“És pitjor ensopegar amb la llengua que amb els peus”  (Pep Coll)

El sol de l’esperit

Aquest és el mateix sol de muntanya.
Aquest és el mateix sol de platja.
Per què, doncs, aquest sol no és
el sol del meu esperit?

Faig drecera per eludir
un entorn que se cau
de pura estupidesa.
Torno a noliejar la imaginació,
la lliuro als quatre vents i
d’aquesta manera omplo les veles
d’aquest etern vaixell,
fins que cruixi la fusta;
feta amb arbres de muntanya
i assecada amb sol de platja.

Aquest sí, és el sol del meu esperit.

El sol no pot...

Llavis de poesia
dins una cara de tardor
i perfum de petons
en el flascó dels somnis.

Sura la imaginació
pel llit del desig,
quan el sol no pot
ni amb la lluna,
ni amb la nit.

“Cada dubte germina en un nou interrogant i cada interrogant fa llucar un nou dubte”

El camí de la lluna

A la sorra, prop del mar,
veig la llum blanca
amb tocs grocs,
d’una lluna plena
que fantasieja
la meva imaginació,
obrint camí al nou estiu.
És el camí de la lluna
que il·lumina les ones
per portar-me a l’horitzó:
aquell de la meva infantesa,
aquell de la meva il·lusió.

Remolins de silenci

El riu de les paraules
està sec. La balma del canyissar
oneja al captard,
amb l’encís del vent
i els seus remolins de silenci.

“Portadora és la feina, quan molts comparteixen la fatiga”  (Homer)

Empeltant paraules

Adés, en el tritlleig
de la conversa, s’ha
corgelat la porpra
del meu esperit.

I per la fornal dels mots
trempa el metall
de l’ànima escantellada.

Petit joiell encastat
com reg en arbre fruiter,
on, més tard, hem d’empeltar
les nostres paraules.

Quan bufa l’atzar

Quan bufa l’atzar,
ens trobem a lloure
del destí, al caprici
de la seva vanitat.

“Mai permetis que els teus peus vagin per davant de les teves sabates”  (Proverbi escocès)

Sense ànim de justificació

(Dedicat a l’arqueòleg Joan Ramon González)

Hi ha poemes que surten d’una tacada, com si la hipotètica Musa te’l digués al dictat. Altres, cal agafar el pic i la pala, excavant un terra dur i feixuc, capa a capa, passant pel sedàs tot el que surt o bussejar per les fredes aigües oceàniques de quatre o cinc diccionaris, on neden tota mena de mots, paraules, vocables i paraulotes. Si més no, tinc una estructura mental prou apamada, perquè em resulti relativament fàcil estratificar els paràgrafs, com si fos un arqueòleg novell i, per aquesta raó, emocionar-me amb cada troballa o nou descobriment.

Bé, ara ve el més difícil: atorgar al poema el ritme i melodia necessaris, perquè la seva lectura flueixi com suau brisa marina o com flueix l’aigua, per on llisquen ànecs de coll verd. I per acabar de rematar-ho, tenir la sort que el poema agradi als lectors, al menys a la majoria. Això últim és una autèntica loteria, no sempre els fills que més estimem són els que més agraden. Però..., benvolgut lector, pensa que tots els poemes són fills meus.

Agraïment

Avui, aquest blog (El pensador de la vida) ha assolit les cinquanta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

El teler

Per teixir versos,
entrellaço paraules
al teler del diccionari,
d’on surt catifa poètica.

El rum-rum del teler
n’és un xiuxiueig de pau
i la millor perspectiva
per al meu pensament.

Cada peça teixida,
l’exposo a l’aparador
d’una petita botiga:
El meu humil i diari blog.

I, de tant en tant,
satisfet, veig els dits,
empastifats de tinta
com qualsevol artesà.

Esborrany

Amb parsimònia, ressegueixo
la tramoia d’una recança,
foragitada per l’efímera tarda,
on sols vorejar el refugi,
cínic, de la suficiència;
allà on s’esquartera l’ànima,
a plena intempèrie.

“Molt sentida és la mort, quan el pare queda viu”

(o la mare) (Luci Anneo Sèneca)

Penombra

La revolta -maquillada
amb el cosmètic escepticisme-
té per acòlit el deler
i com auguri el clam
emboirat de la submissió.

