Cercant estels

Escric, fugint de la malaltia.
Deixo enrere l’àrid desert
d’uns efectes secundaris.

Cada cop tinc més incògnites,
com sisques mogudes per la brisa
i arrelades als esdeveniments.

El meu cos és un mapamundi,
ple de topònims i cicatrius,
on lluca la lluita del dia a dia.

Escric per alliberar l’esperit,
deixo el llast dels neguits
i m’enlairo, cercant estels.

Deixeu-me dir

Altre cop, he de repintar
cada paraula, per fer-li
manifest de propietat,
per fer-la més meva.

Xafogós, m’enfilo per
la bastida del diccionari,
l’arquitectura escrita que
vol anar-se’n del descrèdit.

Deixeu-me dir, i explicar,
que l’oblit també n’és
l’endemà de cada vespre
i el prodigi d’estimar.

I deixeu-me dir, on tinc
tots els meus arbres i flors,
del meu jardí imaginari,
l’esforç d’aquest jardiner.

Seguretat?

Remunto la marea de missatges,
mentre es marcís el benestar
i m’agermano amb el vent,
per retrobar la tendresa.

Cada gest queda fecundat
pel dens i estèril servei,
que refarà l’entorn
i purificarà una altra pau.

Pel flanc, un braçat d’idees,
un braçat d’emocions,
em porten al foll racó,
on tinc la meva seguretat.

“No queda temps per somiar. No queda temps per estimar. Només queda temps per lluitar”

Maleïda malaltia

Aquesta malaltia
té dents de serra,
puja i baixa com
muntanya russa
de l’estat d’ànim.

Cal ser prudent,
per no caure a
la somrient eufòria
o morruda depressió.

Em cal vitalitat
al dubtós esperit
i el beneït suport
de gent que estimo.
I dir malaltia,
concorda amb maleïda.

Els silencis

El cor em diu que,
rere d’aquells núvols,
hi ha la llum més clara.
¿Per què deixem que
la nit s’emporti l’esperit,
disfressat de lluita?

El cor em diu que,
rere d’aquesta pluja,
dorm la serralada.
Mentre el vent s’enduu
el nostre darrer somni
i vells xiuxiueigs.

I a cada preludi,
enterrarem la veu,
on floreix el silenci:
el teu silenci i el meu,
els que vàrem soterrar
al jardí mancat de roses.

“Qui estima sempre confia i espera”  (Sor Genoveva Masip)

Tornaveu

Anguniejo malsons,
somnis de melangia
que vagaregen per la nit,
plens d’absències.

Fora, la pluja lliura
el silenci d’aigua,
fent petits estanys
i fils de reguerols.

I al recer del carrer,
lliuro brega al desencís,
sabedor que viure n’és
tornaveu de guany o pèrdua.

Cançó després de la pluja

Ara el que cal és que tot recomenci:
els pollancres i els tells a la vora del riu
i les flors al jardí d’hivern,
els homes que treballen fora vila
i les cases incertes del raval,
les dones i els infants,
el soroll del carrer
i el de les fàbriques
i l’aigua sota el pont,
els que van i els que vénen
i els que no van ni vénen.

Ara el que cal és que tot recomenci:
la veu i el gest
on no hi ha veu ni gest,
els camins que no menen enlloc
i la incertesa del vent,
el que encara no hem dit
i el que encara no hem pensat,
el que voldríem i el que no voldríem,
el que és bell i llunyà
i el que és pròxim i obscur.

Ara el que cal és que tot recomenci;
ben certament,
el que més cal
és l’esforç de recomençar
un cop més encara.

Miquel Martí i Pol

Missatge

L’hivern ha segrestat
la llum i el meu esperit.
Voldria restituir a...
la companya intimitat,
el colpidor i dòcil missatge
que ens porta primavera.

“Malgrat haver fet alguns bons poemes, encara cerco el meu millor poema”

Arquitectura del temps

L’hivern duu un suau secret
-dins la intimitat de la tendresa-
per nodrir i lloar el discurs del temps:

  - Les arrels del temps són dòriques,
    com l’escorça del bosc de la paraula.

  - L’edifici n’és mescla de totes les llums,
    l’avesat triomf de la mediterrània.

  - I la seva frontissa acull el dòcil
    i acurat enigma del missatger.

Que aquest secret de l’hivern
sigui també el nostre secret.

Fugitiu

Malferit pel neguit,
el fugitiu aixopluga
una lletania de pecats,
engrunes de fam
i porta per a l’oblit.

No és malmès profeta,
ni és un maltempsat
nouvingut, que busca
perdó i redempció
a la seva malifeta.

“L’èxit no es compra, es lloga”  (Juan de La Torre)

El poder de la mentida

Vivim en una societat emocional i fins i tot visceral. Això fa que el morb tingui un ampli protagonisme, difusió i credibilitat, encara que aquest morb estigui basat en una mentida. Costa creure que a aquestes alçades de democràcia hagi grups mediàtics i mitjans de comunicació que publiquin notícies sense contrastar-les, que són manifestament falses i que estan encaminades a desqualificar i desacreditar tant a persones influents, com a adversaris polítics. La notícia és publicada a partir de la dubtosa credibilitat que té el qui l’ha lliurat a la premsa i està basada en informes oficials i policíacs, que moltes vegades ni tan sols porten capçalera ni signatura. Amb la qual cosa, jo em pregunto, com es pot demandar la responsabilitat d’aquesta falsedat? A qui es pot fer responsable d’aquest informe?

