang
que l’amor no em trepitja.
Quina empremta em queda?

Lleida

Boira a l’hivern;
boira a l’estiu,
calitja de 40 graus.

Realitat

Quan faig crítica i denúncia pel consum de drogues a Lleida, bastanta gent em diu que exagero. Doncs bé, preneu nota, l’últim estudi de cocaïna en aigües residuals, situa a la ciutat de Lleida en el número set en consum de cocaïna DE TOTA EUROPA.

“Guanyar-li batalles al càncer, no garanteix guanyar la guerra”

Eco del passat

No puc tenir cap més desig,
que ser la veu del passat.
Aquella que tothora buscava
dins l’eco de cada muntanya.

 

La porta

Una mica més de sala d’espera.
Una mica més d’endurança
amb zim-zam d’interrogants,
joncs moguts per la incertesa.

Malgrat tot, hem de creure amb
alguna cosa que ens reconforti,
per evitar lliscar i esbarrar
dins el fons pou de la follia.

Ho agafis per on ho agafis,
tots els camins ens emmenen
al dubtós horitzó del futur,
on la tornera mort obra porta.

“Els malalts som dos telediaris, després deixem de ser notícia”

Futur incert

Les lletres porten silenci,
no volen ser solemnes
ni esmussar la lluita,
la voluntat de conèixer
i omplir l’encaix de l’oblit.
Tal vegada, no goso admetre
que el futur és incert.

El moll de l’os

Amb tranquil·litat,
em faré fill i hereu
de la mare esperança,
per sortir de la foscor,
mitjançant la paraula
i tot escrivint un poema.

Poruc i solitari,
eixalo el temps,
el meu dia a dia, perquè
tinc dret a vagarejar,
quan tot gira a l’eix,
al moll de la malaltia.

“Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre els demés, és l’única manera”  (Albert Einstein)

Dia de la poesia

Des de la pau,
i hereu de xacres,
neix l’oblit, com a
clam d’impotència.

Mentre, navego pel
mar de la tendresa,
que em convida
a recordar i escriure.

A vegades, anacoreta.
A vegades, graponer,
buscant enfervorit
el camí de retorn.

Mimetisme publicitari

Tot sovint, veiem espots publicitaris protagonitzats per esportistes. Futbolistes, tenistes i pilots automobilístics són els més visualitzats. Evidentment, aquests esportistes no són professionals i la seva “actuació” és manifestament millorable, fins i tot lamentable en algun cas, fins arribar a ser autènticament patètica en altres. Però la pela és la pela, encara que alguna ànima caritativa els hi tindria que dir allò tan nostrat de “sabater a les teves sabates”.

Però, dóna igual si la seva actuació és bona o dolenta; ja que, el que busca l’anunciant és la venta del producte, mitjançant el mimetisme del possible comprador, quan s’identifica amb el seu ídol, fent la compra del producte que se suposa l’ídol ja consumeix. Aquests anuncis solen estar dirigits a franges d’edat per a gent jove i adolescent, que s’imaginen són els  consumidors potencials. El missatge subliminal acostuma a ser: “Compra el producte que l’anunci et proposa, perquè és el producte que compra el teu ídol”. Bé, els esnobs li’n diuen influencer. Sí!, si que es busca una forta càrrega d’influència. No sé vosaltres, però en tot això hi veig una relativa pobresa intel·lectual i una possible manca de personalitat, que és el que s’hi escau en aquest mimetisme publicitari.

Impúdic temps

Finestra enfora, escolto
els crits de la quitxalla
i riures d’enganyifa.

És el prodigi de ser nen,
de moure’s com titella
al teatre del carrer.

Més enllà, percebo
el bròfec d’un brètol
que escup renecs.

De sobte, tot s’atura,
l’impúdic temps em diu:
la rel de la meva malaltia.

Notícia o mentida?

La notícia s’infiltra
dins el vesper social
dels fets agosarats,
on lliura el seu combat.

