Comiat als que ens han deixat

(A les víctimes de la pandèmia)

El vaixell del vostre pensament
sempre surarà pel mar
de les nostres vides.

I el far de la vostra humanitat
sempre ens durà
al port de la justícia.

La Pau! La nostra Pau!

L’amor que us professem,
és el nostre contenidor,
on recollim els sentiments.

I el record sempre portarà
el segell per a la carta
de les nostres emocions.

Benvolguts!, Bon Viatge!
I molts records als éssers estimats.

La primavera balla

La primavera balla,
perquè canta el rierol
i fa duet la cadernera.

La primavera balla
amb el vent i el sol
i també amb lluna plena.

La primavera balla
dins de cada cor
i dins cada poema.

La primavera balla
a cada fulla, a cada flor,
i l’estiu ja la festeja.

Altres cites meves

“Ens podem adaptar a la soledat, altra cosa és acostumar-se”

“El més important no és ser feliç, el més important és poder compartir la nostra felicitat”

“L’adolescència és una transició entre la infància i l’edat adulta”

“Si fas una pregunta impertinent, rara vegada tindràs una resposta pertinent”

“Si no és filosòfica, l’especulació no deixa de ser una opinió subjectiva”

“Viu i deixa viure (segle XX). Viu i conviu (segle XXI)”

“De tant en tant, és bo ventilar l’ànima i treure la pols a la memòria”

“Després de tot, ens queda l’amor i, amb ell, el llarg camí de la poesia”

El meu lloc

De sobte, surt un projecte,
a vegades subtil,
a vegades obsessiu,
i el desig d’implicar-me.

De sobte, tossut, estic
buscant la coherència,
el propòsit i prodigi
que comporta tot esforç.

De sobte, dubto de mi,
d’aquella melangia
que, fora de foteses,
em portava a la bellesa.

De sobte, l’ombra del llapis
m’assenyala el camí,
el ritme d’escriure
i quin és el meu lloc.

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
vestit d’algues, or i escata,
hi ha un pany de mar al revolt
i un tros de cel escarlata,
un ocell fa un giravolt
i treu branques una mata,
el casalot del pirata
és un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l’era,
em vesteixo d’home antic
i empaito la masovera,
i entre pineda i garric
planto la meva bandera;
amb una agulla saquera
mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
foll d’una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d’una petxina,
só la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
o la lluna que s’afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
foll d’una dolça metzina.

                          J. V. Foix

Fill de la boira

Envernisso el cel
de gris entelat,
amb desig melangiós
perquè torni la tardor
i l’hivern del meu record.
Vaig venir en nit de boira,
branques gebrades i gespa
regalimant llum d’estels,
llum de desenganys.
Sóc lleidatà, sóc fill de la boira.
I la mare em bressola amb
l’amarguesa del seu silenci.
Ella difumina el grisenc
d’aquesta nova llum,
perquè no em desperti.
I la mare m’acarona
amb mà freda; perquè,
tot sovint, ens oblidem
que la mort ens envolta.

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

                                           Màrius Torres

Paraules buides

Cadència de paraules,
buscant l’equilibri,
buscant la certesa,
rere el fictici
ritme del misteri.

Confús, busco refugi
dins la pregunta
(recurs freudià?),
mentre humitegen
els ulls, escoltant
paraules buides.

“Rere un silenci es poden amagar moltes coses: Des d’intel·ligència o prudència, fins a por o covardia”

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

                           Maria-Mercè Marçal

Esperit de poeta

No sóc coherent
i el meu estil
és prou dubtós.
Malgrat que...,
trobo la bellesa
arreu on vaig.
Aquest projecte
n’és l’essència,
l’esperit del poeta.

“Quan dins un discurs polític es passa de dir adversari a dir enemic, el tarannà democràtic d’aquest discurs queda qüestionat”

Parlen les dones

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

               Montserrat Abelló

Sobreviure al temps

Faig recompte dels meus propòsits
i desvetllo cadascun dels silencis.
Tinc el calaix de la ingenuïtat
ple d’afanys, enyors i ignoràncies.
I per sobreviure, busco diàleg
amb mi mateix. Una introspecció
que vol produir escarni al temps,
mentre li faig lloc a l’escriptori,
on intento esbrinar la seva afinitat.

“La teva tasca no és buscar l’amor, sinó buscar i trobar les barreres dins teu que has construït contra ell”  (Yalal ad-Din Muhammad Rumi)

Siento

Siento
que arde en mis venas
sangre,
llama roja que va cociendo
mis pasiones en mi corazón.

Mujeres, derramad agua,
por favor;
cuando todo se quema,
sólo las pavesas vuelan
al viento.

        Federico García Lorca

“Qualsevol moviment social que s’ha convertit en partit ha estat un veritable desastre”  (Arcadi Oliveres Boadella)

Joc verbal

A cada expressió,
metòdic, m’arrisco
per l’incert marge
d’una poesia metafísica,
on puc adreçar
un aparent eufemisme.
Potser és un gest,
un assaig ingràvid
que lliga el pensament,
joc verbal que signo.

“Para de pensar i acaba amb els teus problemes”  (Lao Tzu)

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

                            Miquel Martí i Pol

Màgies

Retorno a la màgia de la paraula,
a l’alquímia de la poesia,
la residència de bards i poetes.

