El poder de la mentida

Vivim en una societat emocional i fins i tot visceral. Això fa que el morb tingui un ampli protagonisme, difusió i credibilitat, encara que aquest morb estigui basat en una mentida. Costa creure que a aquestes alçades de democràcia hagi grups mediàtics i mitjans de comunicació que publiquin notícies sense contrastar-les, que són manifestament falses i que estan encaminades a desqualificar i desacreditar tant a persones influents, com a adversaris polítics. La notícia és publicada a partir de la dubtosa credibilitat que té el qui l’ha lliurat a la premsa i està basada en informes oficials i policíacs, que moltes vegades ni tan sols porten capçalera ni signatura. Amb la qual cosa, jo em pregunto, com es pot demandar la responsabilitat d’aquesta falsedat? A qui es pot fer responsable d’aquest informe?

No, encara no estem en una democràcia plena. Aquests comportaments, basats en la mentida, són típics d’una autocràcia que sempre busca la desqualificació i enfonsament de l’adversari polític o ideològic, en un context de total impunitat. A Espanya, encara tenim un pòsit de comportaments dictatorials (l’amnistia de la transició va deixar sense depurar aquests comportaments) que estan emparats per diversos poders estatals, judicials i algun que altre partit polític, que per tal de defensar el seu concepte de democràcia i unitat territorial, no tenen cap escrúpol de fer-ho al marge de la llei. Em temo que hauran de passar vàries generacions més, per tal que puguem parlar de democràcia plena. Mentrestant, l’alternativa a aquesta situació, alguns la fan, ficant en evidència possibles escàndols de la família real i, com no, amb la punyent demanda d’una Catalunya que vol decidir el seu futur, mitjançant un referèndum que sigui vinculant.

Acabo amb una reflexió que sempre faig: les principals xacres d’una democràcia són la impunitat i el greuge comparatiu. Veient el que estem veient, està clar que Espanya està immersa dins d’aquestes dos xacres.