Ara que el temps m’ha dit
que és un maqui de la lliça,
sense cap mena de reressaga
ni una prudent avantguarda;
ara que em diu que és
notari i llibreter del meu llenguatge.
Ara, me n’adono que porto
més de mig segle a l’esquena
i segueixo sent un estrany,
ple de pols i parracs,
com rodamón que té
per camí a la paraula.
Brunzit de silencis
per esbatanar la raó.
Sang presa a resguard
de continguts per esbrinar.
Pampallugues de paraules
i llambreig de mots.
Fugisser surt el vers
si l’enlluerna l’emoció.
Qualsevol dia,
tinc que fer recompte,
sense planys ni lloances,
a l’ombra d’una margarida;
tant se val si em diu que “Si”
com si em diu que “No”,
el percentatge sempre serà
el mateix, del cinquanta per cent.
I aquí, no s’hi poden afegir
ni subtils dubtes
ni amples temences.
Ja se sap, els números
sempre són igual de freds.
(A l’eterna amiga Cristina)
Cauen llàgrimes sobre el mar
d’uns núvols penitents
que busquen redimir-se.
I els trons estosseguen
sota el flash de llampecs,
mentre les ones aplaudeixen.
Perduda la mirada per l’horitzó,
altres llàgrimes reguen
la resseca terra de l’ànima.
Tothora hem de ser nosaltres
mateixos i hem de bescanviar
llàgrimes de dolor per alegria.
El temps no ho cura tot,
però és el millor infermer
per restablir l’equilibri.
Ai! els poemes dels nostres poetes lleidatans: Màrius Torres, Joan Margarit, Jordi Pàmias; Rosa Fabregat, Ma. Mercè Marçal, Francesc Pané i tants i tants d’altres. Qui pogués recopilar dins la memòria tots els vostres versos i ser prou rapsoda com per merèixer i tenir l’honor de recitar-los.
Ai! poetes lleidatans d’aquesta la nostra Catalunya Nova, sempre supeditada a la Catalunya vella. Qui pogués exonerar a la Catalunya Vella, oferint la nostra poesia des del nostre sol ponent i des dels tres rius que ens donen caràcter i boira a la nostra identitat.
Gràcies poetes lleidatans per ser-hi i pel vostre mestratge. Rebeu aquest modest homenatge de reconeixement i emplacem-nos al nostre paranimf: El paranimf de la poesia.
Encara puc fer escarni
de les meves nits vetllades,
malferit per la poesia
i al llindar del seu escenari.
Encara poso veu a la llàgrima,
trepitjant camps i deserts,
i arribo a un horitzó estàtic,
quan tanco la cortina del record.
Encara tinc espina al cor
(com l’Antonio Machado)
i escorcollo per l’obaga
cada sol vençut i perdut.
Encara traspuo sentiments
i arrecero tots els ultratges
per combatre aquesta eixuta
geografia de la nostra vida.
Malgrat tot, encara escric.
L’àngel de les tenebres
m’ha temptat, m’ha fet ratlla,
doncs la creu ja la duia.
El meu dimoni
no és pas un monstre,
és, més aviat, un barrufet
entremaliat, gens hostil
i prou trempat.
M’ha ofert canviar
sort –i molta fortuna–
per anys de vida.
Déu n’hi do!
amb quina imaginació
germinen alguns somnis.
Si els silencis parlessin,
coneixeríem per què del silenci
i si en ell hi ha por,
covardia o vergonya.
Si els silencis parlessin,
sortirien totes les veus
que, ara, són a l’ombra
d’arbres qüestionables.
Si els silencis parlessin,
la taula seria rodona
i la paraula seria cercle,
tancada i cohesionada.
Si tots els silencis parlessin,
el vot seria més democràtic
i el consens seria consensuat.
Si..., si els silencis parlessin.
