Llampecs asèptics

Un sofregit d’electricitat
enerva la foscor del cel,
on, encara, gemega l’oreneta.
Inapel·lable erm de tempesta.

S’han esborrat totes les ombres
(del present, passat i futur)
a mesura que es refreda l’aire,
com un dia es varen esborrar
les duanes i fronteres d’Europa.

Ara, el clam d’aquests llampecs,
asèptics, també s’esfuma, afaiçonant
l’esperit poruc de llibertat
dels anomenats “sense papers”

“Si ho imagines, és real”  (Pablo Picasso)

Aixopluc de murmuri

Lentament, molt a poc a poc,
el neguit es fa germà
del feble agosarament.
Els trons d’estiu esclaten
i els vilatans tremolen
amb la primera ratxa de vent.

Fràgils amics, burletes
de concepte, violen
el frec sagrat de l’amistat.
Les llàgrimes de captaire
s’escolen dins el pensament,
com gotes de fina pluja
a l’esponja resseca de la terra.

Mentrestant, als porxos,
s’aixopluga l’antic murmuri.

Vespre d’hivern

Planeja la llum
per damunt l’aigua
i busca recer
dins les sisques,
grogues i seques,
a ritme d’hivern.

La tarda s’esgota
amb llum rogenca
de sol ponent,
mentre el rossinyol
entona la seva veu
per al nou concert,

L’ombra s’allarga
als arbres de ribera,
assenyalant el preludi
d’una broma terrera.
I quan la nit tomba,
tomba el somni lleidatà.

“A vegades, es fa difícil diferenciar entre una religió i una secta”

Fugaç consciència

(La mare, fa més de noranta anys)

El silenci i la feblesa,
d’una nena de quatre anys,
sortiren de Dresde, per fugir
del Getsemaní satànic
que odi i por enverinaven.

L’infern hitlerià construïa
el primer cercle de Dante,
fins arribar al darrer,
on s’engolia l’enteniment
en el forn de gent anònima.

Aquest macabre tatuatge
sempre fendirà a la vella Europa.

Toc d’amor

Una tendresa poruga fuig,
esbucada, pel carreró,
entre rajoles de pedra
i llenç blau de diumenge.

La rambla està colrada
per l’adelerat i sorollós
riu de gent endiumenjada.

Els plataners lluquen
i la llum del sol acarona
l’inextricable serpent del passeig.

Rememoro una altra rambla
–quaranta anys d’oblit–
i l’estol d’uns ulls negres
amb glaç d’esbart, que tenien,
dins la seva mirada, un toc d’amor.

“Les persones immadures mai assumeixen la seva culpabilitat o les seves limitacions”

Filat frívol

Un calmós atzar m’agombola
la nuesa de la meva solitud,
per marcir el record prohibit:
primer, cel rogenc; després,   
nit closa i, enmig, el voral
del desengany. Insomne,
com viatger fantasmagòric,
albiro la dèria escadussera
d’escollir un nou enyor,
dins el bosc de garrics que tinc
a la fondalada de la memòria.
Mai podré dissoldre l’enfilall
d’aquest filat de frivolitats,
l’entelada teranyina del passat.

Encaix

Li faig treva a la imaginació,
tot buscant un somni assequible,
un parèntesi que estimuli
el misteri que hi ha a cada detall.

Vull esborrar per sempre la por
i evadir-me de l’espill de l’edat;
faig nova llista, afegint-hi
tot allò que em queda per fer.

“La seducció pot ser l’inici d’una hipnosi”

Sobreviure

De tant en tant
(al combat de la vida)
cal tornar al quarter
per trobar l’equilibri,
desfent el ritme agosarat
de la nostra lluita.

Allí, íntims i recelosos,
tornem a fer propòsit,
assumint l’esforç que,
balbs, ens ha de pertànyer
per tal de sobreviure.

Tardor d'hivern

Unes formigues afamades
surten del cau. Què busquen?
Els arbres regalimen boira,
faceciós tòpic lleidatà
que encunya l’ànima,
tot escoltant el xiulet
d’una au que busca parella.

L’aigua del llac acarona
les sisques seques i grogues.
Res més trenca el silenci,
ni el batec del cor,
ni el batec de l’ànima.
Aquesta pau d’hivern
també n’és pau de tardor.
Deliciosa tardor d’hivern.

“El geni no necessita professors, ell és el professor”

Àngels asimètrics

No goso ser i, fins i tot,
no goso estar. Aquell vailet,
amb cara d’àngel, cercava
l’encanteri de l’edat;
el màgic espectre, esvaït
i rampinyaire, de fer-se gran.

Ara, tremolós, a lloure de versos
amb “veu d’àngel” busco...
bisellar el malèfic temps
perdut, escapat. Torno a ser
trapella d’esperit i penedeixo
per no tenir l’Èol d’Olimpia.

Envellir

Ja no valen més assajos,
ni ficar-hi cadència als anys;
fa temps que vam salpar
d’un port benevolent,
deixant enrere...
el paisatge de la memòria,
tot esborrant records,
com a resposta i conjur
a una vida ja viscuda.
Hem de tenir presència,
agafar el llapis de l’esperit
i tornar a escriure un altre
full en blanc del destí.
Cal, doncs, que siguem dignes
i donar-nos espai per envellir.

