El refugi de la mentida

La mentida sempre ha estat vinculada a un comportament infantil que l’utilitza com a refugi, eludint qualsevol responsabilitat que pugui derivar-se dels seus actes o per por a la represàlia o càstig.

Amb el temps, i la maduresa que donen els anys, el comportament mentider va acceptant la realitat i, poc a poc, s’acull a la veritat o, millor dit, a la veracitat. Malauradament, tenim moltes excepcions, no tothom evoluciona i fa aquest procés, hi ha persones que resten atrapades dins la immaduresa infantil i, en conseqüència, segueixen buscant refugi amb la mentida. Un exemple típic el trobem en els consumidors de drogues, siguin aquestes legals o siguin il·legals.“Per se” el drogoaddicte és una persona immadura, que utilitza la mentida-negació, perquè així no li cal acceptar la seva condició de drogoaddicte.

Hi ha un seguit de mecanismes psicològics que fiquen en evidència el comportament del mentider (quan utilitza la mentida com a recurs defensiu), si sabem llegir i interpretar tant el llenguatge no verbal, com el llenguatge del subconscient, al mentider sempre li traís el subconscient. Però, tot això no deixa de ser una comunicació perceptiva i cal tenir eines per poder verificar tant la mentida, com mentider. Podem ficar com a exemple el comportament de la corrupció política. El polític corrupte, d’inici sempre nega qualsevol responsabilitat (es delega una feina, però no es delega la responsabilitat). Més endavant, aquest polític intenta justificar el seu comportament i, per últim, en un acte de “sinceritat” i penediment és possible que demani perdó, per eludir o rebaixar una possible pena. Encara que tenim l’excepció del prepotent, a Espanya tenim dos bons exemples: L’11 M i la guerra d’Iraq.

Per acabar, cal tenir present que rere de tota mentida hi ha una comunicació unidireccional, que busca manipular a l’oient, per tal que la mentida s’esdevingui en veritat.