(Dedicat a la Coordinadora de la
Marea Pensionista Terres de Lleida)
S’apleguen orenetes
i el retorn de la Tardor
planeja per aquest indret,
on la mirada de la lluna
li fa pampallugues a la nit.
Aviat l’esclat de colors,
grocs i vermellosos, faran coixí
a un terra que busca
brot de pluja i de sentiments.
Visc i torno
Visc i torno
a reviure
cada poema,
cada paraula.
Estimo tant
la vida
que la faig meva
moltes vegades.
Vinc de lluny
Vinc de lluny
i tinc aquella certesa
que s’amaga en cada
petita paraula.
I es queda clavada
dins meu en el batec de l’amor
viscut al llarg dels anys.
Essència i raó
d’aquest meu viure
inquiet i persistent.
La nit
La nit és massa
fosca,
l’he amagada
sota el coixí.
Dorm
amb mi.
Visc per no morir
Visc per no morir
i lluito per viure.
Per no perdre cap
d’aquests moments
que sé irrepetibles.
Cau la tarda
Cau la tarda,
perfila cada cosa,
la fa reviure.
Com plou m’agrada.
Silenciosa escolto
la veu de l’aigua.
És el no saber
És el no saber
que esglaia.
El temor de no poder
obrir una finestra,
una porta, o la por
de no saber com arribar
a deixar-la ben closa.
La feraç rerevera
duu encenall de fulles
fins la drecera del bosc,
per on pul·lulen
tota mena d’insectes.
Em sento passatger
d’entorn i m’enfilo
a la drassana de pedres,
per percebre la claraboia
que, sense vitralls, transmet
la llum blava del cel.
Tarda de primavera
sol i núvols a l’horitzó
i en el cor una senyera
que em diu...
què gran és l’amor.
Gent de mar
De Santa Cristina a Calella,
de Tossa fins a Boadella,
la mar se’ns posa brava
i el pescador la consagra.
Trontolla l’àncora llevant-la;
quan, per un cel serè de calor,
surt el sol com un mugró,
empenyent l’aigua cap al racó.
Dempeus, les mans al timó.
La pell arrelada, de bronze,
esbargida de flocs de sal
i els ulls clavats a l’horitzó.
L’aire té regust salí, d’algues,
quan la barca se li encatifa
en aquesta tauleta braser
amb la xarxa per faldilla.
El peix fresc i lluent boqueja,
la dona dóna un cop de mà.
Sense port, es vara a l’arena
i el mugró es desdiu: “fins demà”
I gent de riu
De la Ribagorçana a la Pallaresa,
del Segre fins al Valira,
el riu se’ns fica brau
i el muntanyès el lleva.
El vent castiga el “bon dia”,
la llum s’empenya en sortir.
Tots els arbres s’inclinen
i la pregària és sense gaudir.
Ferm, i com el pare riu,
s’escau de pedra en pedra,
recollint tot el gèlid fred
que li traspua la muntanya.
El sol suavitza els colors,
la serra mossega el tronc
d’aquest índex de la terra,
tan vell i savi com el món.
El dit és humit per navegar.
La dona recull el seu aviram.
Sense quasi peus, abraça la pena
i la llum s’enfonsa fins l’endemà.
(Cançó infantil)
Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.
Anem a jugar
a cuc a amagar
que després berenarem
amb tota la gent.
Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.
Avui farem festa
i demà també,
per això fem gresca
i juguem al Cuquet.
Toca-li el coc Cuquet
que la pluja vol venir.
Toca-li el coc Cuquet
que la nit ja és aquí.
Aquest temps n’és de tardor.
El sol acomiada núvols
per entre ones d’enyor,
amb pàl·lid reflex
de gavines afamades,
a la sorra de vora mar;
doncs el cel pot esperar.
El cel i una nova cançó
que entronqui passat i futur.
El bec ple de sorra.
Destre, saltirona per
l’aiguamoll de baixamar.
Pinça un petit mol·lusc
i, tot seguit, se l’engoleix.