“Gastem els diners que guanyem amb treballs que no volem, per comprar coses que no volem, per impressionar persones que no estimem”  (Will Rogers)

Ora de jovença

(El temps suau i tranquil de la joventut)

L’aiguabarreig adolescent
es fonia dins el seu laberint,
entre la nimfa del desig
i l’ocellot de la mort.
El garbí trenava enyorances
amb flibades al cor i xerrics
impetuosos.
                     Prop la barana,
del finestral, el parrup
polsegós del record era
a l’aguait de l’encantament
i biaix d’una faldilla escocesa.
Després, un pensament empostissat
resseguia, de reüll i a cel obert,
el ressòl, quan esborrava
les seves tendres petjades.

Fer política

Tothom fa política, és la grandesa de la democràcia. Quan un diari o periodista fa una editorial o un article d’opinió (de contingut polític o no), està fent política. Quan una associació veïnal, social o sindical surt al carrer a manifestar-se, estan fent política. Totes les vagues, tinguin el contingut que tinguin, són una expressió i forma de fer política. Aquest que us escriu, expressant la seva opinió i des de el seu concepte de societat civil, està fent política.

Els amics de la Coordinadora de Marea Pensionista de les Terres de Lleida ho expressen molt bé, diuen que són apolítics, perquè no recolzen a cap partit polític, però que ells fan política. I és clar que sí!, quan proposen i defensen un model per a les pensions, estan fent política. Tota organització de la societat civil fa política. Sí, tothom fa política i malament aniríem si no fos així.

“La vida real va més enllà de la vida idíl·lica. Aquesta frase de la vida, ens transmet que cal sortir de la zona de confort (on es troba el nostre subconscient) per canviar les coses”  (Thomas Edison)

Creu, creure

El vent del record
infla la vela
d’un pensament
que surt de viatge,
on l’horitzó
n’és l’infinit.

I la creu d’emocions
obra l’esperit,
la porta a l’església
on les oracions
són pregaries d’amor.
Sí, una creu per creure.

Sembrant paraules

Camins de diccionari,
maons de paraules,
branques de versos
i arbres de poesia.

Sembrant primaveres
amb flors i oliveres,
sembrant tardors
i suaus postes de sol.

Camins de somnis,
teulades de pluja
i somriures d’infant.

Sembrant paraules
regades amb tinta,
il·lusions de nens
i somnis de poeta.

Sembrant paraules,
sembrant les llums
de sol, lluna i estels
per conquerir el futur.

“Els grans pensaments van aparèixer al caminar”  (Friedrich Nietzsche)

Pols i teranyines

(...i somriures indolents)

L’escó de la intel·ligència
es troba ple de pols i teranyines.
L’hemicicle li va al darrere,
quan la boira revifa el clarobscur
i balbuceig del buit dialèctic.
Per terra, clofolles de pensament
trenquen el silenci a cada passa.

Sense companyia, a la intempèrie
del diàleg, udola la nuosa
alzina de la raó amb escorça
d’experiència, clivellada pel balb
camp de cada filosofia, de cada
escamot polític. Així, eixa el fum
i la sentor de caducades paraules.

Porticons de muntanya

La verdor entapissava el terra
fins les motllures d’una noguera.
Al seu recer, emmudia el llorer
i l’enyor. I, a la seva penombra,
gatejava un liquen verdós
que empenyia la lluïssor del sol
fins uns porticons amb cor
fàl·lic i verds com avets platejats.

Sovint, he esgrafiat la memòria
sense cercar, mai més, aquells porticons;
rere els quals vaig intuir
l’ombrívol secret d’una pell
que entebeïa llençols blancs i purs.
On Eros hagués pogut amarar
la fugacitat de la seva vehemència.

“Obra el regal, obra la il·lusió, i siguis feliç avui i la resta de l’any”

Nit de Reis

Nit de Reis,
nit d’il·lusió,
quan tornem
a ser nens petits
amb els infants
i tots plegats
obrirem regals
que són màgics
i fruit de l’amor.

Procurar

Procuro que cada ratlla
sigui un vers
i que la madeixa
sigui el poema.

Procuro que el vestit
sigui de tinta
i el sentiment
sigui de sang.

Procuro que l’ànima
sigui per pensar
i el seu desig
no em sigui estrany.

Procuro que el temps
no estigui en desacord
i em faci més solitari
i que em faci més prudent.

“El sarcasme és el mínim exponent de la intel·ligència”  (Patrick Jane, el mentalista)

El laberint del mirall

Al desert nu del mirall
cerco l’esgrafiada imatge,
el seu misteri. Arrugues vesprejant
l’efímera masmorra del futur.
Elles, m’embenen la cara
per guarir llunyanes ferides
de joventut. Port on sempre
retorna el vaixell de jovença.
Aquest averany, ressec passadís
on fueteja l’enyor, sobreeix
el laberint de l’ànima
per desdibuixar i torbar,
a les palpentes, l’èxode del temps.

BON ANY NOU!

Que la pau sigui la teva pau.
Que l’amor sigui el teu amor i per al teu amor.
Que la il·lusió inundi el teu cor.
I que aquest any sigui el teu any.