Enguany, pel pedregós
camí de l’excrescència,
esmicolo alguns records;
mentre glopejo vent
amb l’admonició del nord.

Catàleg

Tot orejant la memòria,
esporgo els mals records
i esborro els intranscendents.

Em queden, fora d’oblit,
els més benèvols i estimulants,
vellutats pels sentiments.

Aquest assossec porta
una lucidesa solitària
i consola al tossut poeta.

Ara queda, doncs, fer catàleg
de totes aquelles estrelles
que han fet camí amb mi.

“La felicitat mai arriba als que no aprecien el que ja tenen”  (George Bernard Shaw)

Vençut

Vençut,
l’arc, tensat, té
la fletxa per sortir.
La seva solitud
només l’entén
l’aire que l’envolta.

Vençut,
la fletxa farà diana
i el seu encert
serà el seu comiat.

Sí, estic vençut
i sense cap mena
d’esperança.

Punyir l’enyor...

...dels fets inconcrets
i d’una existència
amb més esdeveniments
que vivències.

Punyir l’enyor quan
la veu no surt
i les salades llàgrimes
ja coneixen el camí.

Punyir l’enyor per tornar
a una llum d’albada
o a una nit d’amor.
Prop, molt a prop,
d’un rellotge aturat.

Punyir l’enyor,
si és que es pot
punyir l’enyor.

“No sobrevaloris el que has rebut ni envegis els altres. Qui enveja els altres no obté la pau mental”  (Sidharta Gautama)

Un arbre al bell mig del cel

Allà on hi ha arrels,
tu hi tens fulles i branques.
Allà on hi són les fulles,
tu hi tens arrels.

Espill invertit
que retornes a la Terra
la imatge quimèrica
de cara verda i cabells
eriçats per arrels.

No ets tangible.
No et mulles.
Miratge en cada núvol
i vana il·lusió
a cada posta de sol.

Al bell mig del cel,
hi tinc un arbre.
Al bell mig del cel,
tots hi tenim un arbre.

Avet negre, avet roig

Recer de camí
per on tomba
l’aigua freda
de la gelera.

Prop, la tartera
comanda altre rierol.
Al capdavant, l’avet negre;
a la seva rereguarda,
l’avet roig, on saltirona
un esquirol inquiet,
que retorna al bosc
amb els últims raigs
d’un sol ferit
pel vol del voltor.

Tot és silenci
en aquesta pau.

A més de dos mil metres,
la muntanya torna a tenir
la gènesi del primer dia.

“No depèn de tu ser ric, però de tu depèn ser feliç”  (Epitect de Frígies)

Voler

Voldria espigar paraules
amb la dalla del somriure,
fer garbes de sentiments
i batre-les a l’era de la vida.

Voldria bufar espelmes
amb ulls lluents de nen,
fer pastissos d’emocions
i dur-los a la taula d’amics.

També, m’agradaria volar
amb els quatre vents cardinals,
fer-me germà de les aus
i duu a la boca branca d’olivera.

Voldria que cada dia fos
com el primer dia de bateig,
fer el mateix camí de Tardor
i recollir la seva llum i colors.

Voldria tenir al meu abast
tots els mars i muntanyes,
el pare Cel i la mare Terra
i sentir que la vida és meva.

Drogues

Què és una droga?
Té consideració de droga tota substància que (com a mínim) genera dos efectes: Dependència i tolerància. La dependència comporta no poder viure sense el consum de la droga. Aquí hi podem afegir que la vertadera llibertat no radica en l’elecció, radica en la independència; qui elegís consumir una droga no és lliure, perquè es fa depenent d’aquesta droga. La tolerància significa que és necessita més quantitat de droga per assolir el mateix grau de satisfacció o plaer.

Qui determina què és una droga?
En primera instància la química orgànica: alcaloides i amines (tots ells amb el sufix -ina) i altres substàncies com per exemple l’alcohol. En segon lloc, l’Organització Mundial de la Salut (O.M.S.), que té un llistat amb tot tipus d’addiccions i on també podem trobar les begudes de cola i energètiques, perquè porten cafeïna.

