Mar Rosa

Com cada any, torno al mar rosa,
als arbres fruiters d’Aitona,
per assaborir el preludi
d’una primavera lleidatana.

Com cada any, vinc a gaudir
una bellesa, més enllà
de qualsevol poesia,
escrita i cultivada
per fruticultors poetes.

Taronja de vida

Orejo paraules
–massa temps amagades–
des del silenci
i amb magrana
d’esdeveniments.
L’espasa que porto,
cenyida al pensament,
n’és esgarrifança
d’un anell perdut.
No obstant, i balb,
a l’arbreda de tarongers
cerco, per endur-me-la,
la meva taronja de vida;
tant se me’n dóna
si es grossa o petita,
que el seu suc assadolli
el robí del meu esperit.

Conviure amb la mala educació

El concepte educació ha anat canviant al llarg del temps i pel camí s’han perdut les paraules màgiques: “Si us plau...”, “Em permet...”, “Seria tan amable...”, etc. Avui en dia, podem comprovar com actituds i comportaments que abans eren considerats de mala educació, ara ni tan sols són qüestionats. No obstant això, podem definir la mala educació com: aquell comportament que molesta o pot molestar els demés. Però, en aquesta definició, ens podem trobar amb un problema, que radica en el “fet democràtic” que empara el comportament de la majoria. És a dir, si la majoria de la societat no té en consideració un comportament com a mala educació o no fa cap distinció entre mala educació i educació, la minoria que si té en consideració l’educació, és titllada de tiquismiquis o, fins i tot, de torracollons.

La mala educació és un còctel, que té com a base la immaduresa i altres ingredients, com poden ser: prepotència, egoisme, narcisisme; agressivitat, masclisme, insolidaritat; incivisme, falta d’empatia, etc. Cada societat, petita o gran, configura el seu propi còctel de mala educació, basat en tradicions de comportaments propis i una inèrcia d’aquests comportaments que es transmeten de generació en generació. Ja sé que tot és qüestionable i tot es qüestiona, però a mi em segueixen molestant els cops de porta, que retronen per la xemeneia del buit de l’ascensor, les empentes a l’eix comercial per obrir-se pas, sense demanar-lo; els vehicles imprudents que passen el semàfor en vermell i sense pensar amb els vianants que el tenen en verd, no ficar l’intermitent per avisar de la intenció que té el conductor, aparcar damunt un pas de vianants o d’un pàrquing de motos; caminar pel mig de la vorera barrant el pas o parlant pel mòbil cridant (sordesa física o sordesa mental?); regar les plantes del balcó fora de l’horari establert, no recollir els excrements de gossos i un llarg i generós etc. Ah!, i els bocamolls que van dient: “Tira home, viu i deixa viure”, els hi tinc que dir que això era al segle XX, al segle XXI el lema és “Viu i conviu” i conviure significa respectar les normes, sense molestar els demés.

Sí, reconec que amb l’edat se’m fa cada vegada més difícil conviure amb la mala educació. Però..., no és més democràtica l’educació que la mala educació?

Remors

La remor del riu
quan trenca el silenci
i s’agermana amb
la remor de vent i fulles.

La remor del mar
quan escriu les ones,
per agermanar-se amb
sorra i llum de far.

La remor de preguntes
quan s’enfilen incògnites,
per agermanar-se amb veus
i remor de pensament.

“Cometre errors a la vida no sols és honorable, és més útil que no fer res”  (George Bernard Shaw)

Moment fugaç

Quan el capvespre aombra,
la llum blanca de lluna
conflueix amb el blanc
marbre del cementiri.

Li faig confidències
a l’herba del prat,
amb passes de memòria
i una fugaç malenconia.

I pel turó de la incertesa,
esvaeixo les meves pors,
assolint una tendresa
que ofreno al silenci.

Del cor a l’ànima

Hi ha un bosc on els arbres
són doelles de catedral.
L’esperit eixís la humitat
de molsa i falgueres;
encens d’ondines que
allibera el cos entre
aqueixa xarxa vegetal:
per tornar a fer-me home
amb un cor mediterrani
i una ànima atlàntica.

“La genialitat és una mescla equilibrada d’imaginació, intuïció i tossudesa”  (Antònio Garcia Boadella)

Passes sordes

Des de l’erm de l’andana,
i amb lassitud d’insolència,
poso en hora l’esperit captaire
per alentir la sortida del tren.

La desmesura sodolla
per entremig del laberint
de passes sordes i el dring
que marca el crit del vent.

Incertesa

A esguard de carena,
l’esparver roda, com gira-sol,
per l’embolcall del bosc,
d’on se’n duu la seva ombra
de l’amagatotis de totes les ombres.

Fugisser pensament anònim,
bocí de fitxa, bocí de vida,
que deixa eixut un buit
per on surt la remor,
poruga, de la incertesa.

