Sofisma i paralogisme

L’escola sofista va néixer a l’antiga Grècia i ha perdurat fins els nostres dies. De fet, el propi Sòcrates era sofista, fins que va renegar d’aquesta escola i va engendrar el pensament filosòfic occidental. I dic occidental, perquè també hem de tenir en consideració la filosofia oriental, amb Sidharta i Confuci al capdavant.

Per a Aristòtil (deixeble de Sòcrates i pare dels sil·logismes) un sofisma és un fals sil·logisme que té l’aparença de ser verdader. No obstant això, avui en dia podem fer distinció entre un paralogisme (tot raonament fals presentat com a autèntic) del propi sofisma que és la falsedat intencionada. Donat el cas, aquesta falsedat intencionada es pot convertir en prevaricació.

Si agafem la lupa racional del sentit comú, ens adonem que molts arguments deixen de ser-ho i es converteixen en paralogismes o, com no, en autèntics sofismes. Però, malauradament, la morbositat d’una societat immadura valora més la forma, d’un suposat argument o discurs, que la veracitat que té el fons i el seu contingut. D’aquesta manera, dia a dia, veiem a polítics que són autèntics devots del paralogisme i del sofisma, però com tenen el recolzament d’uns seguidors que estan enfangats fins al coll de morbositat, es creuen que són els reis de l’argument i el raonament. La majoria d’autors, a aquesta actitud política l’anomenen populisme, però crec que seria molt millor parlar de paralogisme i de sofisma, segons s’escaigui.

“A l’hora de la veritat, només hi ha dos classes de científics, els que tenen intel·ligència tècnica i els que tenen intel·ligència filosòfica”  (Dedicat a Víctor Guallar Tàsies)

Algunes utopies i el COVID

Etimològicament, la paraula utopia prové del grec (ou, no i topos, lloc). Per tant, el seu significat inicial era “no lloc” o “fora de lloc”. Avui en dia, la significació és molt més amplia i inclou: “un ideal difícil o impossible d’aconseguir”.

Això és el que ens està passant amb les vacunes per al COVID; ja que, sembla una utopia poder aconseguir una vacuna amb una eficàcia del 100 % i encara resulta més utòpic aconseguir la vacuna universal contra tots els virus o, al menys, contra tots els coronavirus.

Com a professional jubilat del sector de les Ciències de la Salut, sóc un ferm defensor de la majoria de científics. I com a membre de la societat civil (i políticament incorrecte) sóc un ferm detractor de la majoria de polítics, tots aquells que opinen sense tenir cap mena de coneixement científic i, fins i tot, alguns són capaços d’enrocar-se rere arguments que, diuen, han exposat científics. Això sí, mai esmenten el nom del científic de l’argument o estudi que exposen, senyal inequívoc del desconeixement que tenen de com funciona el món científic. Bé, aquesta és una altra utopia, pensar que algun dia aconseguirem que tots aquests polítics siguin coherents i deixin d’intentar manipular l’opinió pública, esgrimint arguments tendenciosos que solen ser autèntics sofismes i que ho fan per tal de recavar alguns vots de gent ressentida o mal informada.

També seria d’agrair que els científics tinguessin la valentia de denunciar, amb noms i cognoms, i ficar en evidència a tots aquests polítics sofistes que acaparen resultats estrictament científics i els polititzen en benefici propi. Però, em sembla que aquesta és una altra utopia, perquè tot sovint és serva de les dotacions i donacions econòmiques a la investigació.

Escletxa

El mar de la boira
no té cap port segur,
només té cel·les
de clarobscurs,
per on serpenteja
el pensament
d’aquest hivern
de pandèmia i ressaca.

Tanco les parpelles
per acaronar
el vellut dels versos
i posar límit
i ser trànsfuga
d’una realitat
que no és la meva.
Una escletxa de felicitat.

Per a regal

Embolica’m
amb la cadència de la teva veu,
embolica’m
amb la seducció del teu somriure
i embolica’m
amb la fragància de l’enyor.

Embolica’m.

“Si fuges del teu passat, et passaràs la vida fugint”

BON NADAL

Un estel per l’horitzó
assenyala camí a Betlem
i el glaç de la nit
no escantella la il·lusió
ni el regal de Nadal.

Altre joglar

Porto la tonsura dels Boadella
i la grollera intel·lectualitat
dels políticament incorrectes.

Porto urpes amb guants de pell
i la follia de la sinceritat, junt
a la rauxa i planura utòpiques.

Avui, més foll que mai, obro
finestra al triomf, per endevinar
quin ídol sóc i on tinc el ceptre
del reialme de la meva raó.

“Una ment independent no es basa en el que penses, sinó com penses”  (Christopher Hitchens)

Porpra de crepuscle

Aquesta fosca és massa fosca.
El bran abillat del record
eixarreeix la pols de memòria,
malmena el repòs d’anys,
quan la gibrella del subconscient
bressa i blanda el sotsobre
d’un succés fosc, hermètic.
Signo l’esbós del perdó
en el sòl de la meva ànsia
i amb el tany d’un “per això”

Ara, esmerço l’embolcall
de l’esdevenir amb fi pinzell
d’ironia -i amb el seu trop-
i amb la terrosa dèria que n’és
frontissa de diccionari.

Fàstic

Verborrea neuròtica sense
cap mena de fonament argumental,
buscant la confrontació,
generant un enemic inexistent,
per aconseguir un grapat de vots.
Fins quan?
¿Fins quan hem d’aguantar
a polítics que menteixen,
prevariquen i difamen?
¿Quina democràcia és aquesta
que permet la impunitat
i el greuge comparatiu?
Sense educació no hi ha
democràcia que valgui.
Quin fàstic!

“Desitjar és la forma espiritual de resar”

Viscut?

La veu de la muntanya
busca refugi dins el llac.
La neu reflecteix raigs
d’un mandrós sol d’hivern.
Arbres de fulles fosques
pentinen l’aigua del llac.
Un esquirol, prim i poruc,
s’endinsa dins el bosc.
Fulles caigudes entapissen
el terra, la molsa i el camí.
Pel voral, roques ull de serp
vesteixen vestits de líquens.
Grocs, daurats, verds, bruns,
blaus, vermellosos i blancs.
La paleta de colors esgrimits
per l’activa pintora Natura.
Tot aquest entorn l’he viscut
o, tal vegada, l’he imaginat.

Molsa d’escorça

Per l’entrellat de la meva meditació,
esmolo la trèmula singladura
d’un timoner d’estramps;
quan s’encrespa el maldestre
mar de l’enyorança. El temps,
maltempsat, esbatana el desig
d’aquest pregoner d’epítoms
i l’esclat hiperònim i deleitós,
on bull el meu instint més foll.
La tenebra de l’atzar,
nuvolada d’estiu, escantella
amb pedrís d’equívocs
la molsa de la meva escorça.

Sóc, doncs, arbre de bones arrels.

“Tard o d’hora, el prepotent ha de pagar peatge”

Esbarzer metafísic

L’efímer relativisme del verb,
n’és insomne al·legoria
de la frèvola verborrea
del missatger d’alteritats.
Pels esglaons del raonament,
la rella d’àngel encunya
la simbiosi, procaç, del mite
i l’estoïcisme. Punyent genocidi
que ens retorna a l’erm,
quasi metafísic, del Gilgamesh.

Saurí tardorenc

Com saurí d’enginy,
cerco estirp d’alteritat
per tal de no malbaratar
el segell tardorenc
de la meva existència;
apaivago l’esperit,
penombra crepuscular
en tombant del camí.

A l’inrevés, em queda
l’alternança, simbòlica,
que el declivi tardoral
es reflectirà en l’emblema
d’un novell sol naixent.

“No hi ha cap altre port que el de la infància”  (Ramon Rius)

On és el Silenci?

S’ha perdut el Silenci, no es troba,
és un ombra emmascarada dins
la foscor de la nit. Està encofurnat
a la rereguarda de la verborrea neuròtica
i de la seva estrident parla histèrica.

El Silenci fa feredat, la seva solitud
no és assumida per la immaduresa
d’una societat que tan sols xerrola,
enlloc d’escoltar i discórrer.

S’ha perdut el Silenci dins l’arbreda
de la sempiterna estultícia humana.

                                        A. C. S.

Exorcisme

A les portes de l’hivern,
he descobert el paisatge
d’un horitzó orfe i mancat
de tota prudent referència.
Mentre tenallo records
tan freds com la solitud.

He deixat de ser escèptic.
He deixat de desconfiar.
Però mai podré deixar
d’exorcitzar el destí,
tal vegada surti l’encanteri
i pugui tornar a ser feliç.

“Tothom necessita reconeixement, afectivitat i amor”

Fragilitat

La pluja, impenitent,
arrossega fulles de tardor,
dins una tarda existencial
on una cançó n’és referent
d’una música, balada
de la nostra fragilitat.

Condescendència

Desfermo la imaginació
amb el recurs del temps
i el pretext d’escriure
un altre poema, que sigui
el retorn a un joc d’infant
d’un passat condescendent.

“La vida no consisteix en trobar-se un mateix, sinó en crear-se un mateix”  (George Bernard Shaw)

Boira a les pomes

Entre el sembrat i la vinya,
l’avi desfés el sorral de l’era,
en contra l’opinió de tothom.
Amb endurança i  perseverança,
fruit d’anys d’expertesa, l’erm,
a poc a poc, salpar del moll
de la incomprensió cap al port
de la il·lusió. Jo, enjogassat
pel seu repte, voleijava
al seu entorn, fent-li costat.

Entenia que el brescam està
més arrelat al pensament
que al secà de la terra.
Avui, quan veig la boira acaronar
les endormiscades pomes,
me’n recordo del mestrívol avi
i el presagi que, al captard
de la vida, n’és robí de llum
i saó pels que vénen darrere.

D’origen metafísic

Aquest rosec d’ànima
que em fa tremolar,
dins el fugisser llorer
d’un temps juganer,
per on sempre gateja
-encoratjat i emboirat-
el record adolescent.

Aquesta fornal, solera
d’esperit, amb rajoles
de pesantor, gràvida
fins el moll de l’os,
i besllum metafísica
dins la balma platònica
del propi jo.

                     I, alhora,
mester del meu àngel,
on hi tinc l’encenall
de tots els meus dubtes
i on sempre s’estavella
l’hàlit de remembrança.

