Al llarg de la Història de la Humanitat, quan l’home va deixar de ser nòmada, per convertir-se en sedentari, primer agricultor i ramader i, més tard, artesà; va començar a efectuar (a través dels seus clans tribals) el que s’ha anomenat assentaments humans.
Per pura i elemental necessitat (i quasi podríem dir sentit comú), aquests assentaments van fer-se a la vora de rius. D’aquesta manera, no sols tenien cobertes les necessitats d’aigua de persones i animals; a més a més, podien pescar i, fins i tot, caçar animals que anaven a abeurar al riu.
Així doncs, totes les grans ciutats europees estan a la vora de grans rius: Londres (Tamisi), París (Sena), etc. Malauradament, Barcelona n’és una excepció. La conca hidrogràfica que l'envolta és força limitada. I, ara, comencen les preguntes: ¿El problema és la manca d’aigua per a Barcelona? o ¿el problema és d’assentaments fets en rius (Llobregat i Besòs) que no donen per a més? No sembla lògic que el 50 % de la població catalana estigui “assentada” en l’àrea metropolitana de Barcelona, amb aquesta evident limitació d’aigua, mentre que Lleida amb el territori més gran i una aportació fluvial molt superior, només tingui el 6 % de tota la població de Catalunya. Aquesta mateixa lògica la podem aplicar al nombre de pantans ubicats a cadascun dels dos territoris.
L’única lògica possible bé marcada per la natura: “No és la natura la que s’ha d’adaptar a les necessitats de l’home, és l’home el que s’ha d’adaptar als subministraments que li dóna la natura”
Si us plau, prou de fer demagògia política o de tertúlia radiofònica. Qui vulgui aigua, que vingui a ubicar-se i viure a Lleida, descentralitzeu d’una punyetera vegada la massificació de Barcelona i tota la seva àrea metropolitana.
