“En certa ocasió, em van dir que jo era un lliurepensador. A la qual cosa, vaig respondre: Sóc lliurepensador i també sóc un pensador lliure”
(No, no és un joc de paraules)

Tornar

La “meva” malaltia estimula la meva sensibilitat i imaginació. Així doncs, m’haureu de seguir aguantant encara una mica més. Cadascú té el seu missatge i jo, una mica egoista, espero rebre el vostre. El meu missatge, com ja sabeu, és dins de la poesia que, bona o dolenta, és la meva poesia. I sempre em fa feliç quan alguns/nes em dieu que heu trobat aquest missatge. I com sigui que hi ha incomptables formes d’estimar i la meva capacitat d’amor és infinita, puc dir-vos, sense cap por a equivocar-me, que us estimo a tots i a totes.

Jesús Jordi

Torno

Torno,
amb lluna creixent als llavis
i ulls lluents de llampec.

Torno,
amb el front conreat
i sementera de records.

Torno,
amb el vent de cada veu
i la senyera de mà estesa.

Torno,
perquè el rellotge no gira
ni a l’inrevés, ni al meu favor.

Torno,
sí, no torno per tornar,
torno, perquè mai he deixat d’estimar.

Jesús Jordi Garcia Boadella
El pensador de la vida

Haikus existencials

Rodolen els daus
al tapet de ma vida,
fixant mon destí.

Obro finestra
al matí d’esperança,
per ruflar millor.

Llum, sol i lluna
han estat els meus companys
fent aquest camí.

Sobren paraules
i cap altre argument:
Tinc la meva pau.

“No hi ha fil invisible més resistent que el que uneix a una persona amb una altra que li va fer mal”  (Javier Castillo)

A vegades

A vegades
–quan surto de viatge–
fujo de mi mateix,
malgrat que sempre
arribo a aquest lloc:
el punyent corcó del record.

A vegades
–quan arribo de viatge–
no trobo mai la clau,
la que obra el meu present
i torno a quedar-me al meu lloc,
per poder tornar a fugir.

A vegades
–quan torno a marxar–
no sé ben bé on anar,
perquè tots els llocs tenen
una història que contar-me
i un sentiment per donar-me.

A vegades,
la meva vida no sembla meva.
Em sembla una antiga història
contada en una nit d’hivern
a la vora del foc a terra;
calor de foc i d’éssers estimats.

Estalvi d’aigua

Ara fa tres anys, sensibilitzat per l’expectativa de sequera a la que estava abocada Catalunya, vaig fer tres coses. La primera, canviar l’aixeta i carxofa de la dutxa per unes més modernes i eficients. La segona, canviar el dosificador de l’aixeta de la cuina per un que té l’opció d’aspersor. I, per últim, gestionar millor la rentadora amb la seva capacitat, omplint-la el màxim de roba possible i utilitzant el temps de rentat més ajustat. D’aquesta manera, vaig aconseguir passar d’un consum d’aigua de 7 m3 cada dos mesos a un consum de 6 m3. Això significa, un estalvi de 1m3 o el que és el mateix 1.000 litres d’aigua cada dos mesos o 500 litres cada mes. ¿Us imagineu si cada casa estalviés 500 litres d’aigua cada mes, la reserva d’aigua que això comportaria?

Ara bé, siguem pragmàtics. Vaig ficar la factura dels 7 m3 al costat de la de 6 m3 i... Oh sorpresa! Un estalvi de 1.000 litres d’aigua només comportava un estalvi econòmic de 85 cèntims. A què estem jugant? El meu sentit comú em diu que molta gent, per només 85 cèntims, no es prendrà cap molèstia per gestionar i millorar el seu consum d’aigua. També em diu, que si 1 m3 d’aigua només costa 85 cèntims és, perquè la major part de la factura de l’aigua són impostos i canons. No s’hauria d’incentivar l’estalvi d’aigua d’una forma més apropiada? Crec que seria raonable que si es fa un estalvi d’aigua del 14 %, la factura s’hauria d’abaratir també un 14 %. D’aquesta manera, estimularíem que la gent fes un estalvi d’aigua efectiu. Però és clar, la nostra societat no és una societat que valori el sentit comú i, com sempre, es regís més pel cor que pel cap. Només cal veure els arguments d’alguns polítics que, com no!, sempre els fan a posteriori i buscant solucions que gestionen l’escassetat.

“El món més interessant que hi ha és l’interior”  (Gemma Ventura)

Bon Sant Jordi

Davant l’estança del mar,
davant la cel·la de muntanya.
Sota la ganyota de l’auster sol
o davall el calze de la pluja.
Amb el preàmbul vent de cara
o l’indolent vent d’esquena.
En el resignat i esquiu Hivern
o al “Carpe diem” de l’Estiu.
A la primera vera de Primavera
o a l’última rerevera de Tardor.
Del neguitós recomençar de dilluns
fins al festiu i esbocat diumenge:
Que tingueu tots un Molt Bon Sant Jordi!

Poema improvisat

Si la soledat truca
a la teva porta,
convida-la a passar;
no fos cas que s’enfadés
i volgués quedar-se
per sempre mai més.

