El mar de la boira
no té cap port segur,
només té cel·les
de clarobscurs,
per on serpenteja
el pensament
d’aquest hivern
de pandèmia i ressaca.
Tanco les parpelles
per acaronar
el vellut dels versos
i posar límit
i ser trànsfuga
d’una realitat
que no és la meva.
Una escletxa de felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.