“Ser feliç no és fer el que vols, és no fer el que volen els altres”  (Quimi Portet)

Mite, enyor i fita

El degoteig del seu mirar
m’incita com obscur perfum,
com puixança d’escuma.

Sóc profà i malfeiner
a esguard d’una senyera:
el destí que s’ondula
a lloms del mar del mite.

Torno a percaçar l’enyor,
la fita de la meva ànima
que, confusa, tremola fugaç
entre el deler i l’angoixa.

Mare Boira

La Boira n’és la mare,
vitamina C lleidatana,
com el suc de taronja
del nostre esmorzar.

Cada any, ella tanca
la Tardor cromàtica
i obre porta a l’Hivern
amb llums de Nadal.

Essència de caràcter.
Esperit per al silenci.
Ànima de l’aigua.
I motlle lleidatà.

Dia dels Innocents

“La pitjor covardia és saber què és just i no fer-ho” (Yves Montand)

L’últim sopar

(Al malparit o malparida COVID-19)

Poc més d’una hora,
a dos quarts d’ànima
i amb aperitius d’esperit.

Estovalles de paciència,
coberts i plats de disseny,
aigua de pluja, vi d’enginy
i cava de reserva, reservada.

De primer plat..., tènue llum
d’albada i llum d’espelma.
De segon perfum suau
i profund, sense definir.

I de postres músic amb
fruits secs d’indolència
i moscatell de vell marí.

Infusions de serralada,
sense fum ni “xupito”,
i a les dotze a dormir.

BONES FESTES!

Malgrat el blanc glacera
que desapareix per sempre;
malgrat la pluja desigual
d’inundacions i deserts;
malgrat el Nadal de colesterol
front el Nadal de la fam;
malgrat el Coranovirus
i tots els virus i bacteris;
malgrat aquestes Festes comercials
enlloc d’espirituals i religioses.

Malgrat tot això,
BONES FESTES a tothom.

Esgarrapades de vent

Esgarrapades de vent
per on surt la vermella
llum del crepuscle;
mentre grisos núvols
s’afileren, tot buscant
els primers estels.

Nit glaçada, desolat
paisatge de planura.
Torna Nadal i tornem,
any rere any, a sentir
les esgarrapades del vent,
com si fóssim tendres infants.

Bon Nadal (2020)

El fred acarona
plaça i carrers,
la boira balla
amb cel i arbres,
i per l’horitzó
el sol cercarà
l’estel de Betlem:
Temps de Pau,
Temps d’Amor.

“Senyor, dóna’ls-hi paciència a tots els que m’envolten, perquè jo no penso canviar”  (Mafalda)

Modern–istme

Va i bé l’oreneta,
fregant terrats i teulades,
passant a gual carrers
a ritme de xiulet i ona
tèrmica. El tebi sol
la investeix com cicerone,
que puntejarà tot aquest
modernisme català
de ciutat que té arrelada
la terra en el propi nom:
terra de Terrassa; on eix
aquest istme modernista.

“Adéu Tardor!, fins l’any que ve. Benvingut Hivern que ens portes el Nadal”

El dilema de l’eutanàsia

La paraula eutanàsia ve del grec “eu” (be) i “thánatos” (mort) Per tant, etimològicament, eutanàsia significa bona mort o bon morir. ¿Qui no vol tenir una bona mort? Malauradament, el terme eutanàsia no ha mantingut el seu significat positiu i avui s’ha deformat en una significat negatiu i, fins i tot, pejoratiu. Per la qual cosa, es va tenir que “inventar” una nova paraula que suplís la carència lingüística deixada per la paraula eutanàsia. Així doncs, avui en dia, per definir la bona mort o mort digna s’utilitza la paraula ortotanàsia.

Però, abans de parlar d’eutanàsia, tindríem que parlar i clarificar altres conceptes com són: Malalt pal·liatiu, malalt terminal i malalt moribund. Doncs, no és el mateix parlar d’eutanàsia en cadascun d’aquests casos; ja que, l’expectativa de vida no és la mateixa.

