El joc

A l’abric d’un secret,
retrobo un projecte
ple de mancances
i subtils misteris.

Dins d’aquest àmbit,
tinc el recel d’un espai
que, malgrat el desgavell,
sempre puc compartir.

Agosarat de mi,
“maltempso” paraules
a ritme de futilitats
i jugo a ser feliç.

Llum i ombra

Vull bescanviar versos
per petons i silencis,
establir aquest pacte
com afectuós tribut.

Tanmateix sigui digne
per poder redreçar
i compartir cada poema,
dins l’àmbit de l’amor.

I cada dona ens marca
el que és el nostre nord;
llum i ombra per al camí:
estimar i seguir vivint.

“Molts polítics enlloc de solucionar problemes els ajornen”

Indeterminació

¿On acaba la matèria
i on comença l’energia?
Quan la llum del dia
tanca la seva cambra,
es crea la barreja
o, millor dit, el matís.

¿On acaba l’horabaixa
i on comença el capvespre?
I, enmig, terra de ningú.
Tota indeterminació
fa a l’home més petit.

Acabar el poema

A cavall dels dies,
va surant aquest segle,
ple d’incerteses que,
potser, són necessàries
i les hem merescut.

Miris on miris
(t’ho miris com t’ho miris),
la veritable llibertat
ni es comparteix,
ni recompta divises.

Tinc el mateix repte
quan capgiro versos
o la imatge al mirall.
Sí, és bo aturar-se
i acabar el poema.

“Resulta preocupant que interessos econòmics d’empreses energètiques coincideixin amb els interessos impositius del govern” 

(Per què hi ha impostos sobre el preu del producte i no sobre el seu consum?)

Una mirada, un somriure

Asseus, creues la mirada
i neix un curt somriure.
Simpatia? Complicitat?
Vull creure que és
el reconeixement de dos
persones desconegudes,
que de tenir prou temps,
i millor ocasió, podrien
fer-se totalment amigues.

Absència

Borrufa el vent aiguaneu (pluja-neu),
bastint la fantasia d’un conte Grimm;
que la fal·lera de la imaginació porta gatzara,
sempre que busca el retorn d’infant.
Aquell que dúiem dins la tendresa
de la nostra pròpia absència.
Aquest és l’enyor a un mateix,
al temps de soscaire, al temps d’evasió.

“Si m’enganyes una vegada la culpa és teva; si m’enganyes dos, la culpa és meva”  (Anaxágoras)

Surfeig

Paleja amb les mans
per fer surar la taula
i anar fins on la mar
fa repte amb la seva
formació de soldats.

Ones que s’arrissen
de forma rítmica,
establint l’etern pols
entre elles i l’equilibri
de cada surfista.

¡Quàntes vegades
a la vida (dins el nostre
pensament) ens passa
el mateix!

¡Quàntesvegades
hem de fer surf
amb problemes
i enrenous! Quantes
vegades? Masses.

Rumb de vida

L’ànima de la ment
irromp, sense escrúpols,
en el vaporós museu
de les petites manies,
de tots aquells que creuen
controlar la situació.

Innocent biblioteca on
s’esbufeguen els fulls
de la meva gent, en el
llibre de la meva terra.

Sóc orfebre de senders,
rumbs de vida, i l’essència
de l’esperit ja pot onejar
pampallugues de vents
en la brúixola del destí.

Sia com sia, hom podem
transgredir els senders
i anar, pel dret, a la carena.
L’important sempre serà
que el rumb de la vida
sigui el nostre propi rumb.

“Es guanya i es perd, es puja i es baixa, se naix i es mor. I si la història és tan simple, per què et preocupes tant?”  (Facundo Cabral)

El bordó

Ara, ja sé
el que no sé.
Ara, puc estimar
fins que l’amor
em deixi buit.
Ara, que la vida és
un rosari de fets
i una corrua
d’esperances,
agafaré el bordó
i seguiré caminant.

República de cristall

La democràcia té un riu sec,
nomenat règim democràtic,
on mort de set la societat civil.
Mentre, els partits polítics
s’ofeguen en el riu impúdic
de llistes tancades i bloquejades.
És l’endogàmia que guilla
la cadència d’un taüt cínic,
dins la tomba que embolcalla
tot complex de culpa.

