Estovalles

Estic recamant paraules
al teler del pensament
i bastint les estovalles
que lluiran per festa
a la taula de la vida.

Amb el temps, els seus colors
s’esvairan i tots els mots
es marciran poc a poc.
No obstant, el suau teixit
restarà ple de records.

Litúrgia

Assenyada o no,
cada escriptor té
la seva litúrgia.
Jo, obstinat, dibuixo
la bastida del silenci
i m’emparo en ell,
per sobreviure i,
temerari, em preservo
del rebuig que hi ha
al mercat de la paraula.
Així doncs, acluco ulls
i pensament, fugint
del seu brogit incert.

“Només els forts tenen la capacitat de perdonar”  (Mahatma Gandhi)

Arrels

Pel matí, salutació al sol.
Per la nit, ofrena als estels.

Els records mai prescriuen,
tenen arrels com bosc etern.
Allà s’hi troba la serenor del llac,
mentre trepitjo pinassa del corriol,
flanquejat per avets platejats.

El rostre llarg de la muntanya
em somriu i, així, sóc feliç.

Corda fluixa

Des de la cendra de l’alquímia,
brego l’or de la paraula,
defugint de blasfèmia literària.

A cada instant, a cada vers,
em poso damunt la corda fluixa
i dins l’aiguamoll del diccionari.

Però un brollador sempre fluix
a l’aiguaneix d’una muntanya,
el que sempre traspua el bosc.

Així doncs, busco ermita romànica
on, obsessiu, reso espontaneïtat
per sortir-me d’aquesta corda fluixa.

“Les persones suficientment boges com per pensar que poden canviar el món, són les que el canvien”  (Steve Jobs)

Pluja de núvols

El sol els impel·leix cap al zèfir
i pel camí s’enamoren de la terra,
ploren vers ella, per impregnar-la;
acaronar un somni en blanc i negre.

La boira branda el paisatge, gotes
desformant entorn i pensament.
Vapor d’aigua, vapor per a cava
i el sol es perd amb un cel blau.

Els Gorgs

Terra rogenca i vinatosa,
encerclada per tota la gamma
de verds, que ens són oferts
fins arribar a la petita molsa.

Cingles que emmurallen
la muntanya, arbres sentinelles
que guaiten i defensen el riu
des de les roques del merlet.

Més enllà, la tènue boirina
juga i acarona un sol d’estiu
un xic mandrós i tardoral,
tot buscant un lloc on dormir.

Gorgs del joiós riu Siurana
que serpentegeu des d’un temps
llunyà, inconegut i melangiós,
dóna’ns la pau de les teves aigües.

“Bramen núvols al cel, com feres engarjolades per amor”  (Carmen Boadella Obiols)

Identitat democràtica

Si la veu queda afònica
i el crit de lluita ofegat
per una resignació, serva
de la vida quotidiana
i farcida d’incerteses;
llavors, la democràcia
entra en quarantena
i perd la seva identitat.

Recurs de vida

La meva Iaia...
mastegava parenostres,
altres masteguem
somnis i records,
tot pagant peatge
a la nostàlgia.

Cada desig n’és cançó,
música per al misteri,
ritme i llum que
enlluernen la tendresa,
quan renovem cada miratge
i volem conferir el foc,

aquell que encendrà
el càntic de la passió,
on sempre dibuixem
el solc de la memòria.
Tot un món sencer
com recull de vida.

“Com éssers vius que són, seria bo que els arbres tinguessin els mateixos drets que els animals de companyia”

Inèrcia de vida i adaptació

Davant qualsevol situació que trenca la nostra dinàmica de vida (sigui física o mental), hem d’afrontar-la, mitjançant un procés d’adaptació. Sortir quan abans de la negació i la rauxa, per enfilar i adaptar-nos a la nova situació. No obstant, ens podem trobar amb un entrebanc: la inèrcia de l’estil de vida que portem. Estem acostumats a fer el que sempre fem, sense tenir en compte moltes vegades les nostres limitacions, siguin pròpies o condicionades per les circumstàncies que van sorgint pel camí de la nostra vida. Cadascú té els recursos que té i l’adaptació passa per assumir aquestes limitacions, no hi ha tants Einsteins, ni tampoc tants Samsons, hem d’admetre com som i fins on podem arribar.

