Adreço els ulls, lliscant
la mirada per aigües
i nusos del vestidor,
fins a sorra de moqueta.
Des de la resina del cor
neix una punxada amb
carcassa i boira d’evocació.
La carta floreix per la valva
d’un llibre caigut, penjada
a una branca de la tardor.
Surt, suïcida, traïda pel
consell d’un hivern esguerrat.
Em sento sàtrapa de cementiri,
maldestre i tafaner; quan
m’escalfo amb foc de fulles,
on cuino l’àpat del meu enyor.
Sóc asimètric, encara que...
amb l’ordre d’un cos fractal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.