“La preocupació és el verí més amarg per a l’estómac”  (Alfred Nobel)

Traïció del cos

Em sento traït pel meu cos,
vol obeir les meves ordres
però no em respon; només
amb pau i tranquil·litat,
que dóna un bon repòs,
puc sentir-me jo mateix.

Aleshores, intento fer...,
però no puc, em canso,
perdo l’alè i, fins i tot,
em marejo.
                   Aquest estat,
aquesta opressió al pulmó
em fan sentir més proper
a un altre poeta que tingué,
malauradament, pitjor sort.

El camí elegit

Ens queda el subconscient històric,
on s’amaguen els secrets de la Humanitat,
aquells que només poden esbrinar-los
els que han recorregut el camí adient.

Aquesta consciència genera els esperits
(filosòfic, científic, religiós...)
El saber només està ubicat en un lloc,
dóna igual el camí, correcte, elegit.

Dóna igual, però ha de ser diferent.

L’ocell

L’ocell, arraulit de fred,
estarrufa les plomes,
al llindar d’un pedrís:
N’és un heroi indefens.

Tanmateix, jo pogués
aprendre d’ell, del seu gest,
quan sembla embolicar-se
amb l’assaig del meu oblit.

S’apaga la llum del cel,
amb el cobrellit de la nit.
Mentre l’ocell fa balancí
a la branca on dormirà.

“Que l’aliment sigui la teva medicina; així, la medicina no serà el teu aliment”  (Hipòcrates)

A l’Alba

Sempre m’ha fascinat
el crepuscle de l’alba.
També m’ho fa la cançó
d’en Luis Eduardo:
“a l’alba, a l’alba”.
I per arrodonir-ho,
em ve una altra Alba,
malgrat que aquesta
li’n diem Ma. Alba.

Gràcies Ma. Alba.

Estimar

Estimo el dibuix
que el gebre fa
i la boira acarona.

Estimo la quietud
i la tendresa
del silenci de la nit.

Estimo l’escorça
rugosa dels arbres
a la pell de la mà.

Estimo l’horitzó
que sempre dóna
l’alegria i l’optimisme.

I estimo el secret
d’abraçades i petons
de la meva gent.

“Ahir, sembrava somnis. Avui, recullo frustracions”

A muntanya

Trobo a faltar el foc a terra,
la rotllana i el punteig
d’espurnes que ballen sardana
per damunt les brases.

Fora, la boira s’esmicola,
es desfà com laberint
i sortilegi d’humitat,
que m’agrada assaborir.

La finestra entelada,
fotografia regatons
d’un hort tremolós
de fred i glaçada.

I més enllà, muntanyes
que rondinen amb
la seva mantellina blanca,
perquè el sol la fon.

A muntanya, sóc feliç.

Oposició

Orenetes de molsa
volen de pedra en pedra
i assenyalen Ponent
i l’ermita del sol,
on alenen núvols,
plens de poesia.

Endormiscat,
obro ulls ensopits,
per sortir del somni,
el pou on fibla
un clam d’impotència,
on fa oposició la vida.

 “Als meus amics no els jutjo, em limito a estimar-los”  (Joaquín Sabina)

Entre dos aigües

Com una taronja,
grill a grill, trec
els meus neguits
i em bec el suc
de la incertesa.

Allà, dalt la carena,
l’horitzó és més clar
i la llum de la lluna
li obrirà llindar
a la llum del sol.

Surto de la nit i el somni,
tot buscant una drecera
que escurci el temps
on dorm l’angoixa
amb llençols de setí.

Ser realista representa,
ser timoner de vaixell
que ha de navegar
entre dos aigües:
pessimisme i optimisme.

Deixar enrere

Al voraviu del pensament
(i com espàrrecs de marge)
hi tinc florada d’idees.
Algunes les puc cultivar,
altres hauran de ser adob
per a més endavant.

Cada cop, la vida sembla
més curta i plena d’incerts,
que ens posen un límit
a la saviesa dels anys.
Cada cop, el camí ens porta
prop del bosc de xiprers.

Deixaré enrere: narracions,
articles divulgatius, poemes
i, potser, el reconeixement
de gent estimada i coneguda.
I, potser, de gent desconeguda
que m’agradaria conèixer.

Deixaré enrere: diccionaris,
llibres de poesia i novel·la
i, també, tots els estris
per escriure i redactar,
perquè alguns viatges
no requereixen maletes.

“La imitació és la forma més sincera d'adulació”  (Oscar Wilde)

Referències temporals

Lluna minvant, C majúscula.
Lluna creixent, D majúscula.
Lluna nova, a cuc i amagar.
Lluna plena, un euro al cel.