Cada crisi (personal, social o política) implica una nova adaptació. El problema radica que cada vegada patim més crisis i cada vegada són més curtes en el temps; fins i tot, algunes es poden encavalcar. Això fa més difícil anar cap endavant i adaptar-nos d’una forma ràpida i efectiva a aquest rosari de crisis. Si tenim recursos (mentals i econòmics) anem fent amb més o menys fortuna. Si la persona no té o té pocs recursos, pot ensorrar-se, llençar la tovallola o buscar formes d’evadir-se, per fugir d’una realitat que no pot o no vol afrontar. Aquesta situació, discrimina més a les classes socials baixes i mitjanes.

Malgrat eslògans polítics (gens realistes), cada vegada hi ha més gent que es queda enrere. I només conec una manera d’activar l’economia i donar suport a l’estabilitat mental d’un país: que tothom tingui un poder adquisitiu adient.

Tatuatge

A la memòria,
tinc tatuat
el teu nom,
des del dia
que em vas
somriure.

Pèrdues de temps

(Pèrdues en el temps)

En l’albor del temps
–i no va estar escrit
en els Comentaris–,
la paraula de Castor
va ser llum per a Sarah.

Amb ella, creà Lash
(més endavant Lasha)
Sense brindis al sol
ni càntics a la lluna,
sorgir el primer

“primus inter paris”
Però, l’home encara
no estava preparat
per lluitar, amb ell
mateix i la seva rauxa.

Cada paradís eixorda
el pensament, durant
uns quants segles.
Després, el dubte
fa néixer la ironia
i, com no, l’estultícia.

“L’home que sap guardar un secret, és savi; però més savi és l’home sense secrets que guardar”  (E. W. Howe)

Canvi climàtic i més

Cada vegada queden menys negacionistes, respecte al canvi climàtic i les conseqüències que es deriven per a la meteorologia de la Terra. Però canvi climàtic a banda, hi ha dos qüestions que també hem de tenir en compte.

La primera qüestió és les fases lunars. Aquest any, la lluna de juliol va començar el dia 28 de juliol i fins el 27 d’agost no començarà la lluna d’agost. Això vol dir que, pràcticament, tot el mes d’agost estarà sota la influència de la lluna de juliol que determina una climatologia més calorosa que la d’agost.

La segona qüestió és el cicle que té l’activitat de les taques solars. Aquest cicle és d’onze anys; és a dir, que durant onze anys l’activitat de les taques solars és molt alta i durant altres onze anys l’activitat de les taques solars és baixa. La qual cosa també afecta al clima i temperatura de la Terra.

Seria bo que alguns científics estudiessin, a la vegada, aquestes tres variables: canvi climàtic (per activitat humana), influencia de les fases lunars i l’activitat cíclica de les taques solars. Així, potser tindríem més elements de judici per afrontar i lluitar contra el canvi climàtic.

Ús i abús de diminutius

En més d’una ocasió he volgut posar de palesa la immaduresa d’una societat que, sembla, amb el canvi de segle va deixar enrere referències ètiques, morals i religioses. Això sí, les referències religioses que han quedat s’han radicalitzat i s’han fet més fonamentalistes que mai, sobretot dins les religions monoteistes.