S’enfila per la bastida
del rum-rum morbós,
on fa esfondrall,
com si fos mentida.

Hereus d’aquest neguit,
qualsevol raonament
s’escola i ens estripa
tot discerniment.

I encara ens queda
endreçar les emocions,
ficar-les en quarantena
dins d’aquesta “balada”

La notícia collporta
llinatge de guerrer,
quan, vençut, prova
a no defallir mai.

“La major declaració d’amor és la que no es fa; l’home que sent molt, parla poc”  (Plató)

Surt la lluna

Un estel pel cel
(sense lluna plena)
per un horitzó de nit
per a la gent que busca
la pau i el descans.

La llum del cel
n’és referència
per al poeta. Ara,
ja surt la lluna.
Ara, ella disposa.

Des del silenci

Des del silenci,
la nit escriu poesia
i els estels li posen
els punts i les comes.

Cada vers s’envolta
d’un succés de vida,
com fragància de flor
o cant de rossinyol.

Des del silenci,
la nit escriu l’amor
de cada enamorat
i de cada somni.

“Si es bo viure, encara és millor somiar, i el millor de tot, despertar”  (Antonio Machado)

Escriure

Tinc un nom
i el seu adjectiu.
Tinc un verb
i el seu adverbi.

El nom és propi
i el verb decisiu
per a tot aquell
que vulgui escriure.

Límit al carrer

Malganós, vull ficar límit,
tenir la meva porta i un pany
on pugui ficar la clau de la llar
i un calaix per desar els projectes.

Cansat de transgredir el temps,
i d’inventar noves esperances,
(les que fiquen rutes sense retorn),
necessito un bon llit per somiar.

Aquest vell pont a Ponent,
sembla atrafegat i, darrere,
queda el xàfec i tronar del “mai”.
Què puc esperar d’aquest carrer?

Renovar l’oratge de la resistència
i el perfum inconegut i torbador
que ronda a tot vell desamor.

Aprofitaré aquesta remota espera
per tancar i compartir, de nou,
el meu pensament i amor.

“De tant en tant, és bo aturar-se i buscar resposta a tres preguntes: D’on vinc?, On sóc?, On vull anar?”

El refugi de la mentida

La mentida sempre ha estat vinculada a un comportament infantil que l’utilitza com a refugi, eludint qualsevol responsabilitat que pugui derivar-se dels seus actes o per por a la represàlia o càstig.

Amb el temps, i la maduresa que donen els anys, el comportament mentider va acceptant la realitat i, poc a poc, s’acull a la veritat o, millor dit, a la veracitat. Malauradament, tenim moltes excepcions, no tothom evoluciona i fa aquest procés, hi ha persones que resten atrapades dins la immaduresa infantil i, en conseqüència, segueixen buscant refugi amb la mentida. Un exemple típic el trobem en els consumidors de drogues, siguin aquestes legals o siguin il·legals.“Per se” el drogoaddicte és una persona immadura, que utilitza la mentida-negació, perquè així no li cal acceptar la seva condició de drogoaddicte.

Hi ha un seguit de mecanismes psicològics que fiquen en evidència el comportament del mentider (quan utilitza la mentida com a recurs defensiu), si sabem llegir i interpretar tant el llenguatge no verbal, com el llenguatge del subconscient, al mentider sempre li traís el subconscient. Però, tot això no deixa de ser una comunicació perceptiva i cal tenir eines per poder verificar tant la mentida, com mentider. Podem ficar com a exemple el comportament de la corrupció política. El polític corrupte, d’inici sempre nega qualsevol responsabilitat (es delega una feina, però no es delega la responsabilitat). Més endavant, aquest polític intenta justificar el seu comportament i, per últim, en un acte de “sinceritat” i penediment és possible que demani perdó, per eludir o rebaixar una possible pena. Encara que tenim l’excepció del prepotent, a Espanya tenim dos bons exemples: L’11 M i la guerra d’Iraq.

