“A dia d’avui, el blog El pensador de la vida ha assolit les seixanta mil visites. Gràcies a totes i a tots per fer-ho possible”

Càsting de tertulians

Avui en dia, per estar ben informat, no n’hi ha prou amb llegir diaris i escoltar les notícies per ràdio o televisió. Cal, també, veure i escoltar les diverses opinions de tertulians. Per què? Perquè no tots són periodistes i sí són experts en algun dels temes que es plantegen a la tertúlia. El seu criteri, se suposa, és professional.

Però no tots aquests tertulians són imparcials en les seves opinions, n’hi ha que estan més interessats en defensar idees polítiques que en debatre amb la seva opinió i, fins i tot, poden arribar a ser autèntics portaveus d’algun partit polític (podem sospitar de la seva militància o afecció al partit polític).

Cal, doncs, fer una mena de càsting, per tal d’esbrinar qui és qui i qui representa a qui. Això no sempre és fàcil, perquè hi ha tertulians que són autèntics mestres del missatge subliminal i de la manipulació. Com fer la tria? Jo només conec una manera i és evitar la influència de plantejaments emocionals, ser espectadors imparcials i processar la informació de manera que sigui el màxim racional possible, sense especulacions ni falses deduccions. Però aquesta actitud, en la societat actual, casi, casi, és una utopia.

El fadrí

Indignat amb notícies
que volen ser benpensants
i que són un reguitzell
de frases manipuladores.

Frases que contaminen
la geografia sociològica
(com vells salms bíblics),
per ressuscitar el terratrèmol

cec, on dorm o somia
la societat de consum.
Mentre, tu et quedes
mussitant com un fadrí.

Lletraferit

No ho tinc clar. A vegades,
em veig com un modest escriba
que fa crònica d’una realitat,
poc apamada i quasi fictícia.
I, a vegades, em sembla ser
com un eclesiàstic escatològic,
alliberat de qualsevol religió
i buscant l’oportuna salvació,
per redimir-se de la seva sort,
amb lloes i pregàries poètiques.
Aterrits, els lletraferits patim
les fiblades de cada frustració,
a les escorrialles convalescents
on volem evocar cada trauma,
doncs som víctimes del nostre relat.

Història d’una Història

El pensament humà va aparèixer a partir de l’amor que els antics grecs tenien per la saviesa. La filosofia (filos, amor; sofia, saber) assentà les bases d’aquest pensament, que duia el pensador per l’autèntic camí del coneixement i que el conduïa fins a la Il·luminació o el Nirvana, segons ho diem a Occident o segons ho diuen a Orient. Però la denominació no defineix el “vestit del monjo”, perquè el monjo és qui escollís el seu vestit: túnica blanca per a Sòcrates, túnica safrà per a Sidharta. Les dos túniques són filosòfiques d’un mateix saber.

Els hereus de Sòcrates: Plató, Aristòtil i Xenofont, varen escriure i transmetre el pensament socràtic, ja que Sòcrates no ho va fer (l’escola socràtica, considerada peripatètica, només era verbal). Després, la filosofia grega va ser assimilada per l’imperi romà amb: Sèneca, Marc Aureli o Ciceró, entre altres. Més tard, la religió es va introduir dins la filosofia (cercant més la moral que l’ètica) amb: Tomàs d’Aquino, Albert el Magne i Sant Agustí; fins arribar a la contemplació de Sant Joan de la Creu o Santa Teresa de Jesús. Amb el culte a la raó, i el rebuig a la religió, sorgí una filosofia “laica” que va prosperar de la mà de: Descartes, Kant fins arribar a Sartre. Tres dels precursors de la filosofia actual.

Però tot això ja és història i els filòsofs actuals, molts d’ells, pateixen de “titulitis” i de controvertits assajos acadèmics, que fan de la filosofia una disciplina poc pragmàtica i molt elitista. Fora de la universitat i la docència, on trobem filòsofs?

Per últim, a més d’un filòsof li recomanaria que llegís el pensament oriental Zen de la mà de: Suzuki, Ikeda o Taisen Desimaru, entre altres. I els recordo que tots pensem; per tant, tots som filòsofs potencials.

La vigília

Estic obligat a escriure,
a estimar el diccionari,
on cada branca em lliga
a les seves paraules.