Aquest indret, fred,
amoixa l’esperit.
Vora mar, l’amnèsia
de les petites coses
són el mol·lusc engolit.
Totes elles, plegades,
encabeixen en l’almosta
d’unes mans tremoloses
que, cada anyal, en són
devenir segur, com
cada minva de gener.
Hi ha tantes maneres de mentir...
Mentida d’acció,
mentida d’omissió,
mentida de reserva mental.
Mentida.
Mentida per veritat a mitges,
mentida per complicitat,
mentida per compassió,
Mentida.
Mentida malgrat el Pare Nadal,
mentida malgrat els Reis Mags,
mentida malgrat el “ratoncito Pérez”
Mentida.
Mentida contra el nen petit,
mentida contra la il·lusió,
mentida contra l’esperança.
Mentida.
Sempre és mentida:
mentida, falsedat, falsia;
invenció, ficció, faula;
farsa, falòrnia, obrepció.
Renunci, farfolla, bòfia;
bola, butllofa, enganyifa;
garrofa, nyepa, guatlla.
Sí, sempre són mentida.
Tothora és mentida:
engany, frau, dol;
superxeria, matràfola, impostura;
badòmia, encerada, ensarronada.
Enredada, engalipada, subrepció;
entabament, bluf, innocentada;
estel·lionat, tupinada, delusió.
Sí, sempre són mentida.
Constantment és mentida:
falsificació, estafa, ensibornament;
seducció, suggestió, impostura;
martingala, maula, estratagema.
Trafica, trampa, parany;
truc, trapelleria, putada;
fingiment, simulació, perfídia.
Sí, sempre són mentida.
Mentida entre autors,
mentida entre creadors,
mentida entre el públic.
Mentida.
Mentida vers les expectatives,
mentida vers les promeses,
mentida vers als pactes.
Mentida
Mentida amb suport social,
mentida amb immaduresa,
mentida amb manipulació.
Mentida.
Mentida sota l’oblit,
mentida sota el bloqueig mental,
mentida sota l’amnèsia.
Mentida.
...y només una manera de dir la veritat.
Quan sacsejo el clarobscur de la incertesa
(interstici entròpic que entapissa
el temps clònic de la ment),
quina pot ser la qüestió?
¿El verí de la introspecció m’obrirà
la fina escletxa de l’autoanàlisi?
Itinerari, sedàs de patiment,
pòsit i trajectòria abstracta
on escreix el relleu del biaix
de cada nova vivència.
Tot plegat, un sospir de temps.
Quan surt un projecte
(ni que sigui un miratge),
corro a dissenyar-lo
i l’apamo amb paraules
des del meu imaginari.
A poc d’espai, l’esporgo
i l’orejo, diluint el secret,
fugint d’una memòria
que, tot sovint, l’oblit
la té amb ulls clucs.
I així esclata l’estímul
amb una tremolor de part.
Aleshores, toca enfilar
el camí de la tinta
i que la gent ho accepti.
De bat a bat,
(debat a debat)
xop el pensament
amb l’angúnia
d’un ràfec fred;
gespa humida
on esculpeixo
escacs de mots.
Fressa agosarada
d’imaginació on
faig un petit incís
per emmirallar
el lleuger tentinejar
i prodigi de la meva
fugissera creació.
La llum tardoral fa pessigolles
als maons de l’arc escarser.
Les paraules rodolen, laxes,
de taula en taula, per aquest
entorn fabril i modernista;
i es creuen com cotxes a cruïlla,
atapeïda pel trànsit d’hora punta,
on el restaurant emplata
cuina de sacrifici gastronòmic.
Aquesta terra –que ja ho porta
al nom– escampa, amb silenci,
el seu horitzó fins als dentats
de l’estimada Montserrat.
Aquí, hi tinc part del cor ficat,
que se l’endugué la meva filla,
ara fa una desena d’anys.
