“Aprendre a confiar és una de les tasques més difícils de la vida”  (Isaac Watts)

Veu fugaç

Minva la claror del sol
pel teixit de la serralada,
com llangueix l’atzar
davant l’adversitat.

Volteig de campanes.
Volteig de sentiments.
I un impenitent vent
que s’acull a la foscor.

A poc a poc, aplego
versos i miratges,
vestigis de metàfores
i la meva veu fugaç.

Encara?

Apaivago la basarda
amb el vaivé del desig,
per descobrir que l’esperança
vol guanyar el combat.

Un entrellat de llum n’és
el prodigi de la tendresa,
on hi ha la finestra per...
veure el paisatge d’envellir.

Encara, tot està per fer
i la incertesa per decidir,
quan el cos ja no commina
ni a l’ànima, ni a l’esperit.

“Rússia és una endevinalla en un misteri dins d’un enigma”  (Wiston Churchill)

La llibreta

Fileres de quadradets,
com rengleres de cavallons,
a l’espera de plantar-hi
llavors de versos i poemes.

Cada full, també n’és fulla
de l’arbre de la nostra vida,
quan la tinta el rega,
perquè floreixin emocions.

I sorgeixen recursos,
imatges literàries,
per engrescar al lector
i deixar-li una empremta.

I tot, encabit dins la llibreta,
farcida de paraules, de frases,
construïdes des de la voluble
inspiració o, si voleu, Musa.

Al llarg del temps, una llibreta,
la llibreta, s’esdevindrà àlbum
i cada full serà un testimoni,
com una fotografia escrita.

“No em molesta que m’hagis mentit. Em molesta que a partir d’ara no podré creure’t”  (Friedrich Nietzsche)

Dia rere dia

S’afileren amb més son que encert.

Els vehicles marquen la sortida del sol,
segueixen els seus raigs per endinsar-se
dins la ciutat, que badalla de nostàlgia:
s’ha perdut la referència de l’espai obert.

I la gent queda empresonada dins
lleganyosos espais tancats, que no tenen
un mínim d’espai vital, per poder
oxigenar imaginació i pensament.

A les voreres, barbetes aixecades
amb perfil paranoic, entrecella frunzida
de neguits acumulats i alguna que altra
ombra de paret, de depressió reactiva.

Vestits, “segona moda”, del sud-est asiàtic,
amb ulleres de sol per amagar els ulls
d’emocions perdudes i sentiments reciclats.

Cada matí neix el desig (vana oració),
la seva forma de vida, i cada nit fineix,
una mica més punyent, amb el desencant.

Rememoro

De nou, torno a desplegar
el mapa de la imaginació,
on hi tinc com referents
tots els llocs estimats.

És un exercici senzill,
plàcid i molt discret,
on puc rememorar
tots aquests refugis.

El vaivé de la vida
està ple de clarobscurs.
I a la sínia del poema
traço cadascun dels versos.

Furtiu, torno a teixir
buits, neguits i somnis,
que volen representar
tot allò que em commou.

Sí, rememoro els llocs
on, com a fidel acòlit,
combrego amb la natura
per tornar a ser feliç.

“Normalment, contra més agressiva és una malaltia, més agressiu pot ser el seu tractament”

El ruc a la sínia

Li podeu dir: donar voltes en cercle. Li podeu dir: la història sempre es repeteix. Li podeu dir:... Al terreny polític, molta gent de la societat civil pensem que ens tenen lligats com el ruc a la sínia i que per mestrejar-nos, de tant en tant, ens canvien la pastanaga.

Aquest que us escriu, democràticament, ha decidit no anar a votar a les pròximes eleccions i ho faré mentre no tinguem llistes obertes i desbloquejades. Estic fart de votar a partits polítics que es comporten com autèntiques empreses de col·locació per als seus militants, enlloc de poder votar a polítics que em representin i que tinguin un mínim de coneixement dels problemes del meu carrer, del meu barri i de la meva ciutat (tenim molt que aprendre de les democràcies anglosaxones). Aquí, tots els partits polítics de portes enfora treuen pit per ser demòcrates, mentre que de portes endins es comporten d’una forma totalment autocràtica, amagant la seva autocràcia rere l’eufemisme de “disciplina de partit”. Senyors! Que jo no vull ser votant! Jo vull ser elector!, que ve del verb elegir. Vull elegir directament a les persones, als polítics que em representin i això només es pot fer si les llistes són obertes i desbloquejades. I sí, no vull que cap partit polític decideixi per mi, ofenen la meva intel·ligència i la meva maduresa política. Per cert, als que anireu a votar, fixeu-vos-hi qui conforma la llista electoral del partit que heu elegit i mireu si a la llista estan els polítics que vosaltres voleu que us representin. Ah! I quin lloc ocupen a la llista, valoreu si ells poden sortir elegits o no, perquè si no han de sortir elegits, potser no us val la pena anar a votar. Què estic dient? Que voteu de forma racional amb el cap i no voteu de forma emocional amb el cor.

