Cites d’Aristòtil

“Les arrels de l’educació són amargues, però els seus fruits són dolços”

“Aquells que eduquen bé els nens, haurien de ser més honorats que aquells que els hi donen la vida; uns els hi donen la vida, els altres l’art de viure bé”

“Qualsevol pot enfadar-se, això és molt senzill. Però enfadar-se amb la persona adequada, amb el grau exacte, el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta. Això, certament, no resulta tan senzill”

“Alguns creuen que, per ser amics, n’hi ha prou amb estimar, com si per estar sa bastés amb desitjar la salut”

“No n’hi ha prou amb dir només la veritat, és millor mostrar la causa de la falsedat”

“L’esperança és el somni de l’home despert”

Democràcia judicial

Els ciutadans sempre hem estat supeditats a la interpretació de la llei que el jutge fa o pot fer. També estem supeditats a la seva sentència, on hi podem trobar des d’una pena mínima fins a una pena màxima. La pena-càstig és, doncs, sinó arbitrària si a l’arbitri del jutge. De fet, molts advocats defensors a la pregunta de “com anirà el judici?”, sempre contesten “depèn del jutge que ens toqui en sort”. ¿De veritat que la justícia d’una democràcia ha de dependre de la sort?

Es pot qüestionar l’autoritat d’un polític o l’autoritat d’un governant. Ara, pobre de tu si qüestiones l’autoritat d’un jutge. I aquí no hi ha llibertat d’expressió que valgui. No sóc l’únic que ho diu, però si fa moltes dècades que ho estic dient: Qui jutja als jutges? ¿Qui fa rectificar i compensar les sentències injustes? Fico com exemple a Sandro Rosell, que després de dos anys de presó, se’l va declarar innocent. ¿S’ha investigat el jutge que el va condemnar? Ha estat, com a mínim, censurat?

Del pas de dictadura a democràcia es va democratitzar el poder executiu, es va democratitzar el poder legislatiu; però..., voleu dir que el poder judicial no està encara per democratitzar? Els jutges progressistes li donen la culpa de la situació judicial actual a les lleis que tenim. És a dir, que de forma indirecta li estan donant la culpa al poder legislatiu. No sé de qui és la culpa, però tinc molt clar que una bona llei ha de ser concisa, precisa i que no doni opció a la interpretació. És a dir, acabar amb la vella dita de: “Feta la llei, feta la trampa”. Efectivament, les feministes tenen raó “NO és NO”. I això seria bo que fos així de clar a tot el codi penal.

Sempre tenim a la boca allò que “La justícia és igual per a tothom”. Segur? També ho és pels jutges? Insisteixo, qui jutja als jutges? Mentre no tinguem resposta a aquestes preguntes, seguirem tenint una democràcia judicial.

Ignot

Humiteja la boira amb
monotonia feixuga, sucant
carrers i regalimant arbres.
Seduït per aquest escenari,
esmolo la meva existència
per tal d’arranar les bardisses
que em sotraguen l’ànima.
Em queda l’heura i colpir
les gleves, percebre el destí,
ignot i tossut, a fi que em sigui
cent per cent assequible.

“Sabem el que som, però no el que podem arribar a ser”  (William Shakespeare)

Al català antic

Al realme de paraula lligent,
tinc host feta, trer a triquet
i la troba ben allisada.
Com una gonella raonal,
trosso la seva gravesa,
asumint el reec del govern,
per emblar la meva honta.

Sóc fraire captaire que fuit
de tot discord i tota frasca.
Assí, des d’aqueixa algorfa,
ondro i oblieixo el malestant.
Malsana sigui la malicieja
que em fa ser troter i fossor,
davant l’hòrreu diva de poetar.

Cites de Søren Kierkegaard

“La nostra vida sempre expressa el resultat dels nostres pensaments dominants”

“Tinc que trobar una veritat que sigui veritat per a mi”

“L’ésser humà és una síntesi de lo temporal i lo etern, de lo finit i lo infinit”

“La angoixa és el vertigen de la llibertat”

Canvi climàtic

Estan ferits els arbres,
està ferit el meu esperit.
S’allunya el vol de l’oreneta
i no sabem si voldrà tornar.