I esberlo cada pàgina
pel boscam dels mots,
amb un esclat que reneix
quan despullo la rutina.

Deixeu-me, doncs, volar
amb les ales d’aquest repte
i sortir del possible batibull
que ens sol portar la nit.

A poc a poc, tinc que apamar
cada admiració i nou interrogant,
ben endins, pel fondal del cor,
i també abastaré cada vigília.

Tenim futur?

La Naturalesa, generadora de vida, busca la perpetuació de les espècies minerals, vegetals i animals. Utilitza els elements (com volum, pressió i temperatura) per configurar, un a un, cada territori i a la vegada el conjunt de tota la geografia del planeta. I ho fa, mitjançant aquests propis elements, que engendren conseqüències climàtiques, meteorològiques i altres factors, que poden ser decisius per al desenvolupament de la vida. Aquest és un equilibri dinàmic, que la Terra estableix com a llei en l’evolució al llarg dels anys. Però l’home no ha volgut integrar-se en aquest equilibri dinàmic; l’home, amb la seva arrogància, continua creient-se que és “el rei de la creació”. Un títol que ni li concerneix, ni mai li serà legitimitat. De fet, quan l’home trenca aquest equilibri, es genera una mena de caos, una entropia que, mica en mica, ens porta a l’anihilament gradual del planeta, perquè la vida es va fent cada vegada més inviable.

Tot és finit, tot té un principi i una fi, una caducitat, i la humanitat no és cap excepció. Màxim quan aquesta humanitat vol refugiar-se en la tecnologia, per intentar salvar un món que comença a tenir greus símptomes d’agonia. Mentrestant, la Terra no pot fer res més que defensar-se de les sistemàtiques agressions que li fa l’home. I ho fa, mitjançant l’alteració del clima amb fenòmens meteorològics violents i catàstrofes que anomenem naturals (quina ironia). Però l’home no escarmenta, enlloc d’aliar-se amb la Natura per defensar el planeta, busca el seu propi benestar i satisfacció, en detriment de la salvació i regeneració de la Terra. Fins i tot, és capaç de negar el que és una evidència inqüestionable: la destrucció lenta del planeta; de fet, cada vegada és menys lenta. I ho nega, en un intent de fugir del seu complex de culpa, que li està generant un estil de vida autolítica. La salvació de la Terra passa per deixar que la Natura pugui fer adequadament els seus cicles vitals, els que ella determina i estableix com a lleis de vida. I, aquí, l’home no té res a dir, aquí l’home només li queda acceptar-ho i adaptar-se a la Naturalesa.

“Darrera d’un «estic bé», sempre hi ha una mica de dolor”  (Mario Benedetti)

(O un molt de dolor)

Convèncer (com vèncer)

A l’engròs, m’envolto
de pàgines de saviesa,
on trobo sentències
que sobrevolen el vaivé
d’una intricada memòria.

La necessitat d’escoltar
la tempesta de la paraula,
de sostenir l’esperit
amb trons i llampecs,
a preu de diccionari.

Com convèncer?
¿Com desfer el tel
on tenim els dubtes?
I sobretot, ¿com fixar
el retoc per vèncer.

FOMO

(Fear of missing out) 

Les xarxes socials que hi ha per internet, i les noves tecnologies, també engendren nous problemes i patologies. És el cas del FOMO (també anomenat fomofòbia), que està considerat com una patologia psicològica, per a tot aquell que la pateix.

Què és el FOMO? El FOMO és el temor que altres persones puguin estar gaudint d’experiències gratificants, mentre qui pateix el FOMO està absent de les xarxes socials. Això genera una ansietat i un desig d’estar contínuament connectat a internet i a les seves xarxes socials, evitant estar “out” i evitant perdre’s qualsevol notícia o novetat que circulen per aquestes xarxes socials d’internet. És a dir, s’estableix una inquietud compulsiva, perquè no es vol perdre’s cap interacció social, sigui rellevant o no.

El FOMO té el comportament i tics típics de qualsevol addicció, no física però si psicològica; ja que, genera les dos característiques principals de qualsevol addicció: tolerància i dependència. Per tant, cal afrontar la patologia del FOMO des d’una vessant psicoterapèutica. Només així el subjecte té la possibilitat de “desenganxar-se” d’internet. Com diu l’eslògan d’una cadena de televisió “Aixeca el cap”.