No me’n cansaré mai de dir-vos que els dos principals enemics d’una democràcia són la impunitat i el greuge comparatiu. Pregunteu-vos, per què al senat les llistes són obertes i desbloquejades, mentre que al parlament de l’estat les llistes són tancades i bloquejades. Si voleu la resposta, us tindreu que remuntar als famosos “Pactos de la Moncloa”, on es va gestar aquesta infame manipulació democràtica que, per a més INRI, sembla la va proposar un català; si més no, la va recolzar.

Fred al cor

Tinc fred al cor,
no sé com s’hi ha ficat,
s’ha esmunyit per alguna
escletxa, d’aquelles que
mai ens solem recordar.
És un fred fi, subtil, com
el baf gelat de la nevera,
com la boira de novembre.
    
Tinc fred al cor,
fa dies que el sol no surt,
la beneïda pluja l’amaga
dins dies curts com de tardor.

Tinc fred al cor,
que empara la meva
ànima atlàntica, en
detriment d’un cor
mediterrani, d’un
estiu que ja ens envolta.

Sí, tinc fred al cor
i tinc qui me l’escalfi.

“La vida és realment senzilla, però insistim en fer-la difícil”  (Confuci)

Equilibri

Nou dia, nou pes, feixuc,
d’un jorn carregat de feina
i, com no!, d’esperança.

Ets el meu renovat equilibri,
balança en la meva vida
que sempre fa bon pes;
quan lluen tons ulls de pau
i guarneixes un somriure
que contagia a mon somriure.

Mimetisme d’amor
i simbiosi de complicitat.

Referent

Llisca la ploma,
la tinta acarona el paper
i furga el pensament
on hi busca poesia.

No sempre som.
No sempre serem.
Però la llum ens esborra
la foscor de l’esperit.

Ara, puc tornar a creure,
per mi i pels humans,
tot buscant la fita:
El referent per viure.

“No serveix de re, ficar en evidència al maleducat, l’únic que aconseguim és desfermar la seva agressivitat, com a resposta del seu subconscient amb un complex de culpa subjacent”

Som finits

La nostra adolescència
mai és objecte d’oblit:
anem acomplint anys,
mentre el cor resta jove.

Endrecem calaixos
(farcits de papers de vida)
on reescrivim i dissenyem,
tot buscant un equilibri.

Allunyada ens queda
la lucidesa de l’asceta.
I, sentinelles ferotges,
extraviem l’únic referent:

Som i serem finits.

Un bocí de cel

Quan la veu del record
entra per la porta del present,
trontolla el pensament
i la decisió de futur.

Les orenetes no nien
en totes les teulades.
Feliç aquell que les té!
i sap, de cert, quan comença
la nova primavera i quan
s’acabarà el calorós estiu.

Mentrestant, jo seguiré
lliurant encens cap a
un bocí de cel que veig,
entre el ramatge quotidià
del perllongat dia a dia.

“Sense humilitat, no hi ha poesia que valgui”

Poemes en colors

La meva vida és gris
i els meus poemes,
en blanc i negre,
els pinto de colors
per poder fer el meu
arc de sant Martí.

El vent grata l’ametller

Des del guaret de l’espona,
un conill ensuma
vent Seré, perfumat
per farigola i romaní.

Més enllà, el sol
festeja a la carena
camí del capvespre.

Com deessa grega,
un ametller florit
es lliura al vent,
com es lliuren
els pensaments
davant de cada destí.

“Un s’enganya més per ser confiat que per ser desconfiat”  (Jean François Paul de Gondi)

Apaivagar el destí

He tornat a perdre’m
pels meandres i contorns
del meu fructífer cervell.
Amb calma, he cartografiat
totes les circumval·lacions,
per intentar esbrinar
l’entrellat del pensament.

Aquest és un desafiament,
perquè fita a la paraula
i la seva significació,
on sempre hi tinc, a la guait,
el meu revoltat pensament
i el folgat baluard d’idees,
per apaivagar el destí.

