Sense pluja

Es va estroncar la font,
el calze on neix cada riu.
L’aigua deixà de ser tinta,
no podia escriure en el bosc.

La terra s’esquarterà
com llom de cocodril.
El poc llim que queda
és pols per a la ventada.

Som serfs de la natura,
del desig estèril d’aigua.
Faedors de la supèrbia,
només engendrem comiats.

I encara tenim pretextos
al negar el canvi climàtic,
com si ens fos aliè o anècdota,
que el temps sempre s’endurà.

“Som el que no érem
i serem el que no som”

El casal dels somnis

El vell casal dels somnis
s’està davant l’església,
davant el casal dels esperits.

El casal és cafè i bar cada dia
i vermut diumenges i Festes Majors
o si el dia és de fira i mercadet.

Allí, hi trobes tots els somnis,
el que somia amb nou tractor
o la certesa de guanyar la grossa.

I només ens queda el somiador,
aquell que diu que és poeta,
per vocació i per necessitat...

d’atenció i de reconeixement.
Els maliciosos diuen que no hi és tot,
que sempre serà un somiador.

(Sóc poeta, perquè sóc un somiador)

“... que tot està per fer i tot és possible”  (Miquel Martí i Pol)

Diuen

Diuen que totes les fades
tenen una vareta màgica
i que totes les bruixes
una escombra voladora.

Diuen que tots els nens
són petits follets baixets
i que tota la gent gran
són (som) iaios o avis.

Diuen que les orenetes
sempre tornen al mateix niu
i que les cigonyes blanques
abans també ho feien.

Diuen que una ràfega de vent
pot emportar-se totes les fulles
i que tots els afluents i rius
sempre acaben arribant al mar.

Diuen..., què ens diuen?
Que el temps ho cura tot?
El que no diuen són les cicatrius
que el temps sempre ens deixa.

Atalaia d’horitzó

Altra vegada,
obro calaix a la memòria
i recobro fotos groguenques
d’un minyó entremaliat.

El noi que, llanterna en mà,
resseguia tots els camins
i passadissos del Turó.

Sí, la Seu Vella, a tota hora,
ha estat referent de vida,
al bell mig de cor i ànima.

Ara, entestat en ser poeta,
em falten versos, per on
descloure aquell record:

Aquelles tardes de tardor
que temperaven la Seu Vella
i el meu ànim aventurer.

Torno a resseguir camins,
muralles, baluards i faig fita
davant la Porta dels Apòstols.

I, com sempre, poso fi d’etapa
al capdamunt del Castell del Rei,
la millor atalaia per gaudir
l’horitzó de la nostra ciutat.

Fill de la boira
Jesús Jordi Garcia Boadella
Primer premi poesia Seu Vella
Lleida, octubre de 2023

“La teva vida és la teva història. Escriu-la bé. Edita-la sovint”  (Susan Statham)

Efímer

El món interior
empodera l’esperit
i alimenta cada vers,
on viurà l’entorn
que ens envolta.

Boira i humanitat

Indolent, passejo pel carreró
on s’entela una boira tossuda:
balada incerta lleidatana.

Boira tremolosa i allargassada,
com el balb pensament
que atorrenta el meu esperit.

A vegades, la raó viu de l’atzar
o d’una inesperada follia,
sense cap il·luminació verbal.

Ara, em toca fugir de símbols,
d’himnes i misticismes,
per atiar la meva humanitat.

“A la vida no hi ha res a témer, només a comprendre”  (Marie Curie)

Enyor de Tardor

A l’horitzó, s’amaga el vent
que desdibuixa el camí
d’una acurada quietud.

Un pensament torbador
batega com cor accelerat
que, maldestre, ressegueix
el seguici de la incertesa.

Tanmateix, pugui assolir
el repte perdut, sota
el fresseig de fulles
d’una enyorada Tardor
que s’ha fet de pregar.

Aquest és el nivell (II)

Roger Escapa: “Israel vol obrir un nou forn” (front)

Manel Elías: “Els hi falta aigua, llum i electricitat”

Emili Doménech: “Muchas mensajes”

Iñaki López: “Lo que tenemos que preguntar, muchas preguntas”

Felipe González: “Desajolar a los palestinos”

Sandro Pozzi: “En el sur de la banda” (franja)

(No continuo, no val la pena)

“No estem entrenats per a les caigudes”  (Marc Márquez)

Dolor d’amic (Repicant el teclat)

De sobte ho veig clar,
m’ho diu el diàleg de la distància;
el miracle de la gravetat
quan premo les tecles
i fico les neurones afilerades
al foli virtual de l’ordinador.

