“Quan una cosa és bona, és bona de totes les maneres. Si no és bona de totes les maneres, és que no és bona”

Atrapat dins la ment

Bullen les idees,
bull el pensament,
poti-poti de paraules,
macedònia de versos
i un llençol blanc
llaurat amb tinta.

Neguit d’emocions
on brolla l’aigua
que beuen sentiments.
Pluja de llàgrimes
farcides de tristesa
o farcides d’alegria.

I la ment no descansa
ni quan el somni
surt a l’escenari
d’una nit de revetlla.
I la ment s’encarcera
fins al proper poema.

Benestar i futur

Sembla que l’estat del benestar comença a veure’s condicionat per les diferents crisis que patim. Crisis que envolten a una realitat, per deixar-la restringida o limitada en l’aplicació i efectivitat d’aquest estat del benestar. Ignoro si l’estat del benestar (tal i com el coneixem ara) pot tenir data de caducitat. El que sí estem veient, és que l’estat del benestar cada vegada dóna menys cobertura i a menys gent.

Al llarg de la història, la combinació capitalisme-socialisme mai ha donat un resultat efectiu ni en la teoria, ni en la pràctica. A l’hora de la veritat, sempre ens trobem que el poder econòmic s’imposa, per damunt de qualsevol règim o ideologia política, ho podem constatar en països d’ideologia tan dispar com són Estats Units o la Xina. Per aquesta raó, seria bo que filòsofs, sociòlegs i, fins i tot, poetes s’apleguessin per fer una valoració i certificar el lloc real on es troba el nostre estat del benestar, buscant possibles solucions alternatives i intentant donar resposta, de cara al futur, dels problemes que condicionen aquest estat del benestar. És a dir, començar a configurar un programari socio-polític que dibuixi un futur “a priori”, enlloc d’anar rere dels esdeveniments (tal com es fa ara) amb un “a posteriori”, on ens queda reflectida la incapacitat i la impotència de planificar qualsevol tipus de prevenció.

També seria bo, donar pas i veu a la joventut; ja que, el futur no és pas nostre, el futur és seu.

“Ningú no s’ha d’enganyar, dir “Bon Dia” ja és fer literatura”  (Joan Fuster)

La tristor del Far Blau

(Cada vegada queden menys Fars Blaus)

Hores d’ara, n’és una excepció,
sempre sol i exclòs de tot honor,
prop del mar, lluny de terra endins,
abocat a un paratge abrupte i difícil
d’arribar-hi. Sota les inclemències
de sol, pluja i tota la rosa dels vents;
però sense voler malmetre el seu silenci.
Desfasat, gairebé és d’una altra època,
tant agrest com el terreny difícil
i injust que trepitja i que el sustenta.
Oblidat, només l’albiren quan s’escau,
sobretot en nit fosca o amb dia de boira.
La seva soledat tan sols pot redimir-la
quan aconsegueix sotjar l’immens horitzó,
tot contemplant el seu etern mar blau.

Espai on retrobar-se

El mar no té ombra, el vent tampoc.
Les notícies sempre són de calendari
i del mitjà mediàtic que les dicta.

El desgavell de pensaments volen
ser de profecia: promesa d’avui,
eufemisme i mentida de demà.

Fer un estúpid pacte a deshora
i repensar-s’ho, ensenyorits per
aquest drama que sembla transcendent.

Necessito un espai on retrobar-me.

“En relació a l’amistat, sempre és millor la qualitat que la quantitat”

El bosc dels versos

La llum d’albada
encoratja les fulles
i retorna la veu
a tots els ocells.

El terra s’estarrufa
per donar-li pas
a la gespa i flors.

El vent Serè perfuma
la pluja de llum,
per lliurar al bosc
la seva consideració.

I el bosc ens escriu
per als nostres sentits.
I el bosc es fa poeta.

Reixes de pati...

...on l’estrany encarcera
la seva mirada.
Brancam ferotge on
dansa l’assaig i camí
d’aquesta heretat.

