M’agradaria

M’agradaria posar-li nom
al somriure de cada nen
i veure els seus jocs,
per recordar-me’n dels meus.

M’agradaria posar-li nom
a les orenetes que van i vénen,
xerrar amb totes elles
i escoltar els seus viatges.

M’agradaria olorar el perfum
de totes les flors i jardins,
posar-li nom als seus països
i conèixer el seu origen.

M’agradaria fotografiar
els somnis de cada nit,
omplir l’àlbum de records
i gaudir d’ells per ser feliç.

M’agradaria que tothom
tingués el seu propi món
i que d’ell brollés poesia,
per enaltir la nostra Terra.

M’agradaria..., que t’agradés.

Més enllà

Més enllà de les paraules,
estàs tu.
Més enllà de l’horitzó,
estàs tu.

El record i l’enyor
fa temps són germans,
varen pujar i naveguen
amb la nau de l’amor.

Més enllà d’una lluna plena,
estàs tu.
Més enllà de tota memòria,
estàs tu.

Més enllà..., roman l’amor.

“A la vida cal evitar tres figures geomètriques: Els cercles viciosos, els triangles amorosos i les ments quadrades”  (Mario Benedetti)

Caducitat

Retrobo la llavor del somni
dintre el calaix de l’atzar.
Agosarat de mi, desmantello
tots els meus designis
i faig un estèril inventari
que engoli el meu pensament.
Aquell que és fruit de Tramuntana,
com ho és de tots els Boadella.
Malgrat que el cognom caduqui,
sempre ens queda el record
i la relíquia del nostre amor.

Esforç físic, esforç psíquic

Pedalejo amb força,
bessons i quàdriceps
s’agombolen al ritme
dels pedals. El pensament
(captaire melangiós)
sembla el reble d’un
mal poema. Ell, també
tindria que agombolar-se
a l’esma d’aquest
maldestre escriptor,
assedegat de quilòmetres,
en el comptador de la bici,
i de mots i paraules en el
comptador de la vida.

Temps al temps

El temps de la vida
gateja i s’amara.
El temps de l’amor
serva cada il·lusió.

El temps de la llum
fa esguard de professor
i el temps de la nit
se’n va lluny, punteig
per al temps del sol.

El temps de la foscor
fa bressol de llàgrimes
per al “Tempus Fugit”
o per fugir del temps.

Mal temps i desvetlla
en temps de tempesta
o quan temptem al temps.
Esperonar més temps,
guarir de massa temps,
del temps perdut
o del temps escapat.

Desert per trobar temps,
tot el temps, a la recerca
de temps, indret de temps.

I quan no tinc temps,
dóna’m el meu temps.
Per molts anys, per molt temps.
“D’un temps, d’un país”
Tempus, tempore.

“L’home ha nascut lliure i a tot arreu està encadenat”  (Jean-Jacques Rousseau)

Nou fill, nou poema

A vegades, ell surt.
A vegades, es resisteix.
Malgrat que les paraules
sempre volen dansar,

o volen surar pel mar,
o brollar com aiguaneix,
o com gotes de pluja fina,
o com flocs de neu. 

A vegades, m’enerven,
em treuen de polleguera
i, a vegades, es conformen
com nou fill, nou poema.

Tranuitant

Quan la nit s’allargassa,
projecto nous somnis,
com si fossin fosques
ombres de paraules,
amb el màgic prodigi
que deixa la quietud.
D’aquesta manera,
puc tranuitar a ritme
d’un indispensable desig.
Potser la meva vida
és incerta o, potser,
he de desmantellar
algun que altre poema.

Ingenuïtat

Les paraules són
la polpa del poema
i els sentiments
el seu suc.

El cel encès
amb núvols rogencs,
són la referència,
l’adàgio d’estimar.

Si vull, puc escollir
aquesta música
i fer-la paravent
dels meus fantasmes.

Sortir de la ingenuïtat
i caure en la desmesura,
el desconcert o la sorpresa,
fer-me serf de mi mateix.

“A Espanya no hi ha justícia, a Espanya hi ha jutges”

Somnis de cartró pedra

El temps de folgar resta en el flascó
del delit amarg, o potser agredolç,
que tot desgavell i disbauxa fa,
trencant l’ascètica rutina.
Sempre fem segrest tant de somnis de nit,
com de somnis de dia. I cada vesprada
podem surar per aquest aiguabarreig;
interludi rondinaire de faraònica pel·lícula
on els somnis són, somnis de cartró pedra.

La meva incomprensió

Torno per on he vingut,
doncs ja no queda més camí.
I la llum d’albada m’encén
la trèmula espelma del passat.

El rossinyol sempre em crida,
la rosada sempre em busca,
mentre l’horitzó, llarg i fosc,
eixorda amb el tro i llamp.

Què difícil és ser i existir,
no claudicar dins la inèrcia,
apaivagar aquesta ansietat
amb sentiments caducats.

Què difícil és tornar a obrir
finestres a un futur incert
i pujar a l’últim tren de vida
sense cap estació de terme.