El vent està en rebel·lia
i guilla com nen embogit.
La lluna plora amb aiguats
i ofega les terres de cultiu.

Aigua i foc ens enaigüen
aire, terra, mar i muntanya,
deixant arbres, territoris
i animals nus i sense vida.

L’home mai escarmenta,
s’enroca dins la prepotència,
creu que tot és reversible,
i va morint com mor la Terra.

Llevantada i quelcom més

Any rere any, veiem com es produeixen forts temporals en forma de Gota Freda, Ana i Llevantada (es diu així a la tempesta que ens ve de Llevant). Tot aquest seguit de tempestes, cada vegada omplen més fulls al calendari, són més extenses (fins abastar casi tot el territori), cada vegada són més freqüents i cada vegada són més virulentes. Sembla com si la Terra volgués ratificar-se, signant una mena de testament a favor del canvi climàtic i en contra de la raça humana.

L’home (que sempre va a la seva) mai vol acceptar la seva culpabilitat, ja que és ell qui està afavorint aquestes calamitats, amb el seu comportament i la seva activitat per tots els territoris del planeta. Ja se sap, la culpa mai és nostra, sempre és del comodí canvi climàtic i ho fem com si la Terra fos un ésser totalment autònom i rancorós. De la mateixa manera que no acceptem la culpabilitat quan tenim un accident (com deia un filòsof: “Li’n diem accident, perquè el culpable no se senti tan malament”); la culpa o és de la boira, o és de la pluja, o és de... Tampoc acceptem, ni volem assumir, la nostra culpa davant un canvi climàtic cada vegada més punyent, quan la realitat és que tenim molta d’aquesta culpa i som responsables (directa o indirectament) de casi tots els desastres naturals. Aquells desastres que les companyies asseguradores anomenen “Riscos naturals extraordinaris”. Doncs bé, preneu nota: any rere any, aquests riscos aniran deixant de ser extraordinaris i cada vegada seran més ordinaris. Val la pena tenir-ho en compte a l’hora de contractar la pòlissa d’una assegurança.

Mentalitzem-nos: el canvi climàtic ha vingut per quedar-se i és la resposta que la Terra fa a les continues i sistemàtiques agressions que li concita l’home. Amb impotència, la Terra l’únic que fa és defensar-se.

Data de caducitat

Decebut, com un postulant
iconoclasta i sense paradís,
li faig un lífting a la tristesa
per capgirar el seu designi
i totes les meves xacres.

Tal vegada, així, deixi de ser
creditor de la meva ànima.
Aquest repte és una nova treva,
per tal de desordir l'entramat
conspicu d'un vell adolescent,
que porta data de caducitat.

Cites de Confuci (Kung Fu Tzu)

“Exigeix-te molt més a tu mateix i espera poc dels demés. Així t’estalviaràs disgusts”

“La vida és molt simple, però insistim en fer-la complicada”

“No importa lo lent que vagis, mentre no et paris”

“La nostra major glòria no està en no caure mai, sinó en aixecar-nos cada vegada que caiem”

“L’home que mou muntanyes comença apartant pedretes”

QUATRE POETES DE RONDA

El millor regal possible

El millor regal possible?
Un bisíl·lab d’amor
als nostres humits llavis,
com a present perenne
de jorns de paraules,
de nits d’amor a distància,
i d’un dia amb llàgrimes.
Gràcies, Princesa de l’est,
pel segell de la teva mirada.

               Ramon Guitó


 Jugant amb l’amor

Jugant amb l’amor
la Mort em va estimar.
Fugint de la mort
l’Amor em va trobar.
Ara l’Amor i la Mort
es donen la mà
i juguen, sense temor,
a cuit amagar.
Si trobes l’Amor,
la Mort et trobarà.

               Rosa Bosch


Peus Nus

Quan el temps el cabell
et torni del color de la neu,
seràs gran, no pas vella.
Recorda’t d’ell,
que amb tímida veu
sempre et deia: “Bella”,
mentre pensava l’estrella
que trauria del cel
per posar-te als peus.