Retorno a la màgia de la música,
al seu ritme, melodia i cançó,
que ens duu a una altra dimensió.

Retorno a la màgia del silenci
quan ens envolta amb el misteri
que nodreix l’encanteri de les coses.

I retorno a la màgia de la natura:
sol i lluna, mar i muntanya,
i la màgia de la nit i de l’amor.

Vidents

De vegades, esbronco
la visió del propi jo,
som com un duet,
encoratjat i lapidari.
El nostre connubi
assumeix un duel
dins l’espill de
la premonició:
el fantasieig d’un futur
que ell viu com a vident
i jo com a pronòstic.
Sigui com sigui, ens toca
resoldre cada nou vaticini.

“La nostra recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat: un esforç total és una victòria completa”  (Mahatma Gandhi)

La pell de brau

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

                          Salvador Espriu

Dibuix d’un desencís (II)

El sol nolieja
una boira bruna
amb un parell de
núvols a vela plena.
Xiula i xiuxiueja
l’ocell més feliç,
el rossinyol d’entorn.
La pell, temperada
per setze graus, enfila
un bosc de pèl moixí.
El somriure, esquinçat
pel desencís, fa palesa
d’una ànima decebuda,
que, amb cura, retalla
cada nou contrallum
per a cada nou destí.

“Amar no és solament estimar, és sobretot comprendre”  (François Sagan)

Os tempos son chegados,
dos bardos, das edades
que as vosas vaguedades.

                   Eduardo Pondal

Analfabetisme emocional

(Les emocions que no controlem, ens poden controlar)

L’any 1954, els psicòlegs Freedman i Sweet van començar a parlar de “Analfabetisme emocional”. Trenta-cinc anys més tard, l’any 1990, els psicòlegs Salovey i Mayer van ficar de moda el concepte “Intel·ligència emocional”. Malgrat aquesta cronologia, avui en dia es parla més d’analfabetisme emocional que d’intel·ligència emocional. Per què?, perquè l’abordatge es fa des d’una carència emocional, que pot tenir o no a veure amb la intel·ligència emocional. Són molts els autors que aborden l’alfabetització emocional (Goleman, Bisquerra, Campos, Vallés, etc.). Ara bé, també hi ha autors que plantegen que l’alfabetització emocional i l’educació de la intel·ligència emocional han d’anar plegades.

Però..., que s’entén per analfabetisme emocional? L’analfabetisme emocional és la incapacitat de comprendre i gestionar les nostres emocions. Això pot comportar un pensament rígid, polaritzat, que també incapacita a entendre les emocions d’altres persones, per falta d’empatia. Aquest analfabetisme emocional també pot generar frustracions, com a conseqüència de la incapacitat de gestionar qualsevol decepció, al no ser capaços de crear relacions socials que siguin sòlides. Per contra, la pràctica d’una intel·ligència emocional ens ajuda a ser més sociables, més empàtics i, a més a més, ens dóna més confiança en nosaltres mateixos. Una carència emocional la podem detectar i constatar per alguns “símptomes”.

Fanatisme: Que pot ser polític, ideològic, religiós, esportiu o sexual.
Actitud autocràtica (política o no): A partir del fet de voler tenir la raó en tot.
Intolerància: I incapacitat de ser flexibles davant les crítiques (no assumir-les).
Addiccions: Al treball, al joc, a l’alcohol, a les drogues, al menjar i al sexe.

Per últim (i com sempre plantejo), hem de tenir clar i diferenciar entre emocions i sentiments; ja que, bona part de la nostra societat els fica dins el mateix sac. Amb la qual cosa, ens podem trobar amb dos analfabetismes: un analfabetisme emocional i un altre analfabetisme sentimental. Per altra banda, aquest que us escriu, quan es planteja el tema emocional, enlloc de parlar d’analfabetisme emocional, s’estima més utilitzar l’expressió: Immaduresa emocional. Però, sigui com sigui, l’important no és l’expressió utilitzada com a títol, l’important és la definició i el contingut que utilitzem per expressar-ho.

Dibuix d’un desencís (I)

Estic absent,
l’inoportú pensament
–indefinit per meandres
com tortell de Reis–
m’entortolliga amb
la sentència del dubte.
Farcit per plecs d’incògnita,
la falsa elegància se’n va,
fugissera, pel carreró de
la inoportuna oblidança.
Passa a passa, gest a gest,
batec a batec, em faig
addicte a l’esmorteït oblit.
Sí, estic absent
i una mica histriònic.

“Sort és el que succeeix quan la preparació i l’oportunitat es troben i es fusionen”  (Voltaire)

Mester d’amor

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar —sacrifici fervent—
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada —la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

                        Joan Salvat-Papasseit

1 de maig

Roderes d’esperit

En el joncar de la memòria,
tinc l’atzucac cogitació
–de bell antuvi– que albira
i sovinteja la melangia,
l’horabaixa de l’esperit.
Mentrestant, el parrup de
coloms, passatgers de pau,
cerquen una nova olivera
en el sorrut bancal
de la incomprensió.
Hi ha rostolls d’opinions
i el mormol d’una veu,
escadussera, cansada
de tanta cridòria, que
fa ulls clucs al rebombori
d’una xicalla, sense cap
brot en el seu devenir.