Disfressa

Digues-li moda a la disfressa,
quan busques rejovenir-te.
L’edat n’és la referència
i el tossut temps, morbós,
es baralla amb furtiu rellotge.

Digues-li moda a l’embruix
de la imatge, i ets enveja
i domtes el cos amb hores
de persistent mirall. Gest inútil,
el temps guanya la partida.

On ets Musa?

Musa, on ets?
On són les papallones
que voleiaven
amb el teu somriure.

On ets Musa?,
quan faig camí
i tu no hi ets
en aquest remolí
de vent de tardor.

Musa, on ets?,
quan ja no portes
l’esperit de vida
que sempre m’inspira.

Musa, on et busco?
Tan etèria i volàtil
com aquesta boira
o com un somni.

Me’n recordo,
Un dia i un altre,
Sabent que el temps
A perdut, tant com jo.

Núvols i estels

Després d’una setmana de rigorós estiu lleidatà, avui he vist el termòmetre per davall dels trenta graus. A més a més, un ventijol (amb presses per anar-se’n cap a Orient) esbossava un ambient més agradable.

Feia temps que no mirava els núvols, desplaçant-se pel firmament. Avui els he vist surar, sense pressa i sense pausa, pel mar blau d’aquest celatge. Havia núvols amb forma de barca, altres eren com iots o vaixells i, fins i tot, hi havia autèntics transatlàntics, grisos a la seva línia de flotació i blancs pels seus castells i xemeneies. M’ha vingut a la memòria, quan a la infantesa jugàvem a donar-li un significat a cada núvol, com si fossin dibuixos en tres dimensions. He de reconèixer que la nostra mare sempre ens guanyava, la seva imaginació no era fàcil superar-la. Aleshores, intentàvem embrollar-la, tot argumentant i discutint qualsevol defecte de forma que pogués tenir el núvol, que ella li havia posat nom. D’aquesta manera, volíem treure’ns l’espineta de perdre. Ella, comprensiva, se’n reia i ens deixava fer.

Ara, també em tocarà mirar estels. Fa mesos que no ho faig i fer-ho em dóna aquella perspectiva on l’horitzó sempre n’és l’infinit. Mirar estels, és mirar l’eternitat. Recordo la vegada, quan estàvem tombats a la gespa del Parc Nacional d’Ordesa, mai he tingut una visió més plena del cel estelat, cap contaminació lumínica enterbolia la nostra visió. Allà estant, semblava que havia moltes més estrelles que aquí a la plana de Lleida. De tant en tant, veiem alguna llàgrima de Sant Llorenç, per recordar-nos que el firmament no és estàtic, que tot es mou amb una simfonia de punts lluminosos i a ritme d’atracció d’astres.

I parlant d’Univers, també rememoro que Univers el desglosso en un poema com Un-i-vers. Sí, sóc Un i amb el vers és quan puc crear el meu Univers, ple de núvols i estels, no gaire diferent de l’altre Univers, si tenim en compte la teoria dels infinits. No obstant, el meu és un infinit tant petit que cap dins d’un pendrive.

Lluna Plena

Aquí estic, altra vegada,
tu sortint per l’horitzó
entre la boirina d’estiu
i jo mirant-ho, des de
les arcades gòtiques i...

al vent de la Seu Vella.
Et miro, sí, et reconec,
ets la que sempre trobo
als xops i riba del riu,
com record d’infància.

No sé si tu em mires,
perquè et veig jugar
a cuc i amagar amb núvols.
Sí, aquí estic, mirant-te,
i som tu, jo i els records.

Les dos guineus

Havia una vegada dos guineus que es deien Una i Altra. Vivien en un gran bosc, habitat per moltes espècies d’animals, que estaven a l’expectativa, per veure si les dos guineus serien capaces de fer-se amigues. La guineu Una tenia una cua llarga i sedosa. En canvi, la guineu Altra no en tenia i no se sap molt bé per què. Les dos guineus van decidir ser amigues i viure juntes; fins i tot, van parlar de fer la casa conjuntament. Al principi semblava que estaven d’acord, però més tard es van discutir per quantes i quines habitacions es quedava cadascuna.

