Boires

Com volva de neu
veig, llunyà i a port,
el mocador de “La bella Lola”.

Sóc gavina de mar
i sóc gavina de riu.

Mentre vegi boira,
tant se’m fa que
estigui arrapada

damunt de mar o riu.
Sí, sóc lleidatà.

“Casi tots els poetes són també filòsofs, llàstima que els filòsofs no siguin també poetes”

Gènesis encadenades

Gènesi Blava
I molt a prop sorgiren arbredes,
on niaren aus i també sentiments.
Cada nou horitzó era un nou jorn
per caminar i..., per estimar: Reflectir
el sol i la lluna i tots els estels.

Gènesi Verda
Queda el silenci de les boques tancades
i les llàgrimes dels ulls perduts;
la terra renegada –d’on sorgiren
aquestes arbredes– treu el verd
del prat i la veu del silenci.

Gènesi Humana
I la veu trencà el silenci. I la mà trencà
la natura, generació rere generació,
ensurt rere ensurt:

     Per l’aire somnis,
     per la terra suor
     i pel mar la tendresa
     de cada nova generació.

Gènesi de la Gènesi
Vàrem morir per tornar a néixer.
Vàrem odiar per tornar a estimar
la nova Gènesi i gestar
tot allò inherent a l’home.

“Si és bo viure, encara és millor somiar, i el millor de tot, despertar”  (Antonio Machado)
(No hi ha res millor que un poeta filòsof)

Concreció?

Mancat d’aigua de vida,
no sols estic deshidratat,
estic i sóc nàufrag a terra.

L’avar ritme d’hores
em xucla la mirada
i dicta el temps fugit.

Resto assegut amb
la feixuga soledat
que m’insta i vincla,

per aplegar i transformar,
un procés prou inútil,
perquè el tinc prohibit.

Titella del destí,
aixeco l’etern mèrit
per ser fill de la concreció.

“Fa falta tota una vida per aprendre a viure”  (Sèneca)

Orfe d’amor

Em cal calafatar
el vaixell de la imaginació,
malgrat que em tremolin
les mans de la temptació.

Exhorto el meu cor,
perquè faci el viatge
amb mots com passatge
i mirada dins l’horitzó.

No oblido vidres trencats
ni obscures enveges;
enrera queda el desfici
i la corba del meu oblit.

Enfilo aquesta prova
des de la bruna arena
que ja no em pertany,
doncs sóc orfe d’amor.

“No permetis que cap ésser humà et faci caure tan baix com per odiar-lo”  (Martin Luther King)

Procés d’odi

De tant en tant,
l’odi té el seu seguici
com a processó de dol.
Flanquejat per xiprers,
l’enterrament desfila;
malgrat que, rara vegada
faci camí al cementiri.

¿Com buscar-li tomba,
per enterrar aquest odi?
De tant en tant, tot sovint,
l’home torna a entrepussar
en aquesta malvolença
i, després, ja no sap fer
el procés d’adaptació i dol.

Cites-consells literaris

“Quan s’ha llegit molt, s’assolís un criteri i de tenir criteri a ser crític només hi va un pas. Aleshores, ja s’està en condicions d’escriure, perquè el primer lector i crític és el mateix autor”

“Si vols escriure, cal tenir molt en compte que una cosa és la influència d’altres autors i l’altra és la “contaminació” literària”

“Quan s’entra en el món de la poesia, s’entra en un marc conceptual, tan fàcil com la música o tan difícil com el solfeig”

Manual d’instruccions

Naixem sense manual d’instruccions. Els pares primer, i mica en mica, ens van fent un llistat d’instruccions de forma directa o indirecta. Més tard són l’escola, l’institut i la universitat els que l’incrementen, en forma de coneixements i correlació de normes, aquest llistat d’instruccions. Família, amics, relacions socials, laborals i relacions polítiques fan la resta i acaben per configurar-lo, modelant i configurant la nostra personalitat, sota el paraigua de les idees i, per extensió, d’una ideologia i filosofia de vida. No oblidem que som animals gregaris i que això ens condiciona. Tot això, queda enregistrat dins la nostra memòria evocativa (memòria històrica), a la qual recorrem sempre que necessitem els recursos o arguments per reafirmar i afrontar la nostra personalitat, davant els successius esdeveniments que la vida ens fica al llarg del nostre camí. I ho fem de la mateixa manera que ho fa un arbre quan recorre a les seves arrels per nodrir-se.

Podem dir que som com som en funció de la família que hem tingut, la família que ara tenim, l’educació que hem rebut i els diferents entorns pels quals ens hem mogut i ens seguim movent. Atenció!, doncs, a pensar que som éssers lliures, per tenir la llibertat d’elecció. No tenim cap garantia que la nostra elecció serà lliure o depenent; ja que, la llibertat no radica amb l’elecció, la llibertat radica en el fet de ser independents. Per tant, podem afirmar que ningú és independent al 100 %, tots tenim les nostres dependències que ens lliguen i condicionen (família, treball, etc.). Si més no, les dependències més fortes són les nostres “cadenes” emocionals, tan difícils de trencar i que sovint ens condicionen a l’hora de prendre algunes decisions. Per molt racionals que siguem, som més emocionals del que ens pensem. A la vida, de tant en tant, ens trobem amb cruïlles que hem de resoldre, per decidir quin és el camí més adient i per això ens toca ficar a la balança el que ens proposa el cervell i el que ens proposa el cor. No és fàcil prendre algunes decisions, però és millor fer-ho, amb risc d’equivocar-nos, que no fer-ho i deixar que els esdeveniments decideixin per nosaltres.