Per acabar, cal tenir present que rere de tota mentida hi ha una comunicació unidireccional, que busca manipular a l’oient, per tal que la mentida s’esdevingui en veritat.

Reflex i reflexió

Hi ha llocs
que traspuen pau
i poden ser un bon
refugi pel penitent.

Tot és efímer
tot està supeditat
al nostre criteri,
al nostre propòsit.

DIA DE LA DONA

“El paternalisme és el primer esglaó del masclisme. El segon esglaó és la prepotència”

Tarda d’hospital

Expectativa,
tarda freda i solejada,
amb la confiança
d’una alta mèdica.

Aquest procés et lliga
al fi cordó umbilical
de l’hospital. Abans,
lloc de treball. Ara,
tabla de salvació
del mar oncològic.

Ho reconec,
sóc mal pacient;
però també sóc
molt bon malalt.

(Pacient ve de paciència)

“El paternalisme és el primer esglaó del masclisme. El segon esglaó és la prepotència”

Babilònia d’emigrants

Al raval de ciutat
hi ha gresol de gent,
de països propers,
de països llunyans.

Cadascú amb la seva veu:
Babilònia de llengües.
Els veig un xic temerosos,
per no tenir “papers”.

Aquests joves són
els nous frares,
sempre amb caputxa,
sempre amb silenci.

Branda olor a Àfrica
i a ulls de tristesa,
l’enyor que duen
tots els emigrants.

Tranquil·litat

Amb escates de pissarra,
la teulada és pell
de drac de muntanya.
Ulls verds, dues cortines
obertes al finestral.
I la porta obra boca
amb dents de neu,
caiguda per la nit.

A muntanya tot canvia,
el rellotge s’atura
i el plàcid temps
recorre sense pressa,
roda sense cap neguit.
I prop del drac,
el bosc acull arbres,
animals i tranquil·litat.

“El meu silenci és fruit del teu silenci”

Amor càtar

L’amor blanc neix amb la renúncia
i sempre vol elevar-se per damunt
la presó del cos, com amor perfecte.

Així es genera la cohesió amorosa
de dos persones, que no necessiten
ni tan sols la presència física.

És la mateixa connexió que tenen
els germans bessons. De fet,
d’això es tracta, d’ànimes bessones
que queden unides per un subtil
llaç d’amor, sense espai ni temps.

Rastre de temps

El silenci és un rellotge
imprecís i sense soroll,
que subscriu el precari
desdir: el temps d’urc,
on perllonga un llavors...;
per poder descobrir
el ritme de la tendresa
o, potser, un distant
i estrany mar d’amor,
on es fonen tots els colors
i les crosses de la vida.

“La preocupació és el verí més amarg per a l’estómac”  (Alfred Nobel)

Traïció del cos

Em sento traït pel meu cos,
vol obeir les meves ordres
però no em respon; només
amb pau i tranquil·litat,
que dóna un bon repòs,
puc sentir-me jo mateix.

Aleshores, intento fer...,
però no puc, em canso,
perdo l’alè i, fins i tot,
em marejo.
                   Aquest estat,
aquesta opressió al pulmó
em fan sentir més proper
a un altre poeta que tingué,
malauradament, pitjor sort.

El camí elegit

Ens queda el subconscient històric,
on s’amaguen els secrets de la Humanitat,
aquells que només poden esbrinar-los
els que han recorregut el camí adient.

Aquesta consciència genera els esperits
(filosòfic, científic, religiós...)
El saber només està ubicat en un lloc,
dóna igual el camí, correcte, elegit.

Dóna igual, però ha de ser diferent.

L’ocell

L’ocell, arraulit de fred,
estarrufa les plomes,
al llindar d’un pedrís:
N’és un heroi indefens.

Tanmateix, jo pogués
aprendre d’ell, del seu gest,
quan sembla embolicar-se
amb l’assaig del meu oblit.

