El desig se’n va de festa
amb l’univers nocturn,
per assaborir la paperera;
l’esguard on es crucifica
la targeta de crèdit.
Fora, el firmament tremola
de vergonya, al so de petons
i llàgrimes de raval, sense
façana per l’autocompassió.
Atrevit, descarat, menteix
–a trenc de miratge– davant
uns mugrons, que són alforja
de confident.
Amarg sabor,
secret domèstic, obsessiu
noticiari de torbació i absurda
llista de falses modèsties.
Demà, obrirà emissora a l’amic
i la llengua se’n tornarà
per la jungla d’indiferència,
amb altra il·lusió perduda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.