Cor empeltat

Nou jorn
En el cor tinc empeltada
una branca d’esperança,
d’on neixen nectarines que,
dia a dia, ofreno al destí.

Matí
Pujo a l’autobús turístic
quan el Sol és fa templer,
hereu de la mare Terra
i hereu del pensament.

Tarda
Quan la Lluna es fa pubilla
baixo del carruatge. Busco
els Gegants i Capgrossos
i el folk de Xavier Baró.

Nit
La nit (que llarga és la nit!)
em cerca, Fada de Ventafocs;
que la vida només és un conte
i els contes se’n van al cor.

“La mesura de l’amor és amar sense mesura”  (Sant Agustí)

Petits moments

(Gràcies Ma. Alba i Dolors)

Afilo el llapis
i enfilo el diccionari.
Obro la llibreta
i obro el cor,
com el qui obre
el calaix dels somnis.

Aplego paraules
esbargides per la ment,
intento afilerar-les,
com el rosari tibetà
que, vosaltres,
em vau portar de París.

L’amistat sempre lluca
en petits moments,
com petites flors,
regades amb somriures,
que fan de la vida
un món millor.

25 d’abril de 2024

A dia d'avui, aquest blog ha assolit les setanta mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Fil al pensament

En el meu cervell
tinc un fil d’Ariadna.
Sovint el busco
a les palpentes,
per sortir del laberint
filosòfic del pensament
i retrobar, a la sortida,
l’origen on neix l’amor.

“Intel·ligència i ignorància són dos ingredients d’un còctel, anomenat prepotència”

AQUEST ÉS EL NIVELL

“El futbol és com els escacs, però sense daus”  (Lukas Podolski)

“Quan érem nens petits a alguns amics els hi agradava el baloncesto, a altres el basket...”  (Sergio Ramos) 

“Aspirem a guanyar la Lliga, coses pitjors s’han vist, així que no tirarem els braços i deixarem la tovallola”  (Dani Parejo)

“No m’importaria perdre tots els partit, sempre i quan guanyem la Lliga”  (Mark Viduka)

“Bé, del país al que aniré no puc contar res… Només puc avançar que es tracta d’un equip brasiler”  (Murci Rojas)

“No vaig poder acostumar-me a viure a Itàlia, era com estar en un país estranger”  Ian Rush)

Sant Jordi 2024

Abril

Per l’abril,
si cada gota en val mil,
cada rosa val deu mil
i cada llibre cent mil.

Amb pluja, roses i llibres
celebrem la festa gran,
que ningú en quedi fora,
ni els d’ara, ni els que vindran...

Miquel Martí i Pol

Rellotge de sol

Sóc rellotge
els dies de sol
i vareta rodejada
per dotze xifres
els dies núvols.

Estic obert
als quatre vents,
a la pluja,
al sol ardent
i a la lluna.

No trobo temps
per mesurar
ni els minuts
ni els segons,
només les hores.

Sóc rellotge
que senyala
anhels, somnis
i tot un seguit
de dies per viure.

Gira-llunes

Un terreny de gira-sols,
amb branques encreuades,
s’obra per damunt el mar i
el sorral que emmotlla la platja.

Arran d’aigua, contemplo
les tímides bombolles com
giravolten curoses i porugues,
són tènues vibracions de nit,
són... les meves gira-llunes.

“Estem en la societat de la culpa, si no fas el que fa tothom, et diuen egoista”  (Xavier Guix)

La meva illa

La meva illa està voltada
d’aigua salada d’incomprensió.
Voltada de taurons prepotents
portadors d’arrogància i mort.

L’aigua està farcida de roques,
d’algues interrogants i admiratives,
per on circulen meduses agressives
que piquen per picar i neden per nedar.

Emperò, la meva illa és força rica:
de tots els sols de primavera i tardor,
d’altes palmeres d’esperit enlairades
i arena fina d’enteniment i comprensió.

A la meva illa brolla aigua filosòfica
que nodreix la terra de la Lògica,
on germinen flors de raonament
i lluquen els arbres de les idees.

