On sóc?

He tingut el somni,
(sempre repetitiu) que
de tant en tant torna,
buscant, suposo, que
li faci cas.
                 Quan desperto,
em deslliuro d’ell,
l’arracono a dalt,
a les golfes, fins que
ell torna a alliberar-se
del meu captiveri
i, així, torna qualsevol
altra nit. Per dir-me,
des del seu silenci,
-ei! estic aquí-. I jo,
també estic allí amb ell.
Encara que mai sabré,
on sóc i per què hi sóc.

A la recerca del...

A la recerca del temps,
resseguint el vell camí
farcit d’esbarzers
i de roderes trepitjades.

A la recerca del so,
escoltant el dolç piular
d’orenetes, murmuri
d’abelles i remor de riu.

A la recerca del sol,
en aquelles matinades
de rosades irisades i
olor a terra mullada.

A la recerca de la lluna,
quan s’eleva per damunt
d’àlbers altius, eterns,
i el cric-cric de grills.

A la recerca de...
el tendre record d’infant,
una joventut vigorosa i...
algun que altre record perdut.

Alerta!

La veu l’expressem
amb tota llibertat,
si és que hi ha
autèntica llibertat.

El més important
no és donar l’opinió,
el més important
és saber, conèixer.

Som massa emocionals.
Trenquem l’argument
en benefici del cor
i en detriment del cervell.

Òbviament, evolucionem.
Aleshores, cal pensar
i cal pensar en futur. Adéu!
passat, adéu! efímer present.

Temptació

Vaig a l’auditori de l’UDL,
a escoltar una taula rodona.
Tinc que ubicar-me. L’acte
està ple de joves estudiants.
Quins records!, Quina enveja!
Recullo el llibret UE I JO;
amb sorpresa, descobreixo
que, al final de tot, el llibret
té tres pàgines en blanc,
una veritable temptació!
per aquest modest escriptor.
Així doncs, començo a escriure,
a tatxar, a rectificar, a donar forma
a aquest poema que no és poema;
que només té la seva estructura.
No us avorriré amb el contingut
de l’acte, només constataré
la meva opinió, modesta i personal:
La política està bastant malalta
i l’economia vol ocupar el seu lloc.
Pren el relleu i, enlloc de curar-la,
la subordina o, fins i tot, esclavitza.
Per tant, “podrem ser més europeus
en la mesura que siguem més rics”

Dia del Teatre

A l’escenari de la vida,
cada dia actors i actrius
han de sortir a executar
el personatge que els toca.

Rere d’aquest escenari,
directors, regidors i tècnics
hauran de treballar, perquè
l’obra surti el millor possible.

Alguns lluitaran per ser
protagonistes. Altres tindran
que conformar-se i assumir
els papers més secundaris.

I sempre s’actua davant
d’espectadors, però també
d’altres actors i actrius, fent
ara drama, ara comèdia.

Davant el decorat, potser, caldria
preguntar-se: què interpretem?;
ja que, hi ha més dies d’assaig
que dies d’estrena de l’obra.             27 de març de 2019

Poc que ens caldran les cerres, tenint els capcirons
dels dits tan disposats a tatuar les cromes.
Tu comences sucant els dits al pot de cian
per resseguir-me tota. Seré el cel d’un matí
amb gotes de rosada i amb espiadimonis
de voleiar irisat. I jauré sobre teu,
un prat de primavera, pigallat de corol·les,
amb rierols de nèctar on queden atrapats.
Però abans que no m’envesqui un dit amb cada verd,
tanco el teu poemari i deixo perdre el punt...

                            Toni Armengol

“Les xarxes socials, en la seva comunicació, més que un diàleg són un intercanvi de monòlegs”

Ja sé que ets molt de fugir

Ja sé que ets molt de fugir, que la teva vida consta de relacions amb gent a la que et negues a donar-li el teu telèfon per deixar un bon record, i que aquest no es foti en descobrir després que són uns imbècils. O la por que t’agradin i passin de tu. Però crec que a vegades també hi ha que arriscar-se a veure què passa, és millor que quedar-se amb el dubte, el dubte del que podria haver estat fa més mal que l’òstia de saber que no funciona. I és que hi ha persones que semblen que són diferents, hi ha històries que necessitem que siguin més llargues, i jo crec de veritat que tu ho ets. I és que a vegades arriba algú, i es queda, i no necessitem més.

Iago de La Campa

(D’acord al 90 %)

“Un fanàtic és algú que no pot canviar d’opinió i no vol canviar de tema”  (Winston Churchill)

Dia de la Poesia

Rere la Prima-Vera
surt la seva filla
la tendra Poesia.
Mira-la! al prat,
a cada flor.
Mira-la! a la sorra
petonejada per
ones animoses.
I mira-la dins teu!
per ser més feliç.