“La voluntat popular no ha de ser qüestionada”  (Lluís Llach)

Fada Picolina

Conec una petita fada
que s’anomena Picolina.
El seu somriure acarona
tots els arbres del bosc
i la llum del seu mirar
pinta el firmament de blau.

Quan arriba la Primavera,
dissemina flors de colors
i arribada la Tardor, recull
fulles de tots els matisos.
Em sento molt afortunat,
gaudint la seva amistat.

Monjo de Natura

Per l’espill-cel de Tardor
sura, amb tarda asserenada,
la sang blanca de núvols:
la sensibilitat de Ponent.

Planejant l’alta muntanya,
hi podem trobar l’èxtasi,
el llarg catàleg de plantes
i arbres de bosc i ribera.

Cada camí, cada rierol,
conformen un laberint,
el claustre de Natura
que ens duu a ser monjos.

“L’esperit està entelat per la humitat i calor dels sentiments”

Macedonia de poemas (V)

Silencio y ternura

El silencio se mece
entre nubes de ceniza.
El silencio se perfuma
con la bruma y la brisa.
El silencio me devuelve
a mi eterna ternura.

Macedonia de poemas (IV)

Atardecer

Acreciento el aire con mi mirada
rizando las olas hacia tu espalda.
Acreciento el aire con mi mirada
rizando tu pelo, desde la nada.

Tempestad

Oscurecidos los mares por su silencio
y regada la noche con la brisa
retumba el trueno regio
y recoge su fragor, que luego marchita.

“Moltes vegades, el clam de la societat civil xoca amb el mur endogàmic dels partits polítics”

Hermètic

(A polítics manipuladors)

El culte polític a Hermes
sovint és un parany retòric,
una dialèctica tecnocràtica
que només busca el poder
i s’embolcalla de subterfugis.

Tot un esbarzer de paraules
buides de contingut, buscant
que el votant combregui
amb una hipotètica simbiosi
de representació procaç i estoica.

Sí, genocidi de paraules,
entrellat d’idees i xarxa
de promeses maltempsades
que sempre els hi caduquen.
Maleïts sigueu manipuladors!

Aiguabarreig

Quan s’ajunten
l’encantament del vers
amb petjades filosòfiques,
s’enfila el pensament.

Boira fantasmagòrica
que només dissol la raó
o, potser, l’amor que
ens empeny a ser millor.

La vida és un aiguabarreig,
on suren tot un seguit
de sentiments i emocions
que entapissen el nostre jo.

“Aprèn dels errors dels demés. No viuràs bastant per cometre’ls tots”  (Groucho Marx)

Macedònia de poemas (III)

Món d’ombres

I tremolen les paraules
i tremolen les emocions.
Surten soles i totes juntes,
ja surten totes les passions.

Dolor?

Si del fons del cor
neix tot aquest cúmul de dolor.
Per què, cada vegada més, creix
i creix la capacitat d’amor?

Macedonia de poemas (II)

Espejo azul

El devaneo de tu mirada
se pierde por mi cuerpo
y encuentro tu sonrisa
dibujada en el espejo.

Desolación

Tu silencio es mi silencio
y la incomprensión mi destierro
¡Qué poco llueve en el desierto!
¡Qué poco llueve en el silencio!

“Deixar de ser nen i començar a ser adult és un desterrament dolorós”  (Lola Mascarell)

Macedonia de poemas (I)

Amistad

Para cuando la luz sea
pálido murmullo de viento
yo estaré a tu lado
en la oscuridad y en silencio.

Buenos días

Suelta tu pelo
suelta tu alma
que el amor te ronda
ya desde el alba.

Climàtic

La tarda es desploma
amb el plovisqueig
de paraules de solitud,
que sobreviuen
al paravent del misteri
i a l’auguri de la nit.

Juguem com a nens,
per justificar la follia
i no obrir el calaix
de pors i incerteses.
El temps és finit
i el món ja és climàtic.

“Al pas que anem (canvi climàtic), acabarem sent a la vegada víctima i botxí”  (Roger Escapa)

Cadència

Com fil secret d’absència,
la boira detura el fred.
Entre la imatge i el desig
hi ha un límit, una frontera.

I queda l’embruix, la melodia
que identifica i desfà
l’espai altiu, el senyal,
l’estrany esclat, el signe
i la cadència de viure.

Ràfecs

A la sementera de la memòria
hi he plantat dreceres de llibertat;
doncs, novament, la melangia
feia trencadissa de missatger,
amanyagant el misteri de l’oblit.

Les petjades de l’exili són
camí renovat per al demà,
un afany del destí
i fugaç sarment d’estel.

Encara sóc capaç d’abraçar
l’ànsia i els versos del passat,
de batejar la meva rendició
i de capbussar-me, sense por,
dins la camàndula d’un avui.

La mirada és la meva revolta,
el crit transcendent que fuig
de la dispersió i ulls de dolor,
en un món enterbolit
per la ganyota d’un somni.

“Si alguna cosa no t’agrada, canvia-la. Si no ho aconsegueixes, canvia la teva actitud”  (Maya Angelou)

De tant en tant

De tant en tant,
és bo aturar-se,
mirar enrere
i veure el camí
que hem recorregut.

De tant en tant,
és bo qüestionar
el nostre pensament
i fer especulació,
filosòfica, d’idees.

De tant en tant,
és bo obrir el cor
i repassar el catàleg
de sentiments
i emocions dubtoses.

De tant en tant...,
és bo omplir la paperera.

El darrer nàufrag

El gruix de la sorra
s’omple de bombolles,
ancorades per l’escuma
que sargeix el sanglot del mar
com si fos sospir de realitat.

Al fons, els raigs del capvespre
tanquen un hivern de disseny:
     –orfe de tota ombra,
     –ple de fum de boira
     –i amb ànim de solitud.

El trencall del penya-segat
em duu fins una cova;
on, invisible, surt l’enyor
lànguid i aventurer
d’un nàufrag errant.

Enllaço aquest moment
–fent-li travessa al destí–
amb llàgrimes d’una palmera
que ja porta el polsim de la nit.

“Quan les oportunitats no truquin a la teva porta, construeix-n’hi una”  (Milton Berle)

Tardor a Benasc

La Tardor ja ha estès
la catifa de fulles brunes
i prop del riu Esera
para taula, damunt l’herba
que està petonejada per
clapes de neu gebrada.

La Gorga d’Alba
es capbussa dins l’aigua,
d’una tolla natural
que desafia els arbres.
I el vent treu la batuta
per dirigir la simfonia
que interpreten fulles i aigua.

Sóc l’únic espectador,
però li demano a l’Eco
que aplaudeix amb mi,
fent ressò a l’escenari.
I com diuen per aquí:
“Quan Déu fou l’Edèn,
va pensar en Batisielles”

L’amulet

He pagat penyora
a l’ombra del record,
a l’ocell del silenci
i al ganyol de la nostàlgia.
Porto llàgrimes difuntes
brodades en insomni d’enigma
i en màgia d’ingenuïtat.
Em sento transparent
com aigua de pluja
i em sento suc de taronja,
encara que li manca sucre,
per gaudir la serenor d’ànim,
quan aquest enfila el vaivé del cor.
Per això, amago la meva pena
rere l’amulet de la nit
i rere el tresor d’un somriure.

Anar de mena

Aguaito el paradigma del destí,
aquest filferro prim i barroer
que es cern sobre nosaltres,
com voltor descrivint cercles.

Ja no es pot anar de mena
ni ser sectari d’una façana,
les vicissituds de la vida
fan labor de sapador
i saquegen tota selecció.

Una anella de xifres és estola
i referència, on es gronxa
el cromosoma de la sang.
Encara no sé què és pitjor:
si morir per la ciència
o tenir que conviure amb ella.

“Sentim addició pels nostres pensaments. No canviarem res si no modifiquem els nostres propis pensaments”  (Santosh Kalwar)

Caòtic

Em falta constància,
ho reconec, i una mica d’encert,
per poder enaltir l’himne
i l’entorn de la lloança.

La novetat ja no és referent
i el temor, encara que simbòlic,
rodola pel meu pensament.

No goso escanyar l’instint
ni el conjunt de qüestions
de les quals en sóc emissari.

Però..., com eixugar i engalzar
la mancança de recursos?
Quin abric i quina almoina
poden donar seguretat?

Sense pau –diguem-li estabilitat–
i sense glòria –diguem-li saber–,
no puc donar-me, encara,
totalment per satisfet.

Referències

Les arrels de l’arbre
estan a la infància.

La veu és nascuda
a l’eco de joventut.

El pensament camina
la senda de l’adult.

I la saviesa lluca
quan lluca la senectut.

Una finestra al nord

Passejo per un indret lacònic,
tan sols hi veig
falgueres i cama-secs.
L’horitzó sembla un envà,
perdut cap al migdia.

Absent, em capgiro
i amb els meus dits faig
una finestra a l’espai,
per on pugui entrar
el vent que ve del nord.

“I el temps ens torna allà d’on vam sortir”

Incertesa

Una boira indecisa
fa ressò d’humitat,
tot engolint-se
arbres de ribera
i un lacònic desig.

Llunyà queda el caprici
i l’adàgio de joventut,
quan hi confluïen
lo quotidià i lo festiu,
sota el tendal de l’amor.

S’escola l’agonia
dels anys perduts,
l’absurda indiferència,
sinònim d’incertesa
on s’escarrassa la veu.

Embruix d’albada

L’horitzó es belluga
des del recer de la nit,
amb un ritme tranquil,
fruit d’anys de saviesa
i de segles d’història.

Embruix d’albada
que s’esmicolarà amb
l’anunci d’un nou jorn,
el que surt de la peresa
per modular nou combat.

A vegades, la incertesa
pot evocar una tendresa
a la ratlla de la prudència
o d’un atemorit record.
Ens falten més embruixos.

Sospita

L’entelèquia porta cendra,
el foc crema en el Servei,
on s’ennuega la traïció.

Sóc fidel a la meva nissaga
i al misteri del seu discurs.
Em sento becari de bandoler,
doncs no tinc prou erudició.

La meva sospita ratlla
amb el protocol de la paranoia;
ja que, torno a ser
una peça més de l’engranatge.