Temps, t’acarono

La mà, tothora oberta,
acarona l’aire,
l’aigua i la llum.

No tinc presa
i puc, com no!,
acaronar el temps.

Pors

Les meves pors
les tinc arrenglerades
a les lleixes del saló,
sempre al meu abast
i a punt de ser llegides.

Anàlisi

Anys pactant amb el silenci,
amb crosses intel·lectuals
que només són paraules somiades
o, potser, xerrameca de poeta:
una eternitat per conquerir.

Cal sortir de la còmoda rutina
per trontollar amb la intuïció,
per assolir versos convincents
amb petits pragmatismes i eternes
conviccions que ens enardeixin.

Un bosc de paraules, un bosc d’idees,
que compartim amb el lector,
sense saber el que ell en pensa,
si l’hem convençut. L’anàlisi
que sempre serà nostre i mai seu.

Democràcia, democràcia i democràcia

No conec cap país d’Europa que cada dia tingui la necessitat de dir que és una democràcia, democràcia plena o democràcia consolidada. L’únic país que té aquesta necessitat, és Espanya. Per què? Perquè els polítics que ho diuen, els hi traís el subconscient, volen reafirmar una democràcia que encara està en la seva pubertat i volen fer-nos creure que Espanya ja és una democràcia consolidada i homologada amb les democràcies europees. Estem lluny de ser-ho i davant aquesta situació, no puc per menys que adherir-me a la saviesa popular, que diu: “Dime de lo que presumes y te diré quien eres”.

Les coses, fetes malament, surten malament. Les coses, fetes bé, poden sortir o bé o poden sortir malament. Però a Espanya les coses s’han fet malament. Ens manca el referèndum (aconsellat per democràcies europees) que abans de la constitució, els espanyols devien decidir si volien una monarquia o una república. I vam tenir que acceptar l’única opció possible, una monarquia instaurada pel dictador i controlada per un exercit hereu del franquisme que, a contracor, va acceptar la monarquia parlamentària; ja que, molts militar volien un altre dictador, que fos un autòcrata aferrissat. Així doncs, a la votació només teníem una opció, la monarquia franquista; perquè, sinó l’alternativa podia ser un cop militar. Òbviament, els ciutadans vam votar l’única opció possible.

Quan Espanya serà una democràcia consolidada? Doncs, quan es depurin tots els organismes i estaments de l’estat que segueixen sent el reducte d’una endogàmia postfranquista. Cap partit polític ha tingut la valentia de fer-ho, per por a agitar el vesprer i que aquests estaments es revoltin de forma antidemocràtica. Per tant, temps al temps i mica en mica, i toca educar a la joventut en els valors democràtics, joventut que no ha viscut el franquisme. A Catalunya això ho tenim força clar i ja que es va incomplir la promesa d’un estat federal (alguns parlaven d’estat confederal), Catalunya té tot el dret del món ha decidit el seu futur.

“La gent menteix, perquè no sap que fer amb la veritat”  (Jack Nicholson)

Més humà

Em toca amagar els sentiments,
deslligar records de joventut,
des de la trèmula distància,
on esmolem totes les paraules.

És com un antic entrellat
quan allunyem l’impetuós record,
però que ens empeny a l’instint
per viure el nostre dia a dia.

Penedit, converteixo cada emoció
en un nou estadi de felicitat,
on es perden atzar i oblit.
I això em fa molt més humà.

Sempre i mai

Seria bo que els polítics tinguessin més prudència quan parlen i no sentenciessin amb un vocabulari força prepotent. Seria bo que eliminessin del seu lèxic dos paraules: sempre i mai.

Dir sempre (el “sinònim” alternatiu seria “com no pot ser d’altra manera”) implica la possibilitat de caure en més d’una contradicció i, amb el temps, també caure en el parany d’alguna hemeroteca, que són, pels periodistes independents, els millors àrbitres que hi ha per desprestigiar la credibilitat del polític.