L’espantaocells de paper

La bugada de paraules
brolla a ran de pell,
esbatanant l’esperit
que tenia endormiscat,
tot mirant l’esbart
i xenisme de la feina.
Esfullo el quadern
i un parell de diccionaris,
fent d’aquest cartipàs
un planter de mots.
I, adelerat de mi,
en aquest bressol
gronxo l’embat del
dia a dia i colpeixo
l’enyoradís record.
Temps de boirina,
com si ja fos el meu
espantaocells de paper.

Dubtes pandèmics

¿Quantes soques (variants) més hi ha d’haver-hi, perquè deixi de ser el COVID-19 i sigui considerat un nou coronavirus?

¿Hi ha algun laboratori que treballi per una vacuna no contra el coronavirus, sinó contra tots els coronavirus?

¿Per què hi ha polítics que quan els hi convé raonen amb els arguments dels científics i quan els hi convé no els hi fan cap cas?

¿Per què preocupa més la saturació dels hospitals que les morts per COVID-19?

¿Per què s’incideix i es qüestionen les socialitzacions nocturnes que les socialitzacions diürnes?

¿Per què s’està plantejant confinaments nocturns, mentre es permet anar sense mascareta en espais oberts, en contra de l’opinió de científics?

¿Per què se censura la irresponsabilitat de la gent i no se censura els flagrants errors polítics?

¿Per què es fan controls de policia nocturns i no es fan controls de policia diürns?

¿Quina garantia tenim els ciutadans que les decisions polítiques són fruit del sentit comú i no d'interessos particulars i polítics?

¿Per què la gent creu que la vacuna és la solució, quan la solució és l'eradicació del virus?

¿Per què tenim la sensació que aquesta pandèmia no acabarà mai i que, a més a més, en vindran altres?

¿Les causes estan dins el canvi climàtic, la invasió de zones selvàtiques verges, sense les mesures oportunes de protecció, etc.?

Som on som, per culpa de la prepotència i estupidesa humana.

Jardí de narcisos

Per enèsima vegada,
se’m rebota un narcís
com petita pilota
de goma comprimida.
Sí, molt professional,
però curt de mira.

Aquest Dr. Vostè
–ell no ho sap– mor
en l’egocentrisme
de la seva pròpia por,
de la seva inseguretat.

Sempre he pensat
que les neurones són
com les llavors: unes
petites, altres grosses
i del blanc al negre,
de tots els colors.

Ani-vers-ari

El silenci n’és
un bon company,
quan el trenco és
per donar un missatge:
Transmetre esperança,
combatre el desengany
i enterrar el passat.

A les lleixes hi tinc
la música més íntima,
aquella que m’acull
i em sobta. Sentiments
pel camí dels somnis,
fidelitat per al record
i a cada nou aniversari.

“Les nostres vides es defineixen per les oportunitats, incloses les que perdem”  (Scott Fitzgerald)

El mantell

Encalmo l’ànima
a la cala de la intimitat.
Fico accent a la quietud
d’aquest port natural.
Perduda la brúixola,
retrobo la calma amb
mantell de pensament.

El que “es porta”

Ara, el que “es porta”
són pantalons pirata
de poesia urbana;
un “o sea” de reglament
i un “para nada” tot nu.

No es porta
ni el romanticisme
floral de mitjanit,
ni cava per a la mentida
amb espelmes de desig.

El que “es porta” és
ombra d’ulls blava
en les emocions,
mojitos de silicona
i diadema d’ulleres de sol.

Tampoc es porta
somriures de poesia
o romeries de sentiments.
Ni flor per a un dia
ni flor a l’entrecuix.

Ara, el que “es porta” és
pareo de banalitat,
color fúcsia, l’efímer
goofre del moment
i un dolç i curt “fins aviat”

“Què petita ets bri d’herba. <<Sí, però tinc tota la Terra als meus peus>>”  (Rabindranath Tagore)

Retorna!

Retorna!
la veu que lliures,
siguis l’eco
del teu pensament.

Retorna!
allò que escrius,
siguis evangelista
de la teva religió.

Retorna!
allò que estimes,
siguis generós
amb sentiments.

Retorna!
allò que desitges,
siguis mesurat
en estil de vida.

Retorna!
el que has rebut
i retorna-ho
als que vindran.

