Ara, la llum ha prenyat el vidre
amb un Arc de Sant Martí esvaït,
mentre esgrafio el blanc paper
amb un punta fina del 0,5.
Estic lluny, escoltant la sirena
d’una altra ambulància
que demana pas a la rambla,
atapeïda de cotxes i fulles.
Estic a prop, veient llibres,
encadenats a les seves lleixes,
tristos i morts de fastig,
perquè ja no els agafa ningú.
Més tard, faré el mateix camí.
Veuré a la mateixa gent
i esperaré que el maleït vent
s’endugui tots els meus malsons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.