Ficar-hi temps

(A l’eterna amiga Cristina)

Cauen llàgrimes sobre el mar
d’uns núvols penitents
que busquen redimir-se.

I els trons estosseguen
sota el flash de llampecs,
mentre les ones aplaudeixen.

Perduda la mirada per l’horitzó,
altres llàgrimes reguen
la resseca terra de l’ànima.

Tothora hem de ser nosaltres
mateixos i hem de bescanviar
llàgrimes de dolor per alegria.

El temps no ho cura tot,
però és el millor infermer
per restablir l’equilibri.