Sí, són paraules-neurones que,
amb el seu vaivé, empenyen
i fan fora exèquies emocionals,
les que vàrem dibuixar i retocar
als fulls del llibre de la vida-amor:
totes les pàgines senars per a mi,
totes les pàgines parelles per a tu.

Aquest llampec és esquela
d’un antic infern no viscut,
però no per això més vell.
Tens raó, quan tot trontolla,
cal obrir agenda a l’eterna amistat.

Escamotejant

Un traç històric.
Tossut miratge
a l’espill de la pena.
Reflex de lluna,
bri d’embruix
i un floc de goig.
Pluja de perfum,
indigne misteri
i suïcidi de l’èxtasi.

Sord, embolcallo
el tast del desig
amb molsa-memòria.
Resta un dibuix, fet
i escarnit a l’atzar;
interrogant de saviesa,
voraç àmbit quotidià;
moll clos i avorrit udol
d’aquest vaixell escorat.

“No necessites una espasa per tallar dues flors”  (John Lenon)

Redempció

Tinc la veu encallada
en el marge del temps
i en l’espona de l’espai.

Sí, estic varat en l’elogi
que entrelluca esquiu,
rovellat i sempre sardònic.

Deslligo, remugo i defujo
de l’alè groc del sofre,
del meu infern llunyà.

Xisclant, reclamo el cel,
les ones blaves del triomf,
no ser dipositari del fracàs.

Espetego com tro de primavera:
que una dona em redimeixi
i m’entauli l’amor amb vi!

Aquest és el nivell

García Ferreras: “Burrell” “Mossus” “Fraja de Gaza”

Sandro Pozzi: “Borbamdeando”

Toni Cruanyes: “La sosiedad de la nieve”

José Ma. Aznar: “Algorritmo”

Díaz Ayuso: “Madrid es España y España es Madrid”. La resta de territoris (los del foro) que els bombin.

A Múrcia, van tallar la via de l’AVE i la premsa de Madrid va qualificar l’acte com a protesta veïnal. Van tallar l’AVE a Girona i aquesta mateixa premsa ho va qualificar d’acte de terrorisme.

(No continuo, no val la pena)

“Vagis on vagis, ves amb tot el teu cor”  (Confuci)

Antifaç

El món, enfarinat de pols,
encara vibra amb daus de mort,
vol un miracle, despertar
i espolsar-se el tel de Llàtzer.

Dante no ens va brodar
cap futur, cap batalla;
ens deixà a la cruïlla,
on sotgem l’eternitat.

Opto per treure’m l’antifaç,
vull estar nu i així sóc:
boig o amb esma, alliberat
o amb flama de passió.

“Adéu, Divina Comèdia adéu”

Tic-tac

Recordo el tic-tac
del rellotge de la Iaia,
que trencava el silenci
i la pau de la torre.

Recordo el tic-tac
del rellotge de la Mare
que marcava el ritme
quotidià de la casa.

Recordo el tic-tac
(a cau d’orella)
del primer rellotge
que em van regalar.

Ara, des de l’assossec,
recordo tots els tic-tacs
al rellotge de la cuina
i que em donen pau i llar.

“L’amor no té cura, però és la cura per a tots els mals”  (Leonard Cohen)

La garjola

Si casa meva fos una garjola,
jo seria l’únic presoner
complint condemna, prescrita
per la meva malaltia.

Si casa meva fos una garjola,
demanaria a l’advocat defensor
que presentés un recurs,
davant la jutgessa Vida.

Si casa meva fos una garjola,
postularia commutar la pena,
per tots els anys treballats
amb el pic de la meva ploma.

Si casa meva fos una garjola,
sol·licitaria el meu indult,
basant-me en la innocència
de portar un bon estil de vida.

Si casa meva fos una garjola,
la pintaria de color rosa;
perquè, diuen, és menys agressiu
i convidaria a tothom a ser feliç.