S’apaga la llum del cel,
amb el cobrellit de la nit.
Mentre l’ocell fa balancí
a la branca on dormirà.

“Que l’aliment sigui la teva medicina; així, la medicina no serà el teu aliment”  (Hipòcrates)

A l’Alba

Sempre m’ha fascinat
el crepuscle de l’alba.
També m’ho fa la cançó
d’en Luis Eduardo:
“a l’alba, a l’alba”.
I per arrodonir-ho,
em ve una altra Alba,
malgrat que aquesta
li’n diem Ma. Alba.

Gràcies Ma. Alba.

Estimar

Estimo el dibuix
que el gebre fa
i la boira acarona.

Estimo la quietud
i la tendresa
del silenci de la nit.

Estimo l’escorça
rugosa dels arbres
a la pell de la mà.

Estimo l’horitzó
que sempre dóna
l’alegria i l’optimisme.

I estimo el secret
d’abraçades i petons
de la meva gent.

“Ahir, sembrava somnis. Avui, recullo frustracions”

A muntanya

Trobo a faltar el foc a terra,
la rotllana i el punteig
d’espurnes que ballen sardana
per damunt les brases.

Fora, la boira s’esmicola,
es desfà com laberint
i sortilegi d’humitat,
que m’agrada assaborir.

La finestra entelada,
fotografia regatons
d’un hort tremolós
de fred i glaçada.

I més enllà, muntanyes
que rondinen amb
la seva mantellina blanca,
perquè el sol la fon.

A muntanya, sóc feliç.

Oposició

Orenetes de molsa
volen de pedra en pedra
i assenyalen Ponent
i l’ermita del sol,
on alenen núvols,
plens de poesia.

Endormiscat,
obro ulls ensopits,
per sortir del somni,
el pou on fibla
un clam d’impotència,
on fa oposició la vida.

 “Als meus amics no els jutjo, em limito a estimar-los”  (Joaquín Sabina)

Entre dos aigües

Com una taronja,
grill a grill, trec
els meus neguits
i em bec el suc
de la incertesa.

Allà, dalt la carena,
l’horitzó és més clar
i la llum de la lluna
li obrirà llindar
a la llum del sol.

Surto de la nit i el somni,
tot buscant una drecera
que escurci el temps
on dorm l’angoixa
amb llençols de setí.

Ser realista representa,
ser timoner de vaixell
que ha de navegar
entre dos aigües:
pessimisme i optimisme.

Deixar enrere

Al voraviu del pensament
(i com espàrrecs de marge)
hi tinc florada d’idees.
Algunes les puc cultivar,
altres hauran de ser adob
per a més endavant.

Cada cop, la vida sembla
més curta i plena d’incerts,
que ens posen un límit
a la saviesa dels anys.
Cada cop, el camí ens porta
prop del bosc de xiprers.

Deixaré enrere: narracions,
articles divulgatius, poemes
i, potser, el reconeixement
de gent estimada i coneguda.
I, potser, de gent desconeguda
que m’agradaria conèixer.

Deixaré enrere: diccionaris,
llibres de poesia i novel·la
i, també, tots els estris
per escriure i redactar,
perquè alguns viatges
no requereixen maletes.

“La imitació és la forma més sincera d'adulació”  (Oscar Wilde)

Referències temporals

Lluna minvant, C majúscula.
Lluna creixent, D majúscula.
Lluna nova, a cuc i amagar.
Lluna plena, un euro al cel.

Sol naixent, sol taronja.
Cel rogenc, pluja o vent.
Sol ponent, sol rogenc.
Cel ponent, calor o fred.

Dia de treball, dia d’estrès.
Dia festiu, dia de badalls.
Dia d’onomàstica, semi-festa.
Dia d’aniversari, any acumulat.

Nit freda, nit destemperada.
Nit tropical, nit de suors.
Nit de somni, nit d’incògnites.
Nit d’insomni, nit de neguit.