I dir mai, ens passa tres quarts del mateix, perquè quan convé pactar, no hi ha cap “mai” que valgui i el polític s’inhibeix del contingut del seu programa electoral i dels “mais” que ha fet en tots els seus discursos i mítings. D’aquesta manera, el mai es converteix en un fet circumstancial. És a dir, en funció de la conveniència del moment i prescindint de qualsevol escrúpol ètic (la majoria de polítics tenen referències legals, mai referències ètiques).

Mentrestant, els votants (que no electors) tenim que empassar-nos la poca credibilitat que els polítics tenen i tota una corrua de justificacions i manipulacions verbals. Ja se sap, en política la mentida surt gratis.

L’esquema

Si tens un projecte de vida,
encén el teu cor i surt
del laberint del passat. Doncs,
la ressonància del bagatge
potser sigui refugi per al risc.

Aixeca la mirada
que et confereix
l’horitzó del futur
i esmena tant el fracàs
com l’esquema de l’èxit.

Catarsi

Viatjo al centre del cor
per purificar les meves emocions,
mitjançant una catarsi
que neix de l’esperit
i em recorda el fet de viure,
i em recorda el fet d’estimar.

“Una imatge val més que mil paraules”  (Proverbi xinés)

Dubtes

De sobte,
sóc un estrany
davant l’espill.
La meva imatge
reflecteix dubtes
i mancances.

Ulls clucs,
a les palpentes,
es confonen
llum i ombres
i surt el farcell
de neguits i dubtes.

Viatge astral

Necessito escapar d’aquest cos
que m’empresona com una tomba,
al fossar de l’estupidesa humana.

Necessito alliberar l’esperit
de la làpida del patiment,
perquè s’enlairi fins als estels.

Un viatge astral que em retorni
a l’existència on es forma la vida,
on s’agermanen tots els esperits.

Masclisme de baixa intensitat

Tinc la gran sort de provenir d’una família matriarcal. Això fa que tingui una visió força subtil del masclisme, que de forma indirecta i social també he tingut que aguantar, al llarg de més de trenta anys de professió.

Què podem entendre per masclisme de baixa intensitat? I encara més important, per què existeix? El masclisme de baixa intensitat neix de la inseguretat de molts homes, que sense cap raó o argument volen imposar el seu criteri i així reafirmar la seva superioritat, sobretot davant la dona. Tinguem-ho clar, el masclista sempre vol ser l’alfa del clan, ostentar el poder, el control i decidir el que s’ha de fer, sense consultar-lo a ningú i sense buscar el democràtic consens del grup. I ho pot fer amb una enganyosa benvolença que molta gent interpreta com si fos una intencionada bondat paternalista (si hi ha encantadors de serps és..., perquè hi ha serps) que, se suposa, busca aconsellar el que és millor per a tu (manipulació intencionada). Així doncs, la condescendència pot ser o és masclista. El paternalisme familiar, social o laboral pot ser o és masclista. L’adoctrinament ideològic o polític pot ser o és masclista. Arribats a aquest punt, fiquem alguns senzills exemples d’aquest masclisme de baixa intensitat: Asseure’s espatarrat en una fila de butaques, sense tenir en consideració el dos veïns de seient a dreta i esquerra, ho és. Caminar pel mig de la vorera, molestant a la resta de vianants que circulen en les dos direccions, ho és (fixeu-vos que molts d’ells caminen amb ulleres de sol, sense haver sol, i amb la barbeta aixecada). Parar el cotxe davant un pas de vianants per cedir-li el pas a una dona i no fer-ho si és un home, és masclisme. El mateix podem dir si és per cedir el pas en una porta d’accés o dins d’un espai petit. Accelerar el cotxe quan el semàfor està taronja, és incivisme i és masclisme. No fer ús de l’intermitent, és prepotència i és masclisme. Alliçonar o donar consells, sense haver-los demanat, també pot ser masclisme (dependrà de la intenció amb que es faci). Continuo? Després, encara hi ha bocamolls que no volen reconèixer que vivim immersos dins d’una societat que és patriarcal i masclista.