Corba de vida

Maldestre, m’eixugo,
a la vegada, ulls i ànima,
mentre faig arqueig
de moments viscuts.

Aixeco la meva mirada
per emmirallar el cel,
el dibuix de claredat
i de núvols difuminats.

I sota l’arbre de l’esperit,
escric (fugint de l’engany)
per tornar a assaborir
la bellesa poètica.

La corba de la vida
porta l’àmbit i el ressò
on, exiliat impenitent,
sempre batega l’amor.

“Hi ha gent que es posa en evidència amb les seves paraules, altra gent es posa en evidència amb els seus silencis”

Cel mal pintat

Aquest cel està mal pintat,
tots els núvols, grisos,
els han fet amb pinzellades grolleres
i el poc blau que es veu
està esvaït; ni tan sols
hi haurà l’excusa d’una tronada.

Aquest cel ha patit una fallida
de sol mediterrani que, sembla,
també se n’ha anat de vacances.

Traït

(Amb el meu agraïment a tot l’Arnau de Vilanova)

Mai he tingut una salut de ferro i al llarg de la meva vida he patit diverses malalties importants. Però una cosa és que t’ataquin agents enemics externs i l’altra que et sentis traït pel teu propi cos. Així és com em sento ara, davant d’un llarg procés, anomenat càncer (els professionals n’hi diem neoformació o simplement neo), que m’aboca a primera línia de la trinxera, en la lluita contra la malaltia.

Quan treballava, i estava en ple exercici professional, sempre vaig lluitar contra el tabú i l’estigmatització que socialment tenia el càncer i també contra les diverses conspiracions de silenci, que envoltaven els entorns familiars i socials del malalt. Actualment (malgrat alguna excepció), sortosament el càncer està desmitificat i ja es veu com qualsevol altra malaltia greu, per exemple un infart de miocardi. Tota malaltia greu pot implicar una lluita llarga i feixuga, no exempta d’interrogants que mai tens la garantia de saber si es resoldran de forma positiva o de forma negativa. No obstant, hem de ser optimistes, perquè cada cop tenim més resolucions positives que negatives. Els recursos tècnics i terapèutics, que ofereix la sanitat actual, han avançat molt i això també ajuda a desmitificar tota malaltia tabú.

Per últim, és important destacar la detecció precoç d’aquest tipus de malalties. Això comporta una medicina preventiva i diagnòstica que sigui específica i detecti quan abans millor la malaltia. La qual cosa implica realitzar els oportuns screenings i que la població general estigui degudament informada i degudament ensinistrada. El futur és molt prometedor (ja s’està operant amb robots i ulleres Google), però hem de ser conscients que la salut és personal i intransferible, som nosaltres qui decidim l’estil de vida que portem. La resta està en mans dels professionals de la salut (el criteri professional és fonamental i ha d’estar per damunt de magnífics protocols) i dels avenços tecnològics, que no és poca cosa.

Gràcies companyes/nys de l’ Arnau.

“No existeix millor pregunta que una mirada, ni millor resposta que un somriure”  (Marcel Puig)

Dia Mundial de la Bicicleta

Benvolguda Bicicleta,

Avui, que és el teu aniversari, vull donar-te les gràcies per tantes hores de felicitat que m’has donat i, a la vegada, demanar-te perdó per tenir-te tancada des de fa mesos, però tu saps que no és pas culpa meva i en pic pugui, tornarem a surar i gaudir junts pels camins d’horta i pels camins del riu, vivim la poesia visual que la natura sempre ens regala.

Estimada, que passis un Bon Aniversari,

Jesús Jordi

El pas del temps

Tinc por de no poder viure
tot allò que vull viure;
no tenir temps per estimar
tot allò que vull estimar;
no poder omplir amb més records
el meu record, quan se m’escolen
com aigua a les mans.

Només sóc un ràfec de vent
que ha pogut moure
algunes ones i branques de pi.

Ulls de cendra

“Els pobres no tenen el monopoli del patiment”
Tahar Ben Jelloun

Ulls de cendra,
com si el foc de l’esperit
s’acabés d’apagar;
quan la nit és més freda
i la veu surt tremolosa.

Ulls de cendra,
d’un dimecres de quaresma,
quan la religió fuig
de tots els pensaments,
com fuig la pols amb el vent.

Sense temps,
tornar a sentir, a viure,
tots aquells sentiments
que teníem endreçats,
qui sap on, qui sap quan.

Ulls de cendra,
de mirada anhelant, veu dolça
que reclama, amb somriures,
totes les nostres enyorances
amb criteri i anhel de destí.