               Pere Asensio


Equipatge

Pren-me la mà
i vine amb mi
a buscar els petons
que li fa el vent
al nou matí.
Pren el somriure
i lliura’l al sol,
perquè dauri el blat
(dins el cor)
del nou sembrat.
Pren una cançó,
–la nostra cançó–,
per cantar-la junts
a llum de lluna,
a llum d’amor.
Cerca el meu mirar
i la meva veu que,
d’ara endavant,
seran el teu equipatge;
doncs, jo me’n vaig amb tu.

               Jesús Garcia Boadella

Cites de Pablo Neruda

“Donant-te un petó, t’adonaràs de totes les coses que he callat”

“Si no hi ha res que pugui salvar-nos de la mort, com a mínim que l’amor ens pugui salvar la vida”

“Els poetes fem la guerra contra la guerra i odiem l’odi”
(Aquest modest poeta també fa la guerra contra l’incivisme i la mala educació)

“L’amor s’origina a partir del record, resideix dins de la intel·ligència i s’apaga a causa de l’oblit”

“Que no ens uneixi res, perquè no ens separi res”

“Podran tallar les flors, però no podran tallar la primavera”

Paraules esbargides

El soroll d’un diccionari caient a terra,
em porta a recollir-lo amb urgència,
no fos cas que les paraules quedessin,
esbargides per l’enrajolat i tingués que
recollir-les a cop de raspall i recollidor.
Potser, seria bo fer-ho així i destriar-les,
poder agrupar-les pel seu significat,
enlloc d’alfabèticament com fem ara.

Deixeu-m’ho aquí. Són elucubracions,
fruit d’un dubtós i sensible estat d’ànim,
d’una convalescència que em limita
físicament, alliberant la imaginació.
Aleshores, no queda cap altre remei
que empunyar l’espasa-ploma a la lliça,
esgrimint-la davant el full en blanc,
per tal de poder sentir-me viu i útil.

“El que verdaderament importa a la vida no són els objectius que ens marquem, sinó els camins que fem per aconseguir-ho”  (Peter Bamm)

Versió 2.0

Quan un partit polític comença a fer bandades ideològiques a dreta i esquerra; tard o d’hora, ha de pagar peatge electoral, social i polític. Li toca emmirallar-se, davant d’una societat que li demanda i passa factura, perquè bescanvia un panorama visceral-emocional, per un panorama molt més racional i crític.

Al principi, el partit polític pagarà peatge a les eleccions amb forma de pèrdua de vots. Més tard, i si la seva actitud de bandada es fa crònica i no canvia de tarannà, seran els militants i alguns alts càrrecs del partit, els que deixin, d’una manera o altra, la primera línia de la trinxera ideològica, aquella que sempre és més dura i on s’han d’encabir totes les confrontacions. Ningú pot estar tota la vida enfrontat, enutjat i emprenyat. Ningú pot passar-se la vida, convertint els seus adversaris polítics com a eterns enemics, això acaba amb la paciència i, fins i tot, amb la salut de qualsevol. Tot això ho vam veure en un partit polític que, encara avui, no tenim clar si és lliberal o si és dreta pura i dura. Bé, dir “no tenim clar”, no deixa de ser un eufemisme.

Ara, tenim un altre partit que resulta ser la versió 2.0 d’aquest fenomen. Ja que, la seva bandada la fa com si fos el tall dins un entrepà; és a dir, entre el partit versió 1.0 i un altre partit que encara no ha tingut la necessitat d’entrar en aquest joc de la bandada. Ja que, el seu discurs, per agressiu que sigui, li dóna una “línia editorial”, on pot aglutinar l’argument discursiu dels tres partits a la vegada. Encara que, en un futur no gaire llunyà, no li quedarà cap altre remei que entrar en el joc de la bandada i, així, ja tindrem la versió 3.0. Ja se sap, no hi ha dos sense tres i el conjunt dels tres partits polítics, ideològicament parlant, sempre ens semblarà o els veurem com si fos només un sol partit. És a dir, tres versions d’un mateix programa.

