Sorra i arena

Des d’on es marceixen les ones,
veig blau de cel i blau de mar,
mentre escolto música de Blaumut.
S’entortolliga un ball de palmeres,
branques amansides, entrecreuades
mirades inquietes pel passeig que,
potser, masteguen misteri d’amor.

Bellugo els peus nus, gaudint
pessigolles, remeno sorra i arena,
fins que m’arriben a esgarrifar,
perquè elles s’aparellen al ball
i fueteig d’un càlid vent Xaloc,
que sempre ens porta l’anunci
del captard, lluna i nit d’estels.

“Som més sincers quan estem colèrics que quan estem tranquils”  (Ciceró)

Vanejant

En aquesta vida, som actors
i l’escenari on tenim que actuar,
ni és nostre, ni el reconeixem.

Cada escriptor focalitza el món
en sectors on vol identificar-se,
creu tenir dret, per ser un ens.

La rebel·lia de la mare Terra
li dóna resposta a l’home,
a les seves constants agressions.

Cada vegada, els territoris
es fan més petits, encerclats,
parcs naturals passen a jardins.

La petjada de la civilització
trenca l’equilibri i els animals
segueixen sent més civilitzats.

Desfer les cendres

Tinc el record empresonat
en un cadenat de llàgrimes,
aquell foll sospir obsessiu
de nen amniòtic, que duu
el desert de les cendres
en una llar sense foc.

Fer un mos a l’esperit,
engolint-te les entranyes
amb aquella esquerda a l’ànima.
Tot plegat, per tornar a començar,
balbejant trenta anys absents
i trenta anys guanyats.

Desfer totes les cendres
a cada vers, a cada poema,
esbargir-les per tempir la saó.
Res no torna, perquè
res se’n va. Sóc on sóc
i el camí n’és l’eternitat.

“Els covards sempre li tenen por a la veritat”

Balcó del temps

Amb l’edat, el reducte a defensar
es fa més petit i endogàmic,
i s’estremeix la nostra vehemència,
perquè tenim un estil massa balb.

S’insinuen tots els nostres límits,
cada miratge, cada oxímoron,
com si fossin brogits de silenci,
quan volem descriu aquest secret:

La pluja continuada del pensament.
Encara em queda dialogar, amb tacte,
amb el meu propi jo, davant l’espill
i des del balcó modernista del temps.

Límit a la por

L’ànima branda llençols de record,
navega per aigües fetes amb flames,
nit on fracassa l’oblit.
                                    La lògica
no troba refugi i vaga sense voluntat,
terra endins de l’illa racional.
Fugir de la intel·ligència és
elegir bàndol i refredar la vida;
però, que el límit no sigui la mort
ni el jardí prohibit de l’obsessió.
Que cadascú fiqui el seu propi límit.

Actualitat (II)

“La presumpció d’innocència s’acaba on comença la presumpció de culpabilitat. Per què dic això? Perquè la Sra. Corinna Larsen i el fiscal suís Yves Bertossa també tenen dret a la presumpció d’innocència”

“La Constitució Espanyola diu que Espanya és una Monarquia Parlamentària. També diu que el Rei és inviolable (és a dir, Monarquia Absolutista). Aleshores..., en què quedem?”

“No es defensa a les persones (sigui quina sigui aquesta persona), es defensa la veritat” (dedicat als setanta polítics i ex-polítics firmants)

“Si una llei pot tenir diverses interpretacions (en funció del jutge que l’aplica), voleu dir que no tenim uns legisladors poc competents o directament incompetents?”

“La por pot ser ocasional, la covardia és permanent” (Dedicat, altra vegada, als setanta firmants)

“Si un fumador no li té por a les més de 250 malalties que pot produir el tabac, ¿voleu dir que aquest fumador li tindrà por al COVID-19?”

L’aura del temps

Poc més que un somni
per tornar a gaudir el record,
quan encara érem ferms
i podíem somiar amb més somnis.

Les orenetes s’apleguen,
volen marxar, dient-li adéu
a un estiu ple de neguits
i de dubtes per resoldre.

Els sentiments també s’apleguen
per anar-se’n, a poc a poc,
camí d’un passat viscut
a contracor i a contrallum.

Tot passa, perquè tot queda
i l’aura del temps obrirà
portal a una nova època
que tot just ha començat.

