Despullar l’ànima

La tristesa de la pena
és boira espessa
on s’amaga el dolor
i on es pot difuminar
el camí de fugida.

Tard o d’hora, cal...
despertar del somni,
assumint equivocacions,
trobant un bon lloc
on despullar l’ànima.

L’aura del temps

Poc més que un somni
per tornar a gaudir el record,
quan encara érem ferms
i podíem somiar amb més somnis.

Les orenetes s’apleguen,
volen marxar, dient-li adéu
a un estiu ple de neguits
i de dubtes per resoldre.

Els sentiments també s’apleguen
per anar-se’n, a poc a poc,
camí d’un passat viscut
a contracor i a contrallum.

Tot passa, perquè tot queda
i l’aura del temps obrirà
portal a una nova època
que tot just ha començat.

Cadència de diccionari

Càlid i ensenyorit, un vent
m’eixuga el cos i vol compassar
el dol que hi tinc a la memòria.

Persisteix aquella absència,
persisteix la veu dins el poema
i el repte que tinc a cada vers.

Incert prodigi té la paraula
que, fins i tot, pot confluir
amb música per a una cançó.

Per contra, germina el silenci
i el seu misteri. Tot plegat,
la cadència, el mar del diccionari.

“Cada dia el rellotge em demanarà, cridant, el lliurament dels meus somnis”  (Cristina Lacasa)

Vanejant

En aquesta vida, som actors
i l’escenari on tenim que actuar,
ni és nostre, ni el reconeixem.

Cada escriptor focalitza el món
en sectors on vol identificar-se,
creu tenir dret, per ser un ens.

La rebel·lia de la mare Terra
li dóna resposta a l’home,
a les seves constants agressions.

Cada vegada, els territoris
es fan més petits, encerclats,
parcs naturals passen a jardins.

La petjada de la civilització
trenca l’equilibri i els animals
segueixen sent més civilitzats.

Assaig

Veig pàgines esgrogueïdes
per un temps malfiat.
I cada pàgina n’és
una llamborda de carrer
per on el poeta pelegrina
fins que es desvetllen
tots els versos. És llenya
que escalfarà i bategarà
el manifest de la paraula.

Però..., sempre quedarà
un recel incert i absurd.
Aquí vol buscar refugi
el vertigen del passat,
l’horitzó de cada somni
o l’absència d’una mirada.
Toca assolir el capvespre
d’una llarga melangia
i esfullar l’assaig del poema.

“L’amor és intensitat i per això és una distensió del temps: estira els minuts i els allarga com segles”  (Octavio Paz)

T de T

(Temps de Tardor)

Plou,
i els llençols de núvols
embolcallen arbres fruiters,
nus de tota vergonya.
Llàgrimes d’aigua, lluna i estels
capgiren noves emocions;
rere el vidre entelat
de la vella i nova passió.

Fred,
i el riu treu baf d’alè,
fum sense foc, sense llum.
Però dins, sí, llar de foc i fum,
escalfor i llenya de record,
retorn a la llar del present,
per alliçonar aquest entorn,
sementera de nou futur.

Vent,
que germina a la ribera,
on es despentinen les sisques,
ondulants signes d’admiració
-sorpresa rere sorpresa-,
quan la vida s’emmiralla
en la rosa dels quatre vents
i s’ajunta dins l’huracà del cor.

Sorra i arena

Des d’on es marceixen les ones,
veig blau de cel i blau de mar,
mentre escolto música de Blaumut.
S’entortolliga un ball de palmeres
(branques amansides) i s’entortolliguen
mirades inquietes que masteguen
pel passeig el misteri de l’amor.

Bellugo els peus nus, gaudint
pessigolles. Remeno sorra i arena,
fins que elles m’arriben a esgarrifar,
perquè s’aparellen amb ball i fueteig
d’un càlid vent de Xaloc, que dansa
cada captard, per portar l’anunci
d’una nit de lluna plena i d’estels.

Fases de vida

Gota a gota cau un dens silenci.
Tinc les emocions en minvant
i un solitari dolor en creixent.
L’existència és com la lluna,
encara que mai pots preveure
en quina fase et trobaràs. Potser,
la millor manera d’evitar-ho,
és sortir d’aquest parany de nit
i buscar el sol radiant del dia.

“A la joventut aprenem, a la vellesa entenem”  (Marie von Ebner-Eschenbach)

Diem, no diem

Diem islamofòbia, no diem cristianofòbia.

Diem topless (si és femení), no diem topless (si és masculí).

Diem feminisme i masclisme, no diem femillisme ni masculinisme.

Diem malferit (?), no diem benferit.

Diem fumador, no diem addicte a la nicotina.

Diem molt cafeter, no diem addicte a la cafeïna.

Diem “Tinc un càncer per culpa del tabac”, no diem “Tinc un càncer per culpa d’haver fumat”.

Diem “He tingut un accident per culpa de la boira”, no diem “He tingut un accident per no guardar la distància de seguretat o per excés de velocitat o per portar malament les rodes o per portar malament els frens o etc.”.

Diem m’han suspès, no diem he suspès.

Diem s’ha trencat un plat, no diem he trencat un plat.

Podria seguir, però cadascú pot continuar aquesta llista o fer la seva pròpia llista. Amb aquesta mostra, es pot constatar la forma d’expressar-se una societat immadura, que utilitza la manipulació lingüística per defugir de la seva culpabilitat i així poder evadir-se de la responsabilitat que comporta assumir la culpa.

