Més enllà del pensament
neix la flor de la il·lusió,
rendeix honorança al vent,
que tot sovint l’acarona.
I rere el vent, la pluja
que agermana gespa i terra.
Cadència de nova tardor
que s’emmiralla dins el cel.
Al vent li lliuro la veu,
a la pluja el meu cos,
que el camí del pensament
mai s’acaba, ni de bon tros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.