Camp ras de ferralla

Al petit carrer -tan petit
que només era un passatge-
hi havia un pati sense construir.
Entre herbes i herbotes
niaven màquines i ferralla,
abandonades d’alguna obra,
amb cremades d’hores de sol
i abundants crostes de rovell.

La que més ens captivava,
era una peça de grua enlairada,
representava la torre del castell,
la enfilàvem pel seu enreixat
per conquerir la seva senyera,
un drap oliós que el vent havia penjat.
Malgrat ser un camp de ferralla,
era el nostre lloc preferit per jugar.

Actualitat

Incògnita: “¿Per què bars i restaurants sempre estan pensant amb els fumadors i mai pensen amb els no fumadors?”

“Amb COVID-19 o sense COVID-19 tindria que estar prohibit fumar a les terrasses de bars i restaurants; ja que, els que estan al voltant d’un fumador es converteixen en fumadors passius”

“Quan fem esport (millor esport que exercici) activem el nostre metabolisme. I activant el metabolisme, indirectament, estimulem el nostre sistema immunitari”

“El problema no és el COVID-19, el problema és la ignorància, la immaduresa i la prepotència de la gent”

Quan?: “Fins ara, hem escoltat les opinions de socialistes monàrquics. ¿Quan sortiran de l’armari els socialistes republicans per donar la seva opinió?”

Cadència de diccionari

Càlid i ensenyorit, un vent
m’eixuga el cos i vol compassar
el dol que hi tinc a la memòria.

Persisteix aquella absència,
persisteix la veu dins el poema
i el repte que tinc a cada vers.

Incert prodigi té la paraula
que, fins i tot, pot confluir
amb música per a una cançó.

Per contra, germina el silenci
i el seu misteri. Tot plegat,
la cadència, el mar del diccionari.

A les palpentes

Recordo aquell llarg passadís
del pis d’Organyà on estiuejàvem,
l’olor a pa i coca del forn de baix
i les tronades d’estiu que sovint
es guarnien de calamarsa.
A muntanya, trons i llamps
fan més soroll que a la plana,
l’amfiteatre de l’eco t’aclapara.

Per fer-nos passar la por,
ens contaven contes i romanços.
De vegades, feien més mal que bé;
sobretot, si se n’anava la llum.
Aleshores, a les palpentes,
recorríem l’inacabable passadís,
per ficar-nos directament al llit,
l’únic lloc que ens tranquil·litzava.

“L’obstacle és el camí”  (Proverbi Zen)

Nenúfars d’infantesa

Com airecel, la brisa s’estenia
per damunt l’aigua de l’arrossar.
Teníem que saciar la curiositat,
no exempta d’una tranquil·la gosadia,
per fer-nos germans de les granotes,
que resseguíem pel planter d’arròs.
Era qüestió d’habilitat, d’hissar
la mà ràpida com el llamp.

Des de la torre, ens veien acotxats
i se’n reien, tot dient que érem
petits nenúfars que xisclaven,
però ens donava igual, havia
cinc pessetes com a gratificació.
Aquest era el preu que la iaia
establia a les anques de granota,
el seu plat preferit i pagat puntualment.

Teixint somnis

Veig el romaní peregrinant
per tota la falda de muntanya
i la florida ginesta si afegeix,
que el sol és a punt per sortir.

I la llàntia de la lluna se fon
per l’horitzó. Potser, busca
jardí secret pel llunyà Orient,
on s’emmirallarà en un somni.

Mentrestant, torno al teler,
perquè la imaginació teixeixi
somnis i jo, tenaç, m’esmunyiré
pel seu entramat per viure’ls.

Semidesnatada

Ja m’hi he acostumat
a la llet semidesnatada,
re a veure quan de petits
ens barallàvem pel tel de nata
d’una llet bullida deu minuts.

Avui, tot em sembla semidesnatat,
cap cosa és autèntica, només ho aparenta,
ni tan sols l’ocell de la memòria
és capaç d’aconseguir-ho: deferir
la mentida d’una forma de viure.

Modelar

No sé quantes petjades
he deixat pel camí,
ni quants versos he ficat
al bagul de l’existència.

Tampoc sé quantes aigües
-de mars i rius- he gaudit,
ni avets a verda muntanya,
ni pins a platja bruna.

A vegades, els records
són dúctil fang d’argila
i, sense voler, els modelem
al torn on roda el temps.