Una bona informació, una bona assertivitat i una experiència reflexiva poden ajudar-nos a prendre les decisions més punyents i, si més no, desclouen espais oberts dins l’espai tancat del nostre pensament i també dins l’espai tancat del nostre cor emocional.

“En aquest pas tan curt que fem per la vida, l’únic que podem deixar és això: un record”  (Maria Carme Trilla)

Temps d’amor

El temps d’amor no és temps de rellotge,
és temps de neguit i temps de desig;
no hi ha hores, ni minuts, ni segons,
només hi ha: el moment del retrobament.

El temps d’amor és temps de dèria,
temps de passió. El temps d’amor és
temps d’il·lusió. I el millor temps
sempre serà el temps de l’enamorat.

“La poesia és profunda, no tolera mentides”  (Joan Margarit)

Bosc de tardor

Mentre abassego
totes les ombres
i petjades del camí,
la Tardor fa col·loqui
amb secret de paisatge,
que endevino rere
un passadís d’arbres.

Em deixo conduir
per una pluja fina
que amuntega la pols,
fent figuretes de fang.

Marxo, escolto i consolo
amb els plors del cel,
fent-me germà del bosc,
d’aquest temps i camí.

En va em distreuen
els anuncis de tardor,
ni la vella fórmula
d’escriure un poema.
Potser serà suficient
el voleiar de l’última
papallona, quan surti la nit.

“És llei de vida. Al final sempre guanya l’oblit”  (Fernando Aramburu)

Somni trencat

Gateja la lluna de nit,
buscant ones arrissades
i juntes fan camí,
convidades a la festa
que arena i arbres
tenen preparada.

Aquest somni d’estiu
avui queda trencat.
Terra endins, tinc
la veu del rossinyol
i les fulles esporgades
pel vent del nord.

Aquest fill de la Boira
recull versos de Tardor
i tot seguit els aplega
en un nou somni d’estiu;
perquè, des de la mar
a la plana, tot és viu.

(Dedicat a l’amiga Mª Antònia)

“La prepotència és un boomerang que sempre retorna a qui l’exerceix”

Sense nostàlgia

Un convulsiu batec
fa pronòstic de naufragi,
quan clausura
una sorda metàfora,
vídua del costum.

Les meves cendres
es mullen; mentre,
el tro del volcà
escup lava –com
grills de taronja–
per l’escletxa
de la utòpica censura.

“Si trenques els teus principis, trenques la teva personalitat”  (Cal veure amb qui pactes)

Clan-destí

El passadís angost d’una pietat,
que porta el sudari de la lluna,
congelada al pueril hivern del tedi.
L’almoina del profeta pot ser
el destí del clan o potser és
el delator clandestí de la ignorància.

“No estic tan enamorat de les meves pròpies opinions que ignori el que els demés poden pensar sobre elles”  (Copèrnic)

(Polítics!, preneu nota i feu vot d'humilitat)

Sense Re-pública

Deixa-ho,
que el vent s’emporti
el dolor, nascut del insomni;
fins que el cel torni a ser gris.

Emportat la teva ombra,
aquella que nasqué a la tardor.
Tu ets Fill de la Boira
i la poma d’Eva el teu fruit.

Deixa-ho,
que el demà encara és lluny.

“Els ciutadans comencen a estar farts d’una Europa dels estats i dels polítics, tard o d’hora la gent sortirà al carrer per reclamar l’Europa dels ciutadans”

Surt el sol (a muntanya)

Em cau la lluna, rere la carena,
amb parsimònia de temps estàtic
i tebiesa d’esperit.

La rosada floreig petonejada
pels primers raigs de sol;
tendresa tardoral que enfila el dia.

L’esparavec matina i estarrufa
les plomes amb aire d’orient,
un xic humit per l’obaga endormiscada.

El meu esperit ressorgeix amb llençols
d’enyorança i lleganyes de record.
Torno a l’esperit atlàntic i al cor mediterrani.

“Val més actuar exposant-se i penedir-se de fer-ho, que penedir-se de no haver fet res”  (Giovanni Boccaccio)
(Molto bene Giovanni)

Primavera d’hivern

Rere la verema,
la Tardor fica vi
a fulles d’arbres.

Toc melangiós
per enaltir-la com:
primavera d’hivern.

A muntanya,
el cel ja no plora,
bufa confetti blanc.

El vent és fred,
la neu s’embranca
pels avets platejats.

Els carrers s’encatifen
amb les fulles que...
un dia vam trepitjar.

Dir-li Tardor, Rerevera
o Primavera d’Hivern,
l’ànima és la mateixa.

“Estar preparat és important, saber esperar-ho és encara més, però aprofitar el moment adequat és la clau de la vida”  (Arthur Schnitzler)

Més enllà

Més enllà del pensament
neix la flor de la il·lusió,
rendeix honorança al vent,
que tot sovint l’acarona.

I rere el vent, la pluja
que agermana gespa i terra.
Cadència de nova tardor
que s’emmiralla dins el cel.

Al vent li lliuro la veu,
a la pluja el meu cos,
que el camí del pensament
mai s’acaba, ni de bon tros.

Cites d’en Aristòtil

“Un amic de tots és un amic de ningú”

“Un amic fidel és un ànima en dos cossos”