DIA DE LA POESIA 2019

POESIA
Música de l’ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa el niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.

             Rosa Fabregat

Dia de la Poesia

Cada dia n’és un dia.
Avui li toca a la Poesia,
la que omple el món,
buscant pau, bellesa i amor.
No tinc paraules per...,
definir-te. Ets sentiment,
ets emoció i la companya
més fidel que mai tindré.
No!, per a mi, no tens un dia;
per a mi, tens tots els dies.    (21-03-2019)

Prima-Vera

Benvinguda Primera-Vera,
la teva processó de flors
em retorna a la Tardor,
a la seva catifa de fulles.
Les dos sou bones amants
de poetes, actors i artistes.
Primera-Vera, Rere-Vera,
agraït us donaré sempre
el meu testimoni escrit.    (20-03-2019)

(Prop les onze d’aquesta nit comença la Prima-Vera. Per poc més d'una hora, no han coincidit en el mateix dia la Prima-Vera i el Dia de la Poesia)

Tinta per escriure

Poc o molt, escric cada dia,
cada jorn laboral o festiu.
Sigui amb sol, vent, pluja
o boira. Tot ajuda a néixer
noves paraules o noves flors.
Així lluquen sentiments novells
i els vells, dorments, desperten.
Un ventall d’emocions farcirà
els mots i així, tothora, tindré
tinta per escriure i veu per dir-ho.

Estelades

A les manifestacions, comencen a veure’s altres estelades a part de la catalana. Rere d’elles, convergeix el sentiment republicà de tots els pobles d’Espanya.

L’any 1978 vam tenir que claudicar davant la disjuntiva que se’ns donava: o una monarquia instaurada pel franquisme o una altra dictadura militar. Si no pots fer una elecció lliure, et veus obligat a elegir el mal menor. Per favor, deixeu de manipular emocionalment aquest fet!

I quan les coses es fan malament, surten malament. Aquesta monarquia serà tan legal com es vulgui, però no és legítima, perquè ens ha estat imposada i no ha estat elegida lliurement pel poble. D’aquesta manera, s’està vulnerant un principi bàsic de la democràcia, al menystenir la voluntat popular. Es miri per on es miri, la constitució espanyola trenca principis democràtics tan elementals com el d’igualtat. Per començar, és masclista, no hi va ver cap dona en la seva redacció. Per continuar, ens diu que tots som iguals davant la llei i després fa inviolable la figura del rei. En què quedem? Bé, Franco també era inviolable. Així doncs, continuem amb aquesta lamentable tradició històrica.

Tenim un estat que permet una hipotètica democràcia, tutelada des dels centres de poder. Centres de poder que estan baix el control econòmic, social, judicial i polític de fills o néts de famílies franquistes. En definitiva, “todo está atado y bien atado”. Potser caldria fer com Alexandre el Magne i trencar d’un tall el nus gordià en que està ficada Espanya. L’Espanya que Antonio Machado deia: “Españolito que vienes/al mundo te guarde Dios./Una de las dos Españas/ha de helarte el corazón”.

No obstant, deixeu-me ser optimista i deixeu-me que aposti per la joventut. La joventut que no ha nascut al segle XX i que, per tant, veuen la constitució espanyola com una cosa del segle passat i que a ells no els representa. Que ningú s’equivoqui, ells són els que més estelades porten i ells són el nostre futur.

“La possibilitat de realitzar un somni és el que fa que la vida sigui interessant”  (Pablo Coelho)

Ara o més tard

Ara, la llum ha prenyat el vidre
amb un Arc de Sant Martí esvaït,
mentre esgrafio el blanc paper
amb un punta fina del 0,5.

Estic lluny, escoltant la sirena
d’una altra ambulància
que demana pas a la rambla,
atapeïda de cotxes i fulles.

Estic a prop, veient llibres,
encadenats a les seves lleixes,
tristos i morts de fastig,
perquè ja no els agafa ningú.

Més tard, faré el mateix camí.
Veuré a la mateixa gent
i esperaré que el maleït vent
s’endugui tots els meus malsons.

“L’amistat és l’horitzó de la felicitat”  (Magda Gorné)

Després de tot

Després de tot,
encara tinc vida per viure
i l’ametller ha tornat a florir.
Primer les flors són als arbres;
més tard, les flors són al terra.
I al cor? Quan refloriran?

Després de tot,
segueixo pensant i estimant,
i el paper, agraït, s’emplena.
Aquestes suaus flors de paper
no necessiten cap calendari,
perquè neixin idees i paraules.

Després de tot,
estic on sempre he estat
i l’enrenou (que remou el món)
es queda fora del meu reialme,
que tinc ben establit, lliure
i sempre disposat a lluitar.

Després de tot,
tinc el que tinc, no necessito més:
ni reconeixement, ni premi, ni glòria.
Després de tot, sóc molt més humà,
per això valoro els meus defectes
tant o més que les meves virtuts.