La cosa va anar massa lluny, tant és així, que els hi va sortir la seva vena astuta i Una volia manipular a Altra i Altra volia manipular a Una. Fins al punt que van enrocar-se en els seus egos, sense escoltar a la resta d’animals del bosc. I és clar, van acabar sense entendre’s i barallant-se, donant-se la culpa mútuament. Aleshores, la resta d’animals del bosc van recordar la vella dita: “La guineu, quan no les pot agafar, diu que estan verdes”. És a dir, “els polítics, quan no poden (o no volen) pactar, diuen que la culpa és dels altres”

Utopia?

He tingut un somni,
somiava que somiava
i que tot despertant
del somni, encara
estava somiant
en el meu somni.
He tingut un somni
i aquest nou somni,
torna a ser un somni.

Recerca de pau

Desconec quin camí he d’agafar,
perquè em porti al sembrat de la pau.
Desconec qui conrea aquest camp
verdíssim prodigi, adscrit a l’amor.
Estic casi segur que n’és una dona,
amb ulls d’ocell i núvols de música;
dolça, íntima i seguint el ritme del goig,
melodia que perdura des de l’antiguitat,
fruit del bes de cada record i serva
d’una arrogant humanitat decadent.
Desconec quin camí serà, però
el seguiré buscant, a mar i muntanya,
perquè ell em durà a la dona de pau.

“Les llàgrimes més amargues que abocaran sobre la nostra tomba, seran les de les paraules no dites i les de les obres inacabades”  (Harriet Beecher)

Finestra de llibertat

(Per als que no esteu fora)

El sol gateja per entre els barrots,
l’ha lliurat el nostre cel blau català.
Per aquesta tosca finestra s’enyora
la llibertat dels records tan estimats,
ja que els barrots ens fan de senyera
i el pensament no es pot empresonar.

“Sense diàleg, ningú té raó”

Horitzó curt

La tarda s’allonga, rebordoneix
a ritme de tronada i de pluja
que va, bé i torna indecisa,
fugint d’un cel ennegrit que

guaita com el riu segueix
fluint amb la seva parsimònia,
fent-li un passadís i custòdia
la processó de sisques i canyes.

Els inquiets ànecs de coll verd
sembla que s’aixopluguen a casa.
No els veig, tampoc puc veure
el somriure d’aquest crepuscle.

Ha refrescat. Una petita treva
amb l’ambient més seré i humit
que el vent no para de pentinar.
Avui, potser, miro massa curt,

en tinc prou amb l’horitzó blau
d’aquest llegendari riu lleidatà;
demà, ja en buscaré un altre
que em doni més perspectiva.

“La poesia és la dansa de les paraules que ballen amb la música d’emocions i sentiments”

Intro-inspecció

Inconegut és el camí del destí
i inconegut és el camí del silenci.
Insegurs, cavem dins la memòria
a la recerca d’una flonja metafísica.
Volem esbrinar els nostres secrets
(dins el terrabastall de records),
tot allò que se’ns escapa, conceptes
arraconats i massa temps ignorats
d’antigues etapes de la nostra vida.
Caldrà establir prudent distància
per tal de no enutjar aquest passat.
Fóra bo lloar el lligam d’un col·loqui,
veure quanta ànima de joglar tenim
o quants paranys hem pogut eludir.

“L’home es passa la vida opinant i especulant, per tal d'amagar la seva ignorància”

Redimint els daus

A cada ratlla del blanc paper
hi estreno un seguici de versos.
L’atzar vol jugar els seus daus,
perquè surti a escena el poema.

Necessito una mica de desgavell
com hisenda pròpia de llibertat,
és la meva empremta com a poeta
i, també, el dibuix secret del silenci.

Sí, pot ser que vagin mal dades,
quan, desprevingut, vull escriure
el codi dels daus i ells me la juguen:
casualitat? o introvertida cuirassa?

Ni defenso a la meva llibreta,
ni maleeixo el malefici dels astres,
que el meu món és per viure’l.
Així doncs, que girin els daus.