Lloaré el teu (vostre) record
a l’església de l’arbreda
i trepitjaré amb peus nus
la catifa, la sorra de la platja.

I quan torni la vostra veu,
tornaran dolces orenetes,
aquelles que vàrem somiar
dins dels nostres somnis.

Obro el rosari d’emocions
i reso al déu del capvespre,
agenollat a terra i cap cot
de la meva incomprensió.

“Tots tenim un secret guardat amb clau a l’àtic de la nostra ànima”  (Carlos Ruiz Zafón)

Escollir

A l’ombra de l’arbre de la vida,
i assegut al pedrís dels miratges,
he de decidir quin és el meu camí:
Anar cap a l’horitzó desconegut
o refer aquell per on he vingut.

Al menys, puc tenir la referència
del lloc on ara estic i vull estar?,
mentre el paravent de la comprensió
em fa hereu de mi mateix
i puc escollir sense imprecisions.

Ulls

Clareja el nou dia
i la seva llum
porta olor de timó.
El vent de nit
fuig per l’horitzó
amb passes de lladre
i refugi de silenci.
I miro dins del mar,
i veig els teus ulls.

Prepotència

Amb aquest article, em solidaritzo amb l’escrit que fa uns dies va fer l’amic Jaume de Lleida, on denunciava l’incivisme que hi ha a la ciutat de Lleida.

Passar el semàfor amb vermell, és prepotència (i això resa per a conductors i vianants). Caminar o córrer pel carril bici, és prepotència. Anar amb patinet elèctric per la vorera quan hi ha carril bici, és prepotència. No fer ús dels intermitents (fins i tot quan es canvia de carril), és prepotència. Aparcar o aturar-se damunt un pas de vianants, perquè baixi un passatger, és prepotència. Aparcar a un gual o a un aparcament de motos, és prepotència. No respectar la distància de seguretat en els avançaments, és prepotència i una irresponsabilitat. Fer un avançament amb línia continua o en corba, és prepotència i una irresponsabilitat. Llençar la borilla encesa, és prepotència i una irresponsabilitat (ho fan a casa seva?). Escopir flemes, xiclets, closques de fruits secs, papers, etc. al terra, és incivisme (què ho fan a casa seva?). No respectar els límits de velocitat, és prepotència i irresponsabilitat (aquí cal afegir-hi totes les partides que envolten Lleida). Conduir sota els efectes d’alcohol i drogues, és prepotència i irresponsabilitat. No recollir els excrements de l’animal de companyia, és prepotència i mala educació (a casa seva prou que els recullen!). Regar les plantes, vessant l’aigua al carrer, fora de l’horari establert, és prepotència i mala educació. Deixar el gos bordant, tancat al terrat, al balcó o al cotxe, és incívic i inhumà.

Prepotència, mala educació i incivisme són ingredients d’un còctel anomenat immaduresa. A vegades, aquest còctel també pot portar alcoholisme i drogoaddicció.

De res serveix tenir la millor normativa municipal del món, si no hi ha una fèrria voluntat política d’aplicar-la. De res serveix tenir la millor normativa municipal del món, si la policia municipal no surt al carrer a fer-la complir. És molt lamentable que un policia no pugui actuar d’ofici i que li escoltis dir: “Nosaltres no podem actuar com voldríem, nosaltres complim ordres”. No serveix de res amenaçar en augmentar l’import de les sancions, quan resulta que no s’està sancionant. Tothom és conscient com la ciutat de Lleida s’ha deteriorat i s’ha incrementat l’incivisme. La meva pregunta és molt clara, fins quan esteu disposats que continuï aquest deteriorament? Malauradament, els comportaments negatius no funcionen amb reforç positiu. Així doncs, cal sortir al carrer a sancionar, sancionar i sancionar. Prepotents, maleducats i incívics viuen de dos coses: de la impunitat (cal sancionar molt més) i de la covardia de la gent cívica que té por a una confrontació, si posa en evidència el maleducat o a l’incívic. Ah! i als bocamolls de la tolerància els hi tinc que dir: “Una vegada és tolerància, dos vegades és permissibilitat. En democràcia, sí a la tolerància i no a la permissibilitat”.

Sí, senyors, ens agradi o no ens agradi, Lleida és una ciutat amb un incivisme força preocupant, amb una població molt immadura, ho diu el Jaume de Lleida, ho dic jo i ho diuen uns quants psicòlegs. La pregunta és: qui assumeix la responsabilitat d’aquesta realitat?

El meu estil de vida

1.- Beure de dos a tres litres d’aigua cada dia.

2.- Dormir entre vuit i nou hores nocturnes i fer una migdiada de vint o trenta minuts com a màxim.

3.- Efectuar alguna activitat o esport durant una hora al dia en un espai obert.

4.- Portar un horari regular a les menjades, fent una dieta mediterrània, on el 85 % dels aliments siguin d’origen vegetal i només un 15 % siguin d’origen animal.