El malson del guru

Dins el paraigua del desengany
es troba l’ignorant menyspreu,
que furga en el morbós buit.
Tinc que fruir la meva pena
i despullar-me de tot vici,
per tal d’alleugerir
aquesta escorça que m’ofega.
De nit, lluny, somio
que sóc un guru mitològic,
un escombriaire de l’existència
o, tal vegada, l’efluvi màgic
que es desfà amb llum d’albada.

“Mai arribaràs a l’èxit per l’ascensor, sinó utilitzant les escales”  (Joe Girard)

Dia de la Seu Vella

La llum de la Seu Vella

La llum del sol bressola,
un a un, els arcs del claustre
i juga a generar ombres
que gategen pel terra
com arabescos xinesos.

La llum del sol ressegueix
el Turó i busca, dins l’herba,
la Terra Ferma i les arrels,
la suau fragància de Ponent
i l’efluvi de la nostra Història.

Infatigable, la llum voleteja
pel capvespre, l’atmosfera
d’aquesta tèbia rerevera.
Aquesta n’és llum de tardor,
essència de l’esperit lleidatà.

La llum del sol s’embadala
al peu de l’eixerit campanar
(amb el poema d’en Magí Morera)
i el fita amb batecs de cor
quan ell, atrevit, li fa l’ullet.

I la llum del sol s’enamora
i amb delicadesa acarona
els carreus del campanar
que somriu majestuós a:
La llum de la Seu Vella.

Fill de la boira (pseudònim)
Jesús Jordi Garcia Boadella
Primer premi poesia Seu Vella
Lleida, octubre de 2021

Boira emmirallada

La boira s’esfilagarsa
amb parracs desesmats
del reialme lleidatà.

Després, tornassolada
per sol ixent, defuig
de la plana, embarcada
en el vent de mestral
que la duu riu avall.

Als encontorns dels joncs
s’empresonen els ànecs,
amb enreixat d’admiracions
on, una altra vegada,
s’emmiralla la boira,
com cada capvespre.

Tribunals constitucionals

“En el cas del raper Valtònyc, queda evidenciada la diferència democràtica que hi ha entre el tribunal constitucional belga i el tribunal constitucional espanyol que (joc de paraules) continua sent daltònic”

L’ombra del sentinella

Mai podré desar
l’absència de tristor o de goig.
Tampoc puc brandir
l’esquinç de la meva lentitud
ni endur-me’n la tèbia raó,
que: ara trenca amb udols,
ara s’acull a l’efímer afalac.

Tinc la lliçó mal apresa
i –sense cap llicència
per ajornar el meu fat–
el retorn al torricó
em crea aparença i reflex:
l’ombra d’un sentinella
que esgarrapa temps a la nit
i pinzellades a l’esperit.

Foc a terra

(A totes les infermeres i infermers)

La suau carícia de la flama,
que llepa l’escorça del tronc,
em porta un record d’agraïment.

Diuen, que el meu ofici
també n’és un art. Però...,
em sento com el vidrier,

que ha d’anar en compte
de no tallar-se, de no ferir
susceptibilitats i sentiments.

Les espurnes fan un cel
al fons de la xemeneia.

El firmament de la salut
també està ple d’estels
que, tard o d’hora, s’apaguen.

No som capaços d’admetre
que som finits com el foc,
com la brasa que ens escalfa.

Això, ens crea neguit i ansietat;
ja que, les nostres cendres són
les arrels per tornar al més enllà.

“El pas dels anys mai perdona l’estupidesa”

Temporal

Desangelat i alacaigut,
veig com la lluna creixent
arrossega, amb la seva llum,
la xarxa d’una tempesta de neu.
Immòbil, i sense latitud,
miro les dunes que genera
un vent altiu i rígid,
que porta l’aurèola del glaç
i el xivarri i desgavell
de qualsevol mainada.

Clarobscurs

Al mapa de la vida,
sempre persisteixen
el teixit dels fets,
que són clarobscurs
i refugi furtiu
del nostre parer.

Discret i senzill,
ho reflexa el vers,
com fugaç vestigi
i veu insòlita
del pensament.

“Abans de parlar, pensa, però abans de pensar, llegeix”  (Frances Ann Lebowitz)

(Com sempre dic: l'important no és escriure, l'important és llegir)

Meandres

Meandres
entossudits
i maldestres.

Meandres
a l’entrellat
del pensament.

Meandres
quan repten
noves idees.

Meandres
quan esporguem,
indecisos, un combat.

Meandres
quan assaborim
la solitud.

Meandres
si fem inventari
de tots els oblits.

Meandres
per apaivagar
el miratge del neguit.

Meandres
si ens esgarrapa
el batec del neguit.

Meandres
entre un engany
i el dubte de la veritat.

Meandres,
cadenciosos,
pel prodigi de viure.

Entrenyorat

Pateixo la droga de l’enyor,
mentre capto el precepte
mai escrit de l’amor;
el dret fugisser i díscol
de l’art amatori.
Tinc una tatxa al cor
i l’esperit esguerrat,
que utilitzo per fugir
a un espai ple d’estels,
on faig recerca d’un temps
que esquitxa la meva vida
com l’espècia dóna
gust i sabor als aliments.

Una mica de mi, no em pertany,
dropeja com joguina
a l’aparador de la botiga,
fins que algú se l’emporti
a la gespa del reclam.
Una mica de mi, tragina
la malenconia que esmicola
l’empedrat de dies
i molt tots els minuts,
fins tornar a gaudir
del seu etern somriure.

“Què patètica és una fiscalia que va a remolc de la fiscalia Suïssa i que després vol fer autèntiques birgueries legals per arxivar una causa”

Nínxols

De tant en tant,

em faig enterramorts.
Dins un nínxol hi fico:
els dies de tenebra,
l’odi i la rancúnia.

Dins un altre nínxol
hi fico: la incomprensió,
la incomunicació
i la mala educació.

Al tercer nínxol,
el més pudent, hi fico:
la prepotència, l’orgull,
la supèrbia i l’agressivitat.

Cada nínxol és dual,
calabós fosc i humit,
però també úter
on gestarà la culpa.

En definitiva,
em queda l’orfandat,
per seguir buscant
el malparit equilibri.

Melangia de Tardor

Les branques es despullen,
mentre fulles fugisseres
encatifen el terra amb
una follia de colors.

A l’invisible llindar
d’enrocats sentiments,
hi trobem el codi,
l’ADN de la humanitat.

Teixim xarxa d’emocions
on es gronxa l’herència:
perquè volem estimar,
perquè volem ser estimats.

Impenitent

A recer del temps,
descabdello
la madeixa de paraules,
amb la dolça calma
que porta l’ordre
després del desassossec.

I li furto a l’atzar
el minvar de la rutina,
mentre ressegueixo
la lànguida Tardor
i l’impenitent desig.

“La poesia s’ha convertit en un refugi d’escriptors mandrosos”  (Jesús Fernández Úbeda) 

(O d’escriptors de síntesi)

L’altra primavera

L’exuberància i matisos de color
que genera la tardor,
el seu malenconiós romanticisme
i la suavitat de clima
–que acarona amb suaus
i onejants llençols d’aire
que recorren el cos–,
només poden comparar-se
a la dolça primavera.

Genealogia

(En record de l’estimat Arcadi)

Al marge de tot
(dins els llimbs del record)
surt un prolífic degoteig
de noms, i a cada nom
el lèxic d’un fonema,
per un lluquen les arrels.

Tot un còctel familiar,
l’arbre genealògic
dels Boadella Puigcercós.
Sóc un més, un proscrit,
un plagi generacional,
que vol apamar el botí:

L’A.D.N. d’una herència,
el verb amb que estimar.

Quarta dimensió

Porto dins el sarró
totes les cartes,
sabré jugar-les?

Les paraules poden
esmicolar-se com
aigua entre els dits.

Beso somriures
per tots els camins,
els que van i vénen.

Arriba la matinada
i el pensament
està altrament nu.

Tinta i plomes
encara dormen
i el sol badalla.

El dia s’esvaeix
amb la freda boira
i restes de somnis.

El diccionari vol
desvetllar els mots
per fer-los ballar.

Surt vers i poema,
surt una narració
i brollen les idees.

Arrenca l’engranatge
i roda el pensament
que comença a girar.

I els sentits, enardits,
volen navegar per...
la quarta dimensió.

“El que fas per a tu, s’esvaeix quan mors. El que fas per a la resta, conforma el teu llegat”  (Kalu Ndukwe Kalu)

A cau d’orella

Sota el rafal de la notícia,
somica un rum-rum
per tots els passadissos,
com canard de diari groc.
Sempre hi ha gent que té
set déus ben resats
i pot somriure davant
un xiu-xiu, desfent-se
del “a cau d’orella”
Qui tingui aquesta sort,
que procuri conservar-la.

Cor entremaliat

És nit de cafè amb llet,
tèbia i suau pell de nadó;
l’ambient, seré, m’envolta
i em llisquen totes les notícies
fredes i tèrboles del món;
com llisca la pluja,
tot resseguint pell avall.
Set dies, set versos,
i sembla que porto
el cor entremaliat.

Tornar al criteri original

Fa uns quants anys, quan estudiava medicinal legal, vaig qüestionar el professor de l’assignatura, dient-li que la llei no era igual per a tothom. El professor, una mica irritat, em va dir que no tenia raó, que la llei era igual per a tothom. Aleshores, vaig argumentar-li que l’aplicació de la llei no és igual per a tothom. Amb la qual cosa, tots dos vàrem ficar-nos d’acord.

Ara, amb el cas del ex-rei d’Espanya (em nego a dir-li Rei Emèrit), podem tornar a la disjuntiva de si la llei és igual per a tothom o si l’aplicació de la llei no és igual per a tothom. Dit això, cada vegada hi ha més gent que pensa que la llei no és igual per a tothom. Agraeixo, doncs, a la gent que pensa així, perquè gràcies a ella he pogut sortir del concepte pactat amb el meu professor de medicina legal, respecte a la desigualtat a l’hora d’aplicar la llei, per tornar al meu criteri original: la llei no és igual per a tothom. Deixeu-me que fiqui un exemple força aclaridor. La Constitució espanyola ens diu que Espanya és una monarquia parlamentària i acte seguit la mateixa Constitució entra en contradicció, dient-nos que el rei és inviolable. Senyors pares de la Constitució, teniu clar que un rei inviolable no representa a una monarquia parlamentària i sí representa a una monarquia absolutista?

