Aquest petit llapis
em recorda l’arbre,
el bosc, la muntanya,
allà on hi tenia llar.
Una veu imaginària
que pot tranquil·litzar
el meu cru aïllament,
com l’aigua d’un llac.
M’arriba vent verd
que sura pel cel blau.
Escomesa de cançó
des de la llunyania.
Invisible, l’acullo
per combatre el plor
amb el seu secret
de jardí pirinenc.
Què temptadora és
la llum que trenca
captivitat i retorna
el preludi de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.