Rumb

(Poemes de quarantena)

Espurnes de llum
crepiten pel vidre,
d’una finestra
oberta a la vida.

Guspires de pluja
espeteguen pel carrer,
d’una travessera
que li fica rumb.

Governall de destí
que vull orientar
cap on bufa el vent
i cap el mar obert.

Miratge

(Poemes de quarantena)

Petits núvols esborren
aquest cel, on fa niu
una llum esmorteïda.

S’endevina l’escalf
i la fiblada del sol,
presoner del contorn.

El quotidià dia dringa
amb parrup de coloms
a ritme i remor de plomes.

Esgarrapo noves paraules,
tibant les brides de l’egua:
imaginació i diccionari.

I puntejo crits, brams
i cascavells, ja llunyans,
d’un infant mai ponderat.

Miratge i escut, presents,
que trenquin l’enyorança
i planifiquin cada futur.

Temptació

(Poemes de quarantena)

El carrer de la poesia,
amb l’empedrat de mots
i llampecs d’imatges,
deixa petjada al record.

Ramat de vells records
que pasturen per l’herba
al conjur de la solitud.

Batejo branques i fulles,
el piular d’ocells i pardals,
sense mena de recança.

I polso el cor, batec foll,
el retrat de Dorian Grey,
font de jove temptació
que m’embolcalla avui.

Pinassa

(Poemes de quarantena)

¿Quin dia podré tornar
a sortir del llibre i poema
i trepitjar la nova pinassa,
sota paravent de muntanya?

¿Quan el secret estendard
d’olors em descobrirà
la màgia de cada bosc
i l’enigma que representa?

¿Quan podré esguardar,
i lloar, el ràfec de colors
que neixen i s’investeixen
al prec de cada nou matí?

¿O veure aquell petit racó,
encastat dins el rierol
amb garbes de pedres
i agosarats salts d’aigua?

¿Quan la torxa del dubte
naufragarà i la nostra lluita
passarà a convertir-se
en parracs per a la història?

“A l’hora de la veritat, és més important el sentit comú d’un científic que els seus coneixements científics”

Amb il·lusió

S’obre el calaix del cel
i la primavera ormeja
de colors tot el territori.
Sota el seu paraigua,
escriu i oferta el silenci.

I cada nou capvespre,
l’embruix de les orenetes
esborralla versos tendres,
que són estirp de quietud
i estímul per fer el poema.

I des de la serena tristesa,
enfilo camí i faig plaça al cel,
buscant el seu jove somriure,
quan encara érem estudiants
i teníem la il·lusió pel futur.

(A la memòria de la companya i amiga Pilar Bandrés)

“Aquell que més posseeix, més por té de perdre-ho”  (Leonardo Da Vinci)

Sant Jordi

Quatre flames
en llit d’or
i la rosa amb blat verd.

Un llibre per obrir
i rere la rosa, amor,
i rere el llibre, més amor.

Cada Sant Jordi
renaix el goig
de gaudir i renovar
un vot de felicitat.

Bona Diada!

Confinats

(Poemes de quarantena)
 
Al cap i a la fi, algun dia,
sortirem del nostre silenci
de finestres i balcons,
per recuperar els carrers.

I menarem el nostre destí,
sense patir per esquerdes
ni pregant per les escletxes,
fugint de la meuca ansietat.

I tots els morts ens fitaran
amb l’autèntic repte de la vida:
la feblesa de cos i esperit
quan som a l’abast de la mort.

“La inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant”  (Picasso)

“Tot anirà bé”

Segons els psicòlegs, donar ànims de forma optimista, quan estem en una situació d’incertesa, és del tot contraproduent i pot, fins i tot, incrementar l’ansietat del que rep aquest missatge.

Aquests dies s’ha ficat de moda la frase “Tot anirà bé”, com reforç positiu que contraresti les nostres pors i incerteses, davant la pandèmia del COVID19, sense ser conscients que d’aquí que acabi la pandèmia, encara moriran milers de persones, altres es quedaran sense feina i moltes més entraran en el llindar de la pobresa. Aleshores, què és el que anirà bé? i a qui li anirà bé?

Vivim en una societat molt emocional i per això tenim un dualisme quasi maniqueu entre optimistes i pessimistes. Ara, ens calen molts més realistes, que arbitrin entre optimistes i pessimistes, que moderin els optimistes irreflexius i que també moderin els pessimistes catastrofistes. Si us plau, necessitem més equitat realista i menys frases buides de l’estil “Tot anirà bé”.

“L’únic home que no s’equivoca és el que mai fa res”  (Goethe)

El seny més foll

La fita d'aquest idealista
s'omple d'alegria, amb
seductor coixí de colors
i dins un cor efusiu. Foll,
dins monotonia de multitud,
enlairo la màgia de la veritat,
com si fos esglai de pirata,
que té llamins de rom d'oblit
i tot el temps per penedir-se'n.