Arribats a aquest extrem, sempre m’agrada posar en evidència els dos principals enemics d’una democràcia: la impunitat i el greuge comparatiu. Dins la situació plantejada, ens trobem amb les dos condicions. Després, encara hi ha gent que maldiuen contra els catalans, perquè hi ha catalans que volen la independència. Doncs..., potser la volen, perquè aspiren a viure en una autèntica democràcia, on la llei sigui realment igual per a tothom. Per cert, es fiquin com es fiquin, aquests “maldiudors” han de saber que una república sempre serà més democràtica que una monarquia.

“Sóc més filòsof que poeta, però el meu canal d’expressió és la poesia”

Cuatro estaciones (juveniles)

Primavera 

Mis sentimientos florecen
en generosos pomos de manzano
minúsculos ramos de novia
con tu hechizo engarzados.

Verano 

Y me quedo esperando
con un cielo abrasador
y me quedo soñando
con el arrullo de tu voz.
Una estrella en el cielo
y su luz en mi corazón. 

Otoño 

Sol lánguido
tarde de otoño
que peina mis canas
con tu risa de fondo. 

Invierno

En el umbral de un árbol
azotado por el viento
oigo gemir sus ramas
como gimen mis sentimientos.

Una esquerda a l’ànima

Tard, he filat la fibra
del meu esperit,
per tal de desfer
i refer el seu entramat,
l’hàbit espiritual
que duu el monjo.

Em surt un ànim rústec,
però amb essència,
on aquesta saba
encunya la Sagrera
que abasta i conquereix
tot aquest esdevenir.

“Tota bona mentida parteix d’una veritat”  (El Mentalista)

Condemnat a escriure

Verema de paraules
per la clenxa del solc,
fet a cop de bisturí
i despullant el diccionari.

Llunyà queda el terrabastall
d’una pubertat esparverada,
punitiva i condemnada
al sacrilegi d’escriure.

Treure múscul de la carcassa,
trepitjant paraules
per extraure el vi
i configurar el poema.

I en aquest aiguabarreig
se sacseja el volcà
de totes les emocions
i, potser, d’algun sentiment.

A trenc d’alba

I la llum neix
al bressol de l’horitzó.
I la cortina descorre
el silenci de la nit.

Les fulles murmuren
a ritme de vent
i les gotes d’aigua
a ritme de pluja.

A trenc d’alba
s’obre el dia
per a la finestra
de la vida.

A trenc d’alba
comença el jorn
i el neguit
de cada dia.

Ànim!

No deixis que germini el dolor,
ni que el vent del record
se t’emporti pel sorral,
al bell mig d’emocions.

Passat el passat, el present
no pot ser el referent,
la il·lusió del futur és
a l’abast d’un nou amor.

“Els intel·lectuals sempre desperten grans passions i grans rebuigs”  (Parlo per experiència)

Més de mig segle

Ara que el temps m’ha dit
que és un maqui de la lliça,
sense cap mena de reressaga
ni una prudent avantguarda;
ara que em diu que és
notari i llibreter del meu llenguatge.

Ara, me n’adono que porto
més de mig segle a l’esquena
i segueixo sent un estrany,
ple de pols i parracs,
com rodamón que té
per camí a la paraula.

Contrast

Brunzit de silencis
per esbatanar la raó.

Sang presa a resguard
de continguts per esbrinar.

Pampallugues de paraules
i llambreig de mots.

Fugisser surt el vers
si l’enlluerna l’emoció.

“Hi ha un secret per viure feliç amb la persona estimada: no pretendre modificar-la”  (Dante Aligheri)

Subtil percentatge

Qualsevol dia,
tinc que fer recompte,
sense planys ni lloances,
a l’ombra d’una margarida;
tant se val si em diu que “Si”
com si em diu que “No”,
el percentatge sempre serà
el mateix, del cinquanta per cent.
I aquí, no s’hi poden afegir
ni subtils dubtes
ni amples temences.
Ja se sap, els números
sempre són igual de freds.

Ficar-hi temps

(A l’eterna amiga Cristina)

Cauen llàgrimes sobre el mar
d’uns núvols penitents
que busquen redimir-se.

I els trons estosseguen
sota el flash de llampecs,
mentre les ones aplaudeixen.

Perduda la mirada per l’horitzó,
altres llàgrimes reguen
la resseca terra de l’ànima.

Tothora hem de ser nosaltres
mateixos i hem de bescanviar
llàgrimes de dolor per alegria.

El temps no ho cura tot,
però és el millor infermer
per restablir l’equilibri.

“No hi ha millor mestre que l’experiència més amarga d’un mateix”  (Kovo)

Reconeixement

Ai! els poemes dels nostres poetes lleidatans: Màrius Torres, Joan Margarit, Jordi Pàmias; Rosa Fabregat, Ma. Mercè Marçal, Francesc Pané i tants i tants d’altres. Qui pogués recopilar dins la memòria tots els vostres versos i ser prou rapsoda com per merèixer i tenir l’honor de recitar-los.

Ai! poetes lleidatans d’aquesta la nostra Catalunya Nova, sempre supeditada a la Catalunya vella. Qui pogués exonerar a la Catalunya Vella, oferint la nostra poesia des del nostre sol ponent i des dels tres rius que ens donen caràcter i boira a la nostra identitat.

Gràcies poetes lleidatans per ser-hi i pel vostre mestratge. Rebeu aquest modest homenatge de reconeixement i emplacem-nos al nostre paranimf: El paranimf de la poesia.

Geografia de vida

Encara puc fer escarni
de les meves nits vetllades,
malferit per la poesia
i al llindar del seu escenari.

Encara poso veu a la llàgrima,
trepitjant camps i deserts,
i arribo a un horitzó estàtic,
quan tanco la cortina del record.

Encara tinc espina al cor
(com l’Antonio Machado)
i escorcollo per l’obaga
cada sol vençut i perdut.

Encara traspuo sentiments
i arrecero tots els ultratges
per combatre aquesta eixuta
geografia de la nostra vida.

Malgrat tot, encara escric.

Pacte diabòlic

L’àngel de les tenebres
m’ha temptat, m’ha fet ratlla,
doncs la creu ja la duia.
El meu dimoni
no és pas un monstre,
és, més aviat, un barrufet
entremaliat, gens hostil
i prou trempat.
M’ha ofert canviar
sort –i molta fortuna–
per anys de vida.
Déu n’hi do!
amb quina imaginació
germinen alguns somnis.

“Ja pensis que pots o pensis que no pots, estàs encertat”  (Henry Ford)

Si els silencis parlessin

Si els silencis parlessin,
coneixeríem per què del silenci
i si en ell hi ha por,
covardia o vergonya.

Si els silencis parlessin,
sortirien totes les veus
que, ara, són a l’ombra
d’arbres qüestionables.

Si els silencis parlessin,
la taula seria rodona
i la paraula seria cercle,
tancada i cohesionada.

Si tots els silencis parlessin,
el vot seria més democràtic
i el consens seria consensuat.
Si..., si els silencis parlessin.

(Dedicat a la Coordinadora de la
Marea Pensionista Terres de Lleida)

Retorn

S’apleguen orenetes
i el retorn de la Tardor
planeja per aquest indret,
on la mirada de la lluna
li fa pampallugues a la nit.

Aviat l’esclat de colors,
grocs i vermellosos, faran coixí
a un terra que busca
brot de pluja i de sentiments.

“Un home que no pensa per ell mateix no pensa en absolut”  (Oscar Wilde)

Sis poemes de Montserrat Abelló

Visc i torno

Visc i torno
a reviure
cada poema,
cada paraula.
Estimo tant
la vida
que la faig meva
moltes vegades.

Vinc de lluny

Vinc de lluny
i tinc aquella certesa
que s’amaga en cada
petita paraula.

I es queda clavada
dins meu en el batec de l’amor
viscut al llarg dels anys.

Essència i raó
d’aquest meu viure
inquiet i persistent.

La nit

La nit és massa
fosca,
l’he amagada
sota el coixí.
Dorm
amb mi.

Visc per no morir

Visc per no morir
i lluito per viure.

Per no perdre cap
d’aquests moments

que sé irrepetibles.

Cau la tarda

Cau la tarda,
perfila cada cosa,
la fa reviure.

Com plou m’agrada.
Silenciosa escolto
la veu de l’aigua.

És el no saber

És el no saber
que esglaia.

El temor de no poder
obrir una finestra,
una porta, o la por
de no saber com arribar
a deixar-la ben closa.

Primavera d’hivern

La feraç rerevera
duu encenall de fulles
fins la drecera del bosc,
per on pul·lulen
tota mena d’insectes.

Em sento passatger
d’entorn i m’enfilo
a la drassana de pedres,
per percebre la claraboia
que, sense vitralls, transmet
la llum blava del cel.

Verset

Tarda de primavera
sol i núvols a l’horitzó
i en el cor una senyera
que em diu...
què gran és l’amor.

“Poc o molt, a tothom li traís el subconscient i es manifesta tant o més en el llenguatge verbal com en el llenguatge no verbal”

Fa cent anys

Gent de mar

De Santa Cristina a Calella,
de Tossa fins a Boadella,
la mar se’ns posa brava
i el pescador la consagra.

Trontolla l’àncora llevant-la;
quan, per un cel serè de calor,
surt el sol com un mugró,
empenyent l’aigua cap al racó.

Dempeus, les mans al timó.
La pell arrelada, de bronze,
esbargida de flocs de sal
i els ulls clavats a l’horitzó.

L’aire té regust salí, d’algues,
quan la barca se li encatifa
en aquesta tauleta braser
amb la xarxa per faldilla.

El peix fresc i lluent boqueja,
la dona dóna un cop de mà.
Sense port, es vara a l’arena
i el mugró es desdiu: “fins demà”

I gent de riu

De la Ribagorçana a la Pallaresa,
del Segre fins al Valira,
el riu se’ns fica brau
i el muntanyès el lleva.

El vent castiga el “bon dia”,
la llum s’empenya en sortir.
Tots els arbres s’inclinen
i la pregària és sense gaudir.

Ferm, i com el pare riu,
s’escau de pedra en pedra,
recollint tot el gèlid fred
que li traspua la muntanya.

El sol suavitza els colors,
la serra mossega el tronc
d’aquest índex de la terra,
tan vell i savi com el món.

El dit és humit per navegar.
La dona recull el seu aviram.
Sense quasi peus, abraça la pena
i la llum s’enfonsa fins l’endemà.