Dia, nit, sol i lluna:
referències temporals,
rellotge que ens marca
el pas del temps i vida.

Oblit templer

Passada la Porta del Lleó,
s’obre la història de l’antiga Lleida.
Abans, ja hem passat per damunt
les restes de la primera universitat.
Nosaltres i Montpeller erem fars culturals.

M’acosto al pontó llevadís
i amb imaginació busco ser
templer penitent de Gardeny
i dins la catedral cerco la pau,
la contrició de pecats d’espasa.

Les meves cites més celebrades

“Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”

“Dir-me la sal i el sucre que prens i et diré la salut que tens”

“L’esport que puguis fer en un espai obert, no el facis en un espai tancat”

“Inhalaries el fum d’una foguera? Fumar és inhalar el fum d’una petita foguera”  (Les dos són la combustió d’una matèria orgànica)

“Només hi ha un sinònim per a filòsof i és pensador. Per tant, si tothom pensa, tothom és un filòsof en potència”

“Dalt de la teva muntanya filosòfica, sempre veuràs muntanyes més altes”

“L’important no és si la vida t’ha donat una taronja gran o petita. L’important és el suc que li pots treure a la teva taronja i a vegades una taronja petita dóna més suc que una gran”

“A la societat en que vivim, la mentida surt molt barata”

“Penso, doncs sóc” (Descartes)
“Sóc, perquè penso” (El pensador de la vida)

“En democràcia només hi ha un camí: Dialogar --> negociar --> pactar. Fora d’aquest camí no hi ha democràcia que valgui”

“No es defensa a les persones, es defensa la veritat”

Matí de boira

Ser lleidatà a l’hivern,
implica pagar peatge
a les boires persistents,
cada vegada que tenim
l’anticicló arrelat.

No em queixo; ja que,
em considero fill de la boira
i, amb altres germans,
ens emparem a la empremta
de la nostra identitat.

Memory

Encara puc imaginar
que la vida n’és
tot allò que estimo.

Encara puc imaginar
que el camí em duu
a la llar del somni.

Encara puc imaginar
que el meu vaixell
arribarà a bon port.

I tot això,
mentre escolto
a la Barbra Streisand,
cantant Memory.

Tobogan

Una fogonada eròtica
inicia la marató,
una cursa de radiació
que n’és el tobogan
de tots els sentits.

Altre cop, altre lloc,
i sota el mateix
cel de nit estelada,
fins que el tobogan
expira al terra humit.

“Poc o molt, encara tinc forces per escriure el meu destí”

El crit

Amb veu baixa,
i a cau d’orella,
esberlo secrets
de la nostra terra.

Amb veu petita,
i orella petita,
l’oïda escolta
retret de paraules.

I amb veu forta,
i ulls sorpresos,
esvento el crit
de la impotència.

Boira

Aquesta boira que frega carrers
i ens segresta sol i claredat.

Aquesta boira que esborra colors
i ho pinta tot de grisos i negres.

La boira que humiteja l’esperit
i encatifa d’aigua cel i terra.

Fora vila

El soroll de la pluja,
al raval, ens porta
fins els xops del riu.

La incertesa de l’aigua
que cau amb peresa,
malgrat l’esforç del vent.

Lluny, encara tenim
la seguretat dels que
volen viure fora vila.

“Tota guerra té agressors i víctimes. Hi ha agressors i víctimes en els dos bàndols”

Hivern

Benveig el dibuix gebrat
d’un hivern melangiós,
el fred gris de la tristesa,
la quietud del seu silenci
i la tendror de l’esperança.

Solitud

Com si fos un auguri nocturn,
miola la nit i minva la memòria.
Davant un vell mirall estripat,
reflex de tarima i pergamí de vida,
on els ulls s’il·luminen com un far.
Solitud com a companyia,
solitud com a melangia.

Avorrit?

Quan m’avorreixo, llegeixo.
Quan m’avorreixo, escolto música.
Quan m’avorreixo, escric.
Quan m’avorreixo, busco
a la deessa creativitat.