Però retornem a l’inici. La immaduresa d’una persona es pot constatar de moltes maneres: infantilisme, lèxic groller, actituds prepotents i, també, amb l’ús i abús de diminutius que, normalment, deixa en evidència una possible traïció del seu subconscient, extrem que vaig poder comprovar al llarg de la meva vida professional. Així, per exemple, els que van dient diminutius de l’estil: cerveseta, canyeta, copeta de conyac, whisket, etc. Tot sovint o són alcohòlics o van camí de ser-ho. Els que van dient: caragolets, paelleta, bocinet de pa, etc. Moltes vegades o són diabètics o tenen prohibit o restringits l’aliment que esmenten com a diminutiu. El mateix passa amb els consumidors de drogues quan diuen: cigarret (la nicotina és una droga legal), cafetonet (la cafeïna també és una droga legal), fer una ratlleta, fer un piquet (s’entén d’heroïna), etc. Espanya està batent tots els records negatius d’Europa, incloent-hi el número de màfies, consum de drogues siguin legals, il·legals o medicaments (sobretot, antidepressius i ansiolítics). Ara, fins i tot, s’ha convertit en la primera productora i exportadora de cànnabis, fa temps que ja no escoltem aquella frase del segle passat tan popular que deia: “Bajarse al moro”.

A tots aquells que a vegades em diuen: “Jesús, vols dir que no en fas un gra massa?”, els recomano que consultin les estadístiques europees i el rànquing on es troba casi sempre Espanya. Per cert, si alguna vegada, els del “gra massa”, pateixen les conseqüències, derivades d’aquesta immaduresa, que no es queixin. I dic això, després de veure les imatges d’una platja on va embarrancar una narcollanxa i es veia com tots els banyistes intentaven aconseguir un dels farcells. Aquest és el nivell i aquesta és l’actitud d’una població sense referències ètiques, morals i religioses que esmentava al principi i, així, tanco el cercle.

Afrontar l’encara

Encara hi ha esquerdills d’horitzó
en la serp d’un dia de març.

Encara l’exhalació del drac
censura el raig del record
i revifa l’ànima amb incògnites;
les que s’escriuen, seguint
la metzina del terrorisme.

Encara, sol i lluna cisellen
la terra, on ulls i llavis
s’obren davant un miratge,
dins la xarxa de l’estupor,
enfront de sang i cossos.

Encara hi ha llesques de temps,
sense la mel de la solidaritat
ni la medicina de l’humor,
que acaronin l’eterna lletra
d’una cançó feta amb preguntes.

Encara..., el governall del dubte
corba el puny de la frustració.

La cançó de la por

“La por pot ser ocasional, la covardia és permanent”

La por saqueja la pau,
dóna... submissió,
    oprimeix,
    col·lapsa,
    esclavitza
amb idees imposades
i força la rendició
sense lluita.

La por ens inhabilita,
sense resposta... davant
la injustícia, amb la
voluntat subjugada.

La por juga a cuc a amagar
amb les emocions,
    s’aprofita
    de la ignorància,
    de la covardia,
és còmplice del terror
i de la por a tenir por,
la temuda ansietat.

“Si quan estàs sol, et sents sol, no tens bona companyia”  (Jean Paul Sartre)

Vida tardoral

Tossuts, salpebrem el temps
amb cadència de nostàlgia,
mentre ell ens clava cristalls
d’enyor, tristesa i melangia,
serfs en captard d’indiferència.

¿Com recuperar la seva clemència
i sortir d’una impertinent monotonia?

Desig i batec volen allunyar
l’espectre agressiu de la carència,
dol digne i necessari per fugir
de la maleïda mediocritat,
quan “tardorem” la nostra vida.

Travallengua

Si creus que creure,
en aquesta creença,
és com donar el teu amor
i estimar al ser estimat;
ja pots distingir el distint
d’aquesta distinció.

Si pots creure que
el teu credo és el meu
i que ell ens porta
de l’amistat a l’amor,
i de l’amor a l’amistat;
ja tens desxifrat l’enigma
del enigmàtic amor.

Si creus, en aquesta creença,
i estimes l’amistat, com
amic que ets de l’amor,
veuràs que el credo és més
que un credo i desxifraràs
l’enigma d’aquest amor.

Si creus que aquestes roses
no sols són roses i que són
roges per la passió. Llavors,
dóna’ls-hi també els colors
blanc, rosa, groc, fúcsia i blau.