El Cuquet

(Cançó infantil)

Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.

Anem a jugar
a cuc a amagar
que després berenarem
amb tota la gent.

Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.

Avui farem festa
i demà també,
per això fem gresca
i juguem al Cuquet.

Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.

“Viure sempre és un somni que volem fer realitat. D’aquesta manera, quedem atrapats dins la teranyina del seu caprici”

Temps de tardor

Aquest temps n’és de tardor.
El sol acomiada núvols
per entre ones d’enyor,
amb pàl·lid reflex
de gavines afamades,
a la sorra de vora mar;
doncs el cel pot esperar.
El cel i una nova cançó
que entronqui passat i futur.

Minves de gener

El bec ple de sorra.
Destre, saltirona per
l’aiguamoll de baixamar.
Pinça un petit mol·lusc
i, tot seguit, se l’engoleix.

Aquest indret, fred,
amoixa l’esperit.
Vora mar, l’amnèsia
de les petites coses
són el mol·lusc engolit.

Totes elles, plegades,
encabeixen en l’almosta
d’unes mans tremoloses
que, cada anyal, en són
devenir segur, com
cada minva de gener.

Un país d’impunitat

“Estic fart de comprar aigua a preu de carn i gel a preu de marisc”

La mentida

Hi ha tantes maneres de mentir...

Mentida d’acció,
mentida d’omissió,
mentida de reserva mental.
Mentida.

Mentida per veritat a mitges,
mentida per complicitat,
mentida per compassió,
Mentida.

Mentida malgrat el Pare Nadal,
mentida malgrat els Reis Mags,
mentida malgrat el “ratoncito Pérez”
Mentida.

Mentida contra el nen petit,
mentida contra la il·lusió,
mentida contra l’esperança.
Mentida.

Sempre és mentida:
mentida, falsedat, falsia;
invenció, ficció, faula;
farsa, falòrnia, obrepció.
Renunci, farfolla, bòfia;
bola, butllofa, enganyifa;
garrofa, nyepa, guatlla.
Sí, sempre són mentida.

Tothora és mentida:
engany, frau, dol;
superxeria, matràfola, impostura;
badòmia, encerada, ensarronada.
Enredada, engalipada, subrepció;
entabament, bluf, innocentada;
estel·lionat, tupinada, delusió.
Sí, sempre són mentida.

Constantment és mentida:
falsificació, estafa, ensibornament;
seducció, suggestió, impostura;
martingala, maula, estratagema.
Trafica, trampa, parany;
truc, trapelleria, putada;
fingiment, simulació, perfídia.
Sí, sempre són mentida.


Mentida entre autors,
mentida entre creadors,
mentida entre el públic.
Mentida.

Mentida vers les expectatives,
mentida vers les promeses,
mentida vers als pactes.
Mentida

Mentida amb suport social,
mentida amb immaduresa,
mentida amb manipulació.
Mentida.

Mentida sota l’oblit,
mentida sota el bloqueig mental,
mentida sota l’amnèsia.
Mentida.

...y només una manera de dir la veritat.

Sospir de temps

Quan sacsejo el clarobscur de la incertesa
(interstici entròpic que entapissa
el temps clònic de la ment),
quina pot ser la qüestió?
¿El verí de la introspecció m’obrirà
la fina escletxa de l’autoanàlisi?
Itinerari, sedàs de patiment,
pòsit i trajectòria abstracta
on escreix el relleu del biaix
de cada nova vivència.

Tot plegat, un sospir de temps.

“Tant de forma directa com de forma indirecta, el sistema capitalista és el màxim responsable del canvi climàtic”

Camí de tinta

Quan surt un projecte
(ni que sigui un miratge),
corro a dissenyar-lo
i l’apamo amb paraules
des del meu imaginari.

A poc d’espai, l’esporgo
i l’orejo, diluint el secret,
fugint d’una memòria
que, tot sovint, l’oblit
la té amb ulls clucs.

I així esclata l’estímul
amb una tremolor de part.
Aleshores, toca enfilar
el camí de la tinta
i que la gent ho accepti.

Quan fruita l’esperit

De bat a bat,
(debat a debat)
xop el pensament
amb l’angúnia
d’un ràfec fred;
gespa humida
on esculpeixo
escacs de mots.
Fressa agosarada
d’imaginació on
faig un petit incís
per emmirallar
el  lleuger tentinejar
i prodigi de la meva
fugissera creació.

Dinar a Terrassa

La llum tardoral fa pessigolles
als maons de l’arc escarser.
Les paraules rodolen, laxes,
de taula en taula, per aquest
entorn fabril i modernista;
i es creuen com cotxes a cruïlla,
atapeïda pel trànsit d’hora punta,
on el restaurant emplata
cuina de sacrifici gastronòmic.
Aquesta terra –que ja ho porta
al nom– escampa, amb silenci,
el seu horitzó fins als dentats
de l’estimada Montserrat.
Aquí, hi tinc part del cor ficat,
que se l’endugué la meva filla,
ara fa una desena d’anys.

“La majoria de polítics són incapaços de tenir visió de futur, sempre van rere dels esdeveniments i dels fets consumats”

M’agradaria

M’agradaria posar-li nom
al somriure de cada nen
i veure els seus jocs,
per recordar-me’n dels meus.

M’agradaria posar-li nom
a les orenetes que van i vénen,
xerrar amb totes elles
i escoltar els seus viatges.

M’agradaria olorar el perfum
de totes les flors i jardins,
posar-li nom als seus països
i conèixer el seu origen.

M’agradaria fotografiar
els somnis de cada nit,
omplir l’àlbum de records
i gaudir d’ells per ser feliç.

M’agradaria que tothom
tingués el seu propi món
i que d’ell brollés poesia,
per enaltir la nostra Terra.

M’agradaria..., que t’agradés.

Més enllà

Més enllà de les paraules,
estàs tu.
Més enllà de l’horitzó,
estàs tu.

El record i l’enyor
fa temps són germans,
varen pujar i naveguen
amb la nau de l’amor.

Més enllà d’una lluna plena,
estàs tu.
Més enllà de tota memòria,
estàs tu.

Més enllà..., roman l’amor.

“A la vida cal evitar tres figures geomètriques: Els cercles viciosos, els triangles amorosos i les ments quadrades”  (Mario Benedetti)

Caducitat

Retrobo la llavor del somni
dintre el calaix de l’atzar.
Agosarat de mi, desmantello
tots els meus designis
i faig un estèril inventari
que engoli el meu pensament.
Aquell que és fruit de Tramuntana,
com ho és de tots els Boadella.
Malgrat que el cognom caduqui,
sempre ens queda el record
i la relíquia del nostre amor.

Esforç físic, esforç psíquic

Pedalejo amb força,
bessons i quàdriceps
s’agombolen al ritme
dels pedals. El pensament
(captaire melangiós)
sembla el reble d’un
mal poema. Ell, també
tindria que agombolar-se
a l’esma d’aquest
maldestre escriptor,
assedegat de quilòmetres,
en el comptador de la bici,
i de mots i paraules en el
comptador de la vida.

Temps al temps

El temps de la vida
gateja i s’amara.
El temps de l’amor
serva cada il·lusió.

El temps de la llum
fa esguard de professor
i el temps de la nit
se’n va lluny, punteig
per al temps del sol.

El temps de la foscor
fa bressol de llàgrimes
per al “Tempus Fugit”
o per fugir del temps.

Mal temps i desvetlla
en temps de tempesta
o quan temptem al temps.
Esperonar més temps,
guarir de massa temps,
del temps perdut
o del temps escapat.

Desert per trobar temps,
tot el temps, a la recerca
de temps, indret de temps.

I quan no tinc temps,
dóna’m el meu temps.
Per molts anys, per molt temps.
“D’un temps, d’un país”
Tempus, tempore.

“L’home ha nascut lliure i a tot arreu està encadenat”  (Jean-Jacques Rousseau)

Nou fill, nou poema

A vegades, ell surt.
A vegades, es resisteix.
Malgrat que les paraules
sempre volen dansar,

o volen surar pel mar,
o brollar com aiguaneix,
o com gotes de pluja fina,
o com flocs de neu. 

A vegades, m’enerven,
em treuen de polleguera
i, a vegades, es conformen
com nou fill, nou poema.

Tranuitant

Quan la nit s’allargassa,
projecto nous somnis,
com si fossin fosques
ombres de paraules,
amb el màgic prodigi
que deixa la quietud.
D’aquesta manera,
puc tranuitar a ritme
d’un indispensable desig.
Potser la meva vida
és incerta o, potser,
he de desmantellar
algun que altre poema.

Ingenuïtat

Les paraules són
la polpa del poema
i els sentiments
el seu suc.

El cel encès
amb núvols rogencs,
són la referència,
l’adàgio d’estimar.

Si vull, puc escollir
aquesta música
i fer-la paravent
dels meus fantasmes.

Sortir de la ingenuïtat
i caure en la desmesura,
el desconcert o la sorpresa,
fer-me serf de mi mateix.

“A Espanya no hi ha justícia, a Espanya hi ha jutges”

Somnis de cartró pedra

El temps de folgar resta en el flascó
del delit amarg, o potser agredolç,
que tot desgavell i disbauxa fa,
trencant l’ascètica rutina.
Sempre fem segrest tant de somnis de nit,
com de somnis de dia. I cada vesprada
podem surar per aquest aiguabarreig;
interludi rondinaire de faraònica pel·lícula
on els somnis són, somnis de cartró pedra.

La meva incomprensió

Torno per on he vingut,
doncs ja no queda més camí.
I la llum d’albada m’encén
la trèmula espelma del passat.

El rossinyol sempre em crida,
la rosada sempre em busca,
mentre l’horitzó, llarg i fosc,
eixorda amb el tro i llamp.

Què difícil és ser i existir,
no claudicar dins la inèrcia,
apaivagar aquesta ansietat
amb sentiments caducats.

Què difícil és tornar a obrir
finestres a un futur incert
i pujar a l’últim tren de vida
sense cap estació de terme.

Lloaré el teu (vostre) record
a l’església de l’arbreda
i trepitjaré amb peus nus
la catifa, la sorra de la platja.

I quan torni la vostra veu,
tornaran dolces orenetes,
aquelles que vàrem somiar
dins dels nostres somnis.

Obro el rosari d’emocions
i reso al déu del capvespre,
agenollat a terra i cap cot
de la meva incomprensió.

