La tarda s’allonga, rebordoneix
a ritme de tronada i de pluja
que va, bé i torna indecisa,
fugint d’un cel ennegrit que
guaita com el riu segueix
fluint amb la seva parsimònia,
fent-li un passadís i custòdia
la processó de sisques i canyes.
Els inquiets ànecs de coll verd
sembla que s’aixopluguen a casa.
No els veig, tampoc puc veure
el somriure d’aquest crepuscle.
Ha refrescat. Una petita treva
amb l’ambient més seré i humit
que el vent no para de pentinar.
Avui, potser, miro massa curt,
en tinc prou amb l’horitzó blau
d’aquest llegendari riu lleidatà;
demà, ja en buscaré un altre
que em doni més perspectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.