Cadascú pot valorar les actituds i comportaments que es poden incloure dins d’aquest concepte de masclisme de baixa intensitat; però, com ja he dit abans, la majoria de la societat aquestes actituds no les té en consideració i, fins i tot, les disculpa (és més fàcil disculpar que ficar en evidència al masclista). Amb la qual cosa, el masclisme de baixa intensitat no té la consideració de masclisme. Fiquem un altre exemple, les agressions físiques tenen consideració masclista, mentre que les agressions verbals no, i s’emmarquen com si fossin trets del caràcter de la persona. Doncs, preneu nota, casi  sempre primer són les agressions verbals, abans de les agressions físiques i si tinguéssim la valentia d’aturar les agressions verbals, moltes agressions físiques no es produirien. D’on ve aquest masclisme de baixa intensitat? En primer lloc, de la immaduresa personal, cultural i de l’entorn social del masclista (el masclista sempre busca el recolzament d’altres masclistes, se’n diu gregarisme). En segon lloc, de la prepotència (tot alfa és susceptible de ser prepotent) i la majoria de vegades aquesta prepotència està adobada amb drogues, tant legals com il·legals. Per últim, aquest masclisme de baixa intensitat prové d’un seguit de frustracions personals que el masclista és incapaç d’assumir i gestionar.

Reconec que aquest escrit no té tot el rigor acadèmic que caldria, però cal recordar que Sòcrates, Sidharta i Confuci no van passar per cap universitat. També vull recordar que només hi ha un sinònim per a filòsof i és pensador. Em sembla que bé o malament tothom pensa. Pensar és gratis, potser per aquesta raó no se li dóna vàlua, però pensar requereix una dedicació i tenacitat a l’hora de fer-ho. Tenacitat que el gruix de la societat no fa, no vol fer o senzillament passa i s’inhibeix del tema.

Del jo al nosaltres

Quan per ràdio escolto i per televisió veig alguns tertulians que són autèntics narcisistes (el narcisisme poques vegades és democràtic), me n’adono que són incapaços de sortir del seu joisme (jo, jo i jo; a mi, a mi i a mi) per passar al sociològic nosaltres, l’autèntica actitud democràtica i transversal. I dit això, a aquests tertulians m’agradaria preguntar-los on està escrit que les seves neurones són millor que les neurones dels seus oients.

Sí, tenim masses tertulians que són tres E: Egoistes, egocèntrics i egòlatres.

“No es tracta de no caure mai, sinó d’aixecar-se després de cada caiguda”  (Confuci)

Vent de Ponent

De sobte, surt l’interrogant,
l’embruix insòlit i secret,
un assaig de fosca tebior,
on s’adorm el malson.

Mentre, el vent de Ponent
vol aconseguir la simfonia
d’un sentiment arrelat:
la perspectiva de ser lleidatà.

Degotim de versos

Procuro tenir les mans obertes,
però pels dits se m’esmuny el temps;
quan recullo la xarxa de pensaments,
camí de la meva memòria. Camí tebi
fet de llesques gruixudes de records.

Vull afinar les meves cordes de petons,
per musicar, de nou, la vibració del cor,
perquè aletegi la germana papallona
o cavalqui l’ocell del cercle de la vida.
Hi ho faig trèmul, amb un tel a la veu.

Aquest degotim poètic, aquest desgranar
de versos mal tensats, com grans de raïm
o xarrup de nou vi, ficat en copa de cava;
mentre floreixen unes galtes d’emoció.
Tot plegat, baules en l’escletxa del record.

(“D’un temps, d’un país”, Raimon)

“Mai no s’ha de prendre com a veritat, allò sobre el que hi ha dubtes”  (Miguel Servet)

Elements

(Fent quimioteràpia)

Potser sóc Aigua
i flueixo per la vida.

Potser sóc Foc
i t’escalfo el cor.

Potser sóc Terra
i floreixo amb idees.

Potser sóc Aire
i t’elevo fins el cel.

També sóc

També sóc,
el matí sense albada
la roca que plora el mar,
el cranc que té fred
i la sorra buscant el sol.

També sóc,
la nit que ho envolta tot,
els arbres d’ahir i avui,
les flors de tots els demàs
i que estan per néixer.

També sóc,
l’ombra quan hi ha sol,
la pluja quan hi ha núvols,
el vent que t’acarona
i la petita veu d’infant.

“Que el camí sigui camí,
perquè la vida sigui vida”

(Gràcies Raimon per tots
aquests anys que ens has regalat)

“No hi ha res millor que un somni per crear el futur”  (Víctor Hugo)