Tot això, ens porta a la disjuntiva entre prolongació artificial d’una vida i mort digna, deixant clar que la vida té valor per ella mateixa, que té inviolabilitat essencial, que té el suport fonamental de valors ètics i socio-polítics i que no pot ser instrumentalitzada. De la mateixa manera, la mort digna no es basa en el fet de morir, sinó que es basa en la forma de morir. Per tant, respectar la vida, és respectar la vida d’una persona finita (mortal) i respectar la vida no implica prolongar-la a qualsevol preu. Una vegada establertes aquestes bases, és quan podem afrontar el repte de l’eutanàsia.

Koop C. E. planteja l’eutanàsia com: “La terminació de la vida humana per mitjans incruents amb el propòsit de ficar fi a un greu sofriment físic” Així doncs, i per evitar conflictes, tindríem que ficar totes les variants i classes d’eutanàsia possibles i, per descomptat, legislar-les:

1.- Eutanàsia involuntària: Sense consentiment del malalt.

   - Eutanàsia voluntària: Amb el consentiment del malalt.

2.- Eutanàsia activa: Tota acció que provoqui la mort.

  - Eutanàsia passiva: Tota omissió que provoqui la mort.

3.- Eutanàsia directa: Acció específica que provoca la mort.

  - Eutanàsia indirecta: Quan la mort és conseqüència d’un ús terapèutic.

Sembla, doncs, que només podem parlar d’autèntica eutanàsia quan aquesta és: Voluntària, activa i directa.

Per últim, hem d’establir la intenció o conseqüència de l’acte i/o actuació professional, per tal de reflectir els tres tipus de mort possibles:

- Eutanàsia: Quan s’avança la mort d’un malalt.

- Distanàsia: Quan es retarda artificialment la mort d’un malalt.

- Ortotanàsia: Quan ni s’avança ni es retarda.

Com és obvi, tot bon professional de la salut sempre preconitzarà l’ortotanàsia; ja que, és la millor garantia d’afrontar l’etern dilema entre prolongació de la agonia i mort digna.

Esperit de vi

Dels fogons a taula,
del polsim de cendra
a les molles de pa.

El tic-tac recorrent
i rebotant les parets
fins l’obert finestral,
per on entra la primera 

llum i el cant del gall;
al menys fins sant Esteve.
El tassó fumeja llet,
munyida dos hores abans.

Em faig un petit tall
–Iaia!, deixa’m alcohol.
–Què és alcohol?,
es diu esperit de vi!

Dins la fonètica catalana,
i en el diari esdevenir
de la gent senzilla,
quanta poesia hi tenim!

“L’important no és què ets o com ets, l’important és què fas i com ho fas”

Neu i molsa

Capficat, buscant molsa pel betlem,
vaig tardà en adonar-me’n que
la muntanya tenia una senyera,
blanca i verda, estesa de cap a peus.

El sol la revifava com un somni
i la feia presonera de la tranquil·litat.
Més tard, fent el betlem, la mare em deia:

“Hi tires massa farina a la molsa”
Volia, com no!, plasmar la senyera
tridimensional de la muntanya.

“L’actitud condescendent d’alguns homes vers les dones, no deixa de ser un masclisme de baixa intensitat”

A l’abast

Miro el cel
i als núvols escric
el nom de les coses
amb un sospir.

Miro el vent,
surant a l’infinit,
i la veu crida
per damunt la nit.

Cal escriure el futur,
pintar-lo de colors
i ficar-lo a l’abast
de la gent, de tothom.

PSC vs PSC

Ja fa uns anys que vaig escriure: “Tard o d’hora, el PSC s’haurà de plantejar si primer són socialistes i després catalans o si primer són catalans i després socialistes”. Ara (vist el que hem vist, escoltat el que hem escoltat i paït silencis prou significatius), els hi torno a plantejar la disjuntiva, quina és la prioritat del PSC: ser català o ser socialista? I, a més a més, afegeixo una altra pregunta, per si volen sortir de l’armari, dieu-nos d’una punyetera vegada: Sou monàrquics o sou republicans?