La meva illa és diminuta i llunyana
de qualsevol mar, oceà o continent,
fora de rutes turístiques i comercials.
Però segueix sent, una illa de sentit comú.

Molsa de Pirineu

M’empasso aquest cel
ple de llum i núvols.
Herba i roselles
sota un cirerer florit
i més enllà, al bancal,
un hort de cavallons,
amb rengles de maduixes.
Però al pensament
sempre hi tindré
la molsa del Pirineu.

“No facis un esborrany de la teva vida, potser no tindràs temps de passar-lo a net”  (Anònim)

Informació i opinió

No conec cap periodista o comentarista esportiu que sigui capaç de ser equànime, quan narra un esport de competició (és prosèlit emocional del seu equip). No conec cap periodista o tertulià polític que o de forma directa o de forma indirecta no justifiqui el comportament de polítics que, hem d’imaginar, són el que ell vota o és militant del partit o fins i tot el representa, per tal de justificar l’ideari polític d’aquest partit. En que quedem? Defensem a persones o defensem la veritat? Sembla que és més fàcil defensar persones (justificant el seu comportament) que defensar veritats que cal argumentar.

Avui en dia, si no volem que ens donin gat per llebre, cal estar al cas, cal esbrinar i separar que és informació del que és opinió. També ens caldrà verificar si aquesta informació està contrastada o no. Òbviament, si la informació no està contrastada, no cal justificar-la i així queda formulada com si fos real (una forma molt subtil de manipular). També cal esbrinar si una opinió està plantejada de forma racional i argumentada o si pel contrari està exclusivament plantejada de forma emocional. Tinguem en compte que d’una opinió emocional a una opinió visceral, només hi ha un pas i tot sovint veiem com aquest pas es dóna en editorials i tertúlies.

Pàl·lid record

Estòlid,
filtro cada sacrifici
per evocar l’única ruta,
on una ocellada de versos
esvaloten la fesomia
de la meva història,
farcida de falsos herois.

S’arruga el rostre,
s’arruga l’esperit
i al llibre de la vida
cal afegir-hi un apèndix,
com petita tribanella,
que ens obri pas
al pàl·lid record.

“No existeixen més que dues regles per a escriure: tenir alguna cosa que dir i dir-la”  (Oscar Wilde)

Camí poètic

No fa falta
que li posis música,
deixa que el poema
faci el seu camí.

Agressivitat

Foteses a part,
sempre costa rememorar
la crònica d’una vida.
Però, ens queda una escletxa
per on evocar la fisonomia
que esvalota el record.
Refugi per poder fugir
d’un present punyent,
la diferència a la indiferència,
l’única narració que ens porta
tant a l’elogi com al sacrifici.
És molt subtil, la pell és feble,
i no cal que us esmenti
la meva agressivitat.

“Jo tinc un compromís amb la veritat de la realitat, mentre que hi ha gent que té un compromís amb la covardia del què diran!”

Capvespre

L’horitzó badalla
i la llum s’adorm.

Queda un cel
amb poca brasa
i molta cendra.

I el batec del cor
bressola vida.

Tot escrivint

Dies llargs,
nits infinites,
dins el claustre
de la placidesa.

M’agermano amb el silenci,
tots dos volem créixer
i cercar aquella illa
que era la joventut.

Fem recer colpidor,
que ratlla amb la ximpleria,
davant l’expectant oblit:
Poruc, melangia i escriptura.

“El problema no és que hagi polítics corruptes, el problema és que hi ha gent que vota a polítics corruptes”

Un any (sense pany)

GENER: Tot passa i res queda.

FEBRER: Tot torna. Ja no sóc el primer.

MARÇ: Tornen les polseres al canell.

ABRIL: La meva lluna trenca el fil.

MAIG: Me’l bec d’un raig.

JUNY: Tinc el cor en un puny.

JULIOL: Ni poesia ni ventijol.