“Després de cada concert, és quan li puc perdonar a la Música que tingui més seguidors que la Poesia”

Món intern

Quan m’endinso
pel bosc atapeït
de la imaginació.

Quan ressegueixo
el riu turbulent
del meu esperit.

Quan admiro
la vastitud del mar
i el seu silenci.

Quan busco
des de la muntanya
el llunyà horitzó.

Quan, esgotat,
cerco la pau
d’un temps annexat.

Quan allibero
tots els poemes
a l’espai infinit.

Quan enraono
amb gent estimada
i recordo el viscut.

Quan m’aturo
i busco i desitjo
que tot sigui millor...,

dins d’aquest món intern.

“Cadenat de mentides: Quan algú ens diu una mentida per primera vegada pot, fins i tot, fer-nos gràcia pel seu infantilisme. La segona vegada, ja fem un “ep! què està passant?” i la tercera vegada hem de ficar la credibilitat d’aquesta persona a la quarantena”

La cara oculta de la Lluna

La lluna (tot girant al voltant de la Terra) sempre ens ensenya la mateixa cara, és per això que a la cara no vista se li’n diu: “La cara oculta de la Lluna”. S’ha especulat molt sobre el que hi pot haver en aquesta cara oculta, sense treure’n, fins ara, cap conclusió lògica. Amb les persones passa el mateix, totes tenen una cara oculta que es pot etiquetar de moltes maneres. Jo, amb el vostre permís, també li’n diré la cara oculta de la persona.

A l’igual que passa amb la Lluna, no està del tot clar que hi tenim a la nostra cara oculta, encara que sembla que la cara oculta de les persones no és tan difícil d’esbrinar com la de la Lluna, al menys així ens ho diuen (no tots) alguns psicòlegs i psiquiatres. Sigui com sigui, el que si està clar, és que tenim un seguit de disciplines que, com naus espacials, investiguen el que hi ha darrere de les persones a la seva cara oculta. En relaciono algunes: Psicologia, psiquiatria, psicologia social; sociologia, llenguatge verbal, llenguatge no verbal; comunicació activa, comunicació passiva, comunicació gestual; mètodes d’auto ajuda, grafologia i un llarg i generós etc.

Amb tanta nau espacial navegant per aquesta cara oculta, no és d’estranyar que, de tant en tant, algunes d’aquestes naus científiques xoquin i entrin en conflicte, amb la dialèctica i retòrica habituals que tenen els científics, quan no es fiquen d’acord. Tot i que, a la llarga sempre acaben coordinant-se sigui per ficar-se suposadament d’acord, cedint tots una mica, sigui per fer veure que convergeixen i així no desorienten gaire més a la societat. O, com a mínim, es poden ficar d’acord per respectar les seves respectives disciplines, en una mena d’empat tècnic, malgrat que les seves divergències puguin ser insolubles. Normalment, aquestes divergències solen ser més acadèmiques que altra cosa. Ara bé, si no estàs dins d’aquest món científic..., ja pots dir missa i començar a veure oli, ningú et tindrà cap consideració, malgrat que el teu nom pugui ser Sòcrates, Sidharta o Confuci.

Com estudiós del sentit comú i en conseqüència de la naturalesa humana, sempre he fugit de les etiquetes i per tant no busco el “com científic” o el “qui és” de cada persona i si busco el “per què” la persona és com és i per quin camí ha arribat on és. I..., sí, efectivament, no és gens fàcil canalitzar i estudiar la cara oculta d’una persona a través del sentit comú. Però, ¿què seria de Newton i Einstein sense el seu sentit comú, aplicats a la caiguda de la poma i a la caiguda de l’esteranyinador?

Expressament, he deixat per al final una disciplina d’”auto ajuda”: la introspecció. Convido a tothom a fer-la. Sí, també cal que cadascú de nosaltres agafem la nostra nau espacial racional i mirem dins nostre, buscant aquesta cara oculta que tenim. D’aquesta manera, podem admetre i assolir tant les nostres debilitats com les nostres limitacions. De no fer-ho, podem caure en el ball de la síndrome de Peter Pan (comportar-se com si no envellíssim mai) o dansar amb la síndrome de Superman (malalties, adversitats i defectes afecten els demés, però no a nosaltres). Val la pena que avaluem i assumim tot això? Rotundament, sí. En cas contrari, ens endinsarem pel camí de baixada que fa incrementar la neurosi i l’ansietat (en el context de la personalitat), i això ens pot conduir a un comportament (avui en dia molt en auge) com és la “prepotència agressiva”; fruit de viure una vida com si no hi hagués un demà, buscant el plaer des de l’egoisme i el narcisisme; en definitiva, des de l’immaduresa. Si volem ser assenyats, val la pena pensar en futur. Pensar només en present, sense planificar el futur, comporta una falta de reflexió que, tard o d’hora, el temps i la cara oculta ens passaran factura. Millor dit, peatge.