Una vegada atesa,
ja la pots acomiadar,
que per la mateixa porta
per on ella surti
t’entrarà l’esperança.

Primavera i futur

El rellotge de la vida
fita l’engranatge
on es gronxa el temps.

Des de l’ametller,
plovisquegen pètals
com formigues roses,
damunt de maduixes.

Rellisca l’esperit
entre pessigolles
de somriures
i punxes de neguit.

La fada del destí
bateja el meu camí,
el que porta al futur.

“És millor mantenir la boca tancada i semblar estúpid, que dir alguna cosa i resoldre el dubte”  (Mark Twain)

A bell ull

Cada nova temptativa té
un compendi d’actituds
–estètiques i reiteratives–,
per descriure la dimensió
que cada qüestió fa, atiar
la torxa que il·lumina
la cova del discerniment;
encara que sigui inassolible
una estètica per commoure
i apaivagar el nostre esperit.
Però, sempre és millor això
que la caòtica inanició amb,
o sense, l’eròtica d’angoixa,
progenitora del caràcter cínic
que és inherent a la paranoia
i a la seva ànima escardalenca.

Arrecerat

Arrecerat pel vostre amor,
tremolo ple d’emoció
davant de tanta sorpresa
i contemplo la senyera
dels quatre estimats néts,
recolzada per la complicitat
dels adults de la taula;
mentre esporgo la meva edat
per sentir-me més jove
i fugir de la fita dels setanta,
tot dipositant aquest dia
al bank de la memòria.
I cada matí, al mirall,
veure el reflex i prodigi
dels vostres somriures,
feliç de sentir-me tan estimat.

“El món tecnològic no és un món ecològic”

Esguard polític

Tostemps que un dilema
desarranja la intuïció
de la societat civil,
el polític busca trencall
per donar orientació
diagnòstica. Pròdrom
confessional i retorn
a l’estança mòrbida,
on l’hostatge d’opinió,
agnòstica, brolla,
per poder maquillar
la malaltia: Traduir
un règim democràtic
com fal·laç democràcia.

7.0

De tant en tant, és bo aturar-se, mirar enrere i tenir consciència d’on véns i on vols anar.

Amb trenta anys (3.0) vaig escriure una narració titulada La tercera dècada, on feia una exposició filosòfica d’un futur mundial (dins un context de ciència ficció) i acabava la narració maleint el destí que l’home estava configurant. Als quaranta anys (4.0) vaig fer meva la cita del García Márquez, que deia que als quaranta anys el més important que havia après, era a dir que No quan és que No. Als cinquanta anys (5.0), a aquesta cita del García Márquez li vaig afegir una altra cita (aquesta vegada meva) que diu que als cinquanta anys el més important que s’aprèn, és a dir Prou quan és que Prou. Als seixanta anys (6.0) vaig reivindicar les meves arrels, des del besavi vingut de l’Alt Empordà, fins als seus vuit fills, nascuts a l’Alt Urgell, els nostres avis (un d’ells avi de l’Arcadi Oliveres Boadella) que van generar la extensa branca lleidatana dels Boadella, els Boadella Puigcercós.

Ara, als setanta (7.0), constato que les meves arrels segueixen sent prou fermes, malgrat que algunes fulles ja comencen a caure a la tardor de la meva vida. Fulles o potser fulls, perquè penso que molts dels meus escrits ja estan caducats i els altres potser seria bo reciclar-los. Cada centúria i cada dècada tenen la seva idiosincràsia i van deixant enrere el pensament de les persones més grans. Si més no, aquest camí el veig insegur, perquè constato com, cada cop més, la tecnologia digital s’allunya d’una filosofia humanística i d’una ètica que alguns sempre enyorarem. Punyeta! On queda la famosa Era d’Aquari? Aquella que tenia que ser el referent d’un futur feliç? Sí, em sento estafat, per una Història manipulada pel mateix home.

“La guerra és el sufragi dels països bàrbars”  (Carlos Martínez)

Reguitzell d’afanys

Amb tombarella escèptica
(de plantejament existencial),
intento conrear amb serenor
el sobrecor espiritual que
fendeix el llenç de tota
mediocritat. Astorat per
balder esglai de sorpresa
(llampec d’experiència),
al menystenir la íntegra
síntesi de la coherència.
Dedins, i contemplatiu,
albiro l’etern misteri
de l’estupidesa humana.
Rebuig i fàstic, tedi i rutina
són, de bell antuvi, recurs
per esperonar la imaginació
i fugir de la grollera
escletxa de morbositat.

Comitiva d’incertesa

Avui, tinc per interlocutor
un qualitatiu avorriment,
que vulnera l’habitual
disbauxa quotidiana.
Aquesta nadiua incertesa
gaudeix de bon seguici
(grotesc i una mica miop),
que contribueix a compartir
el minúscul i esquifit estímul;
referència que és illa, dins
el desert d’un projecte.
Goig per un compromís
i oasi clos de lleial esforç.
Si més no, les petjades
són escarni d’envelliment.