Si creus, creu.
Si estimes, estima.
I, creient, et creuran.
I, estimant, t’estimaran.

 “A Espanya la inviolabilitat equival a impunitat”  (José Castro, jutge jubilat)

Al voltant de la memòria

La memòria (les golfes del record), encara que estigui endreçada, contínuament acumula pols, que ens pot desvirtuar cada record en la seva forma i en la seva ubicació temporal.

Acumular records (com el qui acumula fotografies) pot semblar que enriqueix les arrels de l’arbre de la nostra vida, però no sempre és així. Aleshores, és bo gestionar els records i ficar-los cadascú a la seva caixa: les pomes amb les pomes, les peres amb les peres. I si som curosos, una caixa per a cada varietat, les Golden a la seva caixa i les altres varietats a la caixa que els hi correspongui. I a tot això, hem d’esbrinar si la nostra memòria és bona o dolenta i si tenim aquella discriminació positiva que ens fa emmagatzemar els bons records i oblidar els records dolents. En el meu cas, crec que tinc memòria d’evocació fotogràfica i tinc “mémoire d’escalier” per a la memòria de fixació. I dic això, perquè rara vegada oblido una cara, encara que no sigui capaç de ficar-li nom o lloc de coneixença. En canvi, amb la memòria de fixació sempre em queden coses al tinter i que hagués volgut dir. Per aquesta raó (i altres), m’agrada escriure i així esmenar aquesta punyetera “mémoire d’escalier”, mitjançant les oportunes correccions de text.

Per últim, a les persones que els hi agrada treure la pols de la seva memòria, per actualitzar fets, que vigilin, perquè sempre es pot donar el cas que algú (amb millor memòria) els hi pugui fer retret i ficar en evidència la seva equivocació.

Duet de poemes

Quan anem pel perllongat
carrer del remordiment,
que la incomprensió
no ens apagui el dolç
foc del record, l’eterna
flama del Canigó, aquella
amb la que sempre encenem
la foguera de Sant Joan.

Avui, ja podem flotar
d’amunt de núvols de cotó,
en aquest cel que té el sol
com a botó de l’horitzó.
I podem posar de fit a fit
els nostres ulls, com si fos
l’últim dia de la fi del món,
però mai la fi del nostre món.

Línia a l’infinit

Creuar el cel, endinsant-se
dins la posta de sol, arranjant
l’horitzó vermell i neguitós,
prop d’unes ones que volen
fregar les palmeres genuflexes,
resant l’eterna oració del temps.

I tot això queda embolcallat
per l’impetuós Mestral, el mateix
que ens acarona amb vell regust de sal
i amb nou i renovat regust d’enyor.
Lluny ens queda aquest horitzó
i més lluny ens queda aquest record.

“Les revolucions són la conseqüència del pensament d’algú”  (Ralf Waldo Emerson)

Poema secret del pròxim futur

Descric l’esperança que batega
amb moviment profund,
esgrafiant el covard oblit
i la insolència impúdica,
en remota baralla de golfes
que em xucla la memòria.

Almenys, i fal·laçment, tinc
la nitidesa d’una referència
que em complau i manifesta
l’embruix voluptuós de la vida,
amb el llamp de la bellesa
i el seu ritme provocatiu.

La bonança del meu entusiasme
commou, però afebleix i
desdiu el dubte, el sentiment
que abraona, inesperadament,
un espai mort a la constància
i al vers més secret: el futur.

Límit i realitat

(A Paulo Coelho, més filòsof que mag)

Surt el sol (per obligació),
supeditat al gir de la Terra,
a la seva formació esfèrica.
El pensament també gira
en un espai infinit,
dins un món finit.
¿Quina realitat assolim:
la nostra, la dels altres
o, potser, la de la natura?
Llindar d’aquest límit
on cadascú determina
quin és el seu territori
i quina llavor hi sembra.
Res queda per fer, quan
tornem a reclamar, aquesta,
la nostra realitat. Límit que
no fa falta que sigui real,
malgrat que li’n diem realitat.