Bé, potser n’he fet un gra massa, però em consta que els meus lectors solen estar interessats en les meves particulars elucubracions, encara que aquestes no tinguin el rigor científic necessari i desitjable. Els plantejaments que faig, estan basats en el meu sentit comú, assolit al llarg de més de trenta anys de llegir autors amb coneixement de la naturalesa humana i de la meva experiència en el tracte personal i professional a milers de persones.

Així doncs, faig aquests tipus d’escrits per als meus lectors i seguidors, tot reivindicant que tant ells com jo mateix som una minoria i que sovint fugim d’una majoria massificada i amoltonada de la societat urbanita en que vivim. Per tant, gràcies estimats lectors per llegir-me, sense vosaltres les meves paraules no tenen cap valor ni sentit, perquè l’important no és escriure, l’important és llegir.

“Quan una persona menteix, cal qüestionar-se el grau de maduresa que té. Quan una persona menteix sense cap necessitat, cal qüestionar-se la seva estabilitat psicològica i emocional”

Mar de Març

Mar de Març, ball d’ones.
Fora de casa, fora de tot,
veig des de la distància
que tot es fa més petit.

Crida a vol la gavina,
li respon l’eco entremaliat
i tot el cel mediterrani
s’obre a la llum del captard.

L’arrissada mar navega
i crepita davall el faralló
que, ferm i impassible,
aguanta l’embat d’ones.

Buit, no abasto a veure
re que trenqui l’horitzó.
Buit, no hi ha re que...
trenqui el meu esperit.

Si busques i no trobes.
Si trobes el que no busques.
Per què continuar el camí?
Què feixuc queda el destí!

(Sant Pol, Sant Feliu de Guíxols)

“Es pot sobreviure a un govern de dretes? Sí es pot. Es pot sobreviure a un govern d’incompetents? No, no es pot”  (@monicaoltra)

(8M, dia de la Dona)

Ferm

Ahir buscava una paraula
per definir la resolució
d’un caràcter: Ferm.
La fermesa és resolució,
però també pot ser tossudesa.
Vivim en una societat on
la informació va a missa
i els parroquians combreguen
no amb arguments, sinó
amb el carismàtic manipulador,
que els hi dóna la comunió
i és capaç de vendre pell d’ós,
sense tenir cap intenció de caçar-lo.
Elegim i ens fem depenents,
perquè no sabem elegir.
Votem i ens equivoquem,
perquè no sabem votar:
votem amb el cor i no amb el cap.
Però, tant se val, fem el que fem,
la Terra ja té data de caducitat.

“Per què buscar si no trobes? Perquè mai se sap quan trobaràs!”   (Sí, seguiré buscant)

Quan fa?

Quan fa que no mires al cel?
i no veus la llum dels estels
o la lluna embolcallada de núvols.

Quan fa que no veus la posta de sol?
o la sortida a l’horitzó del sol naixent,
tot escoltant el cant del rossinyol.

Per què no deixes el mòbil a casa?
i surts sol al carrer, sense el neguit
ni l’ansietat d’esperar un missatge.

Per què no tornes a passejar?,
sense res a fer; gaudint del dia,
de l’aire i el sol de primavera.

(Dedicat a G.M.P.B.J.)

“Alguna cosa li passa a aquesta societat quan un canal de comunicació, com és el mòbil, es converteix en una comunicació per ell mateix”  (Dedicat a G.M.P.B.J.)

A l’aire

Llenço el poema a l’aire
-buscant el seu retruc-
que el somni no s’espera
si el desig vol adreçar-se.

Torno a cantar a l’aire,
amb veu de tenor esmaperdut,
i si ella em pogués escoltar
que ho faci vestida de groc.

Busco llum per aquest aire,
perquè la foscor se’n vagi,
que el carreró del passat
se’n dugui el rosari de retrets.

Llenço més paraules a l’aire,
les que busquen el seu lloc
per ser reciclades. “Amiga!,
estimada, que lluny estàs de mi!”

(Dedicat a G.M.P.B.J.)

“Les persones sàvies no donen respostes. Les persones sàvies plantegen correctament les preguntes”  (Dedicat a G.M.P.B.J.)

Duet inapropiat

Una vegada més             Mai més

Allò que ningú                  Mai més tornar
hauria cregut                    a reviure-ho

allò que ningú                   mai més tenir
podia haver sabut             que oblidar-ho

allò que ningú                   mai més no poder
podia sospitar                   ignorar-ho

una vegada més                mai més mirar
serà allò                             cap un altre costat

que ningú                          mai més, mai més
hauria volgut voler.            deixar d’estimar.

        Erich Fried                               Jesús Garcia Boadella