“Una cosa és una frase feta i l’altra és una cita”
(Cal que expliqui la diferència?)
Música, cançó, ball i dansa.
Viure emocions coordinades
a cada moviment que fem,
amb cada rotllana executada.
Viure sentiment de germanor
a cada pas, amb cada mirada.
Percebre que tots som un
i que tots tanquem el cercle.
I dansa a dansa caminem
pel territori de l’alegria,
perquè ballar sempre serà
la joia d’una nova festivitat.
I en acabar, encara ens quedarà
la il·lusió del proper retrobament.
Les llàgrimes d’abril
germinen brots de fulles,
amb la mirada posada
a l’horitzó de llunyania.
Dos coloms festegen,
arrecerats per la cornisa
d’una casa que goteja
l’aigua paret avall.
És un bocí de carrer,
emmirallat per l’aigua,
que cerca primavera
i que cerca identitat.
Endreço l’estoig dels desigs,
doncs hi tenia esquitx
de serradures i polsim
de llapis de colors.
Dubto, davant l’esforç
i un potser..., com a
penyora d’alè i d’esperit.
“Treu el nen que portes dins i reivindica tots els drets que tenen els nens. Ells són el nosaltres del futur”
T’he buscat
anys i panys,
més anys que panys.
Estic cansat
de buscar-te.
Ara, si vols,
busca’m tu,
o no em busquis,
seguiré sense
saber on ets.
Quatre flames
en llit d’or
i la rosa amb blat verd.
Un llibre per obrir
i rere la rosa, amor,
i rere el llibre, més amor.
Cada Sant Jordi
renaix el goig
de gaudir i renovar
un vot de felicitat.
Sempre he tingut
ànima d’ametller,
veient llampec de flors
que enlluernen ninetes.
Mentre, a les parpelles,
bressolo perdons
i per l’hort lliuro
la gebrada de la nit.
Afamat de tronades
i bastides d’emocions
on l’abeller fa amanyac
de paraules, de records.
Queda molt per dir
i encara més per estimar,
per vèncer la indolència,
fent travessa pel futur.
Al magatzem del record
encara hi tinc estoc
de rialles i somriures.
Històries que feien somiar
i després volíem viure:
la terra d’Oz i de l’Alícia.
El Peter Pan buscant
a la Campaneta pel bosc
dels nens perduts.
O Mary Poppins ballant
amb els esteranyinadors
pels terrats de la vida.
I ja de tornada:
Ghost, Gladiator o Avatar,
per seguir sent nens.
Perduts per la imaginació.
Històries mai viscudes,
però històries per somiar.
Més que fotos són cromos,
la mediació entre present i passat.
Atrinxerades les llàgrimes
dins el poema.
Un salvavides, poc efectiu,
fruit del penediment.
I l’eternitat es dissipa
en aquest malviure.
I la culpabilitat segueix disponible,
per retre factura a la covardia.
Estic eufòric,
esquívol però eufòric.
I estic abstemi
del parany del taüt
i del fardell dels condemnats;
he esborrat l’encaix de l’enveja
i el rastre que deixa el caprici.
Sí, estic eufòric
i riu avall surten
els estimulants paràgrafs
d’una nova narració,
encara que no tingui títol.
Però..., em fa por
trencar aquest parèntesi,
no es doni el cas que
se m’escapi el seu domini.
La lleu ombra que projectes
damunt el llençol recent inaugurat
és un país tranquil, acollidor,
on s’allotja
--per pura complaença--
tota la llum del món.
Karmelo C. Iribarren
Dins del cor,
l’estalactita de sentiments
cerca a l’estalagmita:
el calze on es recollirà l’amor.
Ara, a tota hora, ens enfrontem
a una vida plena d’incerteses,
damnificats pel temps
que abans era nostre
i ara és de la sort o del destí.
Solc a solc,
entrecavo paraules, mots
i alguns versos (diversos).
Solc a solc,
lliuro al vent la meva veu.
Descalç,
per la sorra de la vànova,
rondino l’enigmàtic ganxet,
fins arribar al serrell.