5.- Menjar cada dia una ceba petita, dos dents d’alls, aliments vermells (tomàtec, maduixes, cireres, pastanaga, etc.) i beure un té verd. No addicionar sal cuinant i no prendre més de deu grams de sucre al dia.

6.- No fumar ni prendre cap tipus de droga (atenció amb les drogues legals i dels medicaments). Eliminar les begudes alcohòliques destil·lades. Beure vi, cervesa i cava amb molta moderació.

7.- Escoltar música, concerts i conferències. Llegir, veure alguna pel·lícula i anar al teatre.

8.- Efectuar jocs i problemes mentals del tipus Sudoku, escacs, encreuats, etc.

9.- Realitzar alguna activitat creativa que estimuli el cervell i la imaginació: escriure, pintar, fotografia, manualitats, etc.

10.- Projectar el nostre amor i afectivitat cap els demés: amb la parella, la família, els amics i companys, veïns i coneguts i, fins i tot, desconeguts. També és bo viatjar, conèixer nous llocs, nous costums i fer noves relacions humanes.

Aquest decàleg cadascú el pot ampliar i personalitzar amb tot allò que li reporti salut, benestar i creixement personal.

“Un no té dret a estimar i odiar alguna cosa, sinó s’ha adquirit un coneixement profund de la seva naturalesa”  (Lleonard Da Vinci)

Nit de llops

Embolcallat de vellut,
amb paròdia de foscor,
el camí s’esmicola amb
llum de lluna plena,
lluna ruda d’ensurt;
com l’ànima, torbada
pel garric de la misèria.
Dessota seu, l’ombrívol camí
n’és excusa per aturar-se.
Mall al cor, una feixa
de xarel·lo i moscatell
és el cup dels records.
Serf del seu pensament,
les tofes negres d’antany
i l’estoic embat del vent
–embaldragat de neu–
encabeixen les emocions,
com aquesta nit de llops.

Melangia d’amor

Aviat tornaran els dies curts
i el buit que deixa el somni;
seguiré dallant paraules,
encara que m’entortolliguin
amb emocions i tendresa,
mentre el desordre deixa rastre
a la branca de l’absència.
Llunyana queda l’espera
i sempre propera hi tinc
les entranyes de casa meva.
La melangia de l’amor
o és felicitat o és temença.

Recordant a Machado

El poruc pardal fugís
del silenci de ponent,
ressegueix els meandres
pels canyissars del riu.

Hisso la meva mirada
per volar al seu costat,
seduït pel contrallum
i la mudesa del moment.

A poc a poc, m’enfilo
a un altre capvespre
i acarono els àlbers
de l’Antonio Machado.

“Donem gràcies a les persones que ens fan feliços; elles són els encantadors jardiners que fan florir la nostra ànima”  (Proust)

Tots els gossos van al cel

A la memòria de Morgan (de Morgana)

El Morgan era
alt, ben plantat,
una mica còdol,
impetuós i lladrador.
Es feia estimar
com un nen gran
i dolç, fins a l’últim
moment. Sí, era
un àngel agosarat
i el retruny d’aquest
núvol és l’ombra
del Morgan. Ja que,
tots els gossos van al cel.

Jugar a viure

No sé si sóc digne
d’aquesta quietud,
mentre escolto
la simfonia del record.
N’és un gest, un adàgio,
l’embruix de la paraula,
quan vol adaptar-se
a la pell cansada
d’aquest poeta ingenu,
que només juga a viure
o, potser, a sobreviure.

“El preocupant no és la perversitat dels malvats sinó la indiferència dels bons”  (Martin Luther King)

“El covard es justifica, vol raonar les formes, perquè és incapaç d’afrontar el fons dels problemes”  (Jesús Jordi G. Boadella)

Un pessic de temps (IV)

Llavors, per dir-t’ho,
li faig un pessic al temps
i envolto el teu somriure
amb un “T’estimo”.

Llavors, per dir-t’ho,
obro la caixa de colors
i pinto els meus poemes
amb l’Arc de Sant Martí.

Llavors, per dir-t’ho,
em rento la cara
amb llum de lluna
i fico rumb als estels.

Llavors, per dir-t’ho,
espigo mots al diccionari
i te’ls adreço, a cau d’orella,
per dir-te: “T’estimo”.

N’he comprat un altre

Recullo el poemari,
és tot un ritual:
fullejo i compto
quants poemes porta.
Llegeixo contraportada
i ressenya. Fico dins
el meu punt de llibre,
el que sempre utilitzo
encara que en tingui mil.
Després, agafo el poemari
com una padrina agafaria,
amb força, el seu missal,
tot anant a l’església.
Surto al carrer, perquè
el sol il·lumini les emocions
i sentiments que els poemes
contenen i així, junts, surtim
a la llum. Gràcies, germà!
Que els teus i els meus
sempre es trobin camí de l’èter.

“Hay tantas formas de mirar, que poco valen las palabras” (Luis Eduardo Aute)

“Hi ha tantes formes d’estimar, que poc valen les paraules” (Jesús Jordi G. Boadella)