O, potser, sóc un espectre
que dóna tombs, confós,
demanant perdre la carícia
de la por i el MIM  tirànic
del perquisidor. Per tal que,
la soca de l'enveja no esclafi
les arrels de llibertat. Cauen
juntes gota i gra, de la unió
naixerà l'espiga que s'atorga

–amb un bes– junt a la rosa de
Sant Jordi. Estic obert i vinclo
tot allò que tinc per celebrar:
el vol d'una mirada i el somni
d'un somriure. Tinc que ficar
més seny a les meves paraules
i, així, puc tornar a enfollir
amb la pròxima copa de cava.

(MIM, acrònim de: Mediocre, Immadur i Manipulador)

“Algunes persones són tan falses que ja no distingeixen que el que pensen és justament el contrari del que diuen”  (Marcel Aymé)

Preguntes?

Quin déu conquereix l'ànima?
Quin àngel la tempera?
Qui tiba la brida del destí?

No podem esborrar les passes
que anem deixant pel camí.
Tampoc podem bellugar-nos,
sense patir el bufec de l'alè.

Qui pren desig i afany?
Qui tramita l'existència?
Quina finestreta rep sol·licitud?

Sense vaixell, no podem surar
ni per mars ni per oceans,
que són llum d'esperança
i nit de dolça tristesa.

Qui segella la instància?
Qui rubrica els éssers?
On és el manyà de l'esperit?

En definitiva, som mercaders,
marxants a cada plaça,
fent fira a tots els pobles
amb l'univers de la paraula.

Vacuna universal

Aquests dies he sortit de la idiosincràsia de la meva jubilació i, exercitant la meva anquilosada memòria, he recordat els meus coneixements de salut pública, bioquímica i biostadística, evocant què és un virió (virus madur): un trosset de cadena d’àcid desoxiribonucleic (ADN) o d’àcid ribonucleic (ARN), envoltat per una membrana proteica de fosfolípids, anomenada càpside. Amb els virus (o virions) tenim dos problemes importants. El primer és que són cent vegades més petits que un bacteri i, per tant, són molt més difícils de combatre. El segon problema és que no podem considerar-los com éssers vius; ja que, no mengen, no respiren i no és reprodueixen; necessiten entrar dins d’una cèl·lula, perquè aquesta cèl·lula els hi faci una replicació. El codi genètic del virus “obliga” que el codi genètic d’aquesta cèl·lula el repliqui. I aquí hi podem tenir un tercer problema, perquè si al fer la replicació el codi genètic de la cèl·lula queda alterat pel virus, es pot formar una clona cel·lular, la qual cosa pot desenvolupar un càncer. Encara podem tenir un altre problema, si un virus entra dins d’un bacteri i aquest bacteri infecta un ésser viu, quan destruïm el bacteri, alliberem el virus com si fos un autèntic cavall de Troia.

Bé, anem al COVID19 (acostumem-nos a dir-li així, perquè els virus del refredat i de la grip també són de la família dels coronavirus). Cada virus nou representa un repte nou per a la comunitat científica i planteja un seguit d’estratègies per lluitar contra ell. Bàsicament, tenim dos formes de lluitar: una és amb medicació que aïlli el virus o que trenqui la seva càpside, perquè mori. Altra forma són les vacunes que solen ser de virus atenuats, aquests estimulen el nostre organisme a crear anticossos, fent una immunitat davant una possible infecció. També es pot subministrar sèrum que porti anticossos de gent que ha superat la malaltia o bé sèrum generat al laboratori mitjançant cultiu. Aquí hi podem tenir un altre problema, hi és que el COVID19 es comporti com el virus de la grip; és a dir, que pugui mutar i faci soques resistents a la possible vacuna. I dic possible vacuna, perquè encara desconeixem moltes coses del comportament d’aquest virus; per exemple, no sabem si serà estacional com el virus de la grip. Així doncs, hem de tenir molta humilitat, precaució i paciència científica.

La idea que proposo no és nova, però tenint en compte que rates i, sobretot, muricecs encara ens poden transmetre virus que són desconeguts (seria bo conèixer l’animal entremig, que hi ha a la cadena de transmissió del COVID19 entre muricec i home, el pangolin no està gens clar). El que proposo és buscar la manera de trencar la càpside no d’un virus, sinó trencar la càpside de tots els virus, en una mena de vacuna universal. Si això no és factible, em temo que seguirem abocats a la possibilitat de noves epidèmies i pandèmies en el futur, per virus que poden transmetre els animals a l’home.

Per acabar, permeteu-me fer una pregunta que sense ser retòrica, ho pot semblar: ¿la indústria farmacèutica està interessada que pugui haver una vacuna universal?

“El desig és la veritable essència de l’home”  (Spinoza)

Vent Verd

Aquest petit llapis
em recorda l’arbre,
el bosc, la muntanya,
allà on hi tenia llar.

