Camí de les fonts

(Peramola)

L’aigua rodola
entre records,
on sempre et trobo.
La teva veu juga
al vent de Ponent.

Una a una veig
com les fonts
voregen la vereda.
Surto pel trencall...
i surto dels records.

“Hi ha persones que li donen molta importància al sexe. Hi ha persones que no li donen importància al sexe. Les dos estan equivocades”

Selva d’Ansils

L’estret camí serpeja
pel frondós bosc.
Una dotzena de rierols
el pentinen muntanya avall.
El sol festeja les fulles
i les vaques remuguen,
perquè algú ha trencat
el silenci de la seva pau.
Veig, escolto, sento i entenc,
formo part de la natura,
només sóc urbanita per...
un fet circumstancial.

Avinença

Infinita és
l’espardenya de la incultura,
l’estrident monstre
que sotja la raó.

Infinita és
l’estació on s’atura,
i s’allibera,
l’envejable rialla.

I al prat de la consciència,
hi lluquen bolets blancs
com folis que busquen
la tinta per escriure.

“La malaltia, i la seva debilitat, genera la força per seguir lluitant”

El punt del compàs

Després de cada cabòria,
surt la dèria d’escriure,
d’agafar la ploma compàs,
per dissenyar el cercle,
on encabim les idees.

Un cercle com a imatge
de perfecció. Encara que...
alguns ens estimem més
un bon triangle equilàter,
l’estructura més forta

i estable que podem tenir
i que veiem a l’arquitectura
d’una piràmide o d’un pont.
El meu triangle mental és:
filosofia-psicologia-sentit comú.

Diuen que un deixeble troba
el seu mestre, quan està preparat.
Invertint-ho, filosòficament,
un mestre troba el seu deixeble
quan està competentment preparat.

Aleshores, jo, o no sóc mestre,
o altrament no estic preparat.

Per Nadal, tots som nens

Busco dins la boira
l’esperança per viure
i tenir un goig de futur.

Quatre néts catalans,
quatre barres de senyera
i de fons: Els segadors.

Festes de Nadal, obertes
al record d’infància,
als regals i al Tió.

Els Reixos ens porten
paquets de nova il·lusió
i els gaudim com a nens.

Bon Nadal a tothom.

“La llum del cor il·lumina el pensament, perquè estimar està per damunt de qualsevol raó”

Patrimoni de llar

Una franja de llum a l’horitzó.
Un cel despullat i rogenc,
i la pau d’una eternitat.

Pel rostoll, un ocell afamat
escriu el temps d’estiu
a l’abast de la imaginació.

L’autèntic prodigi d’estimar,
assolit per la innocència, fet
quan rau patrimoni de llar.

Esgarrapades de vent

Esgarrapades de vent
per on surt la vermella
llum del crepuscle;
mentre grisos núvols
s’afileren, tot buscant
els primers estels.

Nit glaçada, desolat
paisatge de planura.
Torna Nadal i tornem,
any rere any, a sentir
les esgarrapades del vent,
com si fóssim tendres infants.

“La premsa espanyola és molt cortesana i bavosa”  (Jaime de Peñafiel)

 “Felipe és una bona persona, però un pobre home”  (Jaime de Peñafiel)

Espectador

La boira llisca damunt de l’aigua,
com patinadora a pista de gel.
Arbres i sisques són el públic
que ara aplaudeix, ara somriu,
les figures artístiques i plàstiques.

Em sento petit davant la Natura,
només sóc un espectador més
i m’uneixo amb aquest públic,
que té bastant més criteri que jo.
Aquest paisatge em roba el cor.

Protagonistes

Torna la boira,
torna el record,
d’aquella Lleida
que volia ser ciutat.

Torna el fred
com torna Advent.
Tornen les llums,
torna Nadal.

Torna la il·lusió,
torna l’emoció.
Tornen els nens
a ser protagonistes.

“On s’ha vist que lleis les redactin els delinqüents”  (Alfonso Guerra)

(On s’ha vist un socialista que vagi en contra del seu partit)

Insistència

La meva petjada és...
petita com un pardal
i delicada com...
el tacte d’un infant.

El rostoll de pluja,
patrimoni de peresa,
fuig a cada xiscle
de l’absurda rutina.

Prejudici de cartolina
(desvestit de paganisme)
quan predica el poeta,
amb l’evidència d’insistir.

Esdevenir

A vegades, paraules marcides
volen tornar a revifar, perquè
el seu concepte s’enfila
per damunt del desordre.

El neguit fica límit
com el dring d’un càntic,
que porta el ritme digne
al fondal d’una mirada.

Apamo temps silent,
un tastet d’esdevenir,
que descriu un paisatge,
un rosari de desitjos.

“Els empresaris no són conscients que alguns embalatges dels seus productes són susceptibles de produir un càncer”

Ser

Em canso, estic dèbil.
La meva salut està aparcada
i condicionada a la malaltia.

Lent, vaig al rellentir,
no m’entra ni la primera
i no tinc opció a cap I.T.V.

Em canso, només abasto,
buscar refugi a les neurones,
on l’esperit se m’allibera.

Encara no sé, si tinc futur,
si la meva caducitat
té la data fixada o no.

Però, he estat, sóc i seré
amb sabatilles de trekking
i la ploma a la mà.