AGOST: Torno a plorar amb Ghost.

SETEMBRE: Sempre queda el de sempre.

OCTUBRE: Vint-i-dos i sense ploure.

NOVEMBRE: Torno a ser només un membre.

DESEMBRE: Enyoro!, m’enyoro!, m’enyoren?

Mare, si fos mariner,            Mare, sóc mariner
mariner de bona traça,         de terra i aigua dolça,
me n’iria mar endins            que a Ponent no tenim
tot sol amb la meva barca.    ni mar ni sorra.

Miquel Martí i Pol                        Jesús Jordi Garcia Boadella

“A Espanya, la presumpció d’innocència mai és “a priori”, sempre és “a posteriori””

Com s’ho fan?

Com s’ho fan la gent que no té els coneixements? I m’explico. L’any passat no em trobava bé i vaig sol·licitar que em fessin un electrocardiograma, la resposta va ser: “Estàs així per culpa de la quimioteràpia”. Al final em van fer l’electrocardiograma i va sortir una TAQUICÀRDIA AURICULAR. Corrent a prendre Bisoprolol i anticoagulant. Afortunadament, a la cardioversió, a dos-cents julis vaig tornar a ritme sinusal.

Aquest any, torno a no trobar-me bé i demano que em facin una analítica, la resposta va ser: “Home Jesús!, només fa tres setmanes que et van operar”. Al final em van fer l’analítica i va sortir una senyora ANÈMIA FERROPÈNICA. A prendre ferro una bona temporada.

Tanco aquest escrit fent la pregunta del principi: Com s’ho fa la gent que no té els coneixements?

La cultura de l’odi

Des del moment que la societat (suposadament laica) perd les referències ètiques i morals, se generen noves alternatives, com si fossin centres de culte al narcisisme, egocentrisme o egolatria. Un exemple el veiem en alguna que altra xarxa social, on l’odi actua com un autèntic evangeli. Mica a mica, aquesta mena de religió va imbuint el seu missatge com gota malaia i va amarant l’esponja cerebral de persones influenciables, vulnerables i manipulables.

La història sempre es repeteix. Així, tornem a veure com algun que altre sector social (cada vegada més ampli) necessita tenir enfront un enemic, per poder canalitzar el seu odi i la seva agressivitat, que són fruit de frustracions personals. Fins i tot, són capaços d’elaborar un programari cultural, on poder justificar el seu odi. Aquesta, aquestes cultures de l’odi tenen (a l’igual que les religions) diverses ramificacions, on seguidors i acòlits poden acollir-se. D’aquesta manera, podem constatar diverses variants de la cultura de l’odi: odi religiós, odi polític, odi de gènere; odi esportiu (fanatisme), odi cultural, odi racial; odi geopolític i un generós etc.

Fa temps que hem donat per perduda la sensatesa que (oh!, sorpresa!) és inversament proporcional al consum de drogues (legals, il·legals o medicaments). Seria bo que la sanitat pública incidís i incrementés el camp d’actuació en la salut mental, davant l’augment sistemàtic del deteriorament neuronal per part de la població. Deteriorament que queda reflectit per estats i patologies com són: neurosis profundes, psicosis, sociopatologies, drogoaddiccions i alcoholisme. I en tots aquests casos, cal tenir en compte que el més difícil sempre és portar la persona a la realitat. Un exemple d’aquesta realitat: ¿coneixeu algun fumador que tingui la valentia d’acceptar la seva condició de drogoaddicte de la nicotina? Doncs preneu nota, la nicotina és deu vegades més additiva que la cocaïna.

L’alambí

Gota a gota destil·lo
un pensament rere l’altre.
La idea va creixent
a mesura que surten
les paraules per definir
aquest destil·lat cerebral.

Sóc fill del temps,
també ho sóc de la boira;
mai ho he estat de l’entorn,
malgrat que ell m’aculli.

Temps, segon a segon,
dia rere dia, viscuts,
anys que conforten
i volen ser: La veu,
el recorregut de l’alambí.