“Una cosa és viure en parella i l’altra, molt diferent, és tenir parella”

Cercant estels

Escric, fugint de la malaltia.
Deixo enrere l’àrid desert
d’uns efectes secundaris.

Cada cop tinc més incògnites,
com sisques mogudes per la brisa
i arrelades als esdeveniments.

El meu cos és un mapamundi,
ple de topònims i cicatrius,
on lluca la lluita del dia a dia.

Escric per alliberar l’esperit,
deixo el llast dels neguits
i m’enlairo, cercant estels.

Deixeu-me dir

Altre cop, he de repintar
cada paraula, per fer-li
manifest de propietat,
per fer-la més meva.

Xafogós, m’enfilo per
la bastida del diccionari,
l’arquitectura escrita que
vol anar-se’n del descrèdit.

Deixeu-me dir, i explicar,
que l’oblit també n’és
l’endemà de cada vespre
i el prodigi d’estimar.

I deixeu-me dir, on tinc
tots els meus arbres i flors,
del meu jardí imaginari,
l’esforç d’aquest jardiner.

Seguretat?

Remunto la marea de missatges,
mentre es marcís el benestar
i m’agermano amb el vent,
per retrobar la tendresa.

Cada gest queda fecundat
pel dens i estèril servei,
que refarà l’entorn
i purificarà una altra pau.

Pel flanc, un braçat d’idees,
un braçat d’emocions,
em porten al foll racó,
on tinc la meva seguretat.

“No queda temps per somiar. No queda temps per estimar. Només queda temps per lluitar”

Maleïda malaltia

Aquesta malaltia
té dents de serra,
puja i baixa com
muntanya russa
de l’estat d’ànim.

Cal ser prudent,
per no caure a
la somrient eufòria
o morruda depressió.

Em cal vitalitat
al dubtós esperit
i el beneït suport
de gent que estimo.
I dir malaltia,
concorda amb maleïda.

Els silencis

El cor em diu que,
rere d’aquells núvols,
hi ha la llum més clara.
¿Per què deixem que
la nit s’emporti l’esperit,
disfressat de lluita?

El cor em diu que,
rere d’aquesta pluja,
dorm la serralada.
Mentre el vent s’enduu
el nostre darrer somni
i vells xiuxiueigs.

I a cada preludi,
enterrarem la veu,
on floreix el silenci:
el teu silenci i el meu,
els que vàrem soterrar
al jardí mancat de roses.

“Qui estima sempre confia i espera”  (Sor Genoveva Masip)

Tornaveu

Anguniejo malsons,
somnis de melangia
que vagaregen per la nit,
plens d’absències.

Fora, la pluja lliura
el silenci d’aigua,
fent petits estanys
i fils de reguerols.

I al recer del carrer,
lliuro brega al desencís,
sabedor que viure n’és
tornaveu de guany o pèrdua.

Cançó després de la pluja

Ara el que cal és que tot recomenci:
els pollancres i els tells a la vora del riu
i les flors al jardí d’hivern,
els homes que treballen fora vila
i les cases incertes del raval,
les dones i els infants,
el soroll del carrer
i el de les fàbriques
i l’aigua sota el pont,
els que van i els que vénen
i els que no van ni vénen.

Ara el que cal és que tot recomenci:
la veu i el gest
on no hi ha veu ni gest,
els camins que no menen enlloc
i la incertesa del vent,
el que encara no hem dit
i el que encara no hem pensat,
el que voldríem i el que no voldríem,
el que és bell i llunyà
i el que és pròxim i obscur.

Ara el que cal és que tot recomenci;
ben certament,
el que més cal
és l’esforç de recomençar
un cop més encara.

Miquel Martí i Pol

Missatge

L’hivern ha segrestat
la llum i el meu esperit.
Voldria restituir a...
la companya intimitat,
el colpidor i dòcil missatge
que ens porta primavera.