Per què hi ha drogues legals i drogues il·legals?
Cada estat, cada país (de forma arbitraria o per interessos econòmics i polítics), decideix quines drogues considera que són legals (medicaments inclosos) i quines considera que són il·legals. D’una manera economico-pragmàtica (i una mica irònica), podem dir que són drogues legals totes aquelles que paguen impostos (nicotina, cafeïna, alcohol, medicaments, etc.) i són drogues il·legals totes aquelles que no en paguen. També podem afegir (efectes perniciosos a part) factors geopolítics. Per exemple, el tabac (nicotina), fabricat a Estats Units, és legal; la cocaïna, fabricada a Colòmbia, és il·legal. Malgrat que la nicotina (legal) té un poder d’addicció deu vegades superior a la cocaïna (il·legal).

Totes les drogues són perjudicials?
Sí, encara que no totes ho són en la mateixa mesura ni expectativa al llarg del temps. A més a més del perjudici físic, totes les drogues traspassen la barrera hematoencefàlica. Això que significa? Significa que totes les drogues castiguen les neurones (algunes més que altres) i, a la curta o a la llarga, poden produir deteriorament neuronal, afavorint l’aparició de malalties neurològiques com poden ser el Parkinson, l’Alzheimer i algunes demències. Fins i tot, en circumstàncies extremes (cas de l’alcohol), es pot arribar a una psicosi, anomenada psicosi de Korsakoff.

Vivim immersos dins una societat occidental, molt hipòcrita, que castiga i estigmatitza els consumidors de drogues il·legals, amb noms pejoratius com yonqui, mentre que aquesta mateixa societat és permissiva i disculpa els consumidors de drogues legals. Acabo amb una de les meves cites més famosa: “Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”. Al llarg de la meva vida professional, vaig conèixer alguns casos de deteriorament neuronal per l’ús i abús d’antidepressius i ansiolítics. Al cap i a la fi, no deixen de ser drogues i no sempre es té en compte el risc terapèutic que comporta un tractament de llarga durada.

“En certa ocasió, per manifestar que era un autòsof (saber propi), em van dir: Això ja està inventat, se’n diu autodidacta.  A la qual cosa, vaig replicar: Tots els autòsofs som autodidactes, però no tots els autodidactes són autòsofs”

Colors

Rere el blanc van
el negre i el groc.
El negre badalla
i el groc esbufega.

El blanc és llençol
de fantasma, de por.
El negre és de carbó
i el groc ho és de bilis.

Damunt tenim el blau,
davall tenim el verd.
El blau plora (poc)
el verd s’ofega (molt)

El blau mai té trinxera,
està sempre de guàrdia
i el verd és un mite
un poeta per obligació.

Queda el vermell sang
maduixa. Blau, verd
i negre el fan; el groc ven
i el blanc, sempre per davant.

Recordant el record

Recordant aquella veu
que surt de l’anonimat
i emergeix com margarida
al prat de la monotonia.

Recordant un somriure
subtil i contaminant,
que s’enlaira com l’ocell
a la recerca d’altre continent.

Recordant un bosc i un llac
en la geografia del teu cos
on les ones són dofins
bussejant entre les paraules.

Recordant, què és el record?
En quin calaix l’hem d’encabir?
Plor, vida i mort també estan
en el mateix caixó i calaixera?

“La satisfacció radica en l’esforç, no en l’assoliment. L’esforç total és la victòria total”  (Mahatma Ghandi)

Llaminadures de misteri

Era tota una disjuntiva,
el temor que els hi tenia
a aquells encaputxats
i, per contra, els caramels
que sempre em donaven,
en aquella grisosa Lleida
de finals dels cinquanta.

Per treure por, el pare deia
que el cucurull se’n deia capirot.
Una segona disjuntiva quan,
a col·legi, el germà Gregori
volia incentivar-nos, tot dient:
“No seáis tontos de capirote”

Em pregunto: els nens d’avui
tenen llaminadures de misteri?

Poema i cançó

Un llibre estès i despullat,
sense cap mena de vergonya
alhora d’oferir els seus versos
grans o petits; desitjant que
tinguin prou ritme i melodia
perquè algun dia, no llunyà,
puguin ser una nova cançó.