L’evolució del PSC-PSOE ha estat força preocupant. Primer vam veure com renunciaven al marxisme (Europa mana), després van renunciar a un socialisme netament d’esquerres (cosa que va aprofitar Unides Podem), situant-se com a partit de centre (de centre esquerra?) i ara resulta que són defensors de la monarquia com si fossin un partit de dretes (és clar, no els hi queda cap més remei, si volen ser constitucionalistes); amb la qual cosa, i de forma indirecta, estan renunciant a la seva essència republicana. Ja veurem que passarà quan les joventuts socialistes algun dia explotin i plantin cara a les velles glòries, aquelles velles glòries que pels anys vuitanta anaven amb caçadores de pana. A mi, particularment, el que faci el PSOE no em preocupa (ja s’ho faran). El que si em preocupa, és el que fa el PSC, perquè el PSC està trencant amb l’herència ideològica d’en Raventós, Verde Aldea i tants altres socialistes històrics, fins i tot del PSUC.

Uf!, aquesta evolució comença a tenir una pendent massa forta. Desitjo que el PSC tingui bons frens per aturar-ho, perquè a la meva bola de vidre veig, a curt o mig termini, una disjuntiva: O bé el PSC es desmarca d’un PSOE monàrquic i reivindica el seu republicanisme històric o bé el PSC haurà d’afrontar la possibilitat d’una escissió entre socialistes monàrquics i socialistes republicans. Una reflexió, quan un arbre trenca les seves arrels, la possibilitat que aquest arbre caigui per una ventada és molt gran. S’és o no s’és, aquesta és la qüestió. Una qüestió definitòria.

M’agradaria

M’agradaria
que el meu secret
fos el teu secret:

Quan la lluna somriu
damunt la catifa
de fulles grogues.

Sí, m’agradaria.

M’agradaria
que el meu record
fos el teu record:

Quan el sol somriu
per damunt la boira
i el vent la despentina.

Sí, m’agradaria.

M’agradaria
que el nostre temps
fos recull de poesia:

Cada somni, utòpic,
seria un vers del poema,
declamat nit a nit.

Sí, m’agradaria.

“Hi ha dos coses que no es poden comprar: ni les neurones, ni el temps”

Fronda de llop

La màscara ingràvida de llum
entra pel llindar del sotabosc,
com papir daurat on s’escriu
la mortal condició humana.

Cada arbre n’és ploma de cigne
que fuig de l’udol: llop fa un segle,
vent de port que ganyola la melangia.

“Candilejas” inaccessibles,
canelobres i copes d’arbre on
enardir el cos i fer èbria l’ànima.

D’aquesta manera, puc lliurar
un núvol missatger a l’horitzó
i tornar a surar la lluna de matinada.

Embranzida

Perfum ardent
d’una boira terrera.
Mans de silenci
i passos de distància.

Altra opció psicològica

La psicologia sols utilitzar una pràctica-tècnica, perquè una persona pugui afrontar la realitat. Aquesta tècnica consisteix en “obligar” -mitjançant un discerniment amb preguntes- que la persona faci distinció entre el que és real (evident) del que no és real (imaginat). Però, què passa si la persona té coneixements en psicologia? Doncs que llavors aquesta persona pot optar per sortir-se’n de la dualitat d’aquestes dos opcions i elegir una tercera opció que ve determinada pel fet diferencial entre el que és real i el que és imaginat; és a dir: el que es pot concloure (deduir)

Per explicar-ho d’una manera més planera (no se m’acut cap més comparació; desitjo, doncs, que sigui prou adient), ve a ser com les opcions del famós got; on l’optimista (evident) veu el got mig ple, mentre el pessimista (“imaginat”) veu el got mig buit. Aquí, la tercera opció, que fa la conclusió, és la realista (deducció), que certifica com la meitat inferior del got està plena i la meitat superior del got està buida. Per tant, i a partir d’aquesta deducció realista (i lògica) es pot establir aquesta tercera opció, que deriva del coneixement psicològic.