“Malgrat haver fet alguns bons poemes, encara cerco el meu millor poema”

Arquitectura del temps

L’hivern duu un suau secret
-dins la intimitat de la tendresa-
per nodrir i lloar el discurs del temps:

  - Les arrels del temps són dòriques,
    com l’escorça del bosc de la paraula.

  - L’edifici n’és mescla de totes les llums,
    l’avesat triomf de la mediterrània.

  - I la seva frontissa acull el dòcil
    i acurat enigma del missatger.

Que aquest secret de l’hivern
sigui també el nostre secret.

Fugitiu

Malferit pel neguit,
el fugitiu aixopluga
una lletania de pecats,
engrunes de fam
i porta per a l’oblit.

No és malmès profeta,
ni és un maltempsat
nouvingut, que busca
perdó i redempció
a la seva malifeta.

“L’èxit no es compra, es lloga”  (Juan de La Torre)

El poder de la mentida

Vivim en una societat emocional i fins i tot visceral. Això fa que el morb tingui un ampli protagonisme, difusió i credibilitat, encara que aquest morb estigui basat en una mentida. Costa creure que a aquestes alçades de democràcia hagi grups mediàtics i mitjans de comunicació que publiquin notícies sense contrastar-les, que són manifestament falses i que estan encaminades a desqualificar i desacreditar tant a persones influents, com a adversaris polítics. La notícia és publicada a partir de la dubtosa credibilitat que té el qui l’ha lliurat a la premsa i està basada en informes oficials i policíacs, que moltes vegades ni tan sols porten capçalera ni signatura. Amb la qual cosa, jo em pregunto, com es pot demandar la responsabilitat d’aquesta falsedat? A qui es pot fer responsable d’aquest informe?

No, encara no estem en una democràcia plena. Aquests comportaments, basats en la mentida, són típics d’una autocràcia que sempre busca la desqualificació i enfonsament de l’adversari polític o ideològic, en un context de total impunitat. A Espanya, encara tenim un pòsit de comportaments dictatorials (l’amnistia de la transició va deixar sense depurar aquests comportaments) que estan emparats per diversos poders estatals, judicials i algun que altre partit polític, que per tal de defensar el seu concepte de democràcia i unitat territorial, no tenen cap escrúpol de fer-ho al marge de la llei. Em temo que hauran de passar vàries generacions més, per tal que puguem parlar de democràcia plena. Mentrestant, l’alternativa a aquesta situació, alguns la fan, ficant en evidència possibles escàndols de la família real i, com no, amb la punyent demanda d’una Catalunya que vol decidir el seu futur, mitjançant un referèndum que sigui vinculant.

Acabo amb una reflexió que sempre faig: les principals xacres d’una democràcia són la impunitat i el greuge comparatiu. Veient el que estem veient, està clar que Espanya està immersa dins d’aquestes dos xacres.

Rutina

Ara que el Nadal
ens ha deixat
un saltant de records.
Ara, cal que tornem
a la nostra rutina.

A vegades, penso que
el partit s’ha acabat,
que estic vivint i jugant
la definitiva  pròrroga,
on es guanya o es perd.

Ara

Ara que tot és.
Ara que tot
ho tenim per fer.

Ara és quan més
hem de creure
i més hem d’estimar
la nostra Terra.

“Una cosa és refugiar-se a la trinxera i l’altra és amagar-se a la trinxera”

Sweet Caroline

Vaig recuperant els LP’s;
gira el plat i gira el passat
amb mirada enterbolida.
De la mà de Violeta Parra,
torno al carrer dels disset.

Més tard, torn pels cassettes,
i de la mà de Neil Diamond,
m’endinso en velles cançons
ensucrades: Sweet Caroline,
Sugar... Sí, recupero arrels,

els anells d’aquest arbre són
prou grans i ferms, sostenint
el brancam de tota una vida,
on acullo els meus ocells: amor,
poesia, música i fotografia.