“Tots tenim un secret guardat amb clau a l’àtic de la nostra ànima”  (Carlos Ruiz Zafón)

Escollir

A l’ombra de l’arbre de la vida,
i assegut al pedrís dels miratges,
he de decidir quin és el meu camí:
Anar cap a l’horitzó desconegut
o refer aquell per on he vingut.

Al menys, puc tenir la referència
del lloc on ara estic i vull estar?,
mentre el paravent de la comprensió
em fa hereu de mi mateix
i puc escollir sense imprecisions.

Ulls

Clareja el nou dia
i la seva llum
porta olor de timó.
El vent de nit
fuig per l’horitzó
amb passes de lladre
i refugi de silenci.
I miro dins del mar,
i veig els teus ulls.

Prepotència

Amb aquest article, em solidaritzo amb l’escrit que fa uns dies va fer l’amic Jaume de Lleida, on denunciava l’incivisme que hi ha a la ciutat de Lleida.

Passar el semàfor amb vermell, és prepotència (i això resa per a conductors i vianants). Caminar o córrer pel carril bici, és prepotència. Anar amb patinet elèctric per la vorera quan hi ha carril bici, és prepotència. No fer ús dels intermitents (fins i tot quan es canvia de carril), és prepotència. Aparcar o aturar-se damunt un pas de vianants, perquè baixi un passatger, és prepotència. Aparcar a un gual o a un aparcament de motos, és prepotència. No respectar la distància de seguretat en els avançaments, és prepotència i una irresponsabilitat. Fer un avançament amb línia continua o en corba, és prepotència i una irresponsabilitat. Llençar la borilla encesa, és prepotència i una irresponsabilitat (ho fan a casa seva?). Escopir flemes, xiclets, closques de fruits secs, papers, etc. al terra, és incivisme (què ho fan a casa seva?). No respectar els límits de velocitat, és prepotència i irresponsabilitat (aquí cal afegir-hi totes les partides que envolten Lleida). Conduir sota els efectes d’alcohol i drogues, és prepotència i irresponsabilitat. No recollir els excrements de l’animal de companyia, és prepotència i mala educació (a casa seva prou que els recullen!). Regar les plantes, vessant l’aigua al carrer, fora de l’horari establert, és prepotència i mala educació. Deixar el gos bordant, tancat al terrat, al balcó o al cotxe, és incívic i inhumà.

Prepotència, mala educació i incivisme són ingredients d’un còctel anomenat immaduresa. A vegades, aquest còctel també pot portar alcoholisme i drogoaddicció.

De res serveix tenir la millor normativa municipal del món, si no hi ha una fèrria voluntat política d’aplicar-la. De res serveix tenir la millor normativa municipal del món, si la policia municipal no surt al carrer a fer-la complir. És molt lamentable que un policia no pugui actuar d’ofici i que li escoltis dir: “Nosaltres no podem actuar com voldríem, nosaltres complim ordres”. No serveix de res amenaçar en augmentar l’import de les sancions, quan resulta que no s’està sancionant. Tothom és conscient com la ciutat de Lleida s’ha deteriorat i s’ha incrementat l’incivisme. La meva pregunta és molt clara, fins quan esteu disposats que continuï aquest deteriorament? Malauradament, els comportaments negatius no funcionen amb reforç positiu. Així doncs, cal sortir al carrer a sancionar, sancionar i sancionar. Prepotents, maleducats i incívics viuen de dos coses: de la impunitat (cal sancionar molt més) i de la covardia de la gent cívica que té por a una confrontació, si posa en evidència el maleducat o a l’incívic. Ah! i als bocamolls de la tolerància els hi tinc que dir: “Una vegada és tolerància, dos vegades és permissibilitat. En democràcia, sí a la tolerància i no a la permissibilitat”.

Sí, senyors, ens agradi o no ens agradi, Lleida és una ciutat amb un incivisme força preocupant, amb una població molt immadura, ho diu el Jaume de Lleida, ho dic jo i ho diuen uns quants psicòlegs. La pregunta és: qui assumeix la responsabilitat d’aquesta realitat?

El meu estil de vida

1.- Beure de dos a tres litres d’aigua cada dia.

2.- Dormir entre vuit i nou hores nocturnes i fer una migdiada de vint o trenta minuts com a màxim.

3.- Efectuar alguna activitat o esport durant una hora al dia en un espai obert.

4.- Portar un horari regular a les menjades, fent una dieta mediterrània, on el 85 % dels aliments siguin d’origen vegetal i només un 15 % siguin d’origen animal.

5.- Menjar cada dia una ceba petita, dos dents d’alls, aliments vermells (tomàtec, maduixes, cireres, pastanaga, etc.) i beure un té verd. No addicionar sal cuinant i no prendre més de deu grams de sucre al dia.

6.- No fumar ni prendre cap tipus de droga (atenció amb les drogues legals i dels medicaments). Eliminar les begudes alcohòliques destil·lades. Beure vi, cervesa i cava amb molta moderació.

7.- Escoltar música, concerts i conferències. Llegir, veure alguna pel·lícula i anar al teatre.

8.- Efectuar jocs i problemes mentals del tipus Sudoku, escacs, encreuats, etc.

9.- Realitzar alguna activitat creativa que estimuli el cervell i la imaginació: escriure, pintar, fotografia, manualitats, etc.

10.- Projectar el nostre amor i afectivitat cap els demés: amb la parella, la família, els amics i companys, veïns i coneguts i, fins i tot, desconeguts. També és bo viatjar, conèixer nous llocs, nous costums i fer noves relacions humanes.

Aquest decàleg cadascú el pot ampliar i personalitzar amb tot allò que li reporti salut, benestar i creixement personal.

“Un no té dret a estimar i odiar alguna cosa, sinó s’ha adquirit un coneixement profund de la seva naturalesa”  (Lleonard Da Vinci)

Nit de llops

Embolcallat de vellut,
amb paròdia de foscor,
el camí s’esmicola amb
llum de lluna plena,
lluna ruda d’ensurt;
com l’ànima, torbada
pel garric de la misèria.
Dessota seu, l’ombrívol camí
n’és excusa per aturar-se.
Mall al cor, una feixa
de xarel·lo i moscatell
és el cup dels records.
Serf del seu pensament,
les tofes negres d’antany
i l’estoic embat del vent
–embaldragat de neu–
encabeixen les emocions,
com aquesta nit de llops.

Melangia d’amor

Aviat tornaran els dies curts
i el buit que deixa el somni;
seguiré dallant paraules,
encara que m’entortolliguin
amb emocions i tendresa,
mentre el desordre deixa rastre
a la branca de l’absència.
Llunyana queda l’espera
i sempre propera hi tinc
les entranyes de casa meva.
La melangia de l’amor
o és felicitat o és temença.

Recordant a Machado

El poruc pardal fugís
del silenci de ponent,
ressegueix els meandres
pels canyissars del riu.

Hisso la meva mirada
per volar al seu costat,
seduït pel contrallum
i la mudesa del moment.

A poc a poc, m’enfilo
a un altre capvespre
i acarono els àlbers
de l’Antonio Machado.

“Donem gràcies a les persones que ens fan feliços; elles són els encantadors jardiners que fan florir la nostra ànima”  (Proust)

Tots els gossos van al cel

A la memòria de Morgan (de Morgana)

El Morgan era
alt, ben plantat,
una mica còdol,
impetuós i lladrador.
Es feia estimar
com un nen gran
i dolç, fins a l’últim
moment. Sí, era
un àngel agosarat
i el retruny d’aquest
núvol és l’ombra
del Morgan. Ja que,
tots els gossos van al cel.

Jugar a viure

No sé si sóc digne
d’aquesta quietud,
mentre escolto
la simfonia del record.
N’és un gest, un adàgio,
l’embruix de la paraula,
quan vol adaptar-se
a la pell cansada
d’aquest poeta ingenu,
que només juga a viure
o, potser, a sobreviure.

“El preocupant no és la perversitat dels malvats sinó la indiferència dels bons”  (Martin Luther King)

“El covard es justifica, vol raonar les formes, perquè és incapaç d’afrontar el fons dels problemes”  (Jesús Jordi G. Boadella)

Un pessic de temps (IV)

Llavors, per dir-t’ho,
li faig un pessic al temps
i envolto el teu somriure
amb un “T’estimo”.

Llavors, per dir-t’ho,
obro la caixa de colors
i pinto els meus poemes
amb l’Arc de Sant Martí.

Llavors, per dir-t’ho,
em rento la cara
amb llum de lluna
i fico rumb als estels.

Llavors, per dir-t’ho,
espigo mots al diccionari
i te’ls adreço, a cau d’orella,
per dir-te: “T’estimo”.

N’he comprat un altre

Recullo el poemari,
és tot un ritual:
fullejo i compto
quants poemes porta.
Llegeixo contraportada
i ressenya. Fico dins
el meu punt de llibre,
el que sempre utilitzo
encara que en tingui mil.
Després, agafo el poemari
com una padrina agafaria,
amb força, el seu missal,
tot anant a l’església.
Surto al carrer, perquè
el sol il·lumini les emocions
i sentiments que els poemes
contenen i així, junts, surtim
a la llum. Gràcies, germà!
Que els teus i els meus
sempre es trobin camí de l’èter.

“Hay tantas formas de mirar, que poco valen las palabras” (Luis Eduardo Aute)

“Hi ha tantes formes d’estimar, que poc valen les paraules” (Jesús Jordi G. Boadella)

El joc

A l’abric d’un secret,
retrobo un projecte
ple de mancances
i subtils misteris.

Dins d’aquest àmbit,
tinc el recel d’un espai
que, malgrat el desgavell,
sempre puc compartir.

Agosarat de mi,
“maltempso” paraules
a ritme de futilitats
i jugo a ser feliç.

Llum i ombra

Vull bescanviar versos
per petons i silencis,
establir aquest pacte
com afectuós tribut.

Tanmateix sigui digne
per poder redreçar
i compartir cada poema,
dins l’àmbit de l’amor.

I cada dona ens marca
el que és el nostre nord;
llum i ombra per al camí:
estimar i seguir vivint.

“Molts polítics enlloc de solucionar problemes els ajornen”

Indeterminació

¿On acaba la matèria
i on comença l’energia?
Quan la llum del dia
tanca la seva cambra,
es crea la barreja
o, millor dit, el matís.