Altra mascareta

Som viatgers.
Qui més, qui menys,
està a l’andana,
per tornar a pujar
al tren de la vida.

Sortir de l’absència,
d’un calendari suspès,
que n’és miratge
per on dansen misteris
i constel·lacions de dols.

Comptem límits i pors,
per establir criteris:
el tràfec de normes
i el bufeteig de dubtes.
Això sí!, amb mascareta.

“Quo vadis” (On vas?)

Condemnat a escriure,
amb l’entranyable risc
d’intricats sentiments.

“Quo vadis” renuent,
ni neguits, ni dubtes.

Trec pols al baluard
i esfullo recances.

Fugaç, em poso davant
del mirall del temps.

“Quo vadis” pelegrí.
On vas? La teva casa
sempre serà la teva casa.

“Els ulls verds. Fa molt temps que tenia ganes d’escriure qualsevol cosa amb aquest títol”  (Gustavo Adolfo Bécquer)

Bosc poètic

Torno al paper en blanc,
retorno al diccionari,
per teixir un poema.
Cada vers una branca,
on floriran imatges,
sentiments i emocions.

Hieràtic, jugo amb mots
que bateguen el meu alè
i omplen un buit nu:
el melic de les neurones.
I obro porticons als ulls,
per vestir aquest poema.

Les branques fan l’arbre
i aqueix arbre està plantat
dins el bosc i món de poesia.
I, sí, hi ha arbres grans.
I, sí, hi ha arbres petits.
Però tots fan el bosc.

Optimisme

(A la nova joventut)

M’agrada veure com
foragiteu la vostra por,
tancant el pou del neguit
i el serpejar d’una crisi
que vol robar-nos el futur,
la il·lusió de viure. I ho feu
amb seguici de somriures.

M’agrada veure com
lluiteu pel vostre dia a dia,
fent jardí a la resolució
i rec a la perseverança.
Gràcies! Sembreu optimisme,
feu florir i llucar cada somni
i la gent estarà amb vosaltres.

“Hi ha gent que vota a partits polítics corruptes, per la senzilla raó que els interessa que hagi corrupció”

El jardí

Les paraules s’enlairen,
buscant camí de llum.
Més tard bateguen
i plouen com pètals
al jardí del paradís,
jardí de vers i poesia,
on tremolen sentiments
i floreixen emocions.

Pregària

Li faig un torcebraç al destí,
vull combatre amb ell per la lluita:

Miraré el cel blau,
mentre trepitjo el terra.

Escoltaré el llast de llum
per on viatgen núvols.

Recolliré els somnis,
enderrocant les ombres.

M’arreceraré del fred,
mentre estimo la vida.

Fusionaré vi i amor,
desplegant les meves mans.

Estendré l’ànima,
per començar de nou.

I, per fi, reprendré el camí.

“Heu estat enamorat, molt enamorat? No, senyor, sempre he estat bàrman”  (Tahar Ben Jelloun)

Encenalls

Tinc molt endins
el rebost d’encenalls,
per encendre el foc,
quan escric versos.

És un repte d’esperança,
perquè les flames hissin
com ocells lliures, esborrant
l’eco de records i somnis.

Aquest ressò, veu de poeta,
que truca a la nostra porta
i, a cop calent, esborra
tots els nostres neguits.

Titellaire

Trec a escena les paraules
al teatre del diccionari.
Les bellugo una a una
com si fossin titelles.
Elles faran la representació,
per interpretar el poema;
jo tan sols sóc un titellaire.

“La feina dels dies només és aquesta: portar dies, emportar-se dies. El Temps existeix per esborrar el Temps”  (Mia Couto)

Rutina

Busco l’interruptor
per encendre el nou dia
i estenc cobretaula blau
on pintar núvols blancs.

Em poso sabatilles de passejar
per dibuixar el camí
i retolar els dos marges
on dormen pedres i herba.

Em vesteixo de negre
per assaborir la llum
i obro porta al somriure
per fotografiar el rostre.

Surto de la cabanya al bosc
per fugir de la soledat,
respirant arbres i ocells,
aquest aire de llibertat.

Falta poc o falta molt.
Ho tinc tot o no tinc re.
Feliç a estones, m’endinso
a la rutina d’un jubilat.

Democràcia conceptual

Una democràcia que permet beneficis sense límit, a costa de la pèrdua del poder adquisitiu i l’empobriment de la gent, no és una autèntica democràcia, perquè trenca el principi d’igualtat i afavoreix la impunitat i el greuge comparatiu. Una autèntica democràcia ha de ser filosòfica (ètica) i totalment asèptica i equilibrada: ni capitalisme inflexible, ni socialisme d’almoina.

Quan un sistema polític li adjuntem la paraula règim (règim democràtic), ja ens estem allunyant del concepte filosòfic de democràcia. Hem de ser conscients que tant la filosofia com la democràcia, les dues van néixer a l’antiga Grècia i casi podríem dir que van néixer com a germanes bessones. Seria bo desterrar conceptes caducats de dretes, esquerres i centre, ja que no reflecteixen la societat actual del segle XXI. Societat que està condicionada per tot un seguit de crisis, un estat del benestar a la baixa i un canvi climàtic cada vegada més agressiu. Caldria, doncs, recobrar l’origen conceptual de la filosofia democràtica grega i anar eliminant les polítiques endogàmiques de partit, que sempre són i seran interessades.

“Tard o d’hora, el polític prepotent paga peatge”