“Els qui creuen que els diners ho fan tot, acaben fent-ho tot per diners”  (Voltaire)

Aquiescència

La rotllana de guspires
dibuixa corbes brillants
i dunes de melodia:
Dansen altres versos.

Fico límit a l’horitzó,
mentre esfullo la margarida
de la meva voluntat,
al crit d’una proclama
i buscant resposta a l’eco.

Mestre de l’aquiescència,
em mulla la comprensió
com fina pluja de tardor
o plovisqueig de primavera.

Faig un himne a l’absència,
tot assenyalant el camí
i pugno per una visió
-que sigui vella i nova-
on diluir el meu esperit.

Pentagrama

El goig de la llibertat
aleteja entre les fulles,
a contrallum, cercant
l’epicentre d’un sol
tamisat per boira baixa.
La brisa oneja el paisatge,
els meus cabells humits
i el pentagrama de rames,
on s’escriu una cançó
amb gotes d’aigua musical.

“Jo moriré dempeus igual que els arbres”

 (Pere Casaldàliga)

Espigant crepuscles

La pupil·la de l’espai
batega llum d’intuïció,
on s’encalma el cel,
damunt la tempesta
i les runes del somni.
 
L’arc de Sant Martí
encercla la posta de sol,
com la veu encercla
el vers i la lluna el sol
en miracle d’eclipsi.
 
Em sento nu i perdut
davant aquesta infinitud,
que té tors de déus
i paradís d’eternitat.

Situació transcendent – Situació intranscendent

De vegades, una situació se’ns apareix de sobte, com un ensurt, sense saber molt bé que vol de nosaltres. Ens surt en qualsevol lloc, en qualsevol indret, a qualsevol hora i dia. Surt trasbalsada, a trompons, d’una manera grollera i sense cap ordre ni concert. Sembla que no té les idees clares, és fa un nus, porta els papers molls i no en fa cap a dretes. Nosaltres, amb la sorpresa de l’ensurt, amb la sorpresa del qui desconeix els seus cops amagats, ens trobem sense poder donar una resposta ràpida i prou convincent. Sembla que ja no som nosaltres mateixos, ens quedem col·lapsats, com a babaus, col·lapsats física i psíquicament.

Després, reaccionem, però ho fem massa tard, la resposta ja no és l’apropiada. Sortim pel dret, reaccionem amb apatia o amb certa agressivitat, doncs no sabem ben bé com defendre’ns i, per tant, ataquem la situació incerta i fastigosa que gosa destorbar-nos en la nostra vida quotidiana. Si, a més a més, algú vol manipular o treure’n profit d’aquesta situació, llavors la cosa es complica encara més.

És possible que sigui més fàcil canviar d’idea que canviar una situació. Les idees les podem exposar, esgrimir i fins i tot exportar-les als altres, raonar-les. En canvi, les situacions són heterodoxes, subjectives i, sovint, ningú se’n vol fer càrrec ni ser responsable d’elles. Neixen quasi per generació espontània, creixen soles, amb total impunitat, i sense que ningú se n’adoni, s’instal·len com si tinguessin un dret adquirit. Més tard, es desborden i ens desborden, són l’allau que quan el veiem ja ens està engolint. Aleshores, la situació deixa de ser intranscendent i es torna transcendent, tant per al teòric responsable de la situació, com per al qui està immers dins d’ella i ha de lluitar per poder sortir-se’n.

Sempre estem ficats en la defensa del nostre intel·lecte, seguint els criteris de la raó. Deixem en segon pla els sentiments que tot ho embrollen i només ens donen una referència emotiva per poder dir que som humans, que encara creiem en alguna cosa, que no tot és tècnica ni esperit científic. Però, hem de fer el nostre camí, començant pel sentit comú, continuant amb el raonament, després hem d’acollir-nos a la lògica i per últim, si encara ens queden ganes i estem capacitats, ficar-nos dins de la metodologia científica. Quants n’hi ha que fan això? Quantes vegades es fa drecera i ens aboquem de cap i peus a la metodologia científica?