¿On acaba l’horabaixa
i on comença el capvespre?
I, enmig, terra de ningú.
Tota indeterminació
fa a l’home més petit.

Acabar el poema

A cavall dels dies,
va surant aquest segle,
ple d’incerteses que,
potser, són necessàries
i les hem merescut.

Miris on miris
(t’ho miris com t’ho miris),
la veritable llibertat
ni es comparteix,
ni recompta divises.

Tinc el mateix repte
quan capgiro versos
o la imatge al mirall.
Sí, és bo aturar-se
i acabar el poema.

“Resulta preocupant que interessos econòmics d’empreses energètiques coincideixin amb els interessos impositius del govern” 

(Per què hi ha impostos sobre el preu del producte i no sobre el seu consum?)

Una mirada, un somriure

Asseus, creues la mirada
i neix un curt somriure.
Simpatia? Complicitat?
Vull creure que és
el reconeixement de dos
persones desconegudes,
que de tenir prou temps,
i millor ocasió, podrien
fer-se totalment amigues.

Absència

Borrufa el vent aiguaneu (pluja-neu),
bastint la fantasia d’un conte Grimm;
que la fal·lera de la imaginació porta gatzara,
sempre que busca el retorn d’infant.
Aquell que dúiem dins la tendresa
de la nostra pròpia absència.
Aquest és l’enyor a un mateix,
al temps de soscaire, al temps d’evasió.

“Si m’enganyes una vegada la culpa és teva; si m’enganyes dos, la culpa és meva”  (Anaxágoras)

Surfeig

Paleja amb les mans
per fer surar la taula
i anar fins on la mar
fa repte amb la seva
formació de soldats.

Ones que s’arrissen
de forma rítmica,
establint l’etern pols
entre elles i l’equilibri
de cada surfista.

¡Quàntes vegades
a la vida (dins el nostre
pensament) ens passa
el mateix!

¡Quàntesvegades
hem de fer surf
amb problemes
i enrenous! Quantes
vegades? Masses.

Rumb de vida

L’ànima de la ment
irromp, sense escrúpols,
en el vaporós museu
de les petites manies,
de tots aquells que creuen
controlar la situació.

Innocent biblioteca on
s’esbufeguen els fulls
de la meva gent, en el
llibre de la meva terra.

Sóc orfebre de senders,
rumbs de vida, i l’essència
de l’esperit ja pot onejar
pampallugues de vents
en la brúixola del destí.

Sia com sia, hom podem
transgredir els senders
i anar, pel dret, a la carena.
L’important sempre serà
que el rumb de la vida
sigui el nostre propi rumb.

“Es guanya i es perd, es puja i es baixa, se naix i es mor. I si la història és tan simple, per què et preocupes tant?”  (Facundo Cabral)

El bordó

Ara, ja sé
el que no sé.
Ara, puc estimar
fins que l’amor
em deixi buit.
Ara, que la vida és
un rosari de fets
i una corrua
d’esperances,
agafaré el bordó
i seguiré caminant.

República de cristall

La democràcia té un riu sec,
nomenat règim democràtic,
on mort de set la societat civil.
Mentre, els partits polítics
s’ofeguen en el riu impúdic
de llistes tancades i bloquejades.
És l’endogàmia que guilla
la cadència d’un taüt cínic,
dins la tomba que embolcalla
tot complex de culpa.

L’espantaocells de paper

La bugada de paraules
brolla a ran de pell,
esbatanant l’esperit
que tenia endormiscat,
tot mirant l’esbart
i xenisme de la feina.
Esfullo el quadern
i un parell de diccionaris,
fent d’aquest cartipàs
un planter de mots.
I, adelerat de mi,
en aquest bressol
gronxo l’embat del
dia a dia i colpeixo
l’enyoradís record.
Temps de boirina,
com si ja fos el meu
espantaocells de paper.

Dubtes pandèmics

¿Quantes soques (variants) més hi ha d’haver-hi, perquè deixi de ser el COVID-19 i sigui considerat un nou coronavirus?

¿Hi ha algun laboratori que treballi per una vacuna no contra el coronavirus, sinó contra tots els coronavirus?

¿Per què hi ha polítics que quan els hi convé raonen amb els arguments dels científics i quan els hi convé no els hi fan cap cas?

¿Per què preocupa més la saturació dels hospitals que les morts per COVID-19?

¿Per què s’incideix i es qüestionen les socialitzacions nocturnes que les socialitzacions diürnes?

¿Per què s’està plantejant confinaments nocturns, mentre es permet anar sense mascareta en espais oberts, en contra de l’opinió de científics?

¿Per què se censura la irresponsabilitat de la gent i no se censura els flagrants errors polítics?

¿Per què es fan controls de policia nocturns i no es fan controls de policia diürns?

¿Quina garantia tenim els ciutadans que les decisions polítiques són fruit del sentit comú i no d'interessos particulars i polítics?

¿Per què la gent creu que la vacuna és la solució, quan la solució és l'eradicació del virus?

¿Per què tenim la sensació que aquesta pandèmia no acabarà mai i que, a més a més, en vindran altres?

¿Les causes estan dins el canvi climàtic, la invasió de zones selvàtiques verges, sense les mesures oportunes de protecció, etc.?

Som on som, per culpa de la prepotència i estupidesa humana.

Jardí de narcisos

Per enèsima vegada,
se’m rebota un narcís
com petita pilota
de goma comprimida.
Sí, molt professional,
però curt de mira.

Aquest Dr. Vostè
–ell no ho sap– mor
en l’egocentrisme
de la seva pròpia por,
de la seva inseguretat.

Sempre he pensat
que les neurones són
com les llavors: unes
petites, altres grosses
i del blanc al negre,
de tots els colors.

Ani-vers-ari

El silenci n’és
un bon company,
quan el trenco és
per donar un missatge:
Transmetre esperança,
combatre el desengany
i enterrar el passat.

A les lleixes hi tinc
la música més íntima,
aquella que m’acull
i em sobta. Sentiments
pel camí dels somnis,
fidelitat per al record
i a cada nou aniversari.

“Les nostres vides es defineixen per les oportunitats, incloses les que perdem”  (Scott Fitzgerald)

El mantell

Encalmo l’ànima
a la cala de la intimitat.
Fico accent a la quietud
d’aquest port natural.
Perduda la brúixola,
retrobo la calma amb
mantell de pensament.

El que “es porta”

Ara, el que “es porta”
són pantalons pirata
de poesia urbana;
un “o sea” de reglament
i un “para nada” tot nu.

No es porta
ni el romanticisme
floral de mitjanit,
ni cava per a la mentida
amb espelmes de desig.

El que “es porta” és
ombra d’ulls blava
en les emocions,
mojitos de silicona
i diadema d’ulleres de sol.

Tampoc es porta
somriures de poesia
o romeries de sentiments.
Ni flor per a un dia
ni flor a l’entrecuix.

Ara, el que “es porta” és
pareo de banalitat,
color fúcsia, l’efímer
goofre del moment
i un dolç i curt “fins aviat”

“Què petita ets bri d’herba. <<Sí, però tinc tota la Terra als meus peus>>”  (Rabindranath Tagore)

Retorna!

Retorna!
la veu que lliures,
siguis l’eco
del teu pensament.

Retorna!
allò que escrius,
siguis evangelista
de la teva religió.

Retorna!
allò que estimes,
siguis generós
amb sentiments.

Retorna!
allò que desitges,
siguis mesurat
en estil de vida.

Retorna!
el que has rebut
i retorna-ho
als que vindran.

Si ho retornes,
t’ho podran
tornar a donar
i tancar el cercle.

Estiu foll i cansat

Un cayuco de fires i revetlles,
d’artesania tot a cent,
d’il·lusions al minut,
a comanda i regateig
de passeig marítim.
I focs d’artifici
i havaneres que ressusciten,
cada estiu, per poder
imaginar-nos que
encara no hem envellit,
que la nostra infantesa
ja pot sortir de nit.
I la conga i Paquito
el chocolatero
en fressada pública
d’erotisme de festa major,
amb semàfors vermells
a les galtes, amb pell bruna
de coure mediterrani.
I overbooking de records
(king over book d’amics),
de partida de migdiada
i de migdiada partida.
“Y envido más”
i “contro i recontro”
amb dos manilles i un as
i les deu de la darrera.
I el tinto de verano
de l’enyorança
que promou la gasosa
d’un cava oblidat:
la llimona blanca
d’alemanys jubilats.

I estic cansat...,
perquè tot em cansa.

La finestra

Obro finestra a l’albada
i l’aire de l’Est m’obre el cor.

La mirada es perd,
pel cel blau d’estiu,
a ritme d’orenetes
i dels seus xiulets.

Tanco els ulls, per veure
la llum de platja i muntanya.

L’ànima s’enlaira,
buscant éssers estimats
i l’espai es dissol
dins el seu record.

“Tot aquell que gaudeix creu que l’important de l’arbre és el fruit, quan en realitat és la llavor. Aquesta és la diferència entre els que creuen i els que gaudeixen”  (Friedrich Nietzsche)

Vidrim

A peu de carretera,
veig la trencadissa de vidres
d’un altre accident de trànsit.
Tot aquest vidrim em recorda
els “bocins” de vida que,
cada cap de setmana,
es perden en un lacònic
comunicat de xifres oficials.

Castells

El secret del temps
està escrit a la pedra,
l’espai construït
per a la Història
i per als somnis.

Vaivé de preguntes
que delimiten dubtes,
el misteri del silenci
és més que un repte
per a la imaginació.

Carreu a carreu
es forjà la seva història
que cal compartir
per evitar el seu oblit
i escurçar la memòria.

Altres cites meves

“Equivocar-se no és el problema, el problema és no assumir l’equivocació”

“Hi ha triomfs que tenen gust a derrota”

“L’autèntica democràcia no entén de constitucions, només entén d’ètica”

“Tard o d’hora, el prepotent ha de pagar peatge”

“El canvi climàtic és la resposta-defensa que té la Terra a les constants agressions que li fem els humans”

“Amb l’edat no ens fem més savis, ens fem menys estúpids” (Bé, no tothom)

“La mentida és la creu de la moneda i la cara és..., la veracitat personal”

“La veritat és un compendi de veracitats”

 “Una cosa és fer política i l‘altra ser política. Sí, la societat civil també fa política”

No cal debatre

No em vull discutir
amb el destí,
però tampoc vull
que ell em controli.