“De la presó se’n surt, del fons del mar no”  (Frase dita per la mare de Òscar Camps, Proactiva Open Arms)

Política i societat civil

La política actual ja no és la política del segle passat que tenia, fins i tot, un puntet d’ingenuïtat. Avui en dia, la política té més a veure amb les relacions i simpaties personals que amb el programari polític. De fet, hem passat dels idearis polítics a la gestió econòmica de pressupostos i com es prioritzen aquests recursos. Aleshores, si observem el perfil dels líders polítics, hi podem trobar un pòsit més autocràtic que democràtic, la qual cosa frena molt qualsevol negociació; ja que, el polític té tendència a enrocar-se, tant en els seus plantejaments, com en el seu propi ego i quan es negocia s’ha de ser generós i disposat a l’entesa. El problema no és que hagi una manca de tradició a l’hora de negociar, el problema és que no es vol negociar; es vol imposar els plantejaments propis, per damunt de qualsevol altra consideració. Així, veiem com plantejaments, que són autèntics sofismes filosòfics i polítics, són esgrimits i embolcallats com a contundents arguments. També es pot veure com es tergiversen sil·logismes, amb una dialèctica tan barroera que ficaria vermell al propi Aristòtil. Per altra banda, no hem d’oblidar que un partit polític també és una empresa, que vetlla pel benestar dels seus “treballadors” i això fa que, a vegades, siguin capaços de pactar amb el mateix diable, per tal d’aconseguir càrrecs, siguin polítics o siguin administratius.

No fa pas tants anys, un parell de partits polítics em feien l’ullet, per tal d’entrar a les seves files. Estoicament, i amb el meu millor somriure, vaig declinar tots els oferiments. Em considero un lluitador i un ferm defensor de la societat civil. Des de les seves grades, es pot fer una tasca prou important, com per despertar l’interès de molts polítics, amb l’avantatja que el polític no et pot fer cap recriminació, com si te la podria fer, si fossis el seu adversari polític. Així doncs, qui vulgui baixar de la grada de la societat civil i entrar en el terreny de joc de la política, que ho faci, allà ell. En aquest sentit, sempre he tingut un respecte i consideració cap a Jordi Cuixart, l’únic que no ha volgut sortir mai de la grada de la societat civil. Gràcies Jordi. Ah!, i que ningú s’equivoqui, ser apartidista no significa ser apolític. Abans el contrari, des de la societat civil és més fàcil exposar i defensar amb llibertat un ideari polític, al no estar supeditat a les consignes i disciplina d’un partit.

I ara, fem un apart per a Lleida. En època electoral, un regidor de l’anterior govern municipal em va reconèixer que l’incivisme i la mala educació s’havien incrementat a la ciutat. Dic jo, que alguna responsabilitat ha de tenir l’Ajuntament per aquest fet. I també dic, que si els polítics no se’n surten i no poden minvar els comportaments incívics i de mala educació, la societat civil tindrem dret a denunciar-ho i a ficar-ho de palesa, ja que creiem que és una qüestió bàsica per a la convivència ciutadana, màxim quan hem vist la passivitat i la permissivitat durant anys. Altra cosa que em crida l’atenció del nostre Ajuntament, és que les denúncies ciutadanes es tramiten com a queixes. No!, No! i No!, si fem una denúncia ciutadana, volem que es tramiti com a denúncia no com a queixa. Aquesta qüestió no és negociable.

Sempre he pensat que la presència policíaca és dissuasiva. Si volem millorar el civisme i combatre la mala educació, només hi veig dos camins: El primer, que surti la policia al carrer a treballar d’ofici, portant a una mà el codi de circulació i a l’altra mà la normativa municipal. Sí, ho sento, però els comportaments negatius només funcionen amb reforç negatiu i el millor reforç negatiu és la sanció. Cal sancionar, i molt, per restablir i reconduir els comportaments incívics i de mala educació. S’han d’acabar amb totes les actituds i comportaments asocials de persones agressives, prepotents i drogoaddictes (la qual cosa, és casi una redundància). No sancionar implica permissivitat, aquesta permissivitat genera impunitat i a més impunitat més gosadia, i ja tenim tancat el cercle de l’incivisme i mala educació. El segon camí ha de ser els agents cívics, aquests han de ser resolutius i han de ser tan resolutius com ho són els vigilants de zona blava.