No som coherents i així ens va. Encara tenim sense determinar termes tan fonamentals com: benestar i qualitat de vida, qualitat de vida i estil de vida, esforç i exercici; alimentació i nutrició, malaltia i falta de salut, salut i absència de malaltia; elecció i independència, nivell racional i raó, nivell irracional i sense raó; argument i explicació, commoció i emoció, criteri i opinió; treballador i professional, administrador i gestor, malalt i client; hàbit nociu i hàbit tòxic, relació d’ajuda i suport psicoemocional, diagnòstic de presumpció i diagnòstic de probabilitat; malalt irreversible i malalt terminal, èxitus i mort, ètica biològica i bioètica; diagnòstic de certesa i diagnòstic d’extensió, atendre i ajudar, eutanàsia i distanàsia; mort digna i ortotanàsia, radiació i irradiació, tumor maligne i càncer, agent carcinogen i agent cancerigen; tractament pal·liatiu i tractament antiàlgic.

Moltes vegades, immersos en els problemes de “fora de casa”, obviem els problemes de “casa”, per ser quotidians i (podem dir) domèstics. I així, aquests problemes queden relegats al “ja ho farem”, “primer és el primer”, “quan tinguem temps”, “ara no és el moment” i un llarg etc. D’aquesta manera, els problemes domèstics s’eternitzen en el temps, s’instauren. Els favors es converteixen en obligacions, la bona voluntat es converteix en activitat diària i el treball es converteix en “fer o treure feina”.

Per altra banda, tots els grups humans (a la curta o a la llarga) es neurotitzen, agafen els tics de les persones que els conformen i només queden les reunions d’equip per pal·liar-ho. Si aquestes no es fan, aleshores són les emocions les que s’anteposen als arguments, són les emocions les que distorsionen i descontrolen la situació. I com única solució conferim o pactem que la situació és intranscendent. Amb la qual cosa, tornem al principi i ja tenim tancat el cercle viciós. El collar que constreny a tota persona que vulgui trencar amb la situació. Doncs, s’ha decretat i acordat que la situació no és transcendent. I es posa com a divisa:
 

SITUACIÓ NO TRANSCENDENT ÉS IGUAL A SITUACIÓ INTRANSCENDENT

La qual cosa és del tot incerta.

“L’home és la mesura de totes les coses”  (Protàgores)
(Del canvi climàtic també?)

Deturar-se

No hi fiquem menyspreu
dins del nostre silenci
ni tampoc incomunicació.

Sóc deutor de la memòria,
i dibuixo els meus records
per ficar-hi refugi i llindar,
i establir nous propòsits.

Cada heroi ens commou
amb el seu atzar i saviesa,
dins d’un espai i temps
que sempre estaran vençuts.

Ara, toca escriure i recordar,
ficar-li marge a l’enunciat
i deturar-se per tremolar.

“Les amistats són com el vi, millor qualitat que quantitat i millor no barrejar-les”

Vaivé

S’encén l’horitzó,
el batent dels ulls
i de l’esperança.

Cal assolir el cim,
l’esclat i el límit
d’una mirada.

Vaivé de notícies
que s’allargassen
incertes i agosarades.

Combatre la solitud
i empènyer l’esperit
com si fos un lligabosc.

I, de sobte, busco
tota transparència,
per foragitar la por.

Granissat de successos

El desig se’n va de festa
amb l’univers nocturn,
per assaborir la paperera;
l’esguard on es crucifica
la targeta de crèdit.

Fora, el firmament tremola
de vergonya, al so de petons
i llàgrimes de raval, sense
façana per l’autocompassió.

Atrevit, descarat, menteix
–a trenc de miratge– davant
uns mugrons, que són alforja
de confident.

                      Amarg sabor,
secret domèstic, obsessiu
noticiari de torbació i absurda
llista de falses modèsties.

Demà, obrirà emissora a l’amic
i la llengua se’n tornarà
per la jungla d’indiferència,
amb altra il·lusió perduda.

“Els grans resultats requereixen grans ambicions”  (Heráclit)

Ordre fractal

Adreço els ulls, lliscant
la mirada per aigües
i nusos del vestidor,
fins a sorra de moqueta.
Des de la resina del cor
neix una punxada amb
carcassa i boira d’evocació.
La carta floreix per la valva
d’un llibre caigut, penjada
a una branca de la tardor.
Surt, suïcida, traïda pel
consell d’un hivern esguerrat.
Em sento sàtrapa de cementiri,
maldestre i tafaner; quan
m’escalfo amb foc de fulles,
on cuino l’àpat del meu enyor.
Sóc asimètric, encara que...
amb l’ordre d’un cos fractal.