Al cap i a la fi, Amor i Poesia.

Sorbet de sentit comú

Mira, observa, dubta i pregunta.
No t’ho creguis tot, analitza i aprèn,
la teva felicitat depèn de tu:
del poc o molt que saps i creus.
Que ningú et digui que has de fer.
Sigues tu, creu amb tu. I busca qui,
sent com tu, sigui diferent i et faci feliç.
La vida és tot allò que ens passa,
però també el que creiem i estimem.

“El 95 %, rectifico, el 98 % de les cançons d’avui en dia, la seva lletra és supèrflua i intranscendent”

Mal dia

En quin instant
vaig deixar de ser jo
i vaig endinsar-me
pel bosc de les ombres.

En quin instant
el meu vell esperit
va deixar de ser au,
au fènix de cendra.

En quin instant
podré sortir fora de
la incògnita del dubte.
Quin instant serà l’instant?

Record al record
(Als amics de La Congre)

Recordo quan
no teníem que recordar,
que l’avui era
la referència de vida.
Érem vius,
érem dinàmics i feliços.

Recordo la música
i cada cançó n’era
una fita per a cada amic.
Érem solidaris
i cada dia era llum
i joia de joventut.

Rapsode

(A Cristina Guallar)

Davant el faristol,
la teva veu creix
per damunt de valls
i muntanyes.

Les paraules, en dolç reclam,
suren com riu calmós,
temperades per lleu somriure.

“Sóc poeta, perquè sóc un somiador”

Dia de Reis

Nit de Reis,
nit d’il·lusió,
que tornem
a ser nens,

perquè mai
hem deixat
de ser-ho.

No siguem avis,
no siguem pares,
avui toca ser
companys de joc.

Sóc de Ponent

M’agrada la boira
i també la pluja fina.

M’agrada la tardor
i les seves fulles grogues.

M’agrada el cel ras
i la nit estrellada.

M’agrada la posta de sol
d’horitzó rogenc,

perquè aquest lleidatà
és nascut a Ponent.

Petit món

Coses intranscendents
esbargides per l’escriptori,
petites coses que configuren
un petit món. I cada cosa amb
la seva evocació, dies llunyans
que vàrem viure i ara són
al nostre abast. No, no és pas
tan petit aquest, el nostre món.

 “No sempre el pensament s’acomoda a la paraula. I no sempre la paraula s’acomoda a la realitat”

Reflexions a la sala d’espera

Dels trenta als quaranta anys, la vida volteja campanes. Abans dels trenta, com si fossis un adjectiu, et qualifiquen de jove. Després dels quaranta ja etiqueten l’ampolla de persona gran, de gran reserva. Però, i en el meu cas, dels quaranta als cinquanta anys, tant a la botiga de la feina com a la botiga de casa, va ser una dècada força productiva. Dels cinquanta als seixanta anys, la fruita era prou madura i, per tant, més dolça. Dels seixanta als setanta anys, veus néixer i créixer les quatre branques que brollen de l’arbre de la teva filla. Quatre branques, quatre néts.

Ara, enfilant (amb fil d’expertesa) els setanta fins els vuitanta anys, no saps si seran o no seran, segons sigui el teu producte, perquè tots tenim una data de caducitat. Encara que si el producte el guardem a nevera o el congelem (bon estil de vida), podem allargar i consumir aquest producte més tard, malgrat estar caducat.

Fora de context, podem observar una societat maniquea que confon realisme amb pessimisme. Davant la malaltia, recomano no ser ni optimista ni pessimista, és més apropiat ser realista. Això sí, cal parar compte, perquè sempre hi ha més d’una realitat.

Terraferma (Bon Any)

L’olivera porta
mantellina blanca,
d’una boira
gebradora, que té
segell lleidatà.

L’ànima de Ponent,
de la Catalunya Nova,
que ens fa més forts
i la terra més ferma.
Per això diem:

Terraferma.