“El pitjor error d’un polític és convertir un adversari en un enemic”

Lluna d’abril

La lluna d’abril està
vinsada com el marbre
i és tèbia, camí del mes de maig.

La lluna d’abril és pròdiga
amb solituds i enamorats,
que fugen de la rutina
i de l’insomne del desterrat.

La lluna d’abril té
monopoli de primavera,
vers de cirerer florit
i poema d’espai obert.

La lluna d’abril és...,
i serà, la meva lluna.

“No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota la calor de la justícia”  (Montesquieu)

(Diversos autors ja parlen de dictadura constitucional a partir d’aquesta filosofia de Montesquieu. Lingüísticament, aquesta expressió pot semblar un contrasentit; malgrat que, és un maquillatge perfecte per negar tant l’ètica com la democràcia d’un estat)

Recers

Tot sovint busco
el recer de paraules
i submís m’acullo
al seu significat.

Enyoro el cuc amagar,
el recer d’infantesa,
l’amagatall benvolgut
on sempre era descobert.

De tant en tant, també,
busco el recer del bosc,
la seva llum tamisada
pel paraigües de fulles.

I el recer de ribera,
on el murmuri d’aigua
bateja cada pedra
i cada mot que escric.

Tots aquests recers
els tinc aplegats dins
un sol recer de vida,
que em fa més humà.

“Oblidar és un acte involuntari, quan més vols deixar alguna cosa enrere, més et persegueix”  (William Jonas Barkley)

Persones “psi”

Com ja se sap, l’home només utilitza un 22 % de la seva capacitat cerebral. No obstant, algunes persones afortunades poden arribar fins el 25 %. Aquest 10-15 % “de més” (entre un 2,2 i 3,3 % del total) les converteix en éssers privilegiats. I més enllà d’aquest hipotètic 25 % de capacitat cerebral s’estén un cúmul de teories i un conglomerat de possibles facultats que anirien, des de les que són relatives al subconscient, fins les que ho són del supraconscient, passant per altres facultats o fenòmens paranormals de dubtós origen. Però –com succeeix amb tot el que ens és desconegut–, els diversos autors i “experts” no es posen d’acord i fins i tot parlen de la fatalitat que suposaria que el nostre cervell passés (permeteu-me la comparació) de ser un Pentium tres a ser un Pentium quatre.

Malgrat tot l’exposat (o per aquesta raó), des de fa molt temps, es ve estudiant les persones que tenen facultats desconcertants o inexplicables (com explicar l’inexplicable?) i que les han definit amb diferents noms; tots ells amb la inclusió del terme psique (ànima, ment) o, senzillament, “psi”.

Psi (ps) és la lletra vint-i-tres de l’alfabet grec i la seva grafia es representa mitjançant un trident. Podria ser una casualitat, però el número tres fa referència a la divinitat, expressada pel triangle equilàter (màxima expressió de perfecció geomètrica) o pel Pare, el Fill i l’Esperit Sant, si ens referim a la religió catòlica. També són tres els estats de la ment: ello, ego i superego i, curiosament, psi coincideix amb l’acrònim de les tres principals facultats d’una persona “psi”: Perceptiva, sensitiva i intuïtiva. Aquestes tres facultats tendeixen a confondre’s, ja que se les pot definir amb conceptes pareguts i solen estar relacionades entre si, anant més sovint associades que dissociades; no obstant, hi ha que diferenciar-les.

Així, la percepció és considerada l’estat receptiu de percebre mitjançant els òrgans dels sentits o mitjançant les sensacions que provoca un objecte i les seves imatges associades; imatges que en la seva evolució exciten aquestes sensacions. És a dir, seria el coneixement o estat d’alerta (llindar) tant sensorial com extrasensorial.

Sensitiu, o sensibilitat, deriva del llatí sensus (sentit). Sensitiu és aquella persona que té capacitat de sensibilitat o que excita la sensibilitat. Es defineix com la facultat de sentir, la capacitat que té un organisme de reaccionar davant els estímuls tant externs com interns. És la recepció, transmissió i integració de sensacions. En psicologia i psiquiatria se sol usar el terme sensorialitat, per diferenciar la percepció sensorial de la sensibilitat pròpiament dita.