L’última ràfega de vent
m’ha despentinat
els cabells i les idees.

No em vull discutir
amb el futur,
però tampoc vull
que em trenqui el present.

L’últim ràfec de llum
m’ha enlluernat
els ulls i el pensament.

No em vull discutir
amb el passat,
però tampoc vull
que em llastri el cor.

L’últim ràfec d’amor
m’ha encegat
l’ànima amb emocions.

Calendari d’estiu

L’ocell xiula.
El riu s’angoixa.
El foc està embadalit.
La terra s’ofega (de calor)
La lluna tremola.
El record trontolla.
I el setè dia, silenci.

El vent fa teràpia.
El mar..., també.
Els arbres festegen.
Les pedres s’avergonyeixen.
El sol s’enamora.
Un altre record m’empresona.
I el catorzè dia, plou.

Un borinot rondina.
La claveguera va farcida.
La gent torna a la platja.
Els núvols..., s’ho pensen.
L’estrella polar torna al nord.
El tercer record m’enyora.
I el vint-i-un dia, fa fred.

L’herba té grip
i sua la rosada.
Un esquirol s’enfila.
La llum perd color.
Esclata el primer bolet.
L’últim record, l’últim petó.
I el vint-i-vuitè dia, depressió.

Manquen tres dies
per fer-ne trenta-un
i ja s’acaben les vacances.

“Llarg és el camí de l’ensenyança mitjançant teories; breu i eficaç mitjançant exemples”  (Sèneca)

Llavor de somnis

A trenc d’alba,
els núvols envolten
un tímid sol.

Mar endins o riu avall
busquem respostes
a preguntes punyents.

L’evasió no és solució
i el poema només és...
una nova incògnita.

Refugi per a l’amor,
refugi per al somriure,
tot mirant el futur.

Som finits, som humans,
buscant la llavor
dels nostres somnis.

“El que sabem és una gota d’aigua, el que ignorem és l’oceà”  (Isaac Newton)

Riu esquerp

A la fondalada del pensament
hi tinc hoste l’endormiscat desig.

Aquest carreu (llamborda fosca)
esfilagarsa el meu esperit,
esmaperdut per l’encuny de l’enyor.

Guaret on esbanco els meus sentiments,
amb algun que altre xerric emocional.

Després de tot, la rauxa i malfat
s’esfullen en el codolar del
riu esquerp de la meva imaginació.

Estem claudicant?

Cada vegada que escolto la cançó “Barcelona tropical”, no deixo de preguntar-me: estem claudicant? ¿Hem tirat ja la tovallola i veiem a Barcelona més com una ciutat tropical que com una ciutat mediterrània?

Que no ens distreguin ni la música ni cap cançó, hem de seguir lluitant contra el canvi climàtic i que les ciutats tropicals, doncs això, estiguin al tròpic, que és el seu lloc.

Potser sóc...

Sóc aquell poeta
que mai has llegit,
el riu de muntanya
on mai t’has mullat.

Sóc el mar, l’oceà
on mai has navegat.
I sóc lluna i sóc sol,
encara per estimar.

Sóc un rodamón
que tanca els ulls
per poder somriu
i mai demano almoina.

I empunyo la falç
per espigar amor
i, després, sembro
llavors d’il·lusions.

Sóc poeta, perquè
sóc filòsof, i faig camí
per la vida, dia i nit,
pujant la muntanya.

Sol mediterrani

Estic present quan l’escuma,
a ran de platja, brandeix l’esmolet
d’aquesta sageta ancestral,
amb clam i ressò de cala;
on s’estén el bancal de sorra
i l’espona del reclam.

L’ombrel·la d’una au em repta
a l’oreig mediterrani del sol,
aram parrupaire d’ones i núvols
que s’embanquen com el gra a la sitja.

Cavalca l’embalum de la imaginació,
voliaina daurada, que s’encantella
de pedra a pedra i de cor a cor.

Bona revetlla

Tot mirant el foc,
us veuré.
A cada flama
un somriure
i a cada crepitar
el vostre riure.

Estels d’espurnes
guarniran la nit
com arbre de Nadal
i amb joia tornarem
a ser infants, prop
o lluny dels petards.

Coca, moscatell,
cava i mistela,
i aixecar la copa
per brindar i endolcir
aquesta curta nit,
la més màgica.

Bona revetlla a tothom.

“Feliç aquell que té coses per retrobar”  (Elio Vittorini)

Canvi d’aires

No hi ha res com
canviar de lloc,
d’espai, per incitar
i excitar la imaginació.
No hi ha res com
veure nous paisatges
i nova gent, per tal que
el poema surti sol,
sense tenir-lo que
convidar a taula.

Línia recta

Com cigonya viatgera
he vinclat al mapa
tres poblacions segarrenques:
Sanahuja, Guissona i Cervera.
Em surt línia recta perfecta.
Fent cabòria d’aquesta
curosa casualitat? causalitat?
també vinclo el retruc
de tres tenors poètics:
Margarit, Pàmias i Fabregat.

Al Joan, dir-li
la delectança
misericordiosa
de tota nostàlgia.

En Jordi, que em
sento reflectit en
les lloses mullades
del seu Carrer Major.

I a la Rosa, parafrasejo,
“Une rose pour en jour
et la Rose pour toujours”

M’he envescat en el poema
i, per tant, demano disculpes
per niar aquest vel·leïtós
i perbocat agosarament.

Cites de Confuci

“No importa el que facis a la vida, fes-ho de tot cor”

“La vida és molt simple, però ens entestem a fer-la difícil”

“Converteix el teu hobby en el teu treball i no tornaràs a treballar mai”

Arbre de plaça

Les fulles s’enjogassen
tot caient de l’arbre.
Al rerefons de la plaça
la fullaraca llampurneja
a ritme del descabdell
que li marca el vent.
En el tràfec d’aquesta
petita fronda marronosa,
el solitari i majestuós
arbre de Plaça Major
rubrica la seva longevitat.
Ell catalitza tot l’entorn;
fins i tot, la remor que
encunya la Festa Major
pel daurat mes d’agost.
La resta de l’any és
esbart per a minyons
i mercat el dia de fira.

A l’ombra de l’ombra

El temps no m’ha fet,
ni més ric, ni més savi.
El poc o molt que sé,
ho aposto tot a llegir,
a l’ombra de llibres
i a l’ombra del destí.

El temps s’embolcalla
rere el meu passat,
on hi tinc acollits
una enfilada de sentiments
que, discretament,
em fan riure o em fan plorar.

“La literatura està plena de coses inútils, absolutament necessàries”  (Rosa Montero)

Retalls

De tant en tant,
és bo ventilar l’ànima
i pujar a les golfes
a treure pols a la memòria.

Faig punt i apart,
tanco el cercle d’amistats
i destrio el blat de la palla.

De tant en tant,
és bo aturar-se
a la cruïlla de la vida
i decidir el camí a seguir.

Elegit el camí,
només queda tenir sort
de no haver-se equivocat.

Aquest cel

Aquest cel és el mateix cel,
aquell que ens embolcallava
a la platja de les emocions
i a la muntanya del desig.

Aquest cel és testimoni
de paraules hissades al vent,
de versos encadenats per baules,
hereus del poema de la vida.

Aquest cel, blau o vermellenc,
encasta empremta al record
i li dóna fita i referència
al que vam viure i vam estimar.

“La vida ja és prou dura, com per qüestionar a la gent que vol compartir amb nosaltres bones notícies”

Cada vegada

Cada vegada que hisso un somni,
s’obre el mar blau del cel
i aixeco l’àncora del desig
per sortir del moll dels sentits.

Cada vegada que obro un secret,
escurço el gest de resistir
i estimbo l’espera, més enllà
d’impúdiques mirades.

Cada vegada que surto de la cambra,
on reposa aquest guerrer,
faig fervent exaltació,
tot escrivint a cor obert.

Cada vegada, li calo foc
al fet de viure i de resistir.

Deixa’m mirar-te

Em resisteixo a la torpor del gest
que m’escurça el desig de calar foc
a la cambra impúdica dels somnis.
No hi ha cap vela hissada dins el blau
que dugui escrit el nom d’un vell secret
ni cap espera que sigui prou fervent
per exaltar els sentits a cor que vols
i anar corrent al moll a llevar àncores.

Em resisteixo amb els ulls, encara
que m’estimbi enllà de la mirada.

                Ramon Rius Mosoll

“Si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”  (Rabindranath Tagore)

Full d’Història

Despullo l’escorça
del ressentiment
i emblanquino
la façana de l’esdevenir.
Entremig, la coïssor
que arrossega la ignomínia
del silenci administratiu.
Aquesta empremta és
l’hospici on s’emmiralla
el rastre, orfe, que
esborra l’elemental
sentit comú. El que
hauria de ser bassa,
només és un trist toll.

“La veritable saviesa està en reconèixer la pròpia ignorància”  (Sòcrates)

Trau de pedra

El cel fosqueja en el fondal de l’horitzó.
Pel llarg ombradís del contramurat,
un brivall puja damunt el pedrís
i ressegueix els correus, fins trobar
un forat, un trau de bastiment,
on hi té amagat “el seu tresor”
La llauna de codony està força rovellada
i el seu contingut fa un fregadís somort.
Li costa obrir-la. L’encantella amb
una petita navalla de pescador.
Dins, la baldufa grossa i la petita,
bales de vidre i fang, i els cromos
que van sobrar de la col·lecció.
Treu un clip daurat de la butxaca
i fica el nouvingut dins la llauna.
Un sospir de satisfacció i, camí de casa,
fa l’esglai de la victòria.
El Joan, demà, el trobarà a faltar.

Passat i record (V)

“Mira cap enrere i riu-te’n dels perills passats”  (Walter Scott)

“La nostàlgia cap el passat no és més que el reconeixement de les carències de la nostra vida actual”  (Nicholas Wells)

“A cada moment que passa estic passant a formar part del passat. No hi ha futur, només el passat acumulant-se constantment”  (Haruki Murakami)

“Mentre tinguem llibres no existeix el passat”  (Edward George Bulwer-Lytton)

“Per què evocar el passat quan el present és molt més segur i el futur molt més lluminós?”  (Charlotte Bronte)

Podries

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.  
Més bona, potser.
Potser més dolenta.  
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.

     Joana Raspall