“Pensa per tu mateix i permet que altres gaudeixin del mateix privilegi”  (Voltaire)

Sanglot de poma

M’enganya aquesta trèmula llum,
sageta i enuig de tronada;
golut, foll i gelós del brancam
on s’afilera el pes de la pomera.
Obscena ferum d’insectes que
en són dards a doll d’arbre.

Desglaç a corre-cuita
amb boira de fum i foc,
fins que cada poma faci
un sanglot en el doc,
perquè delme i glavi
l’alliberin de la mort.

Llum de Gaudí

La vesprada porta braçal,
dol ombradiu i modernista
de l’hospital de Sant Pau.
Una dea surt de l’aigua
conformada com llum,
falena grega en el gorg
de la font gaudiniana,
foll renill d’imaginació
on font, deesa i llum
espiguen els nostres ulls
amb fondal d’entelèquia:
La coeterna llum de Gaudí.

“No és que hagi fallat, simplement, m’he topat amb 5.000 camins equivocats”  (Thomas Edison)

Raig de sorra

Truca el sol a la finestra,
li dono pas franc.
La meva pell ho agraeix,
tenia fred. Amb ulls clucs,
em sembla sentir
la sorra a l’esquena
i el so d’ones alliberades.

També em sembla escoltar
el brogit de pins,
el xiu-xiu de marinada
i l’olor a sal marina.
Quina llàstima!
Tard o d’hora,
hauré d’obrir els ulls.

Tic-tac

Tic-tac,
roda la sageta.

Tic-tac,
sona el despertador.

Tic-tac,
surt el sol.

Tic-tac,
surt el neguit.

Tic-tac,
pressa per viure.

Tic-tac,
surt l’ansietat.

“Amb ningú més que amb mi mateix, perquè només accepto les meves pròpies respostes”  (George Carlin)

Mosaic de vida

El batec del rellotge
és un lacònic monòleg,
un sinònim del temps,
que vetlla i vibra
la figuració del dia a dia,
dins el mosaic de la vida.

Potser

Potser, tatuem massa
el nostre esperit,
amb paraules submises
que no deixen de ser
cal·ligrafia de seducció.

Potser, improvisem
pel desert de la pissarra
llençols d’emocions,
on erosionem les pors
i tots els nostres neguits.

Potser, ens despullem
amb xàfec de realisme,
on encabim l’èxode
i vestigi que entela
onades de sentiments.

Potser, encarem anem descalços.

“Persegueix els teus somnis o algú et pagarà, perquè persegueixis els seus”  (Farrah Gray)

Presència

Li apago el llum a l’atzar
(miratge del nostre destí),
des de l’escletxa d’imaginació.
És un instant, un lapse,
el ritme d’un deliri,
la síndrome d’un parer;
un biaix de l’existència
que vol acomplir vigília,
davant d’una pèrdua,
ficant-hi fermesa
i presència a l’esperit.

Desig de primavera

Pètals de núvols
per tot l’horitzó,
dins un cel lluent,
amb pòsit setí
per l’absència
que deixa l’atzar.

Jardí de passió
(vell, foll i opac);
després, el setge
estarà ple de runes
i cada abraçada busca
desig de primavera.

“La vida està subjecta a canvis, però el creixement és opcional. Sigues intel·ligent amb les teves eleccions”  (Karen Kaiser Clark)

L’escriptori

L’escriptori el tinc desendreçat,
sembla que l’ha bufat
vent de març i han quedat
escampats, aquí i allà, papers,
llibres i estris d’escriure.
El meu pensament està,
si fa o no fa, com l’escriptori;
no és tan evident, però...
la impressió és la mateixa.
Sé on tinc les coses, però...
em costa adreçar-les i arranjar-les.
El cansament fa que claudiqui,
que el “règim desordre” m’engoli.
Ja que, per lluitar s’ha de tenir:
raonaments, ganes i prou forces.

Peter Pan mediterrani

Com Nens Perduts
–entre un bosc de cases
i el bosc de l’oblit– i seguint
rastre a la Campaneta del Mai Més,
juguem a pronosticar el destí.

Peter Pan (clau de volta de la
immortalitat) vesteix de blau,
fa mimetisme camaleònic
amb cel i mar mediterranis.

Aleshores, els Nens Perduts
no podem veure’l, però ell hi és.
Aquesta és la raó, perquè sempre
tornem als blaus, al cel i mar
de la mare Mediterrània.

“L’amic de tots és l’amic de ningú”  (Aristòtil)

A mon lloure

El pòsit filosòfic remuga
en el desvagat i agredolç
escepticisme d’un oblit, captiu
del perenne migdia de la vida,
amb sandàlies de missatger
i prop el canyissar i sèquia,
ambivalents, del meu pensament.

Enyoro la penombra de la ignorància
el càndid i fresc xopar de la rutina;
hi ha masses reixes en les idees
i, a més a més, s’han fet queloides,
dins un cervell que és xifreda
i fossal ideològic. A trenc d’alba,
somnàmbul, creuré en el nou dia.