D’esma

A la intempèrie de sentiments,
apaivago la meva solitud,
el balbuceig d’una vida
dedicada al pensament.

Des d’aquest escó,
veig l’escenari, la ficció
on es desdibuixen
velles i noves idees.

La flama de la rutina
surt, perquè revifa,
alena i embolcalla el buit
de ser foll o ser geni.

El parrup d’un colom,
des de l’arbre, em distreu
del borrós i efímer
carreró de l’especulació.