El llinatge s’entrebanca
en sord brogit que
llambrega l’esglai
i el rec de la sang.

Caic, sotjant el record,
el soroll, interferència,
d’un temps tan llunyà
com tendra felicitat.

“Filosofia, psicologia, sentit comú, estil de vida i poesia. Hi ha alguna taula més sòlida?”

Anècdota

De sobte, quan esclafo l’ou,
em surten dos lluents rovells.
Feia temps que no em passava
i torna l’alegria del record,
el fictici romanent de la Iaia:
“Porta sort, juga a la grossa”.

Reflexió

He passat uns dies a Olot. Olot no és la ciutat més neta que he visitat, però si la comparem amb Lleida, és una autèntica patena. I ja se sap: carrers nets és igual a gent educada, carrers bruts és igual a gent mal educada i incívica. Què passa amb Lleida? Alguns encara s’entesten en donar-li la culpa al servei de neteja (“no és net qui molt neteja, és net qui poc embruta”). No!, si Lleida està bruta és, perquè els lleidatans són, som, uns bruts.

Així, de qui és culpa? Òbviament, la responsabilitat que la ciutat no estigui neta, recau en el govern municipal i aquí no valen excuses. Aleshores, quins problemes s’estan consentin? El primer problema el tenim, malauradament, que el vot d’una persona mal educada val el mateix que el vot d’un persona educada, i, ja se sap, els polítics procuren no perdre cap vot. El segon problema radica en una incapacitat per gestionar i resoldre l’endèmica brutícia de Lleida. Això sí, de tant en tant hi ha alguns polítics que ens treuen el jòker de la tolerància. A veure si ho tenim clar!, una vegada és tolerància, dos vegades és permissivitat i en el cas de l’incivisme, en democràcia, la tolerància ha de ser zero. Tercer problema, quan els polítics estan molt qüestionats, es posen a la defensiva, traient l’altre jòker: amenaçar en incrementar l’import de les sancions. No!, no cal incrementar l’import de les sancions, el que cal és que la policia municipal surti al carrer a sancionar i sancionar, acabant d’aquesta manera amb la impunitat. Està demostrat, l’amenaça d’incrementar l’import de les sancions mai ha estat efectiva, la sanció directa sí.

Per últim, vull recordar la cita del catedràtic d’Història d’institut, el professor Tortosa, quan arribava a l’apartat de Lleida, sempre ens deia: “Lleida, tres vegades immortal i set vegades bruta”. Han passat més de cinquanta anys i la seva cita encara és d’actualitat.

“Hi ha gent que neguen un problema, perquè no tenen recursos per resoldre’l o bé no el volen solucionar, per no implicar-se”

Foc de comiat

Adéu balancera d’amor,
adéu maldestre somni,
recull la teva tija
pel veral del meu perdó.

Vetllo l’àngel de la nit,
l’embruix i preàmbul
del repòs o, potser,
la ruïna del covard

que orseja a l’innominat.
Vet aquí! com llisca,
a tot velam, un vaixell
amb mar i nit en calma.

Aturar el temps...

...per complaure a la vida,
encerclant aquest món angoixant
i l’ensurt d’un fals somni;
fira permanent del comportament,
on l’obsequi del respecte
ens convidi a la tranquil·litat.

...per encendre un foc senzill
on no tingui morada el vent,
i la ductilitat de les paraules
tanquin el miratge de la insatisfacció,
el desori d’algun record
i l’enveja de tots els déus.

“Les nostres paraules estan limitades pel que pensem”  (Jonathan Price)

Seré, serem

Seré ocell, buscant senyera,
amb vent de llibertat
i llum de primavera,
que el blat és per segar
i la falç per esmolar.

Seré senyera, ondejant
per damunt la sementera
de camps conreats
per homes de la terra
i dones de fermesa.

Seré vent de territori
de la plana fins muntanya,
acaronant arbres i flors,
rius i estanys, per farcir
tot un món de poesia.

I seré llibertat, teva,
meva, de tots aquells
que amb la veu clamen
justícia per un poble oprimit,
ple d’essència i d’història.