No, encara no estem en una democràcia plena. Aquests comportaments, basats en la mentida, són típics d’una autocràcia que sempre busca la desqualificació i enfonsament de l’adversari polític o ideològic, en un context de total impunitat. A Espanya, encara tenim un pòsit de comportaments dictatorials (l’amnistia de la transició va deixar sense depurar aquests comportaments) que estan emparats per diversos poders estatals, judicials i algun que altre partit polític, que per tal de defensar el seu concepte de democràcia i unitat territorial, no tenen cap escrúpol de fer-ho al marge de la llei. Em temo que hauran de passar vàries generacions més, per tal que puguem parlar de democràcia plena. Mentrestant, l’alternativa a aquesta situació, alguns la fan, ficant en evidència possibles escàndols de la família real i, com no, amb la punyent demanda d’una Catalunya que vol decidir el seu futur, mitjançant un referèndum que sigui vinculant.

Acabo amb una reflexió que sempre faig: les principals xacres d’una democràcia són la impunitat i el greuge comparatiu. Veient el que estem veient, està clar que Espanya està immersa dins d’aquestes dos xacres.

Rutina

Ara que el Nadal
ens ha deixat
un saltant de records.
Ara, cal que tornem
a la nostra rutina.

A vegades, penso que
el partit s’ha acabat,
que estic vivint i jugant
la definitiva  pròrroga,
on es guanya o es perd.

Ara

Ara que tot és.
Ara que tot
ho tenim per fer.

Ara és quan més
hem de creure
i més hem d’estimar
la nostra Terra.

“Una cosa és refugiar-se a la trinxera i l’altra és amagar-se a la trinxera”

Sweet Caroline

Vaig recuperant els LP’s;
gira el plat i gira el passat
amb mirada enterbolida.
De la mà de Violeta Parra,
torno al carrer dels disset.

Més tard, torn pels cassettes,
i de la mà de Neil Diamond,
m’endinso en velles cançons
ensucrades: Sweet Caroline,
Sugar... Sí, recupero arrels,

els anells d’aquest arbre són
prou grans i ferms, sostenint
el brancam de tota una vida,
on acullo els meus ocells: amor,
poesia, música i fotografia.

Al cap i a la fi, Amor i Poesia.

Sorbet de sentit comú

Mira, observa, dubta i pregunta.
No t’ho creguis tot, analitza i aprèn,
la teva felicitat depèn de tu:
del poc o molt que saps i creus.
Que ningú et digui que has de fer.
Sigues tu, creu amb tu. I busca qui,
sent com tu, sigui diferent i et faci feliç.
La vida és tot allò que ens passa,
però també el que creiem i estimem.

“El 95 %, rectifico, el 98 % de les cançons d’avui en dia, la seva lletra és supèrflua i intranscendent”

Mal dia

En quin instant
vaig deixar de ser jo
i vaig endinsar-me
pel bosc de les ombres.

En quin instant
el meu vell esperit
va deixar de ser au,
au fènix de cendra.

En quin instant
podré sortir fora de
la incògnita del dubte.
Quin instant serà l’instant?

Record al record
(Als amics de La Congre)

Recordo quan
no teníem que recordar,
que l’avui era
la referència de vida.
Érem vius,
érem dinàmics i feliços.

Recordo la música
i cada cançó n’era
una fita per a cada amic.
Érem solidaris
i cada dia era llum
i joia de joventut.

Rapsode

(A Cristina Guallar)

Davant el faristol,
la teva veu creix
per damunt de valls
i muntanyes.

Les paraules, en dolç reclam,
suren com riu calmós,
temperades per lleu somriure.

“Sóc poeta, perquè sóc un somiador”

Dia de Reis

Nit de Reis,
nit d’il·lusió,
que tornem
a ser nens,

perquè mai
hem deixat
de ser-ho.

No siguem avis,
no siguem pares,
avui toca ser
companys de joc.

Sóc de Ponent

M’agrada la boira
i també la pluja fina.

M’agrada la tardor
i les seves fulles grogues.

M’agrada el cel ras
i la nit estrellada.

M’agrada la posta de sol
d’horitzó rogenc,

perquè aquest lleidatà
és nascut a Ponent.

Petit món

Coses intranscendents
esbargides per l’escriptori,
petites coses que configuren
un petit món. I cada cosa amb
la seva evocació, dies llunyans
que vàrem viure i ara són
al nostre abast. No, no és pas
tan petit aquest, el nostre món.

 “No sempre el pensament s’acomoda a la paraula. I no sempre la paraula s’acomoda a la realitat”

Reflexions a la sala d’espera

Dels trenta als quaranta anys, la vida volteja campanes. Abans dels trenta, com si fossis un adjectiu, et qualifiquen de jove. Després dels quaranta ja etiqueten l’ampolla de persona gran, de gran reserva. Però, i en el meu cas, dels quaranta als cinquanta anys, tant a la botiga de la feina com a la botiga de casa, va ser una dècada força productiva. Dels cinquanta als seixanta anys, la fruita era prou madura i, per tant, més dolça. Dels seixanta als setanta anys, veus néixer i créixer les quatre branques que brollen de l’arbre de la teva filla. Quatre branques, quatre néts.

Ara, enfilant (amb fil d’expertesa) els setanta fins els vuitanta anys, no saps si seran o no seran, segons sigui el teu producte, perquè tots tenim una data de caducitat. Encara que si el producte el guardem a nevera o el congelem (bon estil de vida), podem allargar i consumir aquest producte més tard, malgrat estar caducat.

Fora de context, podem observar una societat maniquea que confon realisme amb pessimisme. Davant la malaltia, recomano no ser ni optimista ni pessimista, és més apropiat ser realista. Això sí, cal parar compte, perquè sempre hi ha més d’una realitat.

Terraferma (Bon Any)

L’olivera porta
mantellina blanca,
d’una boira
gebradora, que té
segell lleidatà.

L’ànima de Ponent,
de la Catalunya Nova,
que ens fa més forts
i la terra més ferma.
Per això diem:

Terraferma.