Podríem continuar amb la mobilitat i com s’està utilitzant l’espai públic com a espai privat: bars i restaurants que, fins i tot, barren el pas amb jardineres. Cotxes que són reparats per mecànics a la vorera. Excés de velocitat dels patinets elèctrics, que són capaços de circular per l’eix comercial en horari públic. Motos circulant per la vorera. Cotxes aparcats al pas de vianants o a les parades d’autobús. Ho deixo aquí. Insisteixo, impunitat és igual a gosadia (en el seu dia, ja vaig fer un article titulat “El binomi impunitat i gosadia”). M’encoratjo, cada vegada que escolto que s’enduriran les sancions, perquè no deixa de ser una cortina de fum, on s’amaga la falta de voluntat política per donar resposta a l’incivisme. L’important no és ni la normativa ni la sanció, l’important és que hagi voluntat política per fer complir la normativa i codi de circulació, ficant els recursos humans adients per tal de portar-ho a terme.

Acabo, instant al nou govern municipal, perquè no caigui dins la inèrcia del dia a dia. Per això, li recordo que una vegada és tolerància i dos vegades ja és permissivitat. Ah!, també cal prendre nota que a les democràcies avançades la tolerància és zero. Al segle passat es va fer famosa la dita “Viu i deixa viure”. Doncs no!, al segle XXI la dita ha de ser “Viu i conviu” i conviure significa acatar i complir tant amb el codi de circulació, com amb la normativa municipal. I qui no ho faci, l’Ajuntament té la responsabilitat de castigar i sancionar a l’infractor. Només així aconseguirem millorar la convivència de la ciutat, que alguns creuen que ja és bona, sense adonar-se’n que molta gent calla per por, vergonya o per evitar un enfrontament amb l’íncivic i mal educat. Un filòsof va dir: “Perquè triomfi el mal, només cal que la gent de bé no faci res” Parafrasejant-lo, podem dir: “Perquè triomfi a Lleida l’incivisme i la mala educació, només cal que l’Ajuntament i la gent de bé no facin res”

“Si no estem segurs; aleshores, per què sempre ho volem fer?”

Desil·lusió

“Com mai” i “per a sempre”,
són els pares.

               Diego Ojeda

Davant el mirall

Per no tensar més el meu esperit,
vagarejo amb idees i projectes
que encara no he pogut assolir.
Potser així, allunyaré la nostàlgia
i el buit que sempre deixa l’enyor.
Això no obstant, puc observar
el senyal, aquell lleu símptoma
que reflecteix l’estímul, el ritme
i tendència a la malenconia.
Malgrat tot, estic bé. Almenys
sóc caut i no permeto foteses:
tinc nivell desitjable i acceptable
de fill pròdig; per tant, no vull
desmerèixer-me i seré prou explícit
amb la imatge davant del mirall.

“A vegades, penso que ja ho he dit tot. A vegades, penso que no he dit res”

Quan torni la boira

M’engresco amb carícia de boira
i la seva juguesca (simulacre de sexe)
té precari equilibri dins el pensament.

D’altra banda, disciplent adreço
el meu obsedit tarannà i aposto
per un escenari ple d’esperança.

No deixa de ser paravent de conte,
un irritat impost al meu somni que,
si vull, puc adoptar amb prou èmfasi.

“Qui aposti per la tolerància, té la meva mà”  (Jordi Viñas, alcalde de Salt)

(I qui aposti per la tolerància zero, té el meu recolzament)

Unió europea

Sense entrar en detalls, cada vegada queda més clar que el parlament europeu és el parlament dels estats i de les famílies polítiques, que busquen el repartiment del poder. És a dir (i com sempre), les quotes, el repartiment econòmic i les qüestionables subvencions. Rere de tot això, ens trobem molts interessos econòmics tant dels estats, com de les grans empreses i holdings interestatals. Als ciutadans europeus tan sols ens deixen ser obedients comparses, quan toca anar a votar; només som espectadors d’una democràcia representativa, que li nega al ciutadà europeu qualsevol possibilitat de participar en tots aquells temes que li afecten directament.

Si alguna vegada vaig arribar a somiar amb uns Estats Units d’Europa (E.U.E.) a l’americana, us puc assegurar que fa temps que vaig despertar d’aquest somni; com europeu, només puc aspirar a tenir la meva quota personal de llibertat, sobretot en matèria de mobilitat. No veig cap possibilitat que els europeus puguem tenir una llibertat col·lectiva, basada en una democràcia participativa, on tots els temes importants s’haurien de consensuar amb uns saludables referèndums democràtics. Per altra banda, els estats d’aquesta E.U.E., tindrien que configurar-se com una federació o com una confederació d’estats. Algú pot dir-me, com es pot fer això amb tanta monarquia pel mig?