Intuïtiu, o intuïció, és considerada una classe de coneixement. Intuir és entendre de forma clara i instantània una idea o veritat sense el procés del raonament. Spinoza refereix el coneixement intuïtiu com “l’adequació perfecta de la cosa pensada a la cosa pensant”. Bé, sense qüestionar a Spinoza, potser ho tindríem que matisar, però això ja serien figues d’un altre paner.

Resumint, les persones “psi” són aquelles persones que sembla no tenen diferenciació o, millor dit, tenen una integració entre la recepció d’estímuls sensorials i extrasensorials, quedant dotades d’una capacitat i facultats tot sovint desconcertants. Algunes d’aquestes facultats han arribat a “popularitzar-se” com és el cas de la telepatia. En canvi, altres facultats segueixen embolicades amb l’halo del que ens és desconegut i desperten recel i temor, com per exemple la telequinesia. Per altra banda, no totes aquestes facultats són exclusives de l’home, com va quedar demostrat amb els animals afectats pel sutnami de l’oceà Índic. Animals que van percebre el sutnami amb mitja hora d’antelació, efectuant un prudent èxode que els va salvar la vida.

Una cosa si està clara, a pesar de viure en una societat tècnica, materialista i orientada només al benestar físic, les persones i fenòmens “psi” segueixen despertant el nostre interès i curiositat. Sembla ser que el nostre destí, lligat al més enllà, ens mou cap aquesta curiositat, no exempta de cert temor i reserva, davant de tot el que ens és desconegut.

“Un arriba a ser gran pel que llegeix i no pel que escriu”  (Borges)
(Totalment d’acord, sempre he dit que l’important és llegir no escriure)

Mitja hora de sol

Portem deu dies de boira.
De sobte, s’il·lumina la sala,
giro i veig un sol esmorteït.
Emocionat, surto a veure
un cel quasi diàfan i blau.
Vana il·lusió. Mitja hora
i la boira guanya la partida.
Un pressentiment m’envolta,
que la nova situació social
(fruit d’aquest puzle polític)
no acabi sent: Mitja hora de sol.

El passadís blanc

La llum, sense origen,
omple el passadís
i et direcciona a l’arc,
on els éssers estimats
ens conviden a anar-hi
amb els braços oberts.

La mort, només és
tenebra pel qui no té
l’ànima i l’esperit
oberts a la innocència.

Pau que torna al seu origen.
Pau..., molta pau.

“La pitjor experiència és la millor mestra”  (Kovo)

Propòsit

(Per al Dia de Reis)

El passatge era curt;
ara terra, ara fang.
Pel riu, els arbres feien
un parèntesi tardoral
per lloar a Sant Martí.
Treva que les fulles aprofiten
per emplenar-se de colors,
enganys i desenganys.
En tots els jocs corríem:
acuit i parar, a cuc amagar...
Absents, a les palpentes,
buscàvem pels racons foscos;
mentre el carrer reflectia al sol
l'atziac propòsit d'arrenglerar
els deures per l'endemà.

Nit de Reis

Nit de Reis,
nit d’il·lusió
i de record.

Infants del temps,
que res passa,
perquè tot queda.

“Avui, ho tinc que tornar a dir: No són les democràcies europees les que giren al revés d’Espanya, és Espanya la que gira al revés d’Europa”

“La solitud és el preu que cal pagar per ser un mateix”  (Francesc Torralba)

Un glop incert

Ara mateix, trepitjo tolls
de nostàlgia, mentre
una boira juganera
m'empaita, fent-me
carantoines al clatell.
Supervivent del record
i esclau de la temença,
m'empasso la rancúnia,
no fos que m'esquitxes
amb la seva obstinació.
En aquest místic naufragi
faig palesa de rebel·lia:
Despullo la meva ànima
i cerco aquest paradigma
de veritat. Així, incòmode,
copso la meva nuesa per
beure-me-la d'un sol glop.

Bon Any 2020

“Sabem que la gent oblidarà el que vas dir, oblidarà el que vas fer, però mai oblidarà el que els vas fer sentir”  (Maya Angelou)