Seré o no seré.
Serem o no serem.
El temps ens ho dirà.

Sense tancar els ulls

(A Violeta Parra)

Aquest lànguid sol de tarda
que m’enyora el mas dels avis.
Aquest fred vent de nord
que juga i em despentina
la llibertat dels disset anys.
Aquesta columna de fum
dels branquillons de la poda.
I com cal esperar cada any,
l’ametller florit treu pit.

Una mica de desordre

A poc a poc, floreix el judici
per prevenir la meva solitud intel·lectual
i el seductor fantasma de la fantasia.

Més tard, surt el deure de la consciència
per saldar i garantir una mica d’ordre
o, potser a l’inrevés, una mica de desordre.

Aquest és un joc prudent i negociable,
on la procacitat que tinc com “indigent”
no pot oferir les petjades de cap conversa

ni de cap subtil silenci. Després de tot,
aquest voladís passerell encara pot encalçar
el pudor escènic que comporta l’assertivitat.

“Si pensem que tothom s’assembla és, perquè tots pensem igual”  (Scott Westerfeld )

La vida s’escapa

Se m’escapa la vida,
se m’escapen els projectes.
He de posar fil a l’agulla
i cosir un llarg rosari
d’idees, de paraules.

Se m’escapa la vida,
se m’escapa l’amor.
Ja no truca a la porta
de cada nova primavera
ni posa llum a la tardor.

Se m’escapa la vida,
se m’escapen els somnis,
els que eren de joventut,
els que són de senectut;
tot plegat, un pelegrinatge.

El vent despentina
paraules del passat
i l’aigua fa surar
reptes per al futur.
Se m’escapa la vida.

Amb tots els colors
faré una llaçada
i la guardaré
en capsa tancada.
Quan em llevi trista
qualsevol matí,
d'una tisorada
en prendre un bocí.

              Joana Raspall

“Si pots dir-ho en vint pàgines, no ho diguis en dos-centes”  (Josep Ma. Prim i Serentill)

Mirada de poeta

Al fondal del pensament
hi tinc un rosari de somnis,
alguns reptes marcits i...
el neguit de molts silencis.

Apamo la vida amb dignitat,
fico llindar al desordre
i enfilo, amb optimisme,
el ritme de l’esdevenir.

I puc descriure el paisatge
de cada vigília, la melodia
intrínseca d’un concepte:
La mirada de cada poeta.

Límit al carrer

Malganós, vull ficar límit,
tenir la meva porta i un pany
on pugui ficar la clau de la llar
i un calaix per desar els projectes.

Cansat de transgredir el temps
i d’inventar noves esperances
(les que fiquen rutes sense retorn),
necessito un bon llit per somiar.

Aquest vell pont a Ponent,
sembla atrafegat i, darrere,
queda el xàfec i tronar del “mai”
Què puc esperar d’aquest carrer?

Renovar l’oratge de la resistència
i el perfum inconegut i torbador
que ronda a tot vell desamor.

Aprofitaré aquesta remota espera
per tancar i compartir, de nou,
el meu pensament i amor.

“Soy un verso lanzado al futuro, proyecto seguro, guitarra y canción”  (Luis Pastor)

Evasió

Entre les branques
de la vella olivera,
en la claror infinita,
hi perdo la mirada.

Vull evadir-me
sense cap inquietud,
ni desig, ni vagues esperances.
Que res em pertorbi l’enteniment.

                      Núria Niubó Cabau

Tancar el cercle

La vida és un mirall
on queda reflectit
cada instant i designi.

Però se’ns fa difícil
contemplar cada tros,
cada bocí de l’espill.

I volem donar sentit
a cada un dels éssers,
perquè puguin escollir.

Ploma en mà, cerco
la quietud a cada full,
on dorm el pensament.

Sols així, puc descloure
les idees que percebo
i, per fi, tancar el cercle.

“Tot s’esvaeix davant la mort. No existeix cap raó per no seguir el teu cor”  (Steve Jobs)