Altre somni del que he despertat és pensar que Catalunya podria ser el vaixell trenca-gels i convertir-se en el primer estat d’aquests E.U.E. Somni inútil, davant el compacte mur corporatiu que han construït les monarquies i repúbliques estatals del continent europeu. Pensar en una unificació d’Europa a l’estil romà, és, insisteixo, un somni inútil. Només tenim que recordar el fracàs estrepitós de l’esperanto o l’actual brexit anglès, que ens dóna una possible expectativa de futur, perquè les peces del puzle no encaixen.

Sóc una petita veu, d’una petita ciutat, d’una petita regió d’Europa. No obstant, alliçono a tots els europeus a revelar-se contra la imposició autocràtica d’una Europa que és governada (en detriment dels ciutadans) per tots els poders clàssics: Legislatius, executius, judicials, econòmics i mediàtics. L’Europa social i democràtica segueix sent una utopia.

Dona desconeguda

De forma anònima,
obro l’arxiu del record,
on hi tinc inscrit el sondeig
d’estadístiques de somriures
de “la dona desconeguda”
i el misteri de la seva mirada.
Sense cap guió, em sento
una mica histriònic, endemig
del rang d’aquesta perspectiva;
ja que, és una vida confidencial.

El temps sempre escrostona
la textura de tots els records
a ritme d’imatges de mirall.
Sóc comprensiu quan degrado
l’excés i conflicte de la desídia,
convertida a l’envellit espai
lúdic i agosarat de joventut.
Així doncs, no tinc cap més raó
i puc refusar qualsevol conflicte
amb una nova “dona desconeguda”

“No sóc mandrós, però cada vegada em costa més, explicar allò que per a mi és una evidència”

Viatge d’hivern

A les butxaques,
hi trobo la matèria
en dol: les claus
a l’os del puny tancat,
gresol de la memòria.

            Jordi Solà

El mirall pròdig

No puc contradir el mirall,
ell és més expert que jo.
Si més no, al menys,
li puc retreure i titllar
de tenir un discurs
compulsiu i prepotent.

Miro el seu espai-marc
i veig un aparent dibuix
que no puc recompondre:
masses anys, masses somnis,
masses arrugues percaçades
pel llarg camí recorregut.

No vull entrar en conflicte
i comparteixo l’aparença
d’aquest pervers retrat.
Malgrat tot, la seva servitud
i saviesa seran per a mi
l’exigència del fill pròdig.

“Quan torna la nit, torna la soledat. Quan torna el dia, torna l‘anhel”

A punt

I estàs aquí, a punt de donar-li a enviar.
Esperant una resposta que no saps si
arribarà. Potser estàs deixant totes les teves
vísceres per a algú que no té cor.
En tot cas, ja has decidit que sí, que lo
de esborrar ja no ho contemples.
Que la nit sempre diu mitges veritats
i tu sempre vas ser l’empallegosa mentida
sencera.

                      José A. Gómez

Ponentí

Deixeu que fugi de qualsevol tòpic,
convencional i fins i tot històric,
de l’anomenada Terra Endins,
Terra Ferma o Catalunya Nova.

Deixeu que el meu seguici de paraules
no sigui prou explícit i trontolli com
el feble vol d’un pardal i que sigui
un senyal per damunt dels bancals.

Deixeu-me que, en aquest propòsit,
sigui jo mateix aquest ocell i gosi
ser un immerescut referent ponentí,
planejant per tota l’horta de Ponent.

Deixeu que aquest aprenent d’imatges,
escrigui, dibuixi i esculpeixi l’entorn on
neix i creix la perícia i horitzó del pagès:
arrenglerant els seus arbres fruiters.

Deixeu-me admirar i intentar desxifrar
aquests arbres-soldats que, dempeus,
s’afileren disciplinats per pregonar
l’enigma i misteri del caràcter lleidatà.

Deixeu-me dir que sóc i seré ponentí.