Quant temps constreny
aquest entramat de fils?
Jaient,
–damunt d’ella–
tanco les parpelles
i, fugaç, m’endinso
en el dens cobrellit
del meu pensament;
on –i suposo que em cal–
també hi tinc que fer veta.
(A la iaia Rosalia, que sempre em deia:
“El català no es parla, el català s’enraona”)
El penya-segat és sobri,
només farcit pel granit
que obra el portell a un riu
esparverat per pluja i vent.
Estabornit de fred,
aguaito el pont del diable
i el seu etern precipici
atapeït d’ulls de serp,
que miren com s’esquinça el riu.
Llunyà, retrona el llamp,
l’efusiu aplaudiment, com
cloenda en nit d’estrena.
Agulla i fil,
i anar cosint paraules.
Ara, que ja descompto dies,
encara tinc el privilegi
de perseguir somnis
i deixar traça o estigma,
quan invoco el meu codi.
Sóc transgressor d’emocions
i m’atorgo la paraula
com immerescut regal,
perquè deixo per a l’oblit
l’embolcall dels meus pecats.
Sempre és millor oblidar
que alterar l’essència del perdó.
“Pots conèixer el passat per les teves accions del present” (Elk Nerr)
“No deixis que el passat et robi el teu present” (Taylor Caldwell)
“Un no pot ni ha de tractar d’esborrar el passat, pel mer fet que no s’ajusta al present” (Golda Meir)
“La vida només pot ser entesa cap a enrere, però ha de ser viscuda mirant cap a endavant” (Soren Kierkegaard)
“El passat ja no hi és i el futur encara no és” (Sant Agustí)
Un rajolí d’aigua esbocina
la pols del finestró. Rere seu,
un rajolí de llum borrufa
el tènue arc de Sant Martí,
com el fractal d’una papallona.
Mentre, la flaire a
terra mullada, ginesta
i timó, em donen
el deler d’estar en
un petit i efímer paradís.
El vaixell del teu pensament
sempre surarà pel mar
de les nostres vides.
I el far de la teva humanitat
sempre ens durà
al port de la justícia.
La Pau! La nostra Pau!
Arcadi!, Bon Viatge! Records als besavis Domènec i Matilde i als cinc avis lleidatans, els Boadella Puigcercós.
Una abraçada ben forta cosí, germà i mestre.
Dibuixa la teva ànima amb colors,
que aquest Arc de Sant Martí
sigui la teva senyera,
la que ondegi la teva vida.
El retorn de l’oreneta
giravolta l’aire primaveral
i escriu pel cel xiulets
d’alegria i entusiasme.
L’aire esbargeix altra olor,
quan respirem el nou dia
i ens emplaça al jardí
d’aquells jocs d’infantesa.
Surt de la teva crisàlide
i obre les ales per volar
que hi ha tot un món
per gaudir i descobrir.
I el cel serà més blau.
I la lluna més rodona.
Sol o lluna, pluja o vent,
i l’emoció de saber viure.
A la intempèrie de sentiments,
apaivago la meva solitud,
el balbuceig d’una vida
dedicada al pensament.
Des d’aquest escó,
veig l’escenari, la ficció
on es desdibuixen
velles i noves idees.
La flama de la rutina
surt, perquè revifa,
alena i embolcalla el buit
de ser foll o ser geni.
El parrup d’un colom,
des de l’arbre, em distreu
del borrós i efímer
carreró de l’especulació.
La memòria em fa marrada,
la tinc plena d’espícules.
Ho anoto tot, no sóc re
sense l’agenda, sense un paper.
Sovint, faig llistes per recordar-me’n
de tot allò que tinc pendent:
– Ignorar el desamor.
– Descabdellar el destí.
– Renovar el batec del cor.
– Atendre a l’inoportú.
– Parodiar a la sort.
– Somriure.
– Donar sense rebre.
– Esmunyir-me a la muntanya.
– I creure’m que...,
encara puc tornar a ser feliç.