Si ho retornes,
t’ho podran
tornar a donar
i tancar el cercle.

Estiu foll i cansat

Un cayuco de fires i revetlles,
d’artesania tot a cent,
d’il·lusions al minut,
a comanda i regateig
de passeig marítim.
I focs d’artifici
i havaneres que ressusciten,
cada estiu, per poder
imaginar-nos que
encara no hem envellit,
que la nostra infantesa
ja pot sortir de nit.
I la conga i Paquito
el chocolatero
en fressada pública
d’erotisme de festa major,
amb semàfors vermells
a les galtes, amb pell bruna
de coure mediterrani.
I overbooking de records
(king over book d’amics),
de partida de migdiada
i de migdiada partida.
“Y envido más”
i “contro i recontro”
amb dos manilles i un as
i les deu de la darrera.
I el tinto de verano
de l’enyorança
que promou la gasosa
d’un cava oblidat:
la llimona blanca
d’alemanys jubilats.

I estic cansat...,
perquè tot em cansa.

La finestra

Obro finestra a l’albada
i l’aire de l’Est m’obre el cor.

La mirada es perd,
pel cel blau d’estiu,
a ritme d’orenetes
i dels seus xiulets.

Tanco els ulls, per veure
la llum de platja i muntanya.

L’ànima s’enlaira,
buscant éssers estimats
i l’espai es dissol
dins el seu record.

“Tot aquell que gaudeix creu que l’important de l’arbre és el fruit, quan en realitat és la llavor. Aquesta és la diferència entre els que creuen i els que gaudeixen”  (Friedrich Nietzsche)

Vidrim

A peu de carretera,
veig la trencadissa de vidres
d’un altre accident de trànsit.
Tot aquest vidrim em recorda
els “bocins” de vida que,
cada cap de setmana,
es perden en un lacònic
comunicat de xifres oficials.

Castells

El secret del temps
està escrit a la pedra,
l’espai construït
per a la Història
i per als somnis.

Vaivé de preguntes
que delimiten dubtes,
el misteri del silenci
és més que un repte
per a la imaginació.

Carreu a carreu
es forjà la seva història
que cal compartir
per evitar el seu oblit
i escurçar la memòria.

Altres cites meves

“Equivocar-se no és el problema, el problema és no assumir l’equivocació”

“Hi ha triomfs que tenen gust a derrota”

“L’autèntica democràcia no entén de constitucions, només entén d’ètica”

“Tard o d’hora, el prepotent ha de pagar peatge”

“El canvi climàtic és la resposta-defensa que té la Terra a les constants agressions que li fem els humans”

“Amb l’edat no ens fem més savis, ens fem menys estúpids” (Bé, no tothom)

“La mentida és la creu de la moneda i la cara és..., la veracitat personal”

“La veritat és un compendi de veracitats”

 “Una cosa és fer política i l‘altra ser política. Sí, la societat civil també fa política”

No cal debatre

No em vull discutir
amb el destí,
però tampoc vull
que ell em controli.

L’última ràfega de vent
m’ha despentinat
els cabells i les idees.

No em vull discutir
amb el futur,
però tampoc vull
que em trenqui el present.

L’últim ràfec de llum
m’ha enlluernat
els ulls i el pensament.

No em vull discutir
amb el passat,
però tampoc vull
que em llastri el cor.

L’últim ràfec d’amor
m’ha encegat
l’ànima amb emocions.

Calendari d’estiu

L’ocell xiula.
El riu s’angoixa.
El foc està embadalit.
La terra s’ofega (de calor)
La lluna tremola.
El record trontolla.
I el setè dia, silenci.

El vent fa teràpia.
El mar..., també.
Els arbres festegen.
Les pedres s’avergonyeixen.
El sol s’enamora.
Un altre record m’empresona.
I el catorzè dia, plou.

Un borinot rondina.
La claveguera va farcida.
La gent torna a la platja.
Els núvols..., s’ho pensen.
L’estrella polar torna al nord.
El tercer record m’enyora.
I el vint-i-un dia, fa fred.

L’herba té grip
i sua la rosada.
Un esquirol s’enfila.
La llum perd color.
Esclata el primer bolet.
L’últim record, l’últim petó.
I el vint-i-vuitè dia, depressió.

Manquen tres dies
per fer-ne trenta-un
i ja s’acaben les vacances.