Recapitulant

La part més negativa de la meva vida ha estat la salut tan precària que tinc, el seguici de malalties i intervencions quirúrgiques que he suportat al llarg dels meus setanta anys i que sempre han condicionat i limitat tant el meu ritme de vida, com les meves activitats quotidianes.

La part positiva és casi infinita. Començant per la sort d’haver nascut dins el si d’una família matriarcal, on tant la meva Iaia com la meva Mare van conformar bona part de la meva personalitat. Per continuar, i malgrat ser urbanita de naixement, tinc com a referència quatre pobles (dos a Lleida i dos a Osca) dels quals em sento fill adoptiu. I que dir de la felicitat de ser pare d’una filla que en més de quaranta anys no m’ha defraudat i les poques vegades que hem discrepat ni tan sols les recordo. També és una sort tenir un gendre que allò de fill polític se li escau com anell al dit i, com no, uns consogres que són dignes pares d’aquest fill (l’adjectiu polític, ja és innecessari). Tots ells són autèntics referents de vida. Capítol a part, són els quatre néts, els autèntics punts cardinals de la meva existència i que la seva contagiosa vitalitat m’estimula per activar la meva minvada salut.

Ara toca fer referència a totes les persones que he tingut la sort de trobar al llarg del meu camí. Les quals, amb la seva generositat, m’han donat aigua filosòfica per anar omplint el pou del meu pensament i que, modestament, intento agrair-los-hi publicant escrits, cites i poemes al meu blog El pensador de la vida. I he socialitzat a base de pertànyer a dos grups juvenils, una penya lúdica, quatre grups de teatre; una associació cívica i una altra de poesia, companys d’esquí i muntanyisme, amics i companys professionals, veïns i totes aquelles persones que quan ens trobem fem tertúlia i intercanviem informació i, sobretot, compartim la nostra humanitat.

Podria seguir, però aquí ho deixo, tot congratulant-me de ser una persona molt afortunada i, a la vegada, privilegiada, per haver fet quasi tot el que volia fer o tot allò que m’havia proposat fer. I ho dic, perquè ho tinc que dir, i ho escric, perquè vull deixar constància de la meva sort.

Gent que em coneixeu i em seguiu al meu blog, gent que vaig conèixer o que algun dia coneixeré, a tots vosaltres el meu reconeixement i gratitud. Gràcies.

“Mentre les neurones aguantin, aguantarà el cos”

Convit

Sortint d’un somni hipnòtic,
encara borbollen, desdibuixades,
un desgavell d’idees, que intento
preservar i esborrallar.

Sempre que puc, sóc estricte,
per poder embolcallar-me
dins d’aquesta dimensió,
on retrobo el ressò que fa
tremolar el meu pensament.

Cal percebre aquest instant
com si fos una subtil temptació,
perquè la remor de la fotesa
ens faci esment, ens apropi
i ens convidi a escriure.

Escorça de pell

Tebi i fugaç és el record
que ofereix la tristesa,
quan assoleix la malenconia
on, sense cap recança,
s’amararà cada desig.

Des del turó del somni,
destrio cada imatge
pel prat de la incertesa,
buscant el suau zig-zag
que ens pot donar l’ordre.

Sóc arbre centenari quan
palpo l’escorça de pell
i a la meva branca gronxo
fins últim pensament,
per emergir, altre cop, el record.

“Quan el futur és incert, tenim tendència a refugiar-nos en el passat”

Envellir

Imperceptible i discret,
salpo del port de l’entelèquia,
tot desxifrant l’estela del vaixell,
on conflueix l’escuma blanca
de les petites ones dibuixades
que, a poc a poc, s’esborren.
És l’encant efímer de l’aigua,
una resposta al seu domini:
la cadència i ritme que acull
l’assaig, benvolent, d’envellir.
Un signe de vida i llibertat.

Cançó d’Amor i Natura

Cada vegada que respiro verd,
entre columnes de bosc,
somio que la mare natura
ens durà a un món millor.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

I els núvols, pel mar del cel,
suren música de Ponent,
on hi tinc les meves arrels,
que sempre viatgen amb mi.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

Torno a reviure i riure,
fent del somni un nou Amor,
que encara em borbolla la sang
per fer aquest poema-cançó.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

“Una democràcia que tingui com a referència la llei no és una autèntica democràcia. L'autèntica democràcia té com a referència l'ètica”