Aquest tipus de psicologia, no és pas una psicologia clínica, ni tan sols és una psicologia en el sentit estricte de la paraula. És, el que Agatha Christie anomenava “coneixement de la naturalesa humana”. Aquest coneixement està a l’abast de tothom (sempre i quan es tingui la voluntad de fer-ho) i sorgís de la pròpia intel·ligència intuïtiva de la persona, de la seva experiència al llarg de la vida i la seva relació amb l’entorn social; de l’estudi intrínsec del comportament humà i de l’anàlisi de les reaccions i conductes humanes.

Per exercir qualsevol coneixement, sempre se surt d’un punt de partida. En el nostre cas, aquest punt de partida és l’evidència, que pot configurar-se a partir d’experiències prèvies (“paral·lelismes de comportament”, segons Agatha Christie), que ens porten al mètode que regís tota deducció lògica. Aquest mètode (i el seu procés) no és gens fàcil i, fins i tot, pot semblar poc ortodox. Però, ortodox o no, aquest procés és el següent: després del punt de partida del paral·lelisme de comportament, cal aplicar el sentit comú, més tard la lògica i el raonament i, finalment, arribar a la deducció psicològica. Aquest procés, quasi exclusivament empíric (meitat analític, meitat intuïtiu), sovint s’ha de verificar, fent bucles cap a enrere, per tenir la certesa de no confondre’s de camí. S’ha de ser asèptic i metòdic, verificant la informació que s’aconsegueix, per tal de no arribar a falses conclusions.

Com avantatge, aquesta “psicologia” no necessita etiquetar a la persona, com en el cas de la psicologia clínica; que ha de discernir, per exemple, entre paranoia i parafrènia. Ja que, la finalitat d’aquesta “psicologia” no és el tractament, la seva finalitat és l’origen causal, la causa del comportament d’una persona.

“Quod non est in libris, non est in mundo”
(Avui seria: si no estàs a internet, no estàs al món)

Endeutats

Poc o molt,
tots estem endeutats
amb el banc del record;
el dipòsit d’estigma
i l’aürt de memòria.

Malviatge del passat,
quan volem reposar l’enuig
a l’areny del riu, on l’aigua
remou batecs i somnis.
I el deute l’hem de pagar.

Sense avidesa

Una poció d’escuma
reviu el xiscle,
el bram de la por.

Sentinella poruc,
veig l’orla de pols,
aspre fum de conflicte.

Balb, però amatent,
faig mos al sentit comú,
un bon glop a la lògica

i m’eixugo els llavis
amb un raonament
que sigui prou adient.

I deixo fora l’avidesa,
al ras i a la fredor
del qui no té temps.

“Es pot ser feminista i androfòbica a la vegada?”

(Si no ets dona, no contestis la pregunta)

Del jardí al cel

(A la dona imaginada)

Des del teu jardí,
on les flors del pensament mai panseixen,
anirem al cel del record, rerevera que convida
a resseguir el camí del passat. Avui sí,
podem dir que tot passa, perquè tot queda.
I no tinc cap altra enyorança que trobar
lloc en el teu cor; per reviure i sentir,
altra vegada, aquell vaixell de llençols
i l’inesgotable font d’aigua de cava.

“Hi ha molts espectacles de dansa que et poden dur a llocs molt emotius”  (Roser López Espinosa)

Meandres

He posat un gual
a la porta del cor,
per evitar que aparqui
cap nou sofriment.

El riu del sentiment
ja té prou meandres,
l’aigua porta massa llim
i la vida suficient carrers.

Desarrelaré el llastre,
despullaré la meva ànima,
suraré per aquest riu
i sortiré il·lès de l’atzar.

Abstracte

Ulls de brasa en nit negra de tardor.
Ulls de gel a la nit d’una habitació.
El sol s’amaga rere la muntanya
i la lluna s’amaga rere el mar.
La boira escridassa a la pluja
en un terra amb poti-poti de bombolles.
On està la tela?, i els pinzells?,
i els tubs de pintura?, i la dresta mà?

Amb prou feines sé escriure.