Para-noia (o para-noi)

Sóc portaveu anònim,
asilat al diccionari,
on especejo paraules
per forjar un parer
al portell que desafio.

Sobirà o súbdit,
fico al cistell didàctic
un grapat d’idees,
encara que siguin
estranyes i espúries.

“L’aigua és la força motriu de tota la natura”

(Leonard da Vinci)

Fent el camí

I la llum d’albada porta
el color del taronger.
I amaga el sol, color
sembrat a punt de sega.

¿Quina albada em durà
l’esperit de la saviesa?
¿I quin sol m’il·luminarà
el pensament creatiu?

El meu camí és llarg
i ser un bodhidharma
no és cap assegurança.
Segueixo caminant.

Expropiat

A l’íntim horitzó,
on floreix l’estima,
purifico cada gest
per ungir i enfilar
velles paraules d’amor.

No sé qui m’ha expropiat
el ressò d’aquesta recerca,
però el prodigi d’existir,
fa que la meva capacitat
d’estimar sempre retorni.

“Hi ha gent que li agrada posar el punt sobre la i, sense adonar-se’n que la I majúscula no porta punt”

(Gràcies Oriol per inspirar-me aquesta frase)

Erràtic

Des del somort port
del temps perdut,
s’imposa un viatge
fins a la frontera
de cada opinió.

I des de les golfes
de la memòria,
cal netejar teranyines
i veus sorolloses
que en són erràtiques.

Emocions epistèmiques

La psicologia defineix l’emoció com: Un sentiment intens i momentani que commou l’ànim. Cada emoció té el seu context que se supedita a les circumstàncies personals de cada subjecte. Emocionar-se, és un estat d’ànim, però requereix un desencadenant que promogui aquesta emoció. A diferència del sentiment (que pot persistir al llarg del temps), l’emoció té un principi i un final, que és finit en el temps.

L’epistemologia prové del grec episte (coneixement) i logia (tractat). Per tant, l’epistemologia és el tractat o estudi del coneixement. Així doncs, podem definir l’emoció epistèmica com aquella emoció que s’experimenta en el procés d’adquisició d’un coneixement i també de la seva activitat cognitiva o praxi pròpia.

L’any 2012, Pekrun i Stephens, van proposar set emocions epistèmiques: Sorpresa, curiositat, confusió, ansietat, frustració, avorriment i excitació (o entusiasme). Segons interpretem cada emoció, podem constatar que algunes emocions epistèmiques poden tenir un caràcter positiu, mentre que altres poden tenir un caràcter negatiu i, fins i tot, algunes emocions epistèmiques poden ser de caràcter neutre; és a dir, que depenen de la situació personal del subjecte, poden ser interpretades com a positives o com a negatives. La qual cosa, es correspon amb la idea que tots tenim i entenem per sentiment emocional, que cadascú viu i interpreta segons coneixements previs (emocions ja viscudes), escala de valors o l’actitud que adoptem davant els esdeveniments que la vida ens depara. Moltes vegades som el que volem ser i altres vegades som la resposta que donem a aquests avatars que la vida ens depara i condiciona.

El ball del somriure

Tinc un absurd xup-xup
d’idees i pensaments,
que cauen per gravetat,
dins el meu propi monòleg.

Surto d’aquest garbuix,
esgratinyant el diccionari
i m’enfilo, vers a vers, a
l’efímer goig del poema.

Aquest úter emmelangeix
tot escalf intel·lectual.
Mentre busco l’excel·lència,
on balla el meu somriure.

“No s’hi neix de dona; de dona, s’hi arriba a ser”  (Simone de Bauvoir)

La ploma escriptora

I tinc una tarda tranquil·la:
llibre, música i molta poesia.

I tinc un follet que m’alliçona,
perquè diu que és un Menairó.

I tinc la finestra plena de sol,
amb estors de bon somriure.

I tinc les lloses fent camí,
de punta a punta de casa.

I tinc l’escriptori endreçat,
amb paper i ploma a punt.

I tinc la ploma ja als dits,
perquè ella també vol escriure.

Fets o desfets

Hi ha prejudicis
que bressen i infanten
qualsevol privilegi,
per tal d’afalagar
i lloar a l’apoderat.

El llinatge d’un prodigi.
El desgavell del clam.
Una destria de rivalitats.
La buidor de l’espectacle
i el prec secret de la lluita.

La meva presència
demana i cerca pàtria.
Garbella el càntic desmodat,
busca un bocí d’història
i abasta un futur dubtós.

Aquest és el nivell

“És una cantant de color negre...”
(Miqui Puig, El suplement de Catalunya ràdio, 2 de desembre de 2023)

“La maternitat té un efecte humanitzador: tot es redueix a l’essencial”  (Meryl Streep)

Insegur

Enlairo una pregària
com eixerit blat de sega.
Íntim camí cap a la pau,
dolç prodigi, força intens,
que m’apropa al sembrat.

Insegur, allunyo la mirada
cap a el jardí de flors i espines,
les que em lliguen al dolor,
al flonjo parany desficiós,
on un grapat de passes fan camí.

Insegur, em trobo acorralat,
adscrit a un goig antic i secret.
Desconec si sóc amo o serf
en l’encontre, primfilat,
que em porta a sobreviure.