“Per educar a un infant es necessita a tota la tribu”  (Dita africana)

Mítica recerca

Amb una subtil mirada,
poso màxima distància
a l’assaig de nostàlgia.
Ja que no puc sadollar
l’absència, em capfico
fins a la feble obsessió.
Ridícul esforç, escull
de nàufrag i bagatge
per a una vàcua intuïció
que, a les palpentes,
fa naufragi de l’encís.
Al capdavall, aquesta
aparença té vexació
de gratitud. La joia,
mutada, de la dialèctica.

Riu avall

Vaig riu avall,
surant com l’aigua freda
del desglaç primaveral
o com fulla groga de tardor.

I em sento goteta entre gotetes,
sota la llum matinal, filtrada per
oscil·lants branques d’avet
en un bosc farcit de records,
on sempre trobo l’esperança
que renaix, des d’aquesta aigua,
fins la terra i les pedres del camí.

Riu avall, sol anar la nostra vida.

“Aquell que coneix totes les respostes és, perquè no s’ha fet totes les preguntes”  (Confuci)

Aiguamolls en el desert

Una subtil i blanquinosa albada s’obre,
de bat a bat, al cant del rossinyol,
que em desperta d’un son nocturn:

La meva ànima rodolava humida
com boira terrera. Sense lluna,
xifro els meus secrets en un desert,
dins les arrels d’un horitzó infinit,
on brolla la llum de l’esperança.

Sí, puc escoltar el seu etern silenci
o embogir en un dels seus miratges.
Un silenci de música i memòria immortals,
que em donen brànquies per ser un peix
esquerp i espaordit. Mentrestant, encara

em queda sendera per a l’enteniment,
el descans del templer i el vers del bard.
Tots els meus aiguamolls estan aquí,
davant d’aquesta immensitat de llum,
silenci, esperança i somni nocturn.

(L’enyor del poeta sempre serà agredolç)

Aniversari

“Estem obligats a no perdre mai l’esperança”

(Arcadi Oliveres Boadella)

Oposició a poeta

Tentineig adolescent
d’aquest principiant
de versos, de poemes
i de folles fantasies.

La mirada perduda
aterra damunt de...
flors de presseguers,
ametllers i roselles.

Cada cop que escric
és un nou examen,
on faig oposició
per creure’m poeta.

“Dins la Història de la Humanitat, hi ha més preguntes que respostes”

MINUTS FURTIUS

Minut u

Poesia i música, no puc dir res més;
cap altre record m’assossega
i sempre tinc la mort ajornada.

Carnestoltes, Setmana Santa i Primavera.
Què llunyana em queda la meva tardor!

Minut dos

De puntetes i a les palpentes
he pogut trobar el meu destí.
Ara, també em seria bo que
trobés el meu perllongat camí.

Minut tres

Porto bocins d’aflicció
i un tros de guix a la cartera.

Porto un altre dol per la lluna
i unes pedres blanques de riera.

Porto el mirall d’estels del cel
i un pessic de temps de poesia.

I porto..., què porto?
si la meva veu no és la que era!

Minut quatre

A trenc de record,
escric flors d’ametller,
que suren pel nou mar,
verd i lluent, del sembrat.
I cerco la tinta vermella
de les roselles del camí.

A trenc de record,
torno a volar amb bicicleta
per camins de música i poesia.

A trenc de record...,
l’amor ja no em va darrere.

Minut cinc

Hi ha una fada que m’estima
i una bruixa que em fa patir.
Dir-li a una o dir-li a l’altra
és dir-li a les dos bessones
que sempre estan amb mi.

Exili intel·lectual

Cada vegada que detecto i veig el narcisisme cultural de molts autors, actors i cantants; em sento una mica més satisfet d’haver-me exiliat, fugint de premis literaris, enveges i adulacions socials. Només valoro a tots aquells lectors que, des del seu silenci, tenen la gentilesa de seguir el meu blog i jo els hi agraeixo, actualitzant-lo cada dia. Estimats seguidors, gràcies.

On es troba el meu exili intel·lectual? El meu exili el visc en un territori que vaig descobrir i batejar com la “Filosofia i psicologia del sentit comú”. Fins ara, no m’he trobat amb ningú més per aquest territori. Per tant, entenc que sóc, en alguna manera, una mena de descobridor mental. Sigui com sigui, desitjaria que hagués més gent que volgués endinsar-se en aquesta “disciplina”. En cas contrari, aquest pensament morirà amb mi; la qual cosa, tampoc seria tan transcendental. Però, penso, sempre és bo fomentar tota mena de pensament i així contrarestar aquest món tecnològic que vivim i, en alguna mesura, patim. Tecnologia que sent un instrument, ferramenta i mitjà de comunicació; mica en mica, s’està convertint en una forma de pensament i, a més a més, per imposició. Recordeu: només hi ha un sinònim per a filòsof i és pensador.

Tinta als dits

Escric amb ploma.

I sovint m’empastifo
els dits de tinta,
com el fuster de pols
i serradures o el mecànic
de greix i gasolina;
forma part de l’ofici.

Sí, fora llapis i bolígraf.