Sol naixent, sol taronja.
Cel rogenc, pluja o vent.
Sol ponent, sol rogenc.
Cel ponent, calor o fred.

Dia de treball, dia d’estrès.
Dia festiu, dia de badalls.
Dia d’onomàstica, semi-festa.
Dia d’aniversari, any acumulat.

Nit freda, nit destemperada.
Nit tropical, nit de suors.
Nit de somni, nit d’incògnites.
Nit d’insomni, nit de neguit.

Dia, nit, sol i lluna:
referències temporals,
rellotge que ens marca
el pas del temps i vida.

Oblit templer

Passada la Porta del Lleó,
s’obre la història de l’antiga Lleida.
Abans, ja hem passat per damunt
les restes de la primera universitat.
Nosaltres i Montpeller erem fars culturals.

M’acosto al pontó llevadís
i amb imaginació busco ser
templer penitent de Gardeny
i dins la catedral cerco la pau,
la contrició de pecats d’espasa.

Les meves cites més celebrades

“Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”

“Dir-me la sal i el sucre que prens i et diré la salut que tens”

“L’esport que puguis fer en un espai obert, no el facis en un espai tancat”

“Inhalaries el fum d’una foguera? Fumar és inhalar el fum d’una petita foguera”  (Les dos són la combustió d’una matèria orgànica)

“Només hi ha un sinònim per a filòsof i és pensador. Per tant, si tothom pensa, tothom és un filòsof en potència”

“Dalt de la teva muntanya filosòfica, sempre veuràs muntanyes més altes”

“L’important no és si la vida t’ha donat una taronja gran o petita. L’important és el suc que li pots treure a la teva taronja i a vegades una taronja petita dóna més suc que una gran”

“A la societat en que vivim, la mentida surt molt barata”

“Penso, doncs sóc” (Descartes)
“Sóc, perquè penso” (El pensador de la vida)

“En democràcia només hi ha un camí: Dialogar --> negociar --> pactar. Fora d’aquest camí no hi ha democràcia que valgui”

“No es defensa a les persones, es defensa la veritat”

Matí de boira

Ser lleidatà a l’hivern,
implica pagar peatge
a les boires persistents,
cada vegada que tenim
l’anticicló arrelat.

No em queixo; ja que,
em considero fill de la boira
i, amb altres germans,
ens emparem a la empremta
de la nostra identitat.

Memory

Encara puc imaginar
que la vida n’és
tot allò que estimo.

Encara puc imaginar
que el camí em duu
a la llar del somni.

Encara puc imaginar
que el meu vaixell
arribarà a bon port.

I tot això,
mentre escolto
a la Barbra Streisand,
cantant Memory.

Tobogan

Una fogonada eròtica
inicia la marató,
una cursa de radiació
que n’és el tobogan
de tots els sentits.

Altre cop, altre lloc,
i sota el mateix
cel de nit estelada,
fins que el tobogan
expira al terra humit.

“Poc o molt, encara tinc forces per escriure el meu destí”

El crit

Amb veu baixa,
i a cau d’orella,
esberlo secrets
de la nostra terra.

Amb veu petita,
i orella petita,
l’oïda escolta
retret de paraules.

I amb veu forta,
i ulls sorpresos,
esvento el crit
de la impotència.

Boira

Aquesta boira que frega carrers
i ens segresta sol i claredat.

Aquesta boira que esborra colors
i ho pinta tot de grisos i negres.

La boira que humiteja l’esperit
i encatifa d’aigua cel i terra.

Fora vila

El soroll de la pluja,
al raval, ens porta
fins els xops del riu.

La incertesa de l’aigua
que cau amb peresa,
malgrat l’esforç del vent.

Lluny, encara tenim
la seguretat dels que
volen viure fora vila.

“Tota guerra té agressors i víctimes. Hi ha agressors i víctimes en els dos bàndols”

Hivern

Benveig el dibuix gebrat
d’un hivern melangiós,
el fred gris de la tristesa,
la quietud del seu silenci
i la tendror de l’esperança.

Solitud

Com si fos un auguri nocturn,
miola la nit i minva la memòria.
Davant un vell mirall estripat,
reflex de tarima i pergamí de vida,
on els ulls s’il·luminen com un far.
Solitud com a companyia,
solitud com a melangia.

Avorrit?

Quan m’avorreixo, llegeixo.
Quan m’avorreixo, escolto música.
Quan m’avorreixo, escric.
Quan m’avorreixo, busco
a la deessa creativitat.

“Una cosa és viure en parella i l’altra, molt diferent, és tenir parella”