Una veu imaginària
que pot tranquil·litzar
el meu cru aïllament,
com l’aigua d’un llac.

M’arriba vent verd
que sura pel cel blau.
Escomesa de cançó
des de la llunyania.

Invisible, l’acullo
per combatre el plor
amb el seu secret
de jardí pirinenc.

Què temptadora és
la llum que trenca
captivitat i retorna
el preludi de vida.

“Què passa? ¿Per què, a certa edat, la gent aixeca murs, tanca espais oberts i es queda sense horitzó?”

Ballem pel cel

Surto al meu balcó
i fito a l’horitzó,
perquè arribi a l’Ateneu.
Allà hi tinc un vincle
amb els dansaires.

Torno a cantar i ballar
per trencar l’enyor,
retrobant el camí
que els peus fan
tots els dimecres.

Des del silenci,
veig amb goig
cortina de mans
i braços, agermanats
amb sospir feliç.

I a cada llar, sento
les vostres veus.
I a tota hora veig
el nostre patrimoni
de somriures i ulls lluents.

Ara, siguem ocells,
ballem pel cel, alliberant
l’esperança de l’esperit,
per enaltir el record
i llum de retrobament.

“Freqüentment, tenim més a aprendre de les preguntes inesperades d’un nen que dels discursos d’un home”  (John Locke)

Temps de cera

Tot té una fi i, per tant,
un comiat. Enllà! un gest
de reconeixement. Ençà!,
desimbolta i acollidora,
la remembrança afable o,
potser, la força inesperada.

Bufada que se'n duu tot
allò que li pertany, fins
quedar-se talment nu.
Aleshores, resten solcs
de pell afeixuga; dinastia
perpètua i estremida.

I queda en l'ambient
una mena de predicció
apocalíptica: "Som una
espècie en vies d'extinció".
Malgrat tot, cada espelma
encara ens dóna el seu temps.

“El cor té raons que la raó ignora”  (Blaise Pascal)

La calaixera

Era tot un referent, fet i fet
el clam ineluctable d'una
memòria, on s'encabien
les frisances del passat.
Prop, ressol de vidrieres
i jocs de mans amb llum
d'aiguabarreig, irisada,
on el parany del temps
sobtava privilegi de record.
Cada calaix: globalització
d'un món petit, endreçat
com auster quarter de
pertinències. El ramat
de roba en estabilitat
incerta i més incert ús.
I d'amunt, percaçades,
la residència de figuretes
i procaç estesa de retrats,
com llegenda de sentiments.
Massa món viscut, des de
la penúria de poble fins a
l'opulència de Dresde.
Davant aquella calaixera,
sempre vaig sentir-me com
un capçot de l'esperança.

“Les nostres conviccions més arrelades, més indubtables, són les més sospitoses. Elles constitueixen el nostre límit, els nostres confins, la nostra presó”  (José Ortega i Gasset)

Al alba

Si te dijera, amor mío,
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.

Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.

Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.

Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.

               Luis Eduardo Aute

A muntanya

A muntanya,
hi ha més arrels que fruits.

Allà, no bufen canyes,
però si bufa el silenci.

Les branques són banderes
i la pluja és un misteri.

A muntanya,
el cel és clar i hermètic.

Ni sorra, ni desert,
ni esculls de cendres.

Enyoro tots els camins
que sempre duen al cim.

A muntanya,
viuen exèrcits d’arbres.

COR-ONA-VI-RUS

Estic tan fart del CORONAVIRUS que he decidit esquarterar-lo: COR-ONA-VI-RUS

COR:   Per seguir estimant
ONA:   Per gaudir-la aquest estiu
Vi:        Per brindar per tots vosaltres
RUS:    Perquè és el que toca confinats

Apa! ànims i fins aviat.

Intermitent

Tothora, tot moment,
ballen núvols impacients
i volen cançons, buscant
el refugi de petons.

Sóc fidel als boscos
de motius i sentits,
a l’aire que, cert i fresc,
filtra nostra admiració.

Temps intermitent
rovellat per l’espera
d’aquest àrid silenci:
desig per respirar arbres.

“Tot el món veu el que aparentes ser, pocs experimenten el que realment ets”  (Maquiavelo)

Sospir

Tinc un flam per a l’oblit
i un altre flam a l’esperança,
i aquests ciris són un plany
per a la cançó del neguit.

Idees marcides gosen,
fer-me crida d’inquietud:
desgavell de llargues nits
plenes de joncs interrogants.

Arrecerat per la nova llum,
cada matí encenc més ciris
a l’església de la lleugeresa,
on claudica la meva peresa.

Fico ritme, melodia i perfum
a l’aire d’aquest nou dilluns,
per esbrinar quin és el camí,
hi ho faig